Valverde sota sospita

En el punt de mira de la cacera mediàtica

Els aficionats dels grans equips de futbol acostumen a ser insaciables. Mai en tenen prou. Si no es comença la temporada fent algun fitxatge de campanetes, tant és el que costi, sembla que no hi ha prou esma a la directiva per afrontar amb garanties la temporada. Si no s’aconsegueix el trofeu més desitjat la temporada es pot considerar mediocre. Si s’obtenen bons resultats però el joc no entusiasma regna la decepció. La nostàlgia de les èpoques glorioses apareix per ennuvolar l’enteniment, que es torna incapaç de reconèixer que el temps passa -també pels jugadors-, que el que funciona en una època no té per què fer-ho en endavant –els protagonistes pròpis i aliens canvien, s’estudien a fons els sistemes de joc...-, que la competència nacional i internacional és cada cop més gran –es mouen molts diners i els nombre d’equips amb pressupostos elevats creix-...

Ernesto Valverde

Després de la desfeta a Anfield davant el Liverpool els voltors han planejat per can Barça cercant les despulles esportives del tècnic blaugrana. L’ensopegada a la final de la Copa del Rei ha estat un revulsiu pels qui demanen el relleu a la banqueta. Malgrat el president ha confirmat la continuïtat de Valverde, les pressions no minvaran, perquè per alguns mitjans i comentaristes el tècnic ja està sentenciat: no serveix per satisfer les fites a les que ha d’aspirar el club blaugrana. No ha d’estranyar, aleshores, que s’aprofiti qualsevol excusa -per minsa que sigui- per tornar a la càrrega, creant mala maror entre els aficionats i posant en dubte la capacitat –professionalitat fins i tot- de l’entrenador.

En el món del futbol no es viu d’expectatives. Ni ho aconseguit en el passat, ni gastar-se molts diners assegura èxits esportius en el futur –hi ha qui considera gairebé una ganga que es pagui ‘només’ 120 milions d’euros per fitxar Griezmann ???-. El futbol és un joc col·lectiu en el que s’han de crear sinergies per a que les qualitats individuals dels jugadors cooperin a desplegar un joc atractiu i eficaç. El ‘jogo bonito’ per si sol no guanya partits -‘hem jugat com mai, hem perdut com sempre’-; cal cercar un equilibri per procurar oferir un bon espectacle orientat a aconseguir la victòria. No és gens fàcil mantenir el nivell de concentració i motivació quan les competicions es barregen. Els grans equips, tot i disposar de molt bons jugadors, solen disposar de menys temps per preparar els partits pels compromisos esportius del conjunt i d’aquells jugadors que formen part de seleccions nacionals.

Amb els recursos que disposa cada entrenador aplica la seva manera de concebre el futbol per assolir els objectius que se li demanen. Valverde no era un desconegut quan se’l va contractar; havia acumulat prou experiència a les banquetes per saber de quin peu calçava dirigint equips i la proposta futbolística que oferia. Es lícit que els aficionats o comentaristes puguin manifestar desgrat amb els seus plantejaments i decisions, però això no justifica que se’l menystingui per que l’equip només ha guanyat la lliga espanyola aquesta temporada i es posi fins i tot en dubte la seva professionalitat amb afirmacions frívoles com la de qui etziba a la televisió ‘que els jugadors estan amb l’entrenador perquè els permet fer el que ells volen’ –el compara amb un titella?-. Agradi o no com treballa, mai s’ha de faltar al respecte.

Els entrenadors saben que habitualment es mouen per la corda fluixa i Valverde sap que està qüestionat i que haurà de suportar una exigència més gran. Convé que s’ho prengui bé i afronti la nova etapa amb renovada il·lusió, posant el millor de si mateix en tot el que estigui a les seves mans. Del que no depèn d’ell és millor no amoïnar-se: ja s’ho faran!

