Al voltant del Sínode (7)

Presència activa i discerniment

‘Ja em diràs tu el que he de fer’, li va dir en un to displicent un veterà i destacat professional al nou director de l'entitat, que procedia d'un altre àmbit educatiu i li interessava conèixer com funcionava aquella empresa per poder exercir bé la seva responsabilitat.

D'aquesta actitud distant i descompromesa hi participen molts cristians que veuen en l'Església una subministradora de celebracions religioses i pràctiques de pietat col·lectives. Un to mediocre que dista molt del sentit de comunitat que vivien els primers cristians i que d'una manera o altra s'ha de fer palès a les parròquies i a totes les realitats eclesials, sigui quin sigui el grau de responsabilitat que hom ostenti.

La sinodalitat (1) va pel camí de recordar-nos aquesta responsabilitat compartida: «En virtut del Baptisme “el Poble sant de Déu participa també en la funció profètica de Crist, quan difon un viu testimoniatge sobretot per mitjà d’una vida de fe i de caritat” (2). Gràcies a la unció de l'Esperit Sant rebuda en el Baptisme (3), tots els creients posseeixen un instint per a la veritat de l'Evangeli, anomenat sensus fidei. Aquest consisteix en una certa connaturalitat amb les realitats divines, fonamentada en el fet que en l'Esperit Sant els batejats “participen de la naturalesa divina” (4). D'aquesta participació en deriva l'aptitud de captar intuïtivament allò que és conforme a la veritat de la Revelació en la comunió de l'Església. Per això, l'Església té la certesa que el sant Poble de Déu no es pot equivocar en creure, quan la totalitat dels batejats expressa el seu consens universal en matèria de fe i de moral (2).»

No s’ho ha inventat el Sínode. Referint-se als laics diu la Lumen Gentium: «Crist, el gran Profeta, que va proclamar el regne del Pare amb el testimoniatge de la vida i amb el poder de la paraula, compleix la seva missió profètica fins a la plena manifestació de la glòria, no només a través de la Jerarquia, que ensenya en el seu nom i amb el seu poder, sinó també per mitjà dels laics, a qui, consegüentment, constitueix en testimonis i els dota del sentit de la fe i de la gràcia de la paraula perquè la virtut de l'Evangeli brilli en la vida diària, familiar i social» (2).

I el Codi de Dret Canònic parlant de les obligacions i drets de tots els fidels: «Tenen el dret, i de vegades fins i tot el deure, per raó del seu propi coneixement, competència i prestigi, de manifestar als Pastors sagrats la seva opinió sobre allò que pertany al bé de l'Església i de manifestar als altres fidels, salvant sempre la integritat de la fe i de les costums, la reverència cap als Pastors i tenint en compte la utilitat comuna i de la dignitat de les persones» (5).

L'Església no és conduïda exclusivament pels seus dirigents, sinó que la veu de l'Esperit es manifesta de moltes maneres i des d’àmbits diferents. Recordem les paraules de Jesús adreçades al Pare: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (6). L'erudició, si porta a la vanitat i a la supèrbia, converteix l'il·lustrat en ignorant per al coneixement íntim de Déu. Tots, amb la mirada posada en el Senyor i expressant-se amb humilitat, hi poden aportar.

Aquesta obertura està ordenada a un fi, com diu la cita del Codi, i remarca el Document final: «No s'ha de confondre l'exercici del sensus fidei amb l'opinió pública. Sempre està unit al discerniment dels pastors en els diferents nivells de la vida eclesial, com ho mostra l'articulació de les fases del procés sinodal. Pretén assolir aquest consens dels fidels (consensus fidelium) que constitueix “un criteri segur per determinar si una determinada doctrina o una determinada praxi pertanyen a la fe apostòlica” (7).»

No es tracta de sotmetre la doctrina al dictat de les majories, ni a l'opinió predominant a la societat. Un flac favor seria pretendre acontentar uns o altres. Ho recorda el papa Benet XVI: «En el curs dels segles, sota diferents maneres, ha existit aquesta temptació d'assegurar la fe a través del poder, i la fe ha corregut sempre el risc de ser sufocada precisament per l'abraçada del poder. La lluita per la llibertat de l'Església, la lluita per a què el regne de Jesús no pugui ser identificat amb cap estructura política, cal lliurar-la en tots els segles. En efecte, la fusió entre fe i poder polític sempre té un preu: la fe es posa al servei del poder i s'ha de doblegar als seus criteris» (8).

