Gestió dels desitjos

Parar atenció a la cara B

Una cançó plena de desitjos (1): Volia ser astronauta / Volia ser pintor / Volia vendre una obra d'art que no entengués ni jo / Volia salvar vides / Volia ser el millor / Jo volia, jo volia, ser-ho tot.

A mesura que s’acumulen els desitjos més perduts estem. De sobte o després d’un temps de reflexió podem adonar-nos que com diu la cançó: Jo tenia clar el que volia / Vas arribar un dia / I tot va canviar. Les persones son molt més valuoses que les coses i els projectes, per molt atractius que siguin.

¿Què passaria, però, si en plena voràgine de desitjos algú poderós ens digués: demana’m el que vulguis i t’ho concediré? Això li va passar al rei Salomó. Durant un somni Déu, el Totpoderós, li diu (2): «Demana’m què vols que et doni.» Salomó li respon: «Tu vas demostrar un gran amor al teu servent, el meu pare David, que es comportava davant teu fidelment, amb bondat i amb rectitud de cor. Tu li vas mantenir el teu gran amor donant-li un fill que el succeís en el tron, com és el cas el dia d’avui. Ara, Senyor Déu meu, tu m’has fet rei a mi, servent teu, perquè succeeixi el meu pare David. Però jo soc molt jove i no sé com haig de governar. El teu servent es troba enmig del poble que has escollit, un poble tan nombrós que no es pot ni comptar, de tants com són. Concedeix, doncs, al teu servent que tingui enteniment per a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal; perquè, qui seria capaç de governar aquest teu poble, que és tan important?»

A qui li ho va proposar li va agradar la resposta, fins al punt de anar molt més enllà de la petició: «Ja que has demanat això, i no una llarga vida, o riqueses, o la mort dels teus enemics; ja que tan sols has demanat discerniment per a judicar, faré el que tu dius: et concedeixo saviesa i intel·ligència, tant, que ni abans ni després ningú no se’t podrà igualar. Però, a més, et concedeixo allò que no has demanat: tindràs riquesa i glòria, i, mentre visquis, cap rei no se’t podrà comparar. I si segueixes els meus camins i guardes els meus decrets i els meus preceptes, com va fer el teu pare David, jo prolongaré els anys de la teva vida.»

Aquesta concessió extra lliga amb la segona tongada de desitjos de la cançó: Jo volia un Bugatti, una casa amb piscina / I guanyar molts milions sense anar a l'oficina / Viatges per tot el món, pensant que trobaria / El que tothom sempre havia somiat / Volia guanyar un grammy / Volia ser famós / Un gran actor de cine, el rei de la premsa del cor / Ser president del Barça, brindar amb els jugadors / Jo volia, jo volia, ser-ho tot. Una col·lecció entotsolada que no és capaç d’omplir l’anhel més íntim del cor.

L’excel·lència de Salomó arribà a molts indrets (3): «Déu va concedir a Salomó una saviesa i una intel·ligència molt grans, i uns coneixements tan vastos com la sorra de la vora de la mar. La saviesa de Salomó superava la de tots els habitants de les terres d’orient  i d’Egipte... Venia a escoltar la saviesa de Salomó gent de tots els països, de part de tots els reis de la terra.»

Ell correspongué fent edificar un temple ple de riqueses materials, però se li recordà que això no era el més important (4): «Si tu et comportes davant meu tal com es va comportar el teu pare David, amb cor irreprotxable i recte, compleixes tot el que et tinc manat i observes els meus decrets i els meus preceptes, jo consolidaré per sempre a Israel el teu tron reial, tal com vaig prometre al teu pare David en dir-li que mai no deixaria d’haver-hi un descendent seu en el tron d’Israel.  Però si tu i els israelites, amb els vostres fills, us allunyeu de mi, si no observeu els manaments i els decrets que us he donat, si aneu a retre culte a altres déus i els adoreu, jo arrencaré el poble d’Israel de la terra que li havia donat, rebutjaré aquest temple que jo havia consagrat al meu nom, i Israel serà motiu de burles i escarnis entre tots els pobles.»

Malauradament, Salomó, embogit per la fama i delerós per col·leccionar dones al seu costat a les que volia complaure, va acabar fent el contrari del que se li demanava (5): «Va tenir set-centes dones amb rang de princeses i tres-centes concubines. I, a les seves velleses, les dones van decantar el cor de Salomó cap a altres déus. El seu cor ja no era del tot sencer del Senyor, el seu Déu, com ho havia estat el cor del seu pare David.» La conseqüència fou que tota la grandesa que havia aconseguit per a ell i el seu poble se’n va anar en orris i el seu regne es dividí després de la seva mort.