La responsabilidad de cada voto

Paradojas del juego democrático

Santi Vila

Cuando hay elecciones políticas se puede tener muy claro qué candidatura votar. O quizás no tanto. Incluso puede ocurrir, como escribe Santi Vila, que se vota a pesar de sentirse huérfano “prestando el voto de mala gana”. El exdirigente convergente expone en un artículo sus dudas y razonamientos antes de decidir qué votar en las pasadas elecciones generales: “Personalmente, confieso ser uno más de los millones de ciudadanos que tuvieron gran dificultad a la hora de escoger la papeleta electoral. En muchas encontraba alguna virtud; en todas, muchos defectos.” (1)

(2)

Cada voto emitido es una decisión personal que lleva consigo unas motivaciones. ¿Cuál es la responsabilidad real de cada votante? La que supone su voto respecto al total de los contabilizados, en la circunscripción de Barcelona 3.121.826. Pero eso no implica que surjan algunos arrogantes gurús -políticos, periodistas, sociólogos- que reprenden a los electores por haberse abstenido, o por haber votado una opción que no ha obtenido representación, o por -según sus cálculos- haber posibilitado que salga beneficiada una formación distanciada política o ideológicamente a la que él ha elegido. Según su criterio, han cometido el craso error de dejarse llevar por sus preferencias en lugar de decantarse por lo que convenía -¡viva la libertad!-.

Estos expertos en lides políticas no dudan en reforzar sus argumentos aludiendo a la gran cantidad de arrepentidos de que tienen constancia tras conocerse el resultado del escrutinio: ¡Conozco a muchos que lamentan…! ¡Si hubieran sabido lo que iba a pasar…! –quizá tienen el privilegio de contar con un censo específico que lo corrobore-. Pero la influencia real de lo que haga cada votante en particular es ínfima y si resulta que la aplicación de ley electoral implica que muchos votos se queden sin representación o que la relación entre número de votos y representantes sea desproporcionada la culpa no hay que achacársela a los votantes sino de los legisladores.

Tras conocerse el resultado de unas elecciones los estados de ánimo que cada elector pueden situarse entre la euforia y la frustración, incluyendo todas las posibilidades que ofrecen los estadios intermedios. Pero cualquiera que haya sido la decisión que se haya tomado no hay motivo para sentirse agobiado por las peroratas de los vendedores de malos augurios y, mucho menos, sentir remordimiento por haber hecho lo que en ese momento le parecía oportuno.

(1) Santi Vila. Huérfanos. Publicado en La Vanguardia el 8 de mayo de 2019. Fuente: https://www.lavanguardia.com/opinion/20190508/462114435247/huerfanos.html

(2) Datos recogidos de https://www.lavanguardia.com/elecciones/elecciones-generales-2019/catalunya/barcelona

El paper protagonista de l’estupidesa

En la realitat i en la ficció

En exposar la teoria que desenvolupa en Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana (1), Carlo Maria Cipolla classifica els éssers humans en quatre categories bàsiques: intel·ligents, incauts, malvats i estúpids. Ho expressa gràficament un eix de coordenades assignant un quadrant a cada categoria. Els intel·ligents són els win-win, la seva conducta aporta beneficis tant a ell com als demés. Els malvats, però, s’aprofiten dels altres, guanyen en la mesura que perjudiquen els demés (win-lose). Els incauts són els que es deixen enredar amb facilitat, aprofitant-se altres de la seva candidesa (lose-win). Amb el comportament dels estúpids tothom hi perd, es perjudiquen ells mateixos al mateix temps que perjudiquen els altres (lose-lose).

Per l’historiador italià “la persona estúpida es el tipus de persona més perillosa que existeix”. Tot i així, tira endavant “perquè a les persones raonables els resulta difícil d’imaginar i entendre un comportament estúpid” i, també, perquè ell no n’és conscient -“l’estúpid no sap que ho és”- contràriament als inclosos en les altres categories. Dos aspectes que “contribueixen poderosament a donar més força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora”.

Cipolla no versa sobre l’estupidesa ocasional, transitòria o selectiva que poden ser fruits d’un encaparrament infundat, d’una febre passional o d’alguna mania que treu de polleguera en determinats temes, situacions o ambients, sinó en aquella que constitueix un estil de vida, que de vegades es porta a la sang –com una herència genètica- i, de vegades, s’adquireix –hi ha qui s’hi torna-. Remarca també de la seva transversalitat: no hi ha col·lectiu humà que no tingui entre els seus membres –independentment de la seva rellevància o càrrec- un percentatge d’estúpids; és més, quan més responsabilitat o poder acumulen els estúpids més perillosos són: “Crec fermament que l'estupidesa és una prerrogativa indiscriminada de tots i de qualsevol grup humà, i que tal prerrogativa està uniformement distribuïda segons una proporció constant.”

