Capacitats i necessitats entren en joc
En la Crítica al
Programa de Gotha Karl Marx va deixar impresa una màxima: “De cadascú,
segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats”. Suposaria la
fita a la que hauria d’arribar la societat comunista. La frase
descontextualitzada em va fer rumiar quan la vaig llegir incrustada entre les
frases cèlebres que omplen la xarxa; sonava bé prou bé i contemplada
superficialment es pot arribar a la conclusió que això és el que hauria de
regir en qualsevol societat on imperés la justícia i la germanor.
Ara bé, partint de l’experiència de que els éssers humans no
són robots que actuen de forma automatitzada d’acord amb les instruccions que
reben, arribar al que es podria considerar com una societat perfecta és una
tasca gairebé, o més aviat del tot, impossible. Determinar les capacitats de
cada persona es pot avaluar parcialment amb proves objectives, però el que
cadascú pot donar de sí queda encara molt allunyat, perquè hi ha qualitats que
no s’esbrinen fins que es produeix una situació que les requereix. Com suggereix
el Principi de Peter (2) no sempre el
millor operari es converteix en l’encarregat més adient, perquè les
competències que calen no són ben bé les mateixes.
De la mateixa manera pot haver unes necessitats bàsiques que
plaguin a tothom, però moltes altres depenen de situacions particulars i el
tarannà de l’interessat. No fa gaire es criticava per la ràdio a un empresari
multimilionari que es declarava filo-comunista, aleshores vaig pensar que el
comentarista no havia tingut en compte que la justificació podria venir
d’interpretar que ell tenia moltes necessitats que calia atendre, no se’l podia
acusar d’incoherent.
Hi ha, però, que des de el seu reducte creu haver descobert
la pedra filosofal i té clar com s’ha d’encaixar tot plegat perquè la societat
rutlli de la millor manera possible. El seu disseny reclama, però, uns
ciutadans prou complaents per sotmetre’s al seu dictat. És l’escenari al que aspiren
els dirigents que pretenen orientar la societat vers el totalitarisme. Una
situació que no s’improvisa, sinó que es va forjant amb renúncies a espais de
llibertat que els ciutadans van cedint tot perseguint un anhel de major
seguretat i benestar. És la tesi sobre la que incideix Hayek en Camí de servitud (3), un llibre escrit
mentre es desenvolupava la Segona Guerra Mundial i el totalitarisme hi era
present a Europa en forma de feixisme, nazisme i comunisme.
La llibertat és un gran do que molts cops no sabem apreciar
prou, perquè ens deixem portar per la pastanaga que se’ns ofereix sense
adonar-nos del que es perd alhora. Recordo la indignació d’un periodista pel
missatge de la Dirección General de Tráfico de fa uns anys: “no podem conduir
per tu”, perquè aquesta frase que aparentava ser només una alerta deixava
entreveure un menyspreament dels conductors unit a un deix de superioritat de l’Administració
pública: ‘si fóssim nosaltres el que conduíssim de ben segur que tot aniria
molt millor a la carretera’.
 |
| Isabel Coixet |
Viure amb llibertat suposa assumir el risc que suposa fugir
d’un mimetisme acomodatici, com expressava recentment la cineasta Isabel Coixet
en una entrevista concedida durant la promoció de la seva darrera pel·lícula,
La llibreria: “la meva llibreria consisteix a continuar fent i defensant les
pel·lícules en que crec... la tossuderia, la innocència i la brúixola moral del
personatge d’aquesta història són coses amb que m’identifico... Parlem d’aquest
algú que té un petit somni i sempre ha de venir algú a fotre-l’hi; una cosa que
jo m’he trobat moltes vegades; també pel fet de dir el que penso o no combregar
amb un cànon establert. Va en el meu ADN. Des de petita, no he estat mai de
seguir el ramat ni de voler fer el mateix que tothom.” (4)
Es podria dir que llibertat i seguretat són les dues parts d’uns
vasos comunicants d’una societat del que depèn el benestar. Convé, però, tenir
en compte que una excessiva pressió per estendre l’aixopluc social de
l’administració pública es pot traduir molt fàcilment en un progressiu encotillament
dels ciutadans del que costa molt sortir-se’n.
(1) es.wikipedia.org/wiki/De_cada_cual_según_sus_capacidades,_a_cada_cual_según_sus_necesidades:
“El párrafo de la Crítica del Programa de
Gotha en el que se refería a este principio decía lo siguiente: “En una
fase superior de la sociedad comunista, cuando la esclavizadora subordinación
del individuo a la división del trabajo y con ello a la antítesis entre trabajo
mental y físico haya desaparecido; cuando el trabajo se haya convertido no sólo
en medio de vida, sino en la primera necesidad vital; cuando a la par con el
desarrollo global del individuo hayan aumentado las fuerzas productivas y los
manantiales de la riqueza colectiva fluyan más abundantemente, sólo entonces
podrá rebasarse en su totalidad el estrecho horizonte del derecho burgués y
podrá la sociedad inscribir en su estandarte: «¡De cada cual según sus
capacidades, a cada cual según sus necesidades!»”
El principi de Peter és un principi formulat per Laurence J.
Peter en el seu llibre The Peter
Principle, de 1969: “En una organització les persones que realitzen bé el
seu treball són promocionades a llocs de major responsabilitat una vegada i una
altra fins que arriben al seu nivell d'incompetència.”
(3) F.A. Hayek: Camí
de servitud. Editorial: Proa.
(4) Entrevista de Fernando
García a Isabel Coixet publicada a La Vanguardia el 10 de novembre de 2017, en
la secció de Cultura, pàgines 32-33.
En esta ocasión no se
cumplió el dicho: ‘cuatro ojos ven más que dos’, porque ni el árbitro ni su
asistente se percataron de que el balón había traspasado la línea de meta
valenciana. ¿Qué pudo ocurrir en la mente de ambos? Error de apreciación
sentenció su ‘jefe’ Sánchez Arminio. ¿Debido a qué?
La serie Perception nos ofrece otra posibilidad.
El tema tratado en un capítulo es la ceguera mental (2): no observar algo que se muestra
nítidamente en el campo visual. Una de las escenas es especialmente
ilustrativa: un policía corre tras un delincuente que acaba de cometer una
fechoría; durante la persecución pasa junto a otros policías que propinan una
paliza a un hombre que tienen retenido, pero él, absorto en la captura del malhechor,
no repara en ello. Consecuencia: es condenado por encubrimiento al no haber
delatado a los agresores; pero no lo hizo porque desconocía lo que realmente ocurría
cuando pasó por el lugar del maltrato.
Experimenté este tipo de
ceguera en la prueba a que sometió a un grupo de empleados un directivo de mi
empresa durante una charla. Proyectó una escena. Paró y preguntó: ¿os habéis
dado cuenta? Murmullos, alguna risa y yo perplejo. Lo vi en la repetición: un
gorila cruzaba un salón sin perturbar la conversación que allí se desarrollaba.
Pendiente de los diálogos no detecté la notoria presencia del animal.
Oscar Wilde: "Hay
solamente una cosa en el mundo peor que hablen de ti, y es que no hablen de
ti" (www.frasedehoy.com/frase/536/hay-solamente-una-cosa-en-el-mundo-peor-que-hablen-de-ti-y-es-que-no-hablen)
Salvador Dalí: "Que
hablen bien o mal, lo importante es que hablen de mí aunque confieso que me
gusta que hablen mal porque eso significa que las cosas me van muy bien".
De los mediocres no habla nadie, y cuando lo hacen sólo dicen maravillas." (www.sabersinfin.com/frases/13953-frases-celebres-salvador-dali)