El sensus fidei té una altra connotació: «A més de ser el principi de sinodalitat, també és el fonament de l'ecumenisme. "El camí de la sinodalitat, que l´Església catòlica està seguint, és i ha de ser ecumènic, així com el camí ecumènic és sinodal" (9). L'ecumenisme és en primer lloc, una qüestió de renovació espiritual. Exigeix processos de penediment i de guarició de la memòria de les ferides del passat, fins al coratge de la correcció fraterna en esperit de caritat evangèlica.»

Ser cristià, ser catòlic, no és viure encapsulat. Aquest “aneu per tot el món a anunciar l'Evangeli” no suposa només transmetre, sinó també aprendre, perquè en aquesta missió també es descobreixen manifestacions evangèliques en els qui no coneixen Jesús o segueixen altres confessions. En l'ecumenisme no es busca un consens, sinó acostar-se a la Veritat i curar les ferides que han propiciat desunions per qüestions purament humanes. D'aquesta mirada oberta i compromesa se'n pot aprendre molt i convé no desaprofitar-ho. Exigeix també reforçar el tracte amb el Senyor per no caure en un indiferentisme que el dilueix.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Part I: El cor de la sinodalitat. Epígraf: Les arrels sacramentals del Poble de Déu; punt 22 i 23. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Concilio Vaticano II: Constitución dogmática sobre la Iglesia Lumen Gentium, puntos 12 y 35. Enlace: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html#

(3) 1ª carta de sant Joan, capítol 2, verset 20: «Vosaltres heu estat ungits amb l’Esperit que heu rebut del qui és sant i tots teniu el coneixement.» Verset 27: «Quant a vosaltres, sé que manteniu la unció que heu rebut d’ell i no necessiteu que ningú us instrueixi.  La seva unció us ensenya totes les coses, diu la veritat i no menteix. Per tant, d’acord amb l’ensenyament que heu rebut, manteniu-vos en ell.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1368

(4) Concilio Vaticano II: Constitución dogmática Dei Verbum sobre la divina revelación, número 2: «Déu va disposar en la seva saviesa revelar-se a Si mateix i donar a conèixer el misteri de la seva voluntat, mitjançant el qual els homes, per mitjà de Crist, Verb encarnat, tenen accés al Pare en l'Esperit Sant i es fan consorts de la naturalesa divina. En conseqüència, per aquesta revelació, Déu invisible parla als homes com a amics, mogut pel seu gran amor i mora amb ells, per convidar-los a la comunicació amb ell i rebre'ls en la seva companyia.» Extret de: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651118_dei-verbum_sp.html

(5) Código de Derecho Canónico, article 212, punt 3. Extret de https://www.vatican.va/archive/cod-iuris-canonici/esp/documents/cic_libro2_cann208-223_sp.html

(6) Evangeli segons sant Mateu, capítol 11, verset 25. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1126

(7) Comisión Teológica Internacional: El sensus fidei en la vida de la Iglesia, 2014, n. 3 https://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_cti_20140610_sensus-fidei_sp.html

(8) Joseph Ratzinger / Benedicto XVI: Jesús de Nazaret. Títol original: Jesús von Nazareth - Von derTaufe im Jordán bis zur Verklarung (2007). Editorial: La esfera de los libros – 1ª edició (2007). Traductora: Carmen Bas Álvarez. Primera part, capítol 2, pàgina 24

(9) Papa Francisco: Discurso a Su Santidad Mar Awa III, 19 de noviembre de 2022. Enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2022/november/documents/20221119-patriarca-chiesa-assira.html

Lliçó de vida

La carta del Xavi

Anava a missa un dia feiner a la parròquia de Sant Fèlix de Sabadell, on vaig de tant en tant. En arribar em trobo una munió de gent sortint del temple. Havia una celebració especial? S’haurà suprimit la missa de dos quarts de dotze? La missa ordinària es va celebrar i el rector durant la breu homilia va fer un flash referiny-se a la multitudinària celebració anterior: el funeral per al Xavi, mort abans de complir la trentena.

