Atenció al pacient desvalgut

Humanitat en temps de pandèmia

Fa quatre anys i escaig Carles Capdevila elogiava en un article el treball del personal d’infermeria (1). Parlava des de l’experiència d’estar sotmès al tractament d’una malaltia que acabaria llevant-li la vida poc més d’un any després: “fan molt més que curar-me, tenen cura de mi; m’adono de la feinada que fan i de com arriben a ser d’invisibles”.

Aquest tenir cura va més enllà de l’estricta professionalitat -actuar com està previst de la millor manera possible-; es tracta de contemplar el malalt en tota la seva dimensió en uns moments de feblesa física i emocional. La meva mare, que va passar la seva infància i joventut a les Cases Barates d’Horta, avui Can Peguera, em parlava amb admiració del doctor Castellanos (2), que a banda d’atendre a la seva consulta feia visites domiciliàries: ‘quan el veiem entrar per la porta ja estàvem mig curats’. La confiança que generava tenia efectes terapèutics preventius. Una actitud que lliga amb el que diu en Carles: “la medicina té el repte d’humanitzar-se, de comunicar millor amb el pacient, de ser més empàtica, ser integral i posar el malalt al centre. D’entendre que l’estat d’ànim i les emocions a vegades tenen com a millor medicament una mirada còmplice, un somriure, un gest afectuós o una informació ben donada. I que no és només salvar o allargar vides, sinó acompanyar i garantir la qualitat d’aquestes vides.”

La incidència de la pandèmia ha pertorbat la dinàmica dels hospitals i els que més ho pateixen són els malalts desvalguts, aquells que necessiten tenir algú al costat que els faci de crossa per comunicar-se amb el personal sanitari, per menjar... Les plantilles no donen l’abast i, si ja abans d’aquest terratrèmol sanitari demanaven que t’ocupessis de donar-los de menjar –no sé fins a quin punt era generalitzat-, perquè no disposaven de prou temps per dedicar a tots els pacients que tenien assignats, ¿què es pot esperar que passi quan el malalt no pot tenir ningú al seu costat?, ¿quan de temps s’està disposat a dedicar a un malalt amb disfàgia, per exemple, per a que s’alimenti?

Doctor Venanci Castellanos

Un altre efecte perniciós és la manca de comunicació. Si un malalt no es pot expressar degut a la malaltia que pateix, el personal sanitari té un dèficit d’informació prou important per atendre el pacient com necessita: els informes, l’historial, els registres de constants i les proves no son suficients, cada persona és molt més que un conjunt de dades. La trucada telefònica diària, que s’interromp el cap de setmana, a un familiar o persona propera no ho resol, no impedeix que el malalt es trobi gairebé desemparat.

 En una situació extraordinària cal prendre mesures extraordinàries, però la salut corporal i emocionals dels malalts desvalguts requereix sovint disposar d’algú al costat que atenuï les seves mancances per ser ben atès, ja que el personal sanitari no se’n pot ocupar d’algunes de les seves necessitats bàsiques. Que la gestió de la pandèmia no converteixi el desvaliment en desemparament, molt menys en descart.

(1) Carles Capdevila: Cada nit és el Dia Mundial de la Infermeria, publicat al diari Ara el 12 de maig de 2016. Article complet en el següent enllaç: https://www.ara.cat/opinio/carles-capdevila-cada-nit-es-dia-mundial-infermeria_0_1576042418.html

(2) En el següent enllaç hi ha una breu referència a la tasca del doctor Venanci Castellanos: https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2013/06/reivindicacio-de-can-peguera.html

Implicar-se en la docència

 Transcendir el marc establert

En abordar un tema espinós per incloure’l en el seu llibre, Reginald Garrigou-Lagrange fa referència a un estereotip aplicat a la docència: «Els professors joves ensenyen més del que saben, és a dir ensenyen moltes coses que ignoren. Els de mitjana edat ensenyen el que saben. Els vells, en canvi, ensenyen les coses que són útils als seus oients» (1). Com sol passar amb les generalitzacions, es tracta d’una presumpció reduccionista de com s’assoleix l’excel·lència docent, ja que suggereix que ni ha prou amb el pas del temps exercint una professió per excel·lir, però sabem que la realitat no és ben bé així. La veterania pot ser un grau, però necessita anar acompanyada d’una actitud que permeti adquirir una maduresa professional per arribar al punt més alt possible de competència.

Si, com diu Ken Bain, «els nostres cervells són alhora unitats d’emmagatzematge i de processament» (2), l’itinerari vers l’excel·lència en la docència es forneix de coneixement teòric i empíric que es tradueix, un cop processat, en un estil de desenvolupament professional en el que tan important és la ‘pedagogia visible com l’educació invisible’ –utilitzant un terme encunyat per Víctor García Hoz-. Pel professor d’Història dels Estats Units que presideix el Best Teachers Institute: «Hem de comprendre el pensament, les actituds, els valors i els conceptes que hi ha darrere de les obres mestres de pedagogia, observar acuradament les pràctiques, però després començar a assimilar, transformar i individualitzar el que veiem... Així també els professors han d’ajustar cada idea a qui són ells i a allò que ensenyen» (3). Tal com ho entenc, cal que el professor s’impliqui, personalitzi -faci seva- l’activitat docent.

Ken Bain

Per l’autor de El que fan els millors professors universitaris l’excel·lència reclama anar més enllà de protocols i estàndards –que no vol dir ignorar-los o menystenir-los-, assumint el risc de traspassar, quan calgui, el marc de referència establert per a créixer: «...si esperem a aprendre de les pràctiques i el pensament del professors força efectius, hem de fer alguna cosa més que esdevenir experts de la rutina, tot aplicant i perfeccionant un patró heretat (fins i tot si ve dels millors). Hem de fer servir els seus enfocaments perquè ens ajuden a bastir la nostra comprensió d’entorns d’aprenentatge intens i l’esperit d’adaptació i l’habilitat per apartar les convencions inhibidores en la recerca de millors solucions» (4).

En la docència, como en la majoria d’activitats humanes, no està tot escrit. Els que estan en primera línia amb el seu tarannà, amb les seves ganes de fer-ho cada vegada millor, poden aportar un valuós feedback als centres on exerceixen; una tasca que pot repercutir en la millora del sistema educatiu, produint efectes beneficiosos per la societat. Tant de bo, la estructura i l’entorn en el que han de treballar afavoreixin el desenvolupament de les seves potencialitats.

(1) Reginald Garrigou-Lagrange: Las tres edades de la vida interior. Ediciones Desclée de Brouwer, 3ª edición (1950). Sección 3ª página. 1073

(2) Ken Bain: El que fan els millors professors universitaris. Títol original: What te Best College Teachers Do (2004). Editor: Publicacions de la Universitat de València (PUV) – 1ª edició (2005). Traductors: Anna Torcal i Salvador Company. 221 pàgines. Fragment en pàgina 37

(3) Bain, obra citada, pàgines 30-31

(4) Bain, obra citada, pàgines 77-78