L’amor no fa xantatge

L’ingredient transformador

El marc eren les Festes de la Mare de Déu del Miracle del poble valencià de Cocentaina en les que se celebrava que «fa 501 anys és va produir el prodigi miraculós de les 27 llàgrimes de sang que va donar origen a la gran devoció que el poble contestà li professa a la seua patrona», la celebració de l’aniversari rodó se’l va emportar les restriccions per la pandèmia (1). Pregonava Juan Manuel Cotelo, que fent esment a l’advocació de la Mare de Déu venerada al poble va dir: «Un miracle és, com tots els miracles, per a qui vulgui creure. Cap miracle ens obliga. Cap gràcia de Déu ens obliga. L’amor de Déu no ens obliga... Perquè l’amor mai no obliga. L’amor, invita. L’amor, serveix...» (2). Es podria afegir: l’amor suggereix; l’amor proposa; l’amor insinua... L’amor no fa xantatge: si m’estimessis... em complauries, em compraries, em donaries, em deixaries, em permetries... N’hi hauria prou amb repassar el que escriu sant Pau als corintis en el capítol 13 de la primera carta per adonar-nos del que suposa l’amor –el bon amor, aquell ingredient que fa excel·lir tot allò que fem amb la millor disposició que està al nostre abast-.

Continua Cotelo: «l’amor es dóna sense esperar no res a canvi». L’amor no és do ut des –dono per a que em donis-; no passa la factura, ni el full de serveis, ni el llistat de greuges... Diu també: «l’amor és més pur quan és més sacrificat»; pot transformar qualsevol obligació en donació, en possibilitat de servir l’altre. Potser perquè ens costa copsar l’amor de debò ens resulta difícil entendre la lògica divina. Tants cops m’adono llegint l’Evangeli que els meus esquemes mentals s’esmicolen: ¿costa tant de vegades de sincronitzar el que llegeixo amb el que visc? I això que sembla deixar-ho ben clar una carta de sant Joan: «estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor» (3).

Tornant a fer referència al títol de la Mare de Déu constentana diu Cotelo: «En tots els miracles fa falta un acte d’humilitat, per acceptar el miracle, per acceptar que som estimats. I alhora tot miracle és un do, per a qui vulgui rebre, per a qui vulgui ser servit.» ¡Quants cops els que estan acostumats a servir se senten incòmodes quan són servits! ¡Quants cuidadors es resisteixen a ser cuidats! L’amor també està en deixar-se estimar. Estimar Déu suposa també deixar-se estimar per Ell. Els miracles sempre són actes d’amor. Si parem atenció a les nostres tendències més íntimes, qualsevol manifestació d’amor –donada o rebuda- és un miracle, tot i que acostumem a no fer-ne gaire cas, perquè associem els miracles a fets espectaculars, enlluernadors. Si ens hi fixéssim prou, ¡trobaríem tants motius per ser agraïts!, ¡descobriríem tantes atencions immerescudes!...

L’escrit sembla haver cobrat vida pròpia, quan m’hi vaig posar no pensava que prendria aquest rumb, és el que ocorre de vegades quan el guió mental només està embastat. El pregó de Cotelo dura 51 minuts; no tenia intenció de veure’l sencer quan Youtube me’l va plantejar com opció de visualització: el títol i l’orador m’atreien però no la durada. La curiositat, però, donà pas a incitar l’interès i trobar prou suggeridora i reveladora la proposta per engrescar-me a veure el vídeo sencer en dos tongades. El que he referit és una petita mostra d’una intervenció enriquidora i estimulant.

(1) https://www.copealcoy.es/juan-manuel-cotelo-pregona-les-festes-de-la-mare-de-deu-del-miracle/

(2) Juan Manuel Cotelo: Las 27 lágrimas de la Virgen María (youtube): https://www.youtube.com/watch?v=h_wZjON1OsQ

(3) 1ª carta de Joan, capítol 4, versets 7-9. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1370

Testimoniatge guiat per l'Esperit

Becket i el martiri

Fa uns dies es va llegir a la Missa un fragment del llibre de Daniel on es narra que el rei de Babilònia, Nabucodonosor, «va fer una estàtua d’or» i manà tothom que es prosternessin davant d’ella i l’adoressin. Els que no ho fessin serien llançats immediatament a la fornal ardent. Tres joves no van seguir aquestes ordres i foren denunciats: «hi ha uns jueus, a qui tu has confiat càrrecs administratius de la província de Babilònia... que no han fet cas de tu. Aquests homes, oh rei, no donen culte als teus déus ni adoren l’estàtua d’or que tu has erigit.» El rei, enfurismat, va comminar els joves a complir les seves ordres i ells li respongueren: «Si el Déu que nosaltres adorem pot salvar-nos de la fornal i de la teva mà, ell, oh rei, ens en salvarà. I encara que no ho faci, sàpigues, oh rei, que nosaltres no donarem culte als teus déus ni adorarem l’estàtua d’or que has erigit.» El rei aleshores va voler que se’ls apliqués un càstig encara més esgarrifós del previst, del que miraculosament van sortir indemnes, no així els botxins que els arrossegaren a la fornal, que moriren a conseqüència de la flamarada. (1)

