Al voltant del Sínode (30)

Formació permanent

"Ja soc senador. I ara què?", li diu Bill McKay, el candidat, al seu director de campanya després de guanyar contra pronòstic l'elecció al Senat dels EUA No hi ha resposta a la pel·lícula, que conclou en aquesta escena (1).

La mateixa pregunta se la van poder fer els deixebles de Jesús després de la seva mort a la creu: l'episodi amb aquells deixebles que anaven camí d'Emmaús n'és un exemple (2). També després de contemplar l'ascensió i sentir com els donaven un toc d’atenció mentre estaven embadalits (3). I el mateix es poden preguntar aquells que han tingut notícia del Sínode de la sinodalitat, sobretot els que han participat d'una o altra manera.

L'última part del Document final (4), en parlar-nos de la missió a què tots els batejats estem cridats a dur a terme i, també, en donar unes orientacions per a la implementació de l'estil sinodal a totes les realitats eclesials ens dona pistes del camí que cal recórrer.

Narren els evangelis que en una ocasió Jesús envia ‘els Dotze’ de dos en dos a predicar la conversió (5). En una altra ocasió designa 'altres setanta-dos', per a que el precedeixin en la seva predicació, també de dos en dos,  (6). Uns i altres tenen una missió que complir amb eines i objectius diferents.

Un anunci pasqual (7) dona pas a abordar la darrera part del Document: «El capvespre de Pasqua, Crist lliura als deixebles el do messiànic de la seva pau i els fa partícips de la seva missió. La seva pau és plenitud de l’ésser, harmonia amb Déu, amb els germans i les germanes, i amb la creació; la missió és anunciar el Regne de Déu, oferint a tota persona, sense excloure ningú, la misericòrdia i l'amor del Pare. El gest delicat que acompanya a les paraules del Ressuscitat recorda el que Déu va fer al principi. Ara, al cenacle, amb l’alè de l'Esperit comença la nova creació: neix un poble de deixebles missioners.»

Una missió per la que cal preparar-se: no es dona del que un no té. I el Document ho exposa posant èmfasi en el segell de la sinodalitat que ha d'acompanyar la formació: «Perquè el sant poble de Déu pugui testimoniar a tothom l'alegria de l'Evangeli, creixent en la pràctica de la sinodalitat, necessita una formació adequada: primer de tot, a la llibertat de fills i filles de Déu en el seguiment de Jesucrist, contemplat en la pregària i reconegut en els pobres. La sinodalitat, en efecte, implica una profunda consciència vocacional i missionera, font d'un estil renovat en les relacions eclesials, de noves dinàmiques participatives i de discerniment eclesial, i d'una cultura de l'avaluació, que no es poden instaurar sense l'acompanyament de processos de formació específics. La formació en l'estil sinodal de l'Església promourà la consciència que els dons rebuts en el Baptisme són talents que cal fer fructificar pel bé de tots: no es poden amagar ni romandre inactius.»

Una formació que no s'ha d’aturar amb el pas del temps, ni amb la recepció d'un sagrament, ni amb l'aprenentatge d'unes pràctiques de pietat, sinó que ha d'anar creixent i actualitzant-se: «La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana i s’hi arrela… A vegades, acabat l’itinerari de la Iniciació, el lligam amb la comunitat s'afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no és però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l'amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist” (8) i obertura als dons de l'Esperit per a un testimoniatge viu i joiós de la fe.»

En aquest context posa un èmfasi especial el Document en la celebració eucarística: «Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l'Eucaristia forma els cristians: “la plenitud de la nostra formació és la conformació a Crist [...]: no es tracta d'un procés mental i abstracte, sinó d'esdevenir Ell” (9). Per a molts fidels, l'Eucaristia dominical és l'únic contacte amb l'Església: tenir cura de la seva celebració de la millor manera, amb especial atenció a l'homilia i a la “participació activa” (10) de tots, és decisiu per a la sinodalitat. A la Missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des de dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d'un i gràcies al ministeri d'alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació —les tres pedres angulars de la sinodalitat— es realitza i es renova a cada Eucaristia.»

