Any de la pregària (i 38)

L’alè que mai falta

Ana és científica i pateix una malaltia ocular que l’encamina a la ceguesa. En el seu ambient professional predomina l’al·lèrgia a la religió. Animada per uns col·legues amb qui comparteix una tasca solidària participa en una celebració eucarística multitudinària un tant friki, atreta pel que té de folklòrica. A l’estrada hi ha un panell on apareix la lletra de les cançons que canten els assistents; ella no pot distingir les paraules, no las veu bé. Arriba el moment de la consagració i s’agenolla seguint els gestos que fan els nombrosos assistents; nota aleshores un dolor intens en un ull i quan aquest cedeix i s’aixeca se n’adona que veu amb nitidesa les paraules del panell. No entén que li ha passat i cerca una explicació científica, però no la troba. Parla amb la seva mare, no li entra al cap que pugui haver estat fet miraculós: ‘No pot ser, jo no ho he demanat’. La mare li diu: ‘Tu no, però jo sí des de fa molt de temps’ (1).

En iniciar la darrera catequesi sobre l’oració el Sant Pare Francesc posa èmfasi en el que ha estat una constant: «Hem recordat diverses vegades com la pregària és una de les característiques més evidents de la vida de Jesús: Jesús pregava, i pregava molt. Durant la seva missió, Jesús s'hi submergeix, perquè el diàleg amb el Pare és el nucli incandescent de tota la seva existència» (2).

Aquesta pregària arriba al zenit en el moment més dramàtic: «Els Evangelis testimonien com la pregària de Jesús es va fer encara més intensa i freqüent a l'hora de la seva passió i mort.» Una pregària que no es circumscriu a un moment o un lloc, sinó que abasta a tota la humanitat de tots els temps; passats, presents i futurs, segons ho expressa el Catecisme: «Quan ha arribat la seva hora, Jesús prega el Pare (3). La seva pregària, la més llarga transmesa per l'Evangeli, abasta tota l'economia de la creació i de la salvació, així com la mort i la resurrecció. Igual que la Pasqua de Jesús, succeïda “una vegada per totes”, roman sempre actual, de la mateixa manera la pregària de l'Hora de Jesús continua present a la Litúrgia de l'Església» (4).

És un misteri que no som capaços d’encabir amb la seva plenitud, la pedagogia de Déu ens desborda i per això reclama confiança: ‘Senyor, si ho has establert d’aquesta manera serà perquè és el que convenia’: «Ell prega de forma dramàtica a l'hort del Getsemaní, assaltat per una angoixa mortal. Tanmateix, Jesús, precisament en aquell moment, es dirigeix ​​a Déu anomenant-lo Abbà, Papà (5). Aquesta paraula aramea —que era la llengua de Jesús— expressa intimitat, expressa confiança. Precisament quan sent la foscor que l'envolta, Jesús la travessa amb aquesta petita paraula: Abbà, Papà.»

Hi ha moments en que estem més propensos a pregar amb intensitat; penso en les hores que van precedir al traspàs de la meva mare. Es barreja el ‘que se’n surti’ amb el ‘que es faci la teva voluntat’. La beata Chiara Badano, suportant els dolors que li produïa el càncer que patia, repetia aquesta pregària: “si tu ho vols Jesús, jo també ho vull”. Fàcil d’escriure, difícil de viure-ho; cal estar ben preparat, haver estat construint un edifici interior amarat d’amor.

Jesús ens ensenya a confiar en el Pare i la seva pregària té resposta: «Jesús prega en les hores decisives de la passió i de la mort. I amb la resurrecció el Pare respondrà a la pregària. La pregària de Jesús és intensa, la pregària de Jesús és única i es converteix també en el model de la nostra pregària. Jesús ha pregat per tots, ha pregat també per mi, per cadascun de vosaltres. Cadascú de nosaltres pot dir: “Jesús, a la creu, ha pregat per mi”. Ha pregat. Jesús pot dir a cadascú de nosaltres: “He pregat per tu, a l'Últim Sopar i a la fusta de la Creu”. Fins i tot en el més dolorós dels nostres patiments, mai no estem sols. La pregària de Jesús és amb nosaltres. “I ara, pare, aquí, nosaltres que estem escoltant això, ¿Jesús prega per nosaltres?”. Sí, segueix pregant perquè la Seva paraula ens ajudi a tirar endavant. Però pregueu i recordeu que Ell prega per nosaltres», ens diu el Sant Pare.

En el primer paràgraf he parlat de la curació miraculosa de l’Ana. La seva mare pregava per a que es curés de la malaltia, i va ocórrer malgrat la incredulitat de la seva filla. Però el fet no es va quedar aquí. Ana ha anat experimentant alhora una transformació interior que ha repercutit en la seva manera d’entendre la vida; a la sanació de la visió externa s'hi va unir la interna. La pregària de la mare i la de Jesús ho van procurar.

(1) Veure canal Infinito + 1 de Youtube, sèrie Katakumba Exit, capítol 6: https://www.youtube.com/watch?v=_wX13PCRWzE. També en sèrie Hagan lío, número 8: https://www.youtube.com/watch?v=aWsUDxD-P-o.

(2) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 38: La pregària pasqual de Jesús per nosaltres. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 16 de juny de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210616_udienza-generale.html

(3) Veure Evangeli segons sant Joan, capítol 17. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1203

(4) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a aquesta qüestió els números 2746 a 2751. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html#V%20La%20oraci%C3%B3n%20de%20la%20hora%20de%20Jes%C3%BAs

(5) Evangeli segons sant Marc, capítol 14, verset 36: «Deia: Abbà,  Pare, tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa.  Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.» Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1158

Any de la pregària (37)

Sempre present

Contava un cineasta que la seva vida transcorria com si anés per una autopista amb tres carrils inconnexos: un l’ocupava la relació familiar, un altre la tasca professional i el tercer la pràctica religiosa, fins que va descobrir, lligant caps després d’un seguit d’experiències, que hi havia una raó que li permetia que tot anés a l’hora. Aleshores els temes escollits i la manera de contar històries va seguir un rumb diferent.

