dimarts, 31 de març del 2020

El corazón endurecido del codicioso


De rapiñas y usuras


En situaciones de crisis humanitaria como la que estamos viviendo se pone de manifiesto el alto grado de generosidad que subyace en tantos de nuestros conciudadanos, prestos a dar lo mejor de sí mismos para paliar los dañinos efectos de la pandemia en todos los órdenes de la vida.

Junto a estos loables ejemplos tan estimulantes, coexisten otros de mezquinos que tienen como objetivo sacar tajada de una situación de debilidad de la población propiciada por el temor al contagio y el efecto de las medidas preventivas que se han ordenado, para favorecer sus propósitos políticos, económicos, o ideológicos.

La historia está repleta de ejemplos de este cariz y para ilustrarlo me valgo de un par de ellos incluidos en El maestro Juan Martínez que estaba allí, una novela escrita por Manuel Chaves Nogales donde se narran las andanzas de una pareja de bailaores españoles, Juan y Sole que, “después de triunfar en los cabarets de media Europa… fueron sorprendidos en Rusia por los acontecimientos revolucionarios de febrero de 1917. Sin poder salir del país, en San Petersburgo, Moscú y Kiev sufrieron los rigores provocados por la Revolución de Octubre y la sangrienta guerra civil que le siguió… Chaves Nogales conoció a Martínez en París y asombrado por las peripecias que éste le contó, decidió recogerlas en un libro.” (1)

Las actitudes carroñeras protagonizan el primer relato:
Chaves Nogales
Resultó que el rumano aquel a quien habíamos ido a buscar era nada menos que el jefe de una formidable banda de desvalijadores de cadáveres que operaban en el frente. Había empezado por merodear él mismo por las trincheras y despojar de cuanto tenían de valor a los infelices soldados que quedaban muertos en el campo de batalla y abandonados. El negocio debía de ser productivo, porque pronto tomó vuelo y ya no era él solo, sino que eran unos cuantos tipos… los que se lanzaban… para despojar a los muertos por la patria de cuantas cosas son positivamente superfluas para los muertos: relojes, dinero, sortijas, capotes…

»Aprendí entonces algo que después iba a ser ley general de vida; la de que un hombre que cae de un balazo en la lucha pasa a ser automáticamente como una pieza cobrada… lo mismo que un zorro; vale… lo que valga su piel, y si uno se alegra cuando se le presenta la ocasión de cobrar la piel de un buen zorro, ¿por qué no va a alegrarse también cuando puede cobrar un buen capote de paño? En aquel tiempo, aquello no era más que un negocio clandestino emprendido por unos cuantos tipos valientes y sin escrúpulos. Más adelante vi muchas veces cómo se mataba a un hombre, no por éstos o los otros ideales, no por defender la bandera de su patria o la de la revolución, sino por cobrar su piel, sencillamente porque llevaba encima un capote de paño en buen estado. Por lo mismo que se mata a los zorros.» (2)

La usura: aprovecharse de la necesidad para acaparar para sí, es una característica emergente en circunstancias dramáticas, como constata el siguiente fragmento:
«Se notaba una contracción de la vida bastante desagradable. La gente se hacía reservada y huraña. El ruso, que de por sí es muy irritable, lo estaba mucho más en aquellos días…

»Casi todo el comercio de Moscú estaba en manos de judíos, y desde que empezó a hablarse de movimientos revolucionarios en Petrogrado comenzó a notarse la escasez de alimentos, provocada por el acaparamiento de los judíos, con vistas a la especulación. Entre ellos y los campesinos escondieron la harina y el pueblo se quedó sin pan. Vi entonces por primera vez las colas a las puertas de las tahonas, que durante tantos años habían de ser nuestro tormento.

»Claro es que, aunque faltaba el pan, quienes tenían dinero lo tenían todo, porque la verdad es que no faltaba de nada, sino que había sido escondido para especular. Yo creo que si no hubiera ocurrido esto no habría habido revolución.

»Quien primero sufrió las consecuencias de los movimientos revolucionarios fue el pueblo mismo. Los señoritos, a pesar de lo irritados que estaban, se reían de la revolución. Cada cual tenía acaparado lo suficiente para subsistir, mientras las pobres mujeres de los barrios se pasaban las madrugadas en las colas (3)

El ser humano convertido en un objeto en el corazón avaricioso y codicioso. Comportamientos que una vez inoculados en la conciencia se convierten en insaciables –nunca se tiene suficiente-. Sus consecuencias son siempre nefastas. Conviene no dejarse arrastrar por estas conductas si la situación se complica aún más; tampoco ser tan ingenuos para hacer seguimiento de quienes enmascaran su voraz ambición personal aparentando perseguir un beneficio social generalizado. Una de las actitudes más miserables del ser humano es encaramarse en un pedestal apoyándose en el sufrimiento de sus semejantes.