Advoca el Document per una «formació integral, continuada i compartida», la seva «finalitat no és només l'adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d'obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes. Per tant, ha d’interpel·lar totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament.» Tots estem cridats a formar-nos: «A l'Església ningú no és purament destinatari de la formació: tots som subjectes actius i tenim alguna cosa a donar als altres.»

La realitat personal o vocacional de cadascú no ha de ser motiu d'encapsulament en l'àmbit d'un grup o un entorn que l'incomuniqui de les altres realitats eclesials; l’Església no és aglomerat de realitats estanques: «La formació sinodal compartida per a tots els batejats constitueix l'horitzó en què comprendre i practicar la formació específica necessària per a cada un dels ministeris i per a les diferents formes de vida. Perquè això succeeixi és necessari que aquesta es realitzi com un intercanvi de dons entre vocacions diverses (comunió), en la perspectiva d'un servei a realitzar (missió) i en un estil d'implicació i d’educació en la corresponsabilitat diferenciada (participació). Aquesta petició, sorgida amb força del procés sinodal, requereix sovint un canvi de mentalitat exigent i un enfocament renovat dels ambients i dels processos formatius. Implica, sobretot, la disponibilitat interior de deixar-se enriquir per l’encontre amb germans i germanes en la fe, superant prejudicis i visions partidistes.»

(1) Pel·lícula El candidat, dirigida per Michael Ritchie, amb la interpretació estel·lar de Robert Redford. Es pot veure a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=F4EbDtMD9hM&t=3635s

(2) Veure Evangeli segons sant Lluc capítol 24, versets 13 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1185

(3) Veure Fets dels Apòstols, capítol 1, versets 10 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1209

(4) Francesc: XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Cinquena part: “Jo també us envio”. Punts 140 a 151. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(5) Veure Evangeli segons sant Marc, capítol 6, versets 7 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1150

(6) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 1 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171

(7) Evangeli segons sant Joan, capítol 20, versets 21-23: « Ell els tornà a dir: —Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells  i els digué: —Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts.» Extret de: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1206

(8) Carta de sant Pau als Efesis, capítol 4 versets 11-13: «I és ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelitzadors, a d’altres el de ser pastors i mestres; i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l’home perfecte,  a la talla pròpia de la plenitud del Crist.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(9) Francesc: Carta apostòlica Desidero desideravi, punt 41: «La plenitud de la nostra formació és la conformació amb Crist. Repeteixo: no es tracta d'un procés mental i abstracte, sinó d'arribar a ser Ell. Aquesta és la finalitat per a la qual s'ha donat l'Esperit, l'acció del qual és sempre i únicament confeccionar el Cos de Crist. És així amb el pa eucarístic, és així per a tot batejat cridat a ser, cada cop més, allò que va rebre com a do en el baptisme, és a dir, ser membre del Cos de Crist.» Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_letters/documents/20220629-lettera-ap-desiderio-desideravi.html

(10) Concili Vaticà II: Constitució Sacrosantum Concilium, punt 14: «En reformar i fomentar la sagrada Litúrgia cal tenir molt en compte aquesta plena i activa participació de tot el poble, perquè és la font primària i necessària d'on han de beure els fidels l'esperit veritablement cristià, i per això els pastors d'ànimes hi han d'aspirar a ella amb diligència en tota la seva actuació pastoral, per mitjà d'una educació adequada.» Traduït de: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19631204_sacrosanctum-concilium_sp.html

Al voltant del Sínode (29)

Del primer al darrer

“Servidor dels servents de Déu” és un títol papal que a cop d’ull sembla contradictori: ¿com pot ser que qui és al capdamunt d’una organització jeràrquica es consideri servidor d'aquells que estan sota la seva jurisdicció? N’hi hauria prou amb recordar les paraules de Jesús als apòstols per a què no resultés tan estrany: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom.» (1).

