La importància de les fulles i l'arbre
Sortia dels oficis de Divendres Sant a la parròquia quan
sento al darrere ‘què t’ha semblat?’ i, a continuació, ‘¡un desastre!’ Em giro
i veig a dues senyores xerrant i marxant lleugeres per un carrer lateral i la
darrera expressió que escolto és ‘allà on jo vaig...’. Semblava clar que al
menys una de les dues estava molesta pel que havia presenciat i ambdues en parlaven.
Tot i desconèixer els motius, em vaig sentir contrariat i amb ganes d’haver
pogut intervenir: ¿què era el que havia incomodat a qui es queixava? ¿Potser la
petita descoordinació que vaig observar en algun moment, que podia estar
motivada, probablement, perquè algun dels col·laboradors no eren els habituals en
les tasques que desenvolupaven?, perquè en conjunt la cerimònia no desentonava amb el que
demandava la litúrgia del dia.
Seria temerari fer un judici de valor basat en el que vaig oir: ¿què en sé d’aquestes persones i de com va anar la conversa? L’episodi,
però, em dona peu per fer esment a una actitud –de les moltes possibles- que aquells
que acostumem a complir amb el precepte dominical podem protagonitzar, tot i
que sigui de forma puntual. Esdevé quan conscient o inconscientment es va com
aquell que assisteix a una representació on ja se sap –o més aviat un s’ho pensa-
de què anirà. Aquesta disposició de mirar-s’ho des de fora fa que cobrin especial
importància els aspectes ambientals –afluència, pinta dels assistents, estat i
guarniment del temple...- i la performance,
una posada en escena que es passa pel tamís del propi criteri abans de decidir
si es considera escaient.
Quan més gran sigui el grau de sensibilitat sobre aquests
aspectes, més fàcil és que els esquemes preestablerts s’esberlin o esquincin,
perquè els formalismes difícilment troben una aprovació unànime. Però el que hauria
de preocupar és què mentre s’està entretingut amb aquestes cabòries no se’n
treu profit de la riquesa espiritual que aporta el misteri en el que es
participa i, a més, es corre el risc de quedar ferit pel dard de la murmuració
que tan mal cos acostuma a deixar, a més de malmetre les relacions.
Als nostres ulls algunes cerimònies ens poden semblar poc
reeixides, sense tenir en compte l’esforç dels que les han preparat ni els
mitjans que disposaven, però, ben mirat el que realment importa és que reeixin en el nostre esperit, però per això cal anar ben disposats.
Acabo reproduint unes paraules del Sant Pare que he llegit
avui, tot i que van ser pronunciades fa dos anys: “El cristianismo es gracia, es sorpresa, y por este motivo
presupone un corazón capaz de estupor. Un corazón racionalista es incapaz del
estupor, y no puede entender qué es el cristianismo. Porque el cristianismo es
gracia, y la gracia solamente se percibe, y aún más se encuentra en el estupor
del encuentro.” (1)
