La tranquil·litat: un estat transitori
Hi ha frases
que et queden impregnades a la memòria. Després de llegir La intranquil·litat de Marion Muller-Colard (1) i voler-ne fer
referència en un escrit, vaig recordar el que sentí que li comentaven a un
adolescent fa quaranta anys: ‘Si no vols complicar-te la vida, la vida
s’encarregarà de complicar-te-la’. Aquest adolescent és ara un home que acaba
de superar l’equador de la cinquantena, tinent d’alcalde d’una població
costanera catalana, amb càrrecs de responsabilitat al seu partit a nivell
municipal i provincial. Observant els trets biogràfics que esmenta en una
entrevista concedida a una publicació del seu partit m’ha donat la impressió de
que, tot i que segurament no deu recordar aquella frase punyent –la memòria
sempre és selectiva-, sembla haver captat molt bé el missatge que suggereix,
tant en l’àmbit familiar com en el professional i en el polític. Els aspectes
més significatius que he observat són el fet de viure amb parella des dels 21
anys, ser pare per primer cop als 22, compromès políticament des dels 24,
l’ànsia per formar-se acadèmicament amb continuïtat. S’ha d’afegir a més la
disposició per assumir responsabilitats tot i haver patit un infart
de miocardi quan tenia 31 anys. Rescato de l’entrevista aquesta afirmació que
pot definir el seu tremp vital: «El meu mèrit principal és la insistència i la
constància, mentre que el meu punt fort és la capacitat de sobreposar-me als
problemes, aixecar-me les vegades que calgui» (2).
 |
Marion Muller-Colard
|
Si m’he estès en la glosa ha estat perquè he copsat algunes actituds que s’adiuen amb el que planteja Muller-Colard en el seu assaig. Hauríem d’adonar-nos que ens convé ser proactius personalment i social, qualsevol que siguin les nostres circumstàncies, i deixar de perdre el temps anhelant i cercant els paradisos terrenals que ocupen la nostra imaginació. L’escriptora adverteix: «Sabem des
de sempre que la intranquil·litat és quelcom indefugible de la nostra vida i, a
pesar d’això, busquem productes, déus, mantres, fòtils i divertiments, que ens
puguin allunyar d’aquesta contingència. De vegades em dic que no hi ha ningú
més intranquil que aquell que passa el temps defugint la seva intranquil·litat.»
I més endavant assimila la tranquil·litat a una temptació: «ocasions en que la
facilitat, les dreceres, el defugiment, ens sedueixen», que ens porta a «tancar
els ulls davant les pròpies covardies, desdibuixar deliberadament la frontera
entre compromís i tripijoc per complir, viure amb el pilot automàtic, deixar-se
ensabonar, deixar-se hipnotitzar pels poderosos, deixar-se convèncer pels
xarlatans».
Aquesta actitud
necessària per a millorar-nos a tots com a persones, la concreta l’autora en les
exigències que comporta la vivència del cristianisme, que ha de mantenir al seu
seguidor en un estat d’alerta permanent i d’aprofundiment; defugint de la
comoditat i de deixar-se atrapar per preteses seguretats: «
Qui haurà guanyat la seva vida, la
perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà» (3), és un dels
avisos que ens transmet l’Evangeli. Muller-Colard inclou una colpidora
sentència de Bernanos extreta del Diari
d’un rector de poble: «Déu no ha escrit que nosaltres fóssim la mel de la
terra, minyó, sinó la sal. I el nostre pobre món s’assembla al vell Job damunt
del seu femer, ple de nafres i d’úlceres. La sal sobre una pell encetada,
crema. Però també priva que es podreixi.» (4) ¿Tindrà prou força per fer-nos
remoure'ns?
(1) Marion
Muller-Colard: La intranquil·litat.
Títol original: L’intranquillité (2016). Editorial: Fragmenta editorial – Col·lecció:
Assaig, número 60 – 1ª edició 2020. Traductor: Helena Cots. 91 pàgines.
Citacions: capítol I, pàgines 28-29; capítol III, pàgines 71-72; capítol I,
pàgina 17
(2) Extret
de https://elmasnoupsc.wordpress.com/historic/2007-2011/grup-municipal-socialista/ernesto-sune-nicolas/
(3) Evangeli segons san Mateu, capítol 10,
verset 39. Referència: https://www.bci.cat/cercador/referencia?reflink=Mt+10%2C39
(4) Georges Bernanos: Diari d’un rector de poble, Edicions 62, 1966, pàgina 14. Citat per
Marion Muller-Colard: La intranquil·litat,
capítol I, pàgina 31