Vaig sortir del temple amb ganes de saber-ne més d'en Xavi. Uns dies després cercant per internet trobo al Diari de Sabadell la crònica de l’esdeveniment i descobreixo que es tracta de Xavi Argemí, per a mi un desconegut fins aleshores. Me n'assabento que patia una malaltia degenerativa, distròfia muscular de Duchenne, que se li va detectar als 4 anys i que havia escrit un llibre: Aprendre a morir per poder viure (1). L’acabo de llegir i és tota una lliçó de vida del que hom pot treure molt de profit per a la seva; senzill i pregon alhora, amb un llenguatge tan planer que sembla que estem en mig d’una conversa entre amics.

Hi ha molt per comentar del que diu, però prefereixo que ho descobriu vosaltres mateixos. Ara només destaco la carta que va enviar a La Vanguardia i fou publicada el 17 d’abril de 2019 amb el títol: 'No va d’eutanàsia':

«Estar en contra de l'eutanàsia no és ser de dretes, ni estar-hi a favor ser d'esquerres. Tampoc fa més d’independentista voler una llei que la permeti, ni fa de més espanyolista oposar-s’hi. Aquest tipus de visions simplistes que s'estan manifestant a la opinió pública farien riure si no fos perquè poden tenir conseqüències sinistres sobre nosaltres, els malalts pels quals no hi ha esperança de curació.

Jo soc un d'aquests malalts. Tinc distròfia muscular. Puc moure el ratolí de l'ordinador i teclejar sobre el mòbil. I res més. Gràcies a la UOC estic podent seguir uns estudis universitaris a distància. Sé que la malaltia que tinc es crònica, progressiva i incurable. Vaig perdent força muscular dia rere dia.

L'eutanàsia és un tractament perquè em mori. I jo de la medicina n'espero una altra cosa: un tractament perquè m'estic morint. És a dir, és molt millor invertir en acompanyament en aquests moments.

Les cures pal·liatives donen una resposta molt millor en tots els sentits, tant per a mi com per als que m’acompanyen. Planteja millor què esperem: que puguem sentir-nos ben acompanyats, sense dolor, al ritme que la natura va marcant, gaudint de la vida que encara tenim. Tinc la sort de poder gaudir de l'atenció de les cures pal·liatives, davant de les quals l'eutanàsia es presenta com una alternativa molt trista, com un paternalisme que ens ofega.»

Uns mesos mes tard, el 19 de novembre de 2019, el programa Planta Baixa de TV3 en feia un reportatge parlant de les cures pal·liatives, on Xavi participa juntament amb la seva mare, una germana i el metge pal·liativista que l’atenia (2).

(1) Xavi Argemí: Aprendre a morir per poder viure (2020). Editorial: Rosa dels Vents – 3ª edició (2020). 105 pàgines. El contingut de la carta es troba entre les pàgines 50 i 52. També la podeu trobar a la web de La Vanguardia https://www.lavanguardia.com/vida/20250414/10576187/muevo-punta-dedos-manos-contemplo-eutanasia.html

(2) TV3, programa Planta baixa, emès el 19 de novembre de 2019, espai Pal·liatius, morir sense dolor. El podeu trobar a la plataforma 3Cat i a Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=cz8tFt3grd0

Al voltant del Sínode (6)

Unitat en la multiplicitat

Desperta! Una expressió que crida a espavilar, sortir de la monotonia, abandonar la mediocritat, superar adversitats, desenvolupar les pròpies qualitats, fer-se valer… Hi ha despertars amargs, basats en la frustració i manifestats en la queixa, amb la mirada girada vers un mateix. I despertars esperançadors que ens treuen la son de les orelles i impulsen a desenvolupar les potencialitats que cadascú disposa al servei dels altres, que a més tenen una repercussió benefactora en un mateix sense pretendre-ho.

Vaig sentir dir que l'ésser humà tendeix a l'horitzontal, a anar-se'n acomodant una vegada superades les dificultats més peremptòries. Passa el mateix amb totes les realitats que conformen l'Església: la burocratització pot pesar més que el zel apostòlic, que prové d'estar cada dia més units a Jesús. L'Apocalipsi ho adverteix a l'església d'Efes: «Conec les teves obres, el teu esforç i la teva constància. Sé que no pots suportar els dolents: has posat a prova els qui es diuen apòstols i no ho són, i els has trobat falsos.  Ets pacient i constant, i no has defallit quan has hagut de sofrir pel fet de portar el meu nom. Però tinc contra tu que no tens l’amor que tenies primer. Recorda, doncs, d’on has caigut; converteix-te i torna a obrar com abans» (1).