Sense esmentar-ho expressament, dues de les categories descrites per Cipolla destaquen en el relat de La maroma, si s’entén en el context de la novel·la ‘equilibrista’ com ‘estúpid’ i ‘màrtir’ com ‘incaut’. Ramon Folch i Camarasa presenta d’obra com: “la història d’uns equilibristes sense públic i d’uns màrtirs sense aurèola”; l’obra té altres registres que mereixerien destacar-se, tot i que no es faci en aquest escrit.

L’equilibrista principal és l’absent, Miquel, qui mor en iniciar-se el relat deixant una viuda indolent i cinc fills ja crescuts, però contagiats del tarannà del pare. El màrtir és el seu germà, Joaquim, extremadament complidor i cautelós, que se sent cridat a suplir en tot el que estigui al seu abast l’absència de l’occit, tot i la repercusió negativa que de fet té en la atenció a la seva pròpia família.

Ramon Folch -primer de la dreta-
amb altrres escriptors (3)

Per sobreviure, l’estúpid necessita d’alguna víctima que l’empari i se’n faci càrrec dels estralls que va ocasionant amb la seva actuació. El sentit del deure d’en Joaquim vers la família d’en Miquel, malgrat les advertències de la seva esposa, fa que no s’adoni -o no se'n vulgui adonar- de que li prenen el pèl constantment i que amb la seva actitud contribueix a que els seus nebots i cunyada continuïn vivint desassenyadament i fent volar coloms amb els seus deliris de grandesa. El nebot gran passa per ser l’hereu espiritual del tarannà del seu pare, afavorit perquè la mare i els germansli segueixen la veta, fins i tot admiren el seu esperit somiatruites.

Malgrat el to irònic que introdueixen a la narració, tan Cipolla com Folch -cadascú a la seva manera- deixen entreveure en els seus escrits un sentiment accentuat de desgrat vers l’estupidesa com a hàbit de vida. Es palesa, per exemple, en la frase de l’historiador: “veiem com entorpeixen i obstaculitzen la nostra activitat individus obstinadament estúpids, que apareixen d'improvís i inesperadament en els llocs i en els moments menys oportuns”. En el novel·lista queda reflectit en el desenllaç del relat, quan la corda fluixa –la maroma- no aguanta més el pes de tanta insensatesa acumulada i els equilibristes pateixen les conseqüències –fins i tot en llegir un dels episodis vaig tenir la sensació de crueltat-.

Aquestes lectures ens poden ajudar a detectar l’estupidesa quan rondi al nostre voltant. També pot servir per fer autoexamen, un exercici que eliminarà la possibilitat de ser inclosos plenament en aquesta ‘categoria’–un estúpid ni se’n preocuparia-. En tots cas, animen a posar-se en guàrdia per evitar, tant com sigui possible, ser entabanats pels qui en fan gala.

(1) Las leyes fundamentales de la estupidez humana de Carlo Maria Cipolla, és un assaig que també està inclòs en el llibre Allegro ma non troppo (1988). Editorial: Booket – Colección: Divulgación, Crítica, número 3307 – 4ª impresión (2015). Traductora: Maria Pons. 99 páginas

(2) Ramon Folch i Camarasa: La maroma (1956). Editorial Selecta – Col·lecció: Biblioteca Selecta, números 226-227 – 1ª edició (1957) – 297 pàgines. Premi Joanot Martorell 1956.
(3) Extreta d'una glosa de Joaquim Carbó amb motiu de la mort de Ramon Folch, titulada: Ramon Folch i Camarasa, el germà gran d’en Massagran, publicada el 4 de gener de 2019. Font: https://www.nuvol.com/noticies/ramon-folch-i-camarasa-el-germa-gran-den-massagran/