Qüestió de prioritats

En la salut i en la malaltia (III)

Em van comentar d’un cap que vaig tenir a l’empresa on treballava que en ser traslladat a un càrrec de menys responsabilitat, que li suposava molta menys dedicació de temps, tot i sentir-se ferit pel que interpretava com una degradació, li havia permès descobrir amb sorpresa com ocupava el temps la seva dona mentre ell es passava gairebé tot el dia a la feina.

 

Es parla molt de que els horaris laborals han de permetre la conciliació amb la vida familiar, però la seva eficàcia també depèn de l’ordre de prioritats que es marqui cadascú en cada moment, perquè les exigències professionals no són l'únic ingredient a tenir en compte: pot pesar molt el fet que a la feina un s’hi trobi més còmode que a casa malgrat la responsabilitat que tingui: perquè se sent important (més realitzat), perquè l’allibera de tasques domèstiques, perquè no ha de batallar amb els requeriments del fills...

Un fragment d’El quadern de Noah es planteja una situació paradigmàtica en la reflexió que fa Noah sobre l’actitud del metge que els atén a la residència: “El doctor Barnwell també és aquí, parlant amb una de les infermeres, i em pregunto qui deu estar tant greu per justificar la seva visita en aquestes hores. Treballa massa, ja li ho dic jo. «Passi més temps amb la seva família», li dic, «perquè no els tindrà al seu costat eternament». Però ell no m’escolta. S’interessa pels seus pacients, diu, i ha de venir quan el criden. Diu que no pot fer-hi més; però això el converteix en un home dividit per les contradiccions. Vol ser un metge totalment dedicat als seus pacients i un home totalment dedicat a la seva família. Però no poden ser les dues coses, perquè no hi ha prou hores; tanmateix, aquesta és una lliçó que encara no la ha apresa. Em pregunto, mentre la seva veu es fon en l’ambient, què triarà, o bé si, malauradament, l’elecció la farà algú altre per ell.” (1)

De vegades resulta complicat equilibrar la dicotomia feina-llar, però convé plantejar-se sovint fins a quin punt la tasca professional és excessivament absorbent: ¿viure per treballar?, ¿treballar per viure? Ahir rellegia un reportatge sobre cures pal·liatives que s’encetava amb el cas d’un emprenedor diagnosticat amb un càncer terminal al que el tractament rebut li va donar la oportunitat els darrers mesos de la seva vida de reorientar la tasca professional per poder dedicar més temps a la relació familiar. L’abans i el després queda reflectit succintament en aquest fragment: “El Javier d’abans era, sobretot, un empresari d’èxit: compaginava el seu treball d’enginyeria en una gran empresa del sector energètic amb la direcció d’una companyia que va crear el 2014 dedicada al desenvolupament de projectes d’alta tecnologia... Era un apassionat del seu treball i volia donar el millor als seus.

Després del diagnòstic, va voler canviar l’enfoc del seu futur. Va continuar encarregant-se dels assumptes més importants de la seva empresa i assistint a reunions per Skype, però va començar a donar absoluta prioritat als plans familiars: «Amb la malaltia te n’adones de la importància d’estar amb la família i de viure amb intensitat els dies que et queden. La meva dedicació professional era del 110 per cent ; sempre he estat afectuós amb els meus, però no gaudia d’un dinar plegats, d’una tarda a la piscina, de xerrar al jardí...». Reconeixia que «els anys van passant i molts cops ni te n’adones. Potser en tot aquest temps només hi ha uns pocs dies que han merescut la pena; aquests són en els que em concentro ara».”

Tant de bo no haguem d’arribar a una situació límit com la d’en Javier per valorar com cal la vida familiar i de parella.

 

(1) Nicholas Sparks: El quadern de Noah. Títol original: The Notebook (1996) – Editor: Edicions 62 – Col·lecció: la butxaca – 1ª edició (2007). Traductor: Jordi Arbonès i Montull. 221 pàgines. Capítol: Un hivern per a dos, pàgines 200-201

(2) Isabel Solana: Cuidados paliativos: una medicina que sana cuando no se puede curar. Publicat a la revista Nuestro Tiempo, número 705: febrero-abril 2020. Reportatge complet en https://nuestrotiempo.unav.edu/es/grandes-temas/cuidados-paliativos

Text en espanyol que he traduït: “El Javier de antes era, sobre todo, un empresario de éxito: compaginaba su trabajo de ingeniería en una gran empresa del sector energético con la dirección de una compañía que creó en 2014, dedicada al desarrollo de proyectos de alta tecnología, con oficinas en Madrid, California y Hong Kong. Era un apasionado de su trabajo y quería dar lo mejor a los suyos.

Tras el diagnóstico, quiso reenfocar su futuro. Siguió encargándose de los asuntos más importantes de su empresa y asistiendo a reuniones por Skype, pero empezó a dar absoluta prioridad a los planes con su familia. «Con la enfermedad te das cuenta de la importancia de estar con ella y de vivir con intensidad los días que te quedan. Mi dedicación profesional era del 110 por cien; siempre he sido cariñoso con los míos, pero no disfrutaba de una comida juntos, de una tarde en la piscina, de charlar en el jardín…». En esa línea, reconocía que «los años van pasando y muchas veces ni te das cuenta. A lo mejor en ese tiempo solo hay unos pocos días que han merecido la pena; esos son en los que me concentro ahora».”