Com afecta la sinodalitat a l'estructura jeràrquica de l'Església? El Document final del Sínode (2) indica: «La sinodalitat articula de manera simfònica les dimensions comunitària (tots), col·legial (alguns) i personal (un) de cada una de les Esglésies locals i de tota l'Església. En aquesta perspectiva, el ministeri petrí és inherent a la dinàmica sinodal, així com l’aspecte comunitari, que inclou tot el Poble de Déu, i la dimensió col·legial del ministeri episcopal (3).»

Una simfonia difícil d’interpretar harmònicament si es té en compte el gran nombre d’actors i d’organismes implicats i les peculiaritats que els acompanyen. Se'n refereix a aquesta varietat la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II: «en la comunió eclesiàstica, existeixen legítimament les Esglésies particulars, que frueixen de tradicions pròpies bo i deixant intacta la primacia de la càtedra de Pere, la qual presideix tota l'assemblea de la caritat, tutela les legítimes varietats i al mateix temps vetlla perquè aquestes particularitats, ben lluny de perjudicar la unitat, més aviat l’afavoreixin» (4). Sent «principi i fonament d’unitat de l'Església» (5), el Papa «és el garant de la sinodalitat: a ell li correspon convocar l'Església en Sínode, presidir-lo i confirmar-ne els resultats. Com a successor de Pere, té un paper únic a l’hora de salvaguardar el dipòsit de la fe i de la moral, assegurant que els processos sinodals siguin fecunds per a la unitat i el testimoni». De la mateixa manera correspon als responsables episcopals «la promoció de la sinodalitat en totes les Esglésies locals».

Pel que fa a la «reflexió respecte a l'exercici del ministeri petrí en clau sinodal», el Document es recolza en un punt de la Constitució apostòlica Praedicate Evangelium, que reforma la Cúria romana ampliant les atribucions dels organismes locals, regionals o nacionals: «Aquesta reforma es proposa, en l'esperit d'una saludable 'descentralització', deixar a la competència dels pastors la facultat de resoldre en l'exercici del seu propi càrrec del magisteri i com a pastors les qüestions que coneixen bé i que no afecten la unitat de doctrina, disciplina i comunió de l'Església, actuant sempre amb aquesta corresponsabilitat que és fruit i expressió d'aquest mysterium communionis específic que és l'Església» (6).

El Document també fa referència al «servei de la Cúria romana en un sentit sinodal i missioner» remetent-se a la mateixa Constitució, que indica quina és la seva missió: «La Cúria Romana està al servei del Papa… En virtut d'aquest lligam, l'obra de la Cúria Romana també està en relació orgànica amb el Col·legi episcopal i amb cada bisbe… La Cúria Romana no se situa entre el Papa i els bisbes, sinó que es posa al servei d’ambdós segons les modalitats que són pròpies de la naturalesa de cada un» (7).

En el mateix epígraf del Document que estic comentant es fa referència al Col·legi cardenalici, que en la tasca de col·laboració i assessorament al Papa es reuneix en consistoris, com el que es va realitzar el mes passat. També al Sínode dels Bisbes, del qual diu «que la Constitució apostòlica Episcopalis communio ha transformat d’esdeveniment a procés eclesial» i afegeix que «conservant la seva naturalesa episcopal, ha vist i també podrà veure en el futur, en la participació d'altres membres del Poble de Déu, la forma que està cridat a assumir l'exercici de l'autoritat episcopal en una Església conscient de ser constitutivament relacional i, per això, sinodal per a la missió. En l'aprofundiment de la identitat del Sínode dels Bisbes és essencial que, en el procés sinodal i en les Assemblees, aparegui i es realitzi concretament l'articulació entre la implicació de tots (el sant poble de Déu), el ministeri d'alguns (el Col·legi episcopal) i la presidència d'un (el successor de Pere).»