La sinodalitat és una sacsejada que remou les maneres de fer que s'han anat instal·lant a l'Església i que, en alguns o molts casos, suposen una rèmora per a l'evangelització. La riquesa d'institucions i iniciatives subjacents en el si de l'Església és immensa; a això fa referència el punt 21 del Document final (2): «El camí sinodal de l'Església ens ha portat a redescobrir que la varietat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris té una arrel: “tots hem estat batejats en un mateix Esperit, per formar un sol cos” (3). El baptisme és el fonament de la vida cristiana perquè introdueix tothom en el do més gran: ser fills de Déu, és a dir, partícips de la relació de Jesús amb el Pare en l'Esperit. No hi ha res més alt que aquesta dignitat, donada per igual a tota persona, que ens fa revestir de Crist i ser empeltats en Ell com a sarments en el cep. En el nom de “cristià”, que tenim l'honor de portar, hi ha continguda la gràcia que és la base de la nostra vida i que ens fa caminar junts com a germans i germanes.»

Escriu sant Pau: «Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots» (4). Diversitat i unitat. Diversitat que permet que l'anunci de l'Evangeli penetri en les entranyes de la societat; i unitat en Jesucrist enganxats per l'Esperit Sant: «¿No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua materna?... Tots, tant jueus com prosèlits,  cretencs i àrabs, els sentim proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu» (5).

Els carismes han d'estar units al tronc comú, d'altra manera es converteixen en una altra cosa: fullaraca més o menys aparatosa, però infructuosa. Ja des de l'inici a l'Església hi havia picabaralles disgregadores: «M’han fet saber, germans meus, que hi ha desavinences entre vosaltres. Vull dir que uns afirmen: “Jo soc de Pau”; altres: “Doncs jo, d’Apol·ló”;  altres: “Jo, de Cefes”; altres: “Jo, de Crist.” ¿És que el Crist està dividit? ¿És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau?» (6).

Quin sentit tenen les rivalitats entre membres i institucions de l’Església? Pertànyer a una realitat o una altra dins l'Església no ens fa millors ni ens dona més prestigi davant Déu. Es perd molta energia fent gala d'un esprit de corps (esperit de grup), que de vegades es converteix en una veritable amenaça per a la unitat. El més important és de quina manera el camí que seguim, tant a nivell personal com col·lectiu, està empeltat en Jesús. Recordo de nou les paraules del papa Lleó XIV parlant del patrimoni més gran de l'Església: «La santedat dels seus membres, d'aquest “poble adquirit per anunciar les meravelles d'aquell que els va anomenar de les tenebres a la seva admirable llum” (7)» (8).

Volia abordar més punts del Document final, però m'allargaria massa. Sabeu que podeu consultar el text i avançar al vostre ritme a l'enllaç de la nota 2.

(1) Llibre de l’Apocalipsi, capítol 2, versets 2 a 5. Extret https://www.bci.cat/biblia/capitol/1377

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Part I: El cor de la sinodalitat. Epígraf: Les arrels sacramentals del Poble de Déu; punt 21. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 12, verset 13: «Tots nosaltres, jueus i grecs, esclaus i lliures,  hem estat batejats en un sol Esperit per a formar un sol cos, i tots hem rebut com a beguda un sol Esperit.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1266

(4) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 12, versets 4 a 7. Extraído de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1266

(5) Veure Fets dels Apòstols, capítol 2, versets 7 a 11. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1210

(6) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 1, versets 11-13. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1255

(7) 1ª carta de sant Pere, capítol 2, verset 9: «Però vosaltres sou llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal,  nació santa, poble que Déu s’ha reservat,  perquè proclameu les gestes  d’aquell qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1358

(8) Veure Texto íntegro de la primera homilía del Papa León XIV en la Misa Pro Ecclesia. Extret de https://www.religionenlibertad.com/vaticano/250509/texto-integro-homilia_112135.html

Al voltant del Sínode (5)

Do rebut i missió a complir

Els càrrecs són càrregues, responsabilitats que s'assumeixen amb voluntat de servei, o de domini, o un entremig que s'acosti més a un o altre. Jesús els ho va deixar clar als apòstols quan disputaven qui entre ells era el més important: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots» (1); un dels títols del Sant Pare és “servent dels servents de Déu”.