L’actitud d’aquests joves podia provocar admiració -¡què ben parits!, ¡els tenen ben posats!- i merèixer un emoji amb la boca badada, o bé considerar-se que no n’hi havia prou motiu per agafar-s’ho a la valenta –no sempre s’ha de fer el que a un li agrada-, o que eren un mal exemple per la ciutadania –tenien càrrecs administratius-, o que eren uns superbs perquè no feien el mateix que tothom -¡què s’havien cregut!-, o que contemporitzant se’n treu més profit...

Aquestes diverses actituds són les que reflecteix T. S. Eliot en l’obra teatral Assassinat a la catedral (2), on dramatitza la tornada de l’arquebisbe Thomas Becket de l’exili francès a la seva seu de Canterbury. Becket havia estat canceller del rei Enric II, que cercant un poder absolut al seu territori va forçar el seu nomenament com arquebisbe pretenent que compatibilitzés ambdós càrrecs. Però la resposta de Thomas no fou l’esperada, dimitint com a canceller per poder-se dedicar-se plenament a la tasca eclesiàstica que li havia estat encomanada. Les desavinences amb el rei el van obligar a exiliar-se i quan se li va permetre que tornés l’opinió pública estava dividida, segons narra Eliot i sol passar.

Thomas Stearns Eliot

El beneplàcit del rei no li assegurava lliurar-se del risc de que li llevessin la vida, n’era prou conscient, i aquest fet l’escenifica Eliot en forma de temptació amb la insinuació de que amb la seva possible mort cercava una glorificació: una mena de xantatge emocional a l’Església per fer-lo sant o una manera de provocar Déu. Eliot escenifica la resposta de Becket: «La darrera temptació és la traïció més gran: fer el que s’ha de fer per una falsa raó.»

En el sermó que pronuncia Becket el dia de Nadal de 1170, que inclou Eliot en l’interludi, queda reflectit el que suposa el martiri; un fragment intens i prou clarificador per entendre aquest fet pel han passat una munió de cristianes i cristians al llarg dels segles:

Vitrall que representa l'assassinat de Becket

«Estimats, no penseu en un màrtir simplement com en un bon cristià que ha estat privat de la vida pel fet d’ésser cristià: ja que en aquest cas no faríem altra cosa que plorar. No pensem en ell simplement com en un bon cristià que ha estat enlairat a la companyia del sants: ja que en aquest cas no faríem si no alegrar-nos: i ni el nostre plor ni la nostra joia són com les del món.

Un martiri cristià no es dóna mai per casualitat, perquè un sant no neix mai per casualitat. I encara menys un martiri cristià és el resultat de la voluntat d’un home que vol esdevenir sant, com podria succeir amb aquell que volgués arribar a governar els homes. Un martiri és sempre voluntat de Déu, del seu amor vers els homes, per tal d’aconsellar-los i conduir-los, a fi de tornar-los a portar als seus camins. Mai no depèn de la voluntat humana; perquè el veritable màrtir és aquell que ha esdevingut instrument de Déu, que ha lliurat la seva voluntat a la voluntat de Déu, i que res ja no desitja per a ell mateix, ni tan sols la glòria d’ésser màrtir. És així com a la terra l’Església plora i frueix al mateix temps d’una manera que el món no pot entendre; és així com en el cel, el sants tenen un lloc elevat, perquè es tingueren pels més petits, i se’ls veu no pas com nosaltres els veiem, sinó a la llum de Déu d’on arrenca el seu mateix ésser.» (3)

 (1) Veure llibre de Daniel, capítol 3. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/847

(2) T. S. (Thomas Stearns) Eliot: Assassinat a la catedral. Títol original: Murder in the Cathedral (1935). Edicions 62 – Col·lecció: El Galliner, número 81 – 1ª edició (1984). Traductor: Josep Urdeix. 103 pàgines

(3) El fragment complet del sermó en castellà el trobareu a Alfa & Omega, 27/12/2006: Homilía de Navidad de Thomas Becket en 1170, según T.S. Eliot. Enllaç: https://www.eltestigofiel.com/index.php?idu=nt_3334