La cançó ens anima a saber valorar què és el més importat, allò que paga realment la pena: I ara vull estar amb tu / Passar la vida amb tu / Feliç amb tu / No comptar les hores / I admirar les coses / Que et fan ser tu / Cantar cançons amb tu / Vull riure amb tu / Deixar-nos d'històries / Ets l'únic que importa.

Un tu personal, terrenal o diví, que ho omple tot de sentit, realçant tot el que un és, el que té i el que fa, de manera que totes les altres coses, materials o immaterials, que es poden arribar a aconseguir es converteixen gairebé en foteses al seu costat.

(1) Grup Siderland: Tutu turú. Es pot escoltar en  https://www.youtube.com/watch?v=5iaSXZGsfj8

(2) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 3, versets 4 a 14. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/299

(3) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 5, versets 9 a 14. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/301

(4) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 9, versets 1 a 9. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/305

(5) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 11, versets 1 a 13. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/307

Al voltant del Sínode (i 31)

Punt i seguit

Fa unes setmanes vaig llegir la crònica de Pablo J. Ginés (1) sobre la intervenció de Guzmán Carriquiry Lecour, laic uruguaià que ha treballat durant 48 anys a la Cúria Romana, en un encontre online organitzat pel Club de Lectura de Corrent Social Cristià, en què afirma: «A Francesc li agradava obrir processos convençut que l'Esperit Sant els aniria conduint, fins i tot en l'ambigüitat».

En convocar el papa Francesc el Sínode de la sinodalitat, a més de la perplexitat que per a molts suposava -potser encara ho suposa- la paraula sinodalitat, van sorgir temors i expectatives, cosa que no és d'estranyar atenent a la magnitud que comportava aquesta decisió: ni més ni menys que convocar els fidels de tot el món perquè expressessin el seu parer sobre l’Església. Fins aleshores semblava que el contingut dels Sínodes estava reservat a alguns elegits entre els membres de la jerarquia catòlica.

Aquesta convocatòria, a més de posar de manifest un cert desconcert o confusió, podia fer aflorar les tensions que hi ha al si de l'Església entre diversos corrents, alguns d'ells gairebé antagònics entre si; a l'Església també esquitxa la polarització en determinats ambients. He percebut en el papa Francesc des de l’inici del seu pontificat un especial interès en que tot el que es cou dins l’Església es posés de manifest en les assemblees i reunions sinodals; tothom estava invitat a posar les seves cartes sobre la taula en els temes que es tractaven. Els xafardejos, els conciliàbuls, els petits comitès... fan molt de mal, damnant la unitat i la fraternitat. Caldria recordar la sentencia de Jesús: «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer» (2).

En la nota d'acompanyament al text final escriu el papa Francesc: «El Document final de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes recull els fruits d'un camí marcat per l'escolta del poble de Déu i el discerniment dels pastors. Deixant-nos il·luminar per l'Esperit Sant, tota l'Església ha estat cridada a llegir la seva pròpia experiència i a identificar els passos a fer per viure la comunió, realitzar la participació i promoure la missió que Jesucrist li va confiar.»

En la conclusió (3), el Document final del Sínode aspira que s'estengui l'exemple en una societat que en molts aspectes es mostra en tensió permanent: «la sinodalitat de l'Església esdevé profecia social, inspira nous camins també per a la política i per a l'economia, col·labora amb tots aquells que creuen en la fraternitat i en la pau en un intercanvi de dons amb el món.»

Continua: «Vivint el procés sinodal hem pres nova consciència que la salvació a rebre i a anunciar passa a través de les relacions. Allà es viu i allà es testimonia junts. La història se'ns presenta tràgicament marcada per la guerra, per la rivalitat pel poder, per mil injustícies i actes de prepotència. Sabem, però, que l'Esperit ha posat en el cor de cada ésser humà el desig de relacions autèntiques i de lligams veritables. La mateixa creació parla d'unitat i de compartir, de varietat i d'entrellaçament entre formes de vida diferents. Tot ve de l'harmonia i tendeix a l'harmonia, també quan pateix la ferida devastadora del mal. El significat últim de la sinodalitat és el testimoni que l'Església està cridada a donar de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, harmonia de l'amor que es vessa fora de ella mateixa per donar-se al món. Caminant en estil sinodal, en l'entrellaçat de les nostres vocacions, carismes i ministeris, i sortint a l’encontre a tothom per portar l'alegria de l'Evangeli, podem viure la comunió que salva: amb Déu, amb tota la humanitat i amb tota la creació. D'aquesta manera, gràcies al compartir, començarem ja ara a experimentar el banquet de vida que Déu ofereix a tots els pobles.»