Manuel Chaves Nogales: El maestro Juan Martínez que estaba allí. Editorial: Libros del Asteroide.
(1) Prólogo de Andrés Trapiello extraído de http://www.librosdelasteroide.com/-el-maestro-juan-martinez-que
(2) Capítulo 4: El desvalijador de cadáveres. Páginas 37-38
(3) Capítulo 5: El gabinete número dos. Páginas 46-47

divendres, 27 de març del 2020

El pòsit de la lectura

Un rastre que roman


Mario Vargas Llosa posava pels núvols la ficció en rebre el premi Nobel: La literatura és una representació fal·laç de la vida que, tanmateix, ens ajuda a entendre-la millor, a orientar-nos pel laberint en què vam néixer, transcorrem i morim. Ella ens desagreuja dels revessos i frustracions que ens infligeix la vida veritable i gràcies a ella desxifrem, al menys parcialment, el jeroglífic que sol ser l'existència per a la gran majoria dels éssers humans.”

Davant del perill de ser engolit per un frenètic ritme de vida que pedala vers el sense sentit, endinsar-se en històries alienes o fictícies que ens transporten més enllà de nosaltres mateixos pot trencar aquesta dinàmica, tal com exposa Vargas Llosa: “la ficció és... una necessitat imprescindible perquè la civilització segueixi existint, renovant-se i conservant en nosaltres el millor del que és humà; un món sense literatura seria... un món d'autòmats privats del que fa que l'ésser humà sigui de debò humà. (1)

Un discurs carregat de retòrica que en fa un gra massa de les bondats de la literatura que, tot i que hi siguin presents en l’immens conjunt, no suporten la generalització. El pòsit que cada obra deixa en el lector depèn tant de la narració com de les condicions en que es trobi el receptor.

Vargas Llosa durant el discurs
En temps de Cervantes devien ser molt populars els llibres de cavalleries i en escriure Don Quijote de la Mancha un dels propòsits de l’escriptor era revertir la influència d’aquestes obres no fos el cas que «El ‘vulgo’ ignorant vingui a creure i a tenir per veritables tantes nicieses com contenen». El Quixot era un home que no havia digerit prou bé aquests textos i amb el seu comportament Cervantes pretenia «posar en avorriment dels homes les fingides i absurdes històries dels llibres de cavalleries». (2)

Que un llibre ens senti bé o no dependrà de com ens enxampi. Renée, la culta portera autodidacta del número 7 de la rue de Granelle de París, que es nodreix en una habitació-cau de la porteria per guardar les aparences estereotipades adients al seu estatus, atribueix a la literatura una “funció pragmàtica” que “com tota mena d’Art, té per missió fer suportable l’acompliment dels nostres deures vitals”; una mena d’anxiolític, que permet contrarestar les tasques i obligacions quotidianes.

Renée és una gran lectora, tan literatura com d’assaig filosòfic, moguda per unes inquietuds que ha canalitzat de manera espontània. Té la sensació de no haver-ne tret prou profit: He llegit tants llibres... Tanmateix, com tots els autodidactes, mai no estic segura del que n’he comprès. Un dia em sembla abraçar amb una sola mirada la totalitat del saber, com si unes ramificacions invisibles naixessin de sobte i teixissin entre si totes les meves lectures disperses –després, brutalment, el sentit s’amaga, l’essencial fuig de mi i per molt que rellegeixi les mateixes línies, se m’escapen cada cop una mica més mentre em fa l’efecte que sóc una vella boja que creu que té l’estómac ple perquè s’ha llegit amb atenció el menú. Sembla que la conjunció d’aquesta aptitud i d’aquesta ceguesa és la marca reservada a l’autodidactisme. Tot privant el subjecte de les guies segures que forneix tota bona formació, li fa tanmateix l’ofrena d’una llibertat i una síntesi en el pensament allà on els discursos oficials posen barreres i prohibeixen l’aventura.” (3)

Comparteixo la sensació que expressa la Renée en alguns dels llibres que llegeixo, però procuro no amoïnar-me –sobretot perquè no he de donar comptes a ningú-. Prenc notes d’alguns fragments i després els repasso. Tot i així sé que no esgoto la riquesa que un llibre pot oferir i m’he de conformar amb el que m’aporta en aquell moment. Però el rastre que queda acostuma a ser més extens que el regust que ens deixa en acabar-lo de llegir. D’alguna manera queda arxivat a l’inconscient fins que trobi el moment de manifestar-se.