De manera més extensa, responent a la petició de la mare de Jaume i Joan per atorgar-los un lloc privilegiat: «Jesús els cridà i els digué: "Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom".» (2).

En la primera homilia després de la seva elecció el Sant Pare Lleó XIV cita la resposta de Pere a Jesús quan pregunta als apòstols qui és Ell per a ells: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (3), per dir-nos: «Amb aquestes paraules Pere, interrogat pel Mestre juntament amb els altres deixebles sobre la seva fe en Ell, expressa en síntesi el patrimoni que des de fa dos mil anys l'Església, a través de la successió apostòlica, custodia, aprofundeix i transmet» (4).

De quin patrimoni parla? «La ciutat posada sobre la muntanya (5), arca de salvació que navega a través de les marees de la història, far que il·lumina les nits del món. I això no tant gràcies a la magnificència de les seves estructures i la grandiositat de les seves construccions —com els monuments en què ens trobem—, sinó per la santedat dels seus membres, d'aquest “poble adquirit per anunciar les meravelles d'aquell que els va anomenar de les tenebres a la seva llum admirable” (6).»

Tots els cristians tenim un do i una missió, com ens recorda aquest vocable que tant pot costar assimilar: sinodalitat (caminar junts). El do el rebem del baptisme: «La identitat del poble de Déu brolla del baptisme en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant. Aquesta es realitza com a crida a la santedat i enviament en missió per convidar tots els pobles a acollir el do de la salvació (8). És, doncs, del Baptisme, en què Crist ens revesteix d’ell mateix (9) i ens fa renéixer per l'Esperit (10) com a fills de Déu, d'on neix l'Església sinodal missionera. Tota la vida cristiana té la seva font i el seu horitzó en el misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la fe, de l'esperança i de la caritat» (7).

Formar part d'un poble vol dir que no ets tu sol; el seguiment de Jesús no és en cap cas un assumpte estrictament personal: «Déu ha volgut santificar i salvar els homes no individualment, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament» (11). El procés sinodal ens ha fet experimentar el “gust espiritual” (12) de ser poble de Déu, reunit de tota tribu, llengua, poble i nació, que viu en contextos i cultures diferents. Aquest poble mai no és la simple suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i històric de la sinodalitat i de la missió, encara pelegrinant en el temps i ja en comunió amb l'Església del cel.»

La missió implica tothom, però és diversa; pertoca a l'últim batejat fins al Sant Pare. Un nadó suposa per a moltes parelles desempolsar els fonaments de la fe que tenien gairebé arraconats, impulsats pel desig que el fill rebi les aigües baptismals, tot i que el pas sigui transitori i que estigui estimulat per un costum familiar o social. Una vida com la del sabadellenc Xavi Argemí, amb una malaltia neurodegenerativa des dels 3 anys fins als 29 en què va morir, ha omplert de llum molts, com vaig percebre en veure sortir els assistents al seu funeral i en un article llegit posteriorment; la seva missió estava unida a suportar amb bon ànim la creu d'una malaltia tan inhabilitant. Dos exemples de la força que aporten els més febles, tants cops considerats molestos per la nostra societat. Ens pot estranyar aleshores l’afirmació: «"El cor de Déu té un lloc preferencial pels pobres" (13), els marginats i els exclosos, i per tant també en el de l'Església. La comunitat cristiana troba en ells el rostre i la carn de Crist, que, ric com era, s’ha fet pobre per nosaltres, perquè nosaltres esdevinguéssim rics amb la seva pobresa (14)»?

I el Sant Pare?: «Vostès m'han cridat a carregar aquesta creu i ser beneït amb aquesta missió. I sé que puc comptar amb tots i cadascun de vostès per caminar amb mi, mentre continuem, com a Església, com a comunitat d'amics de Jesús, com a creients, anunciant la Bona Nova i proclamant l'Evangeli», va dir Lleó XIV als cardenals. I més endavant: «Déu, de manera particular, en cridar-me a través del vostre vot a succeir el primer dels Apòstols, em confia aquest tresor a mi, perquè, amb la vostra ajuda, sigui el vostre fidel administrador (15) en favor de tot el Cos místic de l'Església»; no és l'amo, sinó el servidor d'aquesta comunitat immensa que és l'Església per a què compleixi la seva tasca. "En virtut del ministeri petrí, el Bisbe de Roma és "principi i fonament perpetu i visible" (11) de la unitat de l'Església", anota el Document final.