Dues referències poden donar alè a l'esperit sinodal que s'ha obert a totes les realitats eclesials: un aforisme: «Sols arribem més ràpid, junts arribem més lluny» i una pregària de Jesús: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això  que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho» (4). A la Salutació final a l'assemblea el papa cita unes paraules de la poetessa francesa Madeleine Delbrêl: «hi ha llocs on bufa l'Esperit, però hi ha un Esperit que bufa a tot arreu.»

Un cop finalitzada l'assemblea sinodal es va iniciar la fase d'implementació que conclourà l'any 2028. S'ha publicat un document que dona unes pistes per fer-ho. Tot el procés ha de tenir en compte que «la sinodalitat permet articular concretament la implicació de tots (el sant poble sant de Déu) i el ministeri d'alguns (el col·legi dels bisbes) en el procés de presa de les decisions relatives a la missió de l´Església». Dit d'una altra manera incloent-hi el Sant Pare: «El procés sinodal també ha ajudat a revisar, a la llum de la sinodalitat, les maneres d'exercir el ministeri del bisbe de Roma. En efecte, la sinodalitat articula de manera simfònica les dimensions comunitària (tots), col·legial (alguns) i personal (un) de cada una de les Esglésies i de tota l'Església. En aquesta perspectiva, el ministeri petrí és inherent a la dinàmica sinodal, així com l’aspecte comunitari, que inclou tot el poble de Déu, i la dimensió col·legial del ministeri episcopal» (5).

El Document final conclou amb una invocació mariana: «A Maria, la Mare de Déu, que porta el títol esplèndid d'Hodegetria, aquella que indica i guia el camí, li confiem els resultats d'aquest Sínode. Que ella, Mare de l'Església, que al cenacle ha ajudat la comunitat naixent a obrir-se a la novetat de la Pentecosta, ens ensenyi a ser un poble de deixebles missioners que caminen junts: una Església sinodal.»

(1) Publicat a Religión en Libertad. Traduït de https://www.religionenlibertad.com/vaticano/260213/leon-xiv-cambiara-curia-edad-guzman-carriquiry_116527.html

El vídeo complet de l’esdeveniment es pot veure a la pàgina web de l’organitzador https://elcorrent.org/es/

(2) Evangeli segons sant Lluc, capítol 8, versets 16-17: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror.  No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1169

(3) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Conclusió: Un banquet per a tots els  pobles. Punts 152 a 155. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(4) Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 21-24: «En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant,  digué: —T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això  que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans.  Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: —Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171

(5) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió, obra citada, punts 127 i 130.

Al voltant del Sínode (30)

Formació permanent

"Ja soc senador. I ara què?", li diu Bill McKay, el candidat, al seu director de campanya després de guanyar contra pronòstic l'elecció al Senat dels EUA No hi ha resposta a la pel·lícula, que conclou en aquesta escena (1).

La mateixa pregunta se la van poder fer els deixebles de Jesús després de la seva mort a la creu: l'episodi amb aquells deixebles que anaven camí d'Emmaús n'és un exemple (2). També després de contemplar l'ascensió i sentir com els donaven un toc d’atenció mentre estaven embadalits (3). I el mateix es poden preguntar aquells que han tingut notícia del Sínode de la sinodalitat, sobretot els que han participat d'una o altra manera.

L'última part del Document final (4), en parlar-nos de la missió a què tots els batejats estem cridats a dur a terme i, també, en donar unes orientacions per a la implementació de l'estil sinodal a totes les realitats eclesials ens dona pistes del camí que cal recórrer.

Narren els evangelis que en una ocasió Jesús envia ‘els Dotze’ de dos en dos a predicar la conversió (5). En una altra ocasió designa 'altres setanta-dos', per a que el precedeixin en la seva predicació, també de dos en dos,  (6). Uns i altres tenen una missió que complir amb eines i objectius diferents.

Un anunci pasqual (7) dona pas a abordar la darrera part del Document: «El capvespre de Pasqua, Crist lliura als deixebles el do messiànic de la seva pau i els fa partícips de la seva missió. La seva pau és plenitud de l’ésser, harmonia amb Déu, amb els germans i les germanes, i amb la creació; la missió és anunciar el Regne de Déu, oferint a tota persona, sense excloure ningú, la misericòrdia i l'amor del Pare. El gest delicat que acompanya a les paraules del Ressuscitat recorda el que Déu va fer al principi. Ara, al cenacle, amb l’alè de l'Esperit comença la nova creació: neix un poble de deixebles missioners.»