La trenta-setena catequesi sobre la pregària del Sant Pare Francesc (1) té un títol, que també conté el Catecisme (2), que sembla estrany: ‘Perseverar en l’amor’. Hom es pot preguntar: ¿Què té a veure la pregària amb aquest títol? Entenem de vegades la pregària com una rutina de creient on es repeteixen fórmules conegudes, o bé com una trucada d’emergència: “Recordar-se'n de santa Bàrbara quan trona”; ens conformem amb la mínima i estrictament necessària, per a nosaltres, relació amb Déu; sabem que hi és però no gosem molestar-lo gaire.

En el recorregut de les catequesis del Sant Pare, que segueixen l’ordre seguit pel Catecisme en aquest tema, es va tractant de la pregària des de diferents vessants, posant èmfasi en que es tracta de relacionar-se amb Déu de tu a tu, encara que preguem en família o comunitat. Com passa amb la vida humana per arribar a estimar algú primer hi ha una trobada, una coneixença posterior, que ens porta a tenir un tracte i d’aquí pot brollar l’amor. La pregària ha de seguir el mateix camí, sinó es queda en rumiament, meditació, mantra...

En començar la catequesi ens diu el Sant Pare: «La perseverança en pregar és una invitació, és més, un manament que ens ve de la Sagrada Escriptura.» Ens ho diu Jesús en introduir la paràbola del jutge injust i la vídua (3): «Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir», de la que podem deduir que el Senyor no es cansa de sentir-nos, ens insta a donar-li la llauna.

El Sant Pare torna a referir-se al pelegrí rus, que inicia el seu itinerari espiritual corprès per una frase de Sant Pau dirigida als tessalonicencs: «pregueu contínuament,  doneu gràcies en tota ocasió» (4). «La paraula de l'Apòstol toca aquest home i ell es pregunta com és possible pregar sense interrupció, ja que la nostra vida està fragmentada en molts moments diferents, que no sempre fan possible la concentració. A partir d'aquest interrogant comença la seva recerca, que el conduirà a descobrir l’anomenada pregària del cor. Aquesta consisteix a repetir amb fe: “Senyor Jesucrist, Fill de Déu, tingueu pietat de mi pecador!”. Una pregària senzilla, però molt bonica. Una pregària que, a poc a poc, s'adapta al ritme de la respiració i s'estén a tota la jornada. De fet, la respiració no cessa mai, ni tan sols mentre dormim; i la pregària és la respiració de la vida.»

«Aquest abrusament incansable només pot venir de l'amor. Contra la nostra inèrcia i la nostra mandra, el combat de la pregària és el de l'amor humil, confiat i perseverant. Aquest amor obre els nostres cors a tres evidències de fe, lluminoses i vivificants: Pregar és sempre possible..., pregar és una necessitat vital..., pregària i vida cristiana son inseparables...», diu el Catecisme, que inclou citacions dels anomenats Pares de l’Església. En reprodueixo dos d’elles: «Convé que l'home pregui atentament, bé estant a la plaça o mentre fa una passejada: igualment el que està assegut davant la seva taula de treball o el que dedica el seu temps a altres tasques, que aixequi la seva ànima a Déu...: convé també que el servent esvalotador o que va anant d'un costat a l'altre, o el que es troba servint a la cuina (...), intentin elevar la súplica des del fons del seu cor» (5). La segona és d’Orígenes: «Prega contínuament qui uneix la pregària a les obres i les obres a la pregària. Només així podem complir el mandat: ‘Pregueu constantment’» (6).

Fe i vida s’apleguen: «La pregària és una mena de pentagrama musical, on nosaltres col·loquem la melodia de la nostra vida. No és contrària a la laboriositat quotidiana, no entra en contradicció amb les moltes petites obligacions i trobades, sí és el lloc on tota acció troba el seu sentit, el perquè i la pau», ens diu el Sant Pare. I en els moments en que estem aclaparats: «Aleshores, fa bé pensar que Déu, el nostre Pare, que ha d'ocupar-se de tot l'univers, es recorda sempre de cada un de nosaltres. Per tant, també nosaltres ens hem de recordar d'Ell!»

La vida activa i la pregària es complementen: «Així, els temps dedicats a estar amb Déu revifen la fe, que ens ajuda en la concreció de la vida, i, al seu torn, la fe també alimenta la pregària, sense interrupció. En aquesta circularitat entre fe, vida i pregària, es manté encès aquell foc de l'amor cristià que Déu s'espera de nosaltres.»

I el Sant Pare culmina la catequesi animant-nos a repetir la pregària del pelegrí rus com una jaculatòria: “Senyor Jesucrist, Fill de Déu, tingueu pietat de mi pecador!”

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 37: Perseverar en el amor. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 9 de juny de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210609_udienza-generale.html

(2) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a aquesta qüestió els números 2742 a 2745. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html#IV%20Perseverar%20en%20el%20amor

(3) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 18, versets 1 a 8. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1179

(4) 1ª Carta de Sant Pau als Tessalonicencs, capítol 5, versets 17-18. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1314

(5) Sant Joan Crisòstom: De Anna, sermó 4, 6. Citat en el punt 2743 del Catecisme.

(6) Orígenes: De oratione, 12, 2. Citat en el punt 2745 del Catecisme.