Any de la pregària (1)

Captaires de Déu

El Sant Pare Francesc ha declarat l’any 2024 'L’Any de la pregària'. Amb aquest motiu a la parròquia que sovintejo, Sant Vicenç de Jonqueres de Sabadell, el rector ha convidat la feligresia a reflexionar sobre aquest aspecte cabdal de la vida de tot cristià en sessions de matí o tarda un cop a la setmana, prenent com a referència la catequesis del Sant Pare desenvolupada entre maig de 2020 i juny de 2021, que ha recollit i publicat el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (1).

Vam començar aquest dimecres llegint, comentant i pregant sobre la primera d’aquestes catequesis: ‘El misteri de la pregària’, que gira entorn el passatge evangèlic del cec Bartimeu (2). ¿Què va donar de sí la sessió? ¿Quins suggeriments van brollar del que es va llegir? En faig cinc cèntims.

La pregària no és introspecció, ni relaxació, ni anestèsia, sinó relació amb Déu.

La pregària supera les barreres humanes. Bartimeu, malgrat ser un home socialment marginat, crida en sentir que passa Jesús: “Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!”. Insisteix tot i que el renyen, no hi ha respectes humans que l’aturin. “Crida ben fort, no t’estiguis de cridar”, escriu el profeta Isaïes (3). Déu sempre escolta, tot i que de vegades, moguts sovint per la impaciència o l’arrogància, ens pot semblar que es fa el sord. Cal pensar també fins a quin punt podem ser marginadors, un obstacle que dificulta que el nostre proïsme es pugui apropar a Déu.

Citant el Catecisme de l’Església catòlica, diu el Sant Pare: “La humilitat és la font de la pregària... ve del nostre estat de precarietat, de la nostra constant set de Déu” (4). Bartimeu li demana a Jesús que es compadeixi d’ell, no demana res en concret fins que Jesús li pregunta: “Què vols que faci per tu?” Ell respon: “Fes que hi vegi”. Aquesta petició suposa estar disposat a assumir les repercussions que això comporta en la seva vida, tot confiant en que Déu vol sempre el millor per a cadascú de nosaltres, encara que no coincideixi amb allò que esperem.

“Vés, la teva fe t’ha salvat”, li respon Jesús. Diu el Sant Pare: “Reconeix en aquest home pobre, desarmat i menyspreat tot el poder de la seva fe, que atreu la misericòrdia i el poder de Déu. La fe és tenir totes dues mans alçades, una veu que clama per implorar el do de la salvació”.

La condició social i la actitud de Bartimeu reflecteixen “el crit silenciós de la creació, que batega en cada criatura i emergeix sobretot en el cor de l’home, perquè l’home és un «captaire de Déu»" (5). Remata el Sant Pare: “Una bonica definició de l’ésser humà: «captaire de Déu»”.

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 1: El misteri de la pregària. Aquesta catequesi pronunciada el 6 de maig de 2020 es pot llegir en espanyol a https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200506_udienza-generale.html

(2) Evangeli segons sant Marc, capítol 10, versets 46-52. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1154

(3) Llibre del profeta Isaïes, capítol 58, verset 1. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/403

(4) Veure Catecisme de l’Església Catòlica, números 2559 a 2561. Es pot consultar a https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1_sp.html#%C2%BFQu%C3%A9%20es%20la%20oraci%C3%B3n?

(5) Expressió que prové de sant Agustí, Sermó 56, punt número 9: «Cuando dices: Danos hoy nuestro pan de cada día, te proclamas mendigo de Dios. Pero no te ruborices; por rico que sea uno en la tierra, es mendigo de Dios. Está de pie el mendigo a la puerta del rico; pero también este rico está de pie a la puerta del Gran rico. Le piden a él y pide él. Si no sintiese necesidad, no llamaría mediante la oración a los oídos de Dios. ¿De qué tiene necesidad el rico? Me atrevo a decirlo: tiene necesidad hasta del pan cotidiano. De hecho, ¿por qué tiene abundancia de todo? ¿De dónde le viene sino de que Dios se lo ha otorgado? ¿Con qué se quedará si Dios retira su mano? ¿No se levantaron pobres muchos que se acostaron ricos? Si, pues, no les falta nada, es misericordia de Dios, no poder suyo.» Extret de https://www.augustinus.it/spagnolo/discorsi/discorso_069_testo.htm

Modular les rutines

Agilitar les tasques ordinàries

Per viure amb fluïdesa cal organitzar-se. L’organització, personal o col·lectiva, reclama incloure automatismes que ajudin a que algunes tasques habituals es desenvolupin d’una manera ordenada i àgil. Són les rutines, uns hàbits que generen confiança en un mateix i l’entorn on es desenvolupen. La seva eficiència rau en no haver d’anar considerant cada moment què cal fer. L’entorn també en surt beneficiat per la confiança que li aporta ajustar-se a un comportament previsible.

Però cada rutina té raó de ser dins d’un context i una finalitat determinats. Quan les circumstàncies varien s’ha de modular o canviar, sinó es converteix en una mania, un comportament sense solta ni volta que s’apropia del nostre ésser. Per això, la utilitat de cada rutina dependrà de tenir sempre present quina és la seva finalitat primordial i ser prou flexible per admetre els retocs que calguin per complir aquest objectiu.

Tot i així, les rutines són eines que s’han de sotmetre a interessos superiors de l’esser humà. Si, per exemple, la seva pràctica produeix bloqueig mental o si s’interposa a l’atenció que requereix la relació familiar o de parella, la seva funció de facilitar-nos la vida no s’acompleix, més aviat ens la complica aïllant-nos de l’entorn.

Les rutines estan fetes per ajudar-nos a rutllar millor, ni s’han de sobrevalorar ni menysprear; fent-se amb seny i esma seran molt valuoses per simplificar-nos l’existència.