Una missió per la que cal preparar-se: no es dona del que un no té. I el Document ho exposa posant èmfasi en el segell de la sinodalitat que ha d'acompanyar la formació: «Perquè el sant poble de Déu pugui testimoniar a tothom l'alegria de l'Evangeli, creixent en la pràctica de la sinodalitat, necessita una formació adequada: primer de tot, a la llibertat de fills i filles de Déu en el seguiment de Jesucrist, contemplat en la pregària i reconegut en els pobres. La sinodalitat, en efecte, implica una profunda consciència vocacional i missionera, font d'un estil renovat en les relacions eclesials, de noves dinàmiques participatives i de discerniment eclesial, i d'una cultura de l'avaluació, que no es poden instaurar sense l'acompanyament de processos de formació específics. La formació en l'estil sinodal de l'Església promourà la consciència que els dons rebuts en el Baptisme són talents que cal fer fructificar pel bé de tots: no es poden amagar ni romandre inactius.»

Una formació que no s'ha d’aturar amb el pas del temps, ni amb la recepció d'un sagrament, ni amb l'aprenentatge d'unes pràctiques de pietat, sinó que ha d'anar creixent i actualitzant-se: «La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana i s’hi arrela… A vegades, acabat l’itinerari de la Iniciació, el lligam amb la comunitat s'afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no és però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l'amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist” (8) i obertura als dons de l'Esperit per a un testimoniatge viu i joiós de la fe.»

En aquest context posa un èmfasi especial el Document en la celebració eucarística: «Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l'Eucaristia forma els cristians: “la plenitud de la nostra formació és la conformació a Crist [...]: no es tracta d'un procés mental i abstracte, sinó d'esdevenir Ell” (9). Per a molts fidels, l'Eucaristia dominical és l'únic contacte amb l'Església: tenir cura de la seva celebració de la millor manera, amb especial atenció a l'homilia i a la “participació activa” (10) de tots, és decisiu per a la sinodalitat. A la Missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des de dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d'un i gràcies al ministeri d'alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació —les tres pedres angulars de la sinodalitat— es realitza i es renova a cada Eucaristia.»

Advoca el Document per una «formació integral, continuada i compartida», la seva «finalitat no és només l'adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d'obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes. Per tant, ha d’interpel·lar totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament.» Tots estem cridats a formar-nos: «A l'Església ningú no és purament destinatari de la formació: tots som subjectes actius i tenim alguna cosa a donar als altres.»

La realitat personal o vocacional de cadascú no ha de ser motiu d'encapsulament en l'àmbit d'un grup o un entorn que l'incomuniqui de les altres realitats eclesials; l’Església no és aglomerat de realitats estanques: «La formació sinodal compartida per a tots els batejats constitueix l'horitzó en què comprendre i practicar la formació específica necessària per a cada un dels ministeris i per a les diferents formes de vida. Perquè això succeeixi és necessari que aquesta es realitzi com un intercanvi de dons entre vocacions diverses (comunió), en la perspectiva d'un servei a realitzar (missió) i en un estil d'implicació i d’educació en la corresponsabilitat diferenciada (participació). Aquesta petició, sorgida amb força del procés sinodal, requereix sovint un canvi de mentalitat exigent i un enfocament renovat dels ambients i dels processos formatius. Implica, sobretot, la disponibilitat interior de deixar-se enriquir per l’encontre amb germans i germanes en la fe, superant prejudicis i visions partidistes.»

(1) Pel·lícula El candidat, dirigida per Michael Ritchie, amb la interpretació estel·lar de Robert Redford. Es pot veure a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=F4EbDtMD9hM&t=3635s

(2) Veure Evangeli segons sant Lluc capítol 24, versets 13 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1185

(3) Veure Fets dels Apòstols, capítol 1, versets 10 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1209

(4) Francesc: XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Cinquena part: “Jo també us envio”. Punts 140 a 151. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(5) Veure Evangeli segons sant Marc, capítol 6, versets 7 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1150

(6) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 1 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171

(7) Evangeli segons sant Joan, capítol 20, versets 21-23: « Ell els tornà a dir: —Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells  i els digué: —Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts.» Extret de: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1206

(8) Carta de sant Pau als Efesis, capítol 4 versets 11-13: «I és ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelitzadors, a d’altres el de ser pastors i mestres; i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l’home perfecte,  a la talla pròpia de la plenitud del Crist.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(9) Francesc: Carta apostòlica Desidero desideravi, punt 41: «La plenitud de la nostra formació és la conformació amb Crist. Repeteixo: no es tracta d'un procés mental i abstracte, sinó d'arribar a ser Ell. Aquesta és la finalitat per a la qual s'ha donat l'Esperit, l'acció del qual és sempre i únicament confeccionar el Cos de Crist. És així amb el pa eucarístic, és així per a tot batejat cridat a ser, cada cop més, allò que va rebre com a do en el baptisme, és a dir, ser membre del Cos de Crist.» Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_letters/documents/20220629-lettera-ap-desiderio-desideravi.html