En els punts del Document abordats la tasca del Sant Pare és especialment protagonista, per això vull acabar reproduint uns fragments de l’homilia que va pronunciar en la Santa Missa dirigida als membres dels equips sinodals i òrgans de participació que es van aplegar al Vaticà amb motiu del Jubileu de l’esperança: «Se'ns convida a contemplar i redescobrir el misteri de l'Església, que no és una simple institució religiosa ni s'identifica amb les jerarquies o amb les seves estructures... L’Església és el signe visible de la unió entre Déu i els homes, del seu projecte de reunir-nos a tots en una única família de germans i germanes i de fer de nosaltres el seu poble, un poble de fills estimats, tots units en l'única abraçada del seu amor… En l'Església… les relacions no responen a les lògiques del poder sinó a les de l'amor. Les primeres… són lògiques “mundanes”, mentre que en la comunitat cristiana la primacia pertoca a la vida espiritual, que ens fa descobrir que tots som fills de Déu, germans entre nosaltres, cridats a servir-nos els uns als altres… La regla suprema en l'Església és l'amor. Ningú està cridat a manar, tots ho són a servir; ningú no ha d'imposar les seves idees, tots s'han d'escoltar recíprocament; sense excloure ningú, tots estem cridats a participar; ningú té la veritat tota sencera, tots l'hem de buscar amb humilitat, i junts.» A la nota 8 teniu l'enllaç per accedir al text complet de l'homilia.

(1) Evangeli segons sant Mateu, capítol 20, versets 25-28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1135

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts 130 a 139. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Comissió teològica internacional: La sinodalitat a la vida i a la missió de l'Església, número 64: «La dimensió sinodal de l'Església expressa el caràcter de subjecte actiu de tots els batejats i alhora el rol específic del ministeri episcopal en comunió col·legial i jeràrquica amb el Bisbe de Roma.

Aquesta visió eclesiològica convida a desplegar la comunió sinodal entre “tots”, “alguns” i “un”. En diversos nivells i de diverses formes, en el pla de les Esglésies particulars, sobre el de la seva agrupació a nivell regional i sobre el de l'Església universal, la sinodalitat implica l'exercici del sensus fidei de les universitats fidelium* (tots), el ministeri de guia del col·legi dels Bisbes, cadascun amb el seu presbiteri (alguns), i el ministeri d'unitat del Bisbe i del Papa (un). Resulten així conjugats, en la dinàmica sinodal, l'aspecte comunitari que inclou tot el Poble de Déu, la dimensió col·legial relativa a l'exercici del ministeri episcopal i el ministeri primacial del Bisbe de Roma.»

*El sensus fidei (sentit de la fe) és un instint sobrenatural de l'Esperit Sant donat a la universitas fidelium (totalitat dels fidels o poble de Déu) que permet discernir i adherir-se a la veritable fe.

Traduït de https://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_cti_20180302_sinodalita_sp.html

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 13. Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Veure Lumen Gentium, números 22 y 23

(6) Francesc: Constitució apostòlica Praedicate Evangelium, apartat II, punt 2. Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_constitutions/documents/20220319-costituzione-ap-praedicate-evangelium.html

(7) Praedicate Evangelium, apartat I, punt 8.

(8) Lleó XIV: Homilia de la Santa Missa durant el Jubileu dels equips sinodals y de los òrgans de participació, celebrat el 26 de octubre de 2025. Traduït de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20251026-giubileo-equipe-sinodali.html

Al voltant del Sínode (28)

Diversitat sense dispersió

«Si emprenem tota interacció partint de la base que la cultura no importa, el nostre mecanisme predeterminat ens portarà a veure els altres a través de la nostra pròpia lent cultural i jutjar-los o prejutjar-los en conseqüència… Si la culminació d'un negoci depèn de la teva capacitat de treballar bé amb persones de tot el món, necessitaràs apreciar les diferències culturals i respectar les diferències personals. Totes dues són bàsiques», són paraules d'Erin Meyer a El mapa cultural en quina contraportada es llegeix: «Quan t'adones que, abans de fer una crítica, els nord-americans s'atipen a afalacs mentre que els alemanys no van amb embuts; o que els asiàtics mostren reverència per la jerarquia, mentre que per als suecs qualsevol pot ser cap, descobreixes que ens regim per un context cultural que és imprescindible entendre abans de pensar en relacionar-se amb algú d'un altre país. La comunicació entre cultures és el gran repte de l'economia global, i disposar de les claus necessàries per facilitar-ne la comprensió pot ser la diferència entre l'èxit i el fracàs» (1).

