Tan anhelat com temut
Se’n parla molt del diàleg. Fins i tot s’ha convertit en una
paraula fetitxe a la que s'atribueix la facultat d’arreglar-ho tot per sí sola. I és ben
cert que el diàleg és important i necessari tant a nivell individual com
col·lectiu. Som éssers socials; la incidència de la llibertat -per limitada
que arribi a ser- i la manera de ser de cadascú fa que s'apleguin en un
mateix grup social diferents punts de vista, contraposats fins i tot, respecte
a determinades qüestions que els afecten.
El diàleg pot permetre exposar i contrastar les pròpies
conviccions i plantejaments amb els que sostenen altres que en tenen de diferents. Pot també ajudar a reflexionar sobre
aspectes que no es tenen del tot clars; fer—se preguntes que mai no s’havien
plantejat; aportar informació significativa... El diàleg enriqueix, encara que només sigui pel fet de verbalitzar el nostre pensament i compartir-lo. Però també ens pot desestabilitzar quan es té la sensació d'haver quedat en fals. Per això, tot i fer rebombori
reclamant-lo, n’hi ha que el temen per por d’adonar-se’n que trontollen els
fonaments d’allò que defensen; o bé només l'utilitzen per repetir
argumentaris o consignes –la tàctica del lloro-, amb més o menys gràcia i/o
demagògia.
Un fragment del magnífic i molt recomanable –per a mi- El camí de Vincennes d’Antoni Marí (1) fa
referència explícita al diàleg durant el relat d’una intensa conversa entre Denis
Diderot i Jean-Jacques Rousseau, dos personalitats molt diferents unides per la
inquietud intel·lectual que els movia, però molt distanciades en la manera de
viure i expressar-se.
La narració se situa a Vincennes on Rousseau ha anat a veure el seu amic Diderot que està empresonat –una reclusió un tant light-. En un
descans durant l’accidentat camí a peu a Rousseau se li encén una llumeta que cohesiona en el seu pensament tot un seguit d’idees que el voltaven i en parla d’elles després amb
Diderot, que li diu en un moment determinat:
 |
| Diderot |
“La nostra conversa és un joc d'enginy que ens ha permès
defensar posicions extremes sobre qüestions que sempre ens han interessat, i
cadascú de nosaltres ha donat la resposta que creia més pertinent.”
Rousseau que és descrit com un cap quadrat (2) respon
desconcertat:
“O sigui que no creus res del que hem debatut tu i jo...”
Diderot hi treu ferro:
“Ja saps que a mi m'agrada parlar i discutir. El diàleg desperta la intel·ligència i la
imaginació i obliga a buscar arguments i a adoptar posicions extremes que
d'altra manera mai no les prendríem. Hauria pogut considerar el pro i el
contra del que hem estat parlant, tant en un sentit com en un altre, i amb el
mateix entusiasme i vehemència.”
Rousseau resta bocabadat:
“O sigui que per a tu, tot ha estat un joc...”
Diderot desenvolupa el seu comentari:
“Tot és un joc, un joc de la intel·ligència. Jo t'he assetjat
amb problemes i contrarietats i t'he obligat a definir-te sobre qüestions en
les quals no havies reflexionat i has hagut de buscar arguments que donessin
suport a les teves idees en contra de les meves i tu has fet el mateix amb mi.”
Rousseau s’ho agafa a la tremenda:
“Per a mi no ha estat només un joc de la intel·ligència, sinó
una qüestió de vida o mort...”
Diderot procura rebaixar la tensió:
“Però tu ja em coneixes. Saps que sóc sorneguer i capciós. La discussió i el diàleg són les formes més
eficients de pensar i de discórrer. Tu i jo ens hem divertit defensant les
opinions més estranyes i agosarades, opinions que potser són la llavor
d'intuïcions genials que, un cop assumides, es poden formalitzar d'una manera
versemblant i clara.”
Més endavant Rousseau contrariat perquè el seu amic no li
segueix la veta li diu referint-se a les idees exposades per ambdós:
“En res no s'assemblen. Certament.”
Diderot li contesta:
“No hi fa res, que discrepem en molts punts... El diàleg i la discussió estimulen
l'enteniment, obliguen a cercar arguments i raons que, si un no estigués
esperonat per la discussió amb el contrari, mai no assoliria per ell mateix.”
 |
| Antoni Marí |
No totes les converses entre dos amics tindran una repercussió tan
gran com la va tenir aquesta, que va viure moments d’una gran tensió dialèctica.
Però l’esperit que es traspua podria ben bé servir d’exemple a l’hora d’afrontar
tantes situacions -conflictives o no, enquistades o no- de la vida familiar, social,
institucional o política i, potser així, augmentaria significativament el nivell de
convivència i progrés social.
(1) Antoni Marí: El camí
de Vincennes (1995). Edicions 62 – Col·lecció: El Balancí, número 279 – 1ª
edició (1995). 191 Pàgines. Fragment situat entre les pàgines 182-184
(2) elrefranyer.com/ref/ser-un-cap-quadrat