(10) Concili Vaticà II: Constitució Sacrosantum Concilium, punt 14: «En reformar i fomentar la sagrada Litúrgia cal tenir molt en compte aquesta plena i activa participació de tot el poble, perquè és la font primària i necessària d'on han de beure els fidels l'esperit veritablement cristià, i per això els pastors d'ànimes hi han d'aspirar a ella amb diligència en tota la seva actuació pastoral, per mitjà d'una educació adequada.» Traduït de: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19631204_sacrosanctum-concilium_sp.html

Al voltant del Sínode (29)

Del primer al darrer

“Servidor dels servents de Déu” és un títol papal que a cop d’ull sembla contradictori: ¿com pot ser que qui és al capdamunt d’una organització jeràrquica es consideri servidor d'aquells que estan sota la seva jurisdicció? N’hi hauria prou amb recordar les paraules de Jesús als apòstols per a què no resultés tan estrany: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom.» (1).

Com afecta la sinodalitat a l'estructura jeràrquica de l'Església? El Document final del Sínode (2) indica: «La sinodalitat articula de manera simfònica les dimensions comunitària (tots), col·legial (alguns) i personal (un) de cada una de les Esglésies locals i de tota l'Església. En aquesta perspectiva, el ministeri petrí és inherent a la dinàmica sinodal, així com l’aspecte comunitari, que inclou tot el Poble de Déu, i la dimensió col·legial del ministeri episcopal (3).»

Una simfonia difícil d’interpretar harmònicament si es té en compte el gran nombre d’actors i d’organismes implicats i les peculiaritats que els acompanyen. Se'n refereix a aquesta varietat la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II: «en la comunió eclesiàstica, existeixen legítimament les Esglésies particulars, que frueixen de tradicions pròpies bo i deixant intacta la primacia de la càtedra de Pere, la qual presideix tota l'assemblea de la caritat, tutela les legítimes varietats i al mateix temps vetlla perquè aquestes particularitats, ben lluny de perjudicar la unitat, més aviat l’afavoreixin» (4). Sent «principi i fonament d’unitat de l'Església» (5), el Papa «és el garant de la sinodalitat: a ell li correspon convocar l'Església en Sínode, presidir-lo i confirmar-ne els resultats. Com a successor de Pere, té un paper únic a l’hora de salvaguardar el dipòsit de la fe i de la moral, assegurant que els processos sinodals siguin fecunds per a la unitat i el testimoni». De la mateixa manera correspon als responsables episcopals «la promoció de la sinodalitat en totes les Esglésies locals».

Pel que fa a la «reflexió respecte a l'exercici del ministeri petrí en clau sinodal», el Document es recolza en un punt de la Constitució apostòlica Praedicate Evangelium, que reforma la Cúria romana ampliant les atribucions dels organismes locals, regionals o nacionals: «Aquesta reforma es proposa, en l'esperit d'una saludable 'descentralització', deixar a la competència dels pastors la facultat de resoldre en l'exercici del seu propi càrrec del magisteri i com a pastors les qüestions que coneixen bé i que no afecten la unitat de doctrina, disciplina i comunió de l'Església, actuant sempre amb aquesta corresponsabilitat que és fruit i expressió d'aquest mysterium communionis específic que és l'Església» (6).

El Document també fa referència al «servei de la Cúria romana en un sentit sinodal i missioner» remetent-se a la mateixa Constitució, que indica quina és la seva missió: «La Cúria Romana està al servei del Papa… En virtut d'aquest lligam, l'obra de la Cúria Romana també està en relació orgànica amb el Col·legi episcopal i amb cada bisbe… La Cúria Romana no se situa entre el Papa i els bisbes, sinó que es posa al servei d’ambdós segons les modalitats que són pròpies de la naturalesa de cada un» (7).

En el mateix epígraf del Document que estic comentant es fa referència al Col·legi cardenalici, que en la tasca de col·laboració i assessorament al Papa es reuneix en consistoris, com el que es va realitzar el mes passat. També al Sínode dels Bisbes, del qual diu «que la Constitució apostòlica Episcopalis communio ha transformat d’esdeveniment a procés eclesial» i afegeix que «conservant la seva naturalesa episcopal, ha vist i també podrà veure en el futur, en la participació d'altres membres del Poble de Déu, la forma que està cridat a assumir l'exercici de l'autoritat episcopal en una Església conscient de ser constitutivament relacional i, per això, sinodal per a la missió. En l'aprofundiment de la identitat del Sínode dels Bisbes és essencial que, en el procés sinodal i en les Assemblees, aparegui i es realitzi concretament l'articulació entre la implicació de tots (el sant poble de Déu), el ministeri d'alguns (el Col·legi episcopal) i la presidència d'un (el successor de Pere).»