Per l’acompliment del mandat de Jesús: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació» (2), cal tenir en compte el context en què aquest anunci s'ha de proclamar, no hi ha una manera uniforme de dur-ho a terme. Un text conciliar ens recorda que «és propi de tot el Poble de Déu, però principalment dels pastors i dels teòlegs, auscultar, discernir i interpretar, amb l'ajuda de l'Esperit Sant, les múltiples veus del nostre temps i valorar-les a la llum de la paraula divina, per tal que la Veritat revelada pugui ser percebuda més bé, millor entesa i expressada en forma més adequada» (3). En aquest context el papa Francesc escriu «a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals» (4). Cal tenir en compte que no es tracta d'imposar una manera de fer o un criteri personal, sinó d'acompanyar les persones a la trobada amb Crist.

Aquesta mateixa actitud ha de presidir la relació entre les diverses comunitats eclesials. En els punts inicials del Document final es diu que en el cor del Sínode «hi ha una crida a la joia i a la renovació de l'Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la seva missió, en la recerca de les maneres per ser-hi fidels. Aquesta crida es fonamenta en la identitat baptismal comuna, s'arrela en la diversitat de contextos en que l'Església és present i troba la seva unitat en l'únic Pare, en l'únic Senyor i en l'únic Esperit (5)» (6).

Seguint el recorregut pel Document, l'epígraf següent fa referència a les relacions intraeclesials d'àmbit regional, nacional o internacional: «L'horitzó de comunió en l'intercanvi dels dons és el criteri inspirador de les relacions entre les Esglésies. Conjuga l'atenció als lligams que formen la unitat de tota l'Església amb el reconeixement i l’apreciació de les particularitats lligades al context en què viu cada Església local, amb la seva història i la seva tradició. L’adopció d’un estil sinodal permet a les Esglésies moure's amb diferents ritmes. Les diferències de ritme es poden valorar com a expressió d'una diversitat legítima i com a oportunitat d’intercanvi de dons i d’enriquiment mutu. Aquest horitzó comú requereix discernir, identificar i promoure estructures i pràctiques concretes per ser una Església sinodal en missió.»

Es fa referència a tres realitats: Conferències Episcopals, Assemblees eclesials i Concilis particulars.

«Les Conferències Episcopals expressen i realitzen la col·legialitat dels bisbes per a afavorir la comunió entre les Esglésies i respondre de manera més eficaç a les necessitats de la vida pastoral. Són un instrument fonamental per a crear lligams, compartir experiències i bones pràctiques entre les Esglésies, adaptar la vida cristiana i l’expressió de la fe a les diferents cultures. També tenen un paper important en el desenvolupament de la sinodalitat, amb la implicació de tot el Poble de Déu.»

«A les Assemblees eclesials (regionals, nacionals, continentals), els membres, que expressen i representen la varietat del Poble de Déu (inclosos els bisbes), participen en el discerniment que permetrà als bisbes, col·legialment, prendre les decisions que els siguin requerides en virtut del ministeri que tenen confiat. Aquesta experiència mostra com la sinodalitat ens permet articular concretament la implicació de tots (el sant poble de Déu) i el ministeri d'alguns (el col·legi dels bisbes) en el procés de presa de decisions relatives a la missió de l'Església. Es proposa que el discerniment pugui incloure, en formes adequades a la diversitat dels contextos, espais d’escolta i diàleg amb els altres cristians, representants d’altres religions, les institucions públiques, les organitzacions de la societat civil i el conjunt de la societat.»

«Per realitzar una “saludable descentralització” (7) i una eficaç inculturació de la fe, no només cal reconèixer el paper de les Conferències episcopals, sinó també tornar a valorar la institució dels Concilis particulars, tant provincials com plenaris.» També es proposa que «s’hauria de reformar el procediment de reconeixement de les conclusions dels Concilis particulars per part de la Santa Seu (recognitio) per afavorir la seva publicació oportuna.»