(1) Mario Vargas Llosa: Elogio de la lectura y la ficción. Discurs davant l’Acadèmia Sueca en rebre el Premi Nobel de Literatura 2010. Publicat per Alfaguara en la col·lecció: punto de lectura. 43 pàgines. Es pot llegir el text complet en https://www.ersilias.com/discurso-de-mario-vargas-llosa-nobel-literatura-2010/
(2) Extret de Daniel Eisenberg: Los libros de caballerías y don Quijote. Text complet en http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/los-libros-de-caballerias-y-don-quijote/html/c39dda4a-97a9-4b82-8627-54683c682c6a_1.html
(3) Muriel Barbery: L’elegància de l’eriçó. Títol original: L’élégance du hérissom (2006). Editorial: Edicions 62 – Col·lecció: El balancí, número 569 – 1ª edició (2007). 292 pàgines

dijous, 19 de març del 2020

El tremp moral a prova

No acaba en la norma


El filòsof Roger Scruton enceta el capítol ‘Moralitat’ del llibre Filosofia per a persones intel·ligents (1) amb la frase: “Les persones estan subjectes a lleis morals, les quals promouen la idea d'una comunitat d'éssers racionals que es respecten i resolen les disputes per mitjà de la negociació i l'acord.” Normes que s’adiuen amb un entorn civilitzat on cal tractar la gent com a subjectes i no com a objectes, i això vol dir que cal respectar els drets i complir els deures.”

L’existència de la llei i el seu coneixement per la ciutadania asseguren que la societat rutlli? La llei esdevé una condició necessària però no suficient per aquest propòsit, perquè les persones no són éssers inanimats que tinguin prou amb seguir fil per randa un manual d’instruccions per viure i desenvolupar-se: Una societat totalment regida per la llei moral, en la qual els drets, els deures i la justícia estiguin per sobre de l'afecte i els interessos, alienaria els éssers humans que la formen i de seguida s'esfondraria perquè no faria diferencies entre els veïns i els desconeguts, o entre els amics i els estranys. Les persones necessiten la seguretat que promet la llei moral i el costum de negociar, però també necessiten alguna cosa més: el nexe d'afecte i simpatia que els uneix amb els veïns, que crea un destí comú i fa que la gent comparteixi les tristors i les alegries dels altres.”

El rigorisme en el seguiment de la llei condueix a la fredor anímica, quedant coix per manca d’un alè interior que l’amoroseixi, que l’humanitzi, perquè l'ésser moral és molt més que una simple persona governada per normes que juga al joc dels drets i els deures; té un caràcter emocional distintiu que no solament el prepara per a la vida moral sinó que també n'amplia i en modifica els edictes... L'afecte ens obliga a trencar les normes, a oblidar els nostres drets a favor de les persones que estimem, a fer coses que van més enllà de la crida del deure.”
1944-2020

No es pot actuar moralment a contracor, cal estar-ne convençut: “Com que ens adonem que la llei moral no és un motiu suficient, només n'obeïm els preceptes si el caràcter i els sentiments ens hi empenyen. La culpa, el remordiment i la vergonya frenen les nostres debilitats, igual que l'admiració, l'elogi i l'aprovació reforcen la nostra obediència. Depenem d'aquestes emocions socials, perquè la xarxa de la simpatia enforteix les nostres decisions morals.”

Unes decisions que, en conjunt, repercuteixen en el clima social que es respira: L'ordre social és una cosa precària que no pot ser sostinguda només per la llei. Les amenaces que pugui rebre, tant internes com externes, només es podran evitar si les persones estan disposades a demostrar que poden resistir-s'hi. La força del caràcter, l'equilibri emocional i les simpaties humanes vitals ajudaran les persones a no defallir davant una causa, a fer sacrificis i a comprometre's amb els altres. Aquest és l'origen de la distinció vital entre el vici i la virtut. Així, doncs, a més a més de la llei moral, la moralitat implica cercar la virtut i defugir el vici.”

Les virtuts socials es posen a prova, sobretot, en situacions crítiques com la que estem vivint; el tremp moral no s’improvisa.

(1) Roger Scruton: Filosofia per a persones intel·ligents. Títol original: An Intelligent Person’s Guide to Philosophy (1996). Editorial: Empuries – Col·leció: Biblioteca universal, número 131 – 1ª edició (1999). Traductora: Victòria Oliva Buxton. 167 pàgines