En els punts del Document abordats la tasca del Sant Pare és especialment protagonista, per això vull acabar reproduint uns fragments de l’homilia que va pronunciar en la Santa Missa dirigida als membres dels equips sinodals i òrgans de participació que es van aplegar al Vaticà amb motiu del Jubileu de l’esperança: «Se'ns convida a contemplar i redescobrir el misteri de l'Església, que no és una simple institució religiosa ni s'identifica amb les jerarquies o amb les seves estructures... L’Església és el signe visible de la unió entre Déu i els homes, del seu projecte de reunir-nos a tots en una única família de germans i germanes i de fer de nosaltres el seu poble, un poble de fills estimats, tots units en l'única abraçada del seu amor… En l'Església… les relacions no responen a les lògiques del poder sinó a les de l'amor. Les primeres… són lògiques “mundanes”, mentre que en la comunitat cristiana la primacia pertoca a la vida espiritual, que ens fa descobrir que tots som fills de Déu, germans entre nosaltres, cridats a servir-nos els uns als altres… La regla suprema en l'Església és l'amor. Ningú està cridat a manar, tots ho són a servir; ningú no ha d'imposar les seves idees, tots s'han d'escoltar recíprocament; sense excloure ningú, tots estem cridats a participar; ningú té la veritat tota sencera, tots l'hem de buscar amb humilitat, i junts.» A la nota 8 teniu l'enllaç per accedir al text complet de l'homilia.

(1) Evangeli segons sant Mateu, capítol 20, versets 25-28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1135

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts 130 a 139. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Comissió teològica internacional: La sinodalitat a la vida i a la missió de l'Església, número 64: «La dimensió sinodal de l'Església expressa el caràcter de subjecte actiu de tots els batejats i alhora el rol específic del ministeri episcopal en comunió col·legial i jeràrquica amb el Bisbe de Roma.

Aquesta visió eclesiològica convida a desplegar la comunió sinodal entre “tots”, “alguns” i “un”. En diversos nivells i de diverses formes, en el pla de les Esglésies particulars, sobre el de la seva agrupació a nivell regional i sobre el de l'Església universal, la sinodalitat implica l'exercici del sensus fidei de les universitats fidelium* (tots), el ministeri de guia del col·legi dels Bisbes, cadascun amb el seu presbiteri (alguns), i el ministeri d'unitat del Bisbe i del Papa (un). Resulten així conjugats, en la dinàmica sinodal, l'aspecte comunitari que inclou tot el Poble de Déu, la dimensió col·legial relativa a l'exercici del ministeri episcopal i el ministeri primacial del Bisbe de Roma.»

*El sensus fidei (sentit de la fe) és un instint sobrenatural de l'Esperit Sant donat a la universitas fidelium (totalitat dels fidels o poble de Déu) que permet discernir i adherir-se a la veritable fe.

Traduït de https://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_cti_20180302_sinodalita_sp.html

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 13. Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Veure Lumen Gentium, números 22 y 23

(6) Francesc: Constitució apostòlica Praedicate Evangelium, apartat II, punt 2. Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_constitutions/documents/20220319-costituzione-ap-praedicate-evangelium.html

(7) Praedicate Evangelium, apartat I, punt 8.

(8) Lleó XIV: Homilia de la Santa Missa durant el Jubileu dels equips sinodals y de los òrgans de participació, celebrat el 26 de octubre de 2025. Traduït de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20251026-giubileo-equipe-sinodali.html

Al voltant del Sínode (28)

Diversitat sense dispersió

«Si emprenem tota interacció partint de la base que la cultura no importa, el nostre mecanisme predeterminat ens portarà a veure els altres a través de la nostra pròpia lent cultural i jutjar-los o prejutjar-los en conseqüència… Si la culminació d'un negoci depèn de la teva capacitat de treballar bé amb persones de tot el món, necessitaràs apreciar les diferències culturals i respectar les diferències personals. Totes dues són bàsiques», són paraules d'Erin Meyer a El mapa cultural en quina contraportada es llegeix: «Quan t'adones que, abans de fer una crítica, els nord-americans s'atipen a afalacs mentre que els alemanys no van amb embuts; o que els asiàtics mostren reverència per la jerarquia, mentre que per als suecs qualsevol pot ser cap, descobreixes que ens regim per un context cultural que és imprescindible entendre abans de pensar en relacionar-se amb algú d'un altre país. La comunicació entre cultures és el gran repte de l'economia global, i disposar de les claus necessàries per facilitar-ne la comprensió pot ser la diferència entre l'èxit i el fracàs» (1).