Xavier Argemí

A més de llegir l'epígraf del Document final tractat (nota 7), val la pena que dediqueu uns minuts a llegir l'homilia de Lleó XIV (nota 4) als enllaços que us indico.

(1) Evangeli segons sant Marc, capítol 9, verset 35. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1153

(2) Evangeli segons sant Mateu, capítol 20, versets 25-28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1135

(3) Evangeli segons sant Mateu, capítol 16, verset 16. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1131

(4) Traduït de Texto íntegro de la primera homilía del Papa León XIV en la Misa Pro Ecclesia. Extret de https://www.religionenlibertad.com/vaticano/250509/texto-integro-homilia_112135.html

(5) Llibre de l’Apocalipsi capítol 21, verset 10: «Em va transportar en esperit dalt d’una muntanya gran i alta i em feu veure la ciutat santa de Jerusalem,  que baixava del cel, venint de Déu  11 i envoltada de la seva glòria.». Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1396

(6) 1ª carta de sant Pere, capítol 2, verset 9. Veure https://www.bci.cat/biblia/capitol/1358

(7) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Part I: El cor de la sinodalitat. Epígraf: L’Església Poble de Déu, sagrament de unitat; punts 15 a 20. La citació es del número 20. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(8) Evangeli segons sant Mateu, capítol 28, versets 18-19: «Jesús s’acostà i els va dir: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra.  19 Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”». Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1143

(9) Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 3, verset 27: «Tots els qui heu estat batejats en Crist  us heu revestit de Crist.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1288

(10) Evangeli segons sant Juan, capítol 3, versets 5-6: «Jesús respongué: “En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit.”» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1189

(11) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, punts 9 y 23. Enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html#

(12) Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium del Sant Pare Francesc, Punt 268: «Per ésser evangelitzadors d'ànima també cal desenvolupar el gust espiritual d'estar a prop de la vida de la gent, fins al punt de descobrir que això és font d'un goig superior.» Traduït de l’enllaç: https://www.vatican.va/content/dam/francesco/pdf/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20131124_evangelii-gaudium_sp.pdf

(13) Evangelii Gaudium, punt 197: «El cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres, tant que fins a Ell mateix “es va fer pobre” (2Co 8,9). Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres. Aquesta salvació va venir a nosaltres a través del sí d'una humil noia d'un petit poble perdut a la perifèria d'un gran imperi. El Salvador va néixer en un pessebre, entre animals, com ho feien els fills dels més pobres; va ser presentat al Temple juntament amb dos colomins, l'ofrena dels qui no podien permetre pagar un be (cf. Lc 2,24; Lv 5,7); va créixer en una llar de senzills treballadors i va treballar amb les mans per guanyar-se el pa.»

(14) 2ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 8, verset 9: «Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1279

(15) 1ª carta de san Pablo a los Corintis, capítol 4, versets 1 i 2: «Així, doncs, tothom ens ha de considerar com a servidors de Crist i administradors dels misteris de Déu.  2 Ara bé, dels administradors, l’únic que n’esperem és que siguin fidels.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1258

Al voltant del Sínode (4)

Punt i seguit

Després de la pausa per la Setmana Santa, repreníem la reflexió sobre el Document final del Sínode. Aquest dia hi havia el Sant Pare Francesc de cos present a la basílica de Sant Pere del Vaticà. Abordàvem el primer epígraf de la primera part (1) i no vam avançar gaire perquè l'aclariment sobre el concepte 'Regne de Déu', esmentat als evangelis i invocat en resar el Parenostre -'Vingui a nosaltres el vostre Regne'-, va frenar l'avenç. On podem veure reflectit aquest Regne?