Són organismes que han d'estar al servei de l'evangelització, actuant en comunió amb l'Església universal representada pel Sant Pare. No està entre les seves funcions comprometre la unitat de l'Església arrogant-se competències que no els corresponen (que sol ser una manifestació d'autoreferrencialitat) o seguint camins que contradiuen el missatge evangèlic, la tradició apostòlica o el Magisteri petrí.

He escollit un fragment d'una encíclica de Joan XXIII, que inclou una cita famosa profusament mal atribuïda a internet, per mostrar com la diversitat i la unitat són conciliables: «Hi ha… no pocs punts en què l'Església catòlica deixa que lliurement disputin entre si els teòlegs, en quant es tracta de coses no del tot certes, i en quant aquestes disputes no trenquen la unitat de l'Església, sinó més aviat serveixen per a una millor i més profunda intel·ligència dels dogmes, ja que preparen i fan més segur el camí per a aquest coneixement, tota vegada que del xoc de diverses sentències surt sempre nova llum (8). Tanmateix, cal retenir la dita que, expressada unes vegades d'una manera i d'altres de l'altra, s'atribueix a diversos autors: en les coses necessàries, unitat; en les dubtoses, llibertat; en totes, caritat» (9). També s'hi refereix el papa Francesc en la notes 4 i 6.

(1) Traduït d’Erin Meyer: El mapa cultural. Las 8 escalas de nuestras barreras culturales y cómo sortearlas. Títol original: The Culture Map. Decoding How People Think, Lead, and Get Things Done Across Cultures (2014). Editorial: Península (2022). Traductora: Noemí Jiménez Furquet (2022). 307 pàgines. Citació en les pàgines 24-25.

(2) Evangeli segons sant Marc, capítol 16, verset 15. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1160

(3) Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, número 44. Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651207_gaudium-et-spes_sp.html

(4) Francesc: Exhortació apostòlica Amoris laetitia, número 3: «Recordant que el temps és superior a l'espai, vull reafirmar que no totes les discussions doctrinals, morals o pastorals s'han de resoldre amb intervencions magisterials. Naturalment, a l'Església cal una unitat de doctrina i de praxi, però això no impedeix que subsisteixin diferents maneres d'interpretar alguns aspectes de la doctrina o algunes conseqüències que se'n deriven. Això succeirà fins que l'Esperit ens porti a la veritat completa (cf. Jn 16,13), és a dir, quan ens introdueixi perfectament en el misteri de Crist i ho puguem veure tot amb la seva mirada. A més, a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals, perquè “les cultures són molt diferents entre si i tot principi general [...] necessita ser inculturat si vol ser observat i aplicat” (Discurs a la cloenda de la XIV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes -24 d’octubre de 2015-)». Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20160319_amoris-laetitia.html

(5) Carta de sant Pau als Efesis, capítol 4, versets 5-6: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots,  actua en tots i és present en tots.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(6) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts 3, 4 y 124 a 129. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(7) Francesc: Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, punto 16: «Són innombrables els temes relacionats amb l'evangelització en el món actual que podrien desenvolupar-se aquí. Però he renunciat a tractar detingudament aquestes múltiples qüestions que han de ser objecte d'estudi i d'aprofundiment acurat. Tampoc no crec que s'hagi d'esperar del magisteri papal una paraula definitiva o completa sobre totes les qüestions que afecten l'Església i el món. No és convenient que el Papa reemplaci els episcopats locals en el discerniment de totes les problemàtiques que es plantegen en els seus territoris. En aquest sentit, percebo la necessitat d'avançar en una “descentralització” saludable.» Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20131124_evangelii-gaudium.html

(8) Fa referència al text de John Henry Newman: Difficulties of Anglicans, vol. I, lect. X, p. 261 ss.

(9) Sant Joan XXIII: Carta encíclica Ad Petri Cathedram, part tercera: Unitat de l’Església, epígraf Unitat de fe. Traduït de https://www.vatican.va/content/john-xxiii/es/encyclicals/documents/hf_j-xxiii_enc_29061959_ad-petri.html