Per l’acompliment del mandat de Jesús: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació» (2), cal tenir en compte el context en què aquest anunci s'ha de proclamar, no hi ha una manera uniforme de dur-ho a terme. Un text conciliar ens recorda que «és propi de tot el Poble de Déu, però principalment dels pastors i dels teòlegs, auscultar, discernir i interpretar, amb l'ajuda de l'Esperit Sant, les múltiples veus del nostre temps i valorar-les a la llum de la paraula divina, per tal que la Veritat revelada pugui ser percebuda més bé, millor entesa i expressada en forma més adequada» (3). En aquest context el papa Francesc escriu «a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals» (4). Cal tenir en compte que no es tracta d'imposar una manera de fer o un criteri personal, sinó d'acompanyar les persones a la trobada amb Crist.

Aquesta mateixa actitud ha de presidir la relació entre les diverses comunitats eclesials. En els punts inicials del Document final es diu que en el cor del Sínode «hi ha una crida a la joia i a la renovació de l'Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei a la seva missió, en la recerca de les maneres per ser-hi fidels. Aquesta crida es fonamenta en la identitat baptismal comuna, s'arrela en la diversitat de contextos en que l'Església és present i troba la seva unitat en l'únic Pare, en l'únic Senyor i en l'únic Esperit (5)» (6).

Seguint el recorregut pel Document, l'epígraf següent fa referència a les relacions intraeclesials d'àmbit regional, nacional o internacional: «L'horitzó de comunió en l'intercanvi dels dons és el criteri inspirador de les relacions entre les Esglésies. Conjuga l'atenció als lligams que formen la unitat de tota l'Església amb el reconeixement i l’apreciació de les particularitats lligades al context en què viu cada Església local, amb la seva història i la seva tradició. L’adopció d’un estil sinodal permet a les Esglésies moure's amb diferents ritmes. Les diferències de ritme es poden valorar com a expressió d'una diversitat legítima i com a oportunitat d’intercanvi de dons i d’enriquiment mutu. Aquest horitzó comú requereix discernir, identificar i promoure estructures i pràctiques concretes per ser una Església sinodal en missió.»

Es fa referència a tres realitats: Conferències Episcopals, Assemblees eclesials i Concilis particulars.

«Les Conferències Episcopals expressen i realitzen la col·legialitat dels bisbes per a afavorir la comunió entre les Esglésies i respondre de manera més eficaç a les necessitats de la vida pastoral. Són un instrument fonamental per a crear lligams, compartir experiències i bones pràctiques entre les Esglésies, adaptar la vida cristiana i l’expressió de la fe a les diferents cultures. També tenen un paper important en el desenvolupament de la sinodalitat, amb la implicació de tot el Poble de Déu.»

«A les Assemblees eclesials (regionals, nacionals, continentals), els membres, que expressen i representen la varietat del Poble de Déu (inclosos els bisbes), participen en el discerniment que permetrà als bisbes, col·legialment, prendre les decisions que els siguin requerides en virtut del ministeri que tenen confiat. Aquesta experiència mostra com la sinodalitat ens permet articular concretament la implicació de tots (el sant poble de Déu) i el ministeri d'alguns (el col·legi dels bisbes) en el procés de presa de decisions relatives a la missió de l'Església. Es proposa que el discerniment pugui incloure, en formes adequades a la diversitat dels contextos, espais d’escolta i diàleg amb els altres cristians, representants d’altres religions, les institucions públiques, les organitzacions de la societat civil i el conjunt de la societat.»

«Per realitzar una “saludable descentralització” (7) i una eficaç inculturació de la fe, no només cal reconèixer el paper de les Conferències episcopals, sinó també tornar a valorar la institució dels Concilis particulars, tant provincials com plenaris.» També es proposa que «s’hauria de reformar el procediment de reconeixement de les conclusions dels Concilis particulars per part de la Santa Seu (recognitio) per afavorir la seva publicació oportuna.»

Són organismes que han d'estar al servei de l'evangelització, actuant en comunió amb l'Església universal representada pel Sant Pare. No està entre les seves funcions comprometre la unitat de l'Església arrogant-se competències que no els corresponen (que sol ser una manifestació d'autoreferrencialitat) o seguint camins que contradiuen el missatge evangèlic, la tradició apostòlica o el Magisteri petrí.

He escollit un fragment d'una encíclica de Joan XXIII, que inclou una cita famosa profusament mal atribuïda a internet, per mostrar com la diversitat i la unitat són conciliables: «Hi ha… no pocs punts en què l'Església catòlica deixa que lliurement disputin entre si els teòlegs, en quant es tracta de coses no del tot certes, i en quant aquestes disputes no trenquen la unitat de l'Església, sinó més aviat serveixen per a una millor i més profunda intel·ligència dels dogmes, ja que preparen i fan més segur el camí per a aquest coneixement, tota vegada que del xoc de diverses sentències surt sempre nova llum (8). Tanmateix, cal retenir la dita que, expressada unes vegades d'una manera i d'altres de l'altra, s'atribueix a diversos autors: en les coses necessàries, unitat; en les dubtoses, llibertat; en totes, caritat» (9). També s'hi refereix el papa Francesc en la notes 4 i 6.