Escut Mons. Mario Iceta

El prefaci de la Missa de la festa de Crist Rei declara que Jesús lliura al seu Pare: «un regne etern i universal: el regne de la veritat i de la vida, el regne de la santedat i la gràcia, el regne de la justícia, l'amor i la pau» (2). En un missatge amb motiu d'aquesta festa, l'arquebisbe de Burgos escriu: «El Regne de Crist és etern i universal, abraça la justícia, l'amor, la santedat i la pau en el servei per sobre de qualsevol barrera, i és per sempre i per a tots els que vulguin ser part del Cos i de la Sang. I com a veritable Rei de l'univers, ho governa i ho renova tot, per poder lliurar al final la Creació al Pare, com a Regne de santedat i justícia, “perquè Déu sigui tot en tots” (3)» (4).

Escut del Papa Francesc

El Papa Francesc en l'al·locució durant l'Àngelus d'aquesta solemnitat eclesial de l'any 2015: «En aquest darrer diumenge de l'any litúrgic celebrem la solemnitat de Crist Rei. I l'Evangeli d'avui ens fa contemplar Jesús mentre es presenta davant de Pilat com a rei d'un regne que "no és d'aquest món" (5). Això no vol dir que Crist sigui rei d'un altre món, sinó que és rei d'una altra manera, però és rei en aquest món. És una contraposició entre dues lògiques. La lògica mundana es recolza en l'ambició, la competició, combat amb les armes de la por, del xantatge i de la manipulació de les consciències. La lògica de l'Evangeli, és a dir, la lògica de Jesús, en canvi, s'expressa en la humilitat i la gratuïtat, s'afirma silenciosament però eficaçment amb la força de la veritat. Els regnes d'aquest món de vegades es construeixen en l'arrogància, la rivalitat, l'opressió; el regne de Crist és un “regne de justícia, amor i pau”» (6).

Finalment, el Document, recolzant-se en la Lumen Gentium (7), indica: «L'Església, que és “el Regne de Crist present ja en el misteri” i “és el germen i l’inici d'aquest Regne a la terra”, camina, per això, juntament amb tota la humanitat, comprometent-se amb totes les seves forces per la dignitat humana, el bé comú, la justícia i la pau, i “anhela el Regne perfecte”, quan Déu serà “tot en tots” (3)».

Confio que aquestes referències ajudin a situar-nos, tot i que no arribem a entendre-ho del tot per la contaminació que produeixen en nosaltres les realitats terrenals en què estem immersos. Però sí que podem percebre manifestacions del que suposa aquest Regne en la tasca que realitzen els nostres semblants, tant a nivell personal com col·lectiu.

Deixo per a un proper escrit altres aspectes tractats en l'epígraf esmentat. Abans d'acabar, no obstant, vull fer esment a la situació de seu vacant en què es troba l'Església en aquest moment. Al proper Papa, qui sigui, li correspondrà continuar amb el llegat del Papa Francesc i els seus antecessors.

Com reclamava constantment el Papa Francesc per a ell, hem de resar pel nou Sant Pare per a què es deixi guiar per l'impuls de l'Esperit Sant en dur a terme la seva tasca. No serveix de res, més aviat sol ser contraproduent, fer càbales o especulacions sobre qui ha de ser o quin ha de ser el perfil adient. Pere ens hauria semblat el perfil més idoni per menar l'Església naixent? Li ho hauríem retret a Jesús si no fos així? Amb Pere i els seus successors al capdavant, l'Església esperonada per l'Esperit Sant ha continuat la seva missió des d'aleshores superant innombrables obstacles externs i interns.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Part I: El cor de la sinodalitat. Epígraf: L’Església Poble de Déu, sagrament de unitat; punts 15 a 20. La citació es del número 20. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Traduït de https://textosparalaliturgia.blogspot.com/2014/09/misal-romano-jesucristo-rey-del-universo.html

(3) 1ª Carta de sant Pau a los Corintis, capítol 18, verset 28

(4) Traduït de Missatge de l’arquebisbe de Burgos, en Mario Iceta Gavicagogeascoa, per al diumenge 26 de novembre de 2023. Extret de https://www.archiburgos.es/2023/11/26/el-reino-de-la-justicia-el-amor-y-la-paz/

(5) Evangeli segons sant Joan, capítol 18, verset 36

(6) Papa Francisco: Àngelus. Plaça de Sant Pere, Solemnitat de Crist Rei, diumenge 22 de novembre de 2015. Extret de https://www.vatican.va/content/francesco/es/angelus/2015/documents/papa-francesco_angelus_20151122.html

(7) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, puntos 3 y 5. Enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html#