(1) Traduït d’Erin Meyer: El mapa cultural. Las 8 escalas de nuestras barreras culturales y cómo sortearlas. Títol original: The Culture Map. Decoding How People Think, Lead, and Get Things Done Across Cultures (2014). Editorial: Península (2022). Traductora: Noemí Jiménez Furquet (2022). 307 pàgines. Citació en les pàgines 24-25.

(2) Evangeli segons sant Marc, capítol 16, verset 15. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1160

(3) Concili Vaticà II, Constitució pastoral Gaudium et spes, número 44. Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651207_gaudium-et-spes_sp.html

(4) Francesc: Exhortació apostòlica Amoris laetitia, número 3: «Recordant que el temps és superior a l'espai, vull reafirmar que no totes les discussions doctrinals, morals o pastorals s'han de resoldre amb intervencions magisterials. Naturalment, a l'Església cal una unitat de doctrina i de praxi, però això no impedeix que subsisteixin diferents maneres d'interpretar alguns aspectes de la doctrina o algunes conseqüències que se'n deriven. Això succeirà fins que l'Esperit ens porti a la veritat completa (cf. Jn 16,13), és a dir, quan ens introdueixi perfectament en el misteri de Crist i ho puguem veure tot amb la seva mirada. A més, a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals, perquè “les cultures són molt diferents entre si i tot principi general [...] necessita ser inculturat si vol ser observat i aplicat” (Discurs a la cloenda de la XIV Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes -24 d’octubre de 2015-)». Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20160319_amoris-laetitia.html

(5) Carta de sant Pau als Efesis, capítol 4, versets 5-6: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots,  actua en tots i és present en tots.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(6) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts 3, 4 y 124 a 129. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(7) Francesc: Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, punto 16: «Són innombrables els temes relacionats amb l'evangelització en el món actual que podrien desenvolupar-se aquí. Però he renunciat a tractar detingudament aquestes múltiples qüestions que han de ser objecte d'estudi i d'aprofundiment acurat. Tampoc no crec que s'hagi d'esperar del magisteri papal una paraula definitiva o completa sobre totes les qüestions que afecten l'Església i el món. No és convenient que el Papa reemplaci els episcopats locals en el discerniment de totes les problemàtiques que es plantegen en els seus territoris. En aquest sentit, percebo la necessitat d'avançar en una “descentralització” saludable.» Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20131124_evangelii-gaudium.html

(8) Fa referència al text de John Henry Newman: Difficulties of Anglicans, vol. I, lect. X, p. 261 ss.

(9) Sant Joan XXIII: Carta encíclica Ad Petri Cathedram, part tercera: Unitat de l’Església, epígraf Unitat de fe. Traduït de https://www.vatican.va/content/john-xxiii/es/encyclicals/documents/hf_j-xxiii_enc_29061959_ad-petri.html

Al voltant del Sínode (27)

Compartir els dons

El col·legi estava elaborant un nou projecte pedagògic i va demanar als pares dels alumnes la seva col·laboració. Va aprofitar les reunions ordinàries de curs perquè els pares reunits en petits grups dediquessin uns minuts a fer les seves propostes. En el grup en què em trobava vam comentar que convindria potenciar que els alumnes compartissin les seves habilitats i coneixements entre si; enteníem que aquesta acció solidària entre ells era un mitjà profitós per reforçar l'aprenentatge de cadascun, tant per als que dominaven alguna matèria com per al que tenien dificultats d'aprehensió d'aquesta.

Sobre les diferents capacitats i qualitats de cada ésser humà escriu sant Pau als Corintis i per extensió a tots els cristians: «Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots.  Un, per mitjà de l’Esperit, rep el do de parlar amb saviesa; un altre rep el do del coneixement per obra del mateix Esperit;  un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de guarir, en virtut de l’únic Esperit; un altre, el do de fer miracles; un altre, el do de profecia; un altre, el de discernir els esperits;  un altre, el do de parlar en llengües;  un altre, el do d’interpretar-les. Tot això és obra de l’únic i mateix Esperit,  que distribueix els seus dons a cadascú tal com ell vol» (1).

D’aquest ‘en bé de tots’ en parla sant Pere: «Poseu-vos els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut,  com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu» (2). Citació que s'esmenta a l'epígraf 'Intercanvi de dons' del Document final del Sínode (3) que s'inicia amb aquest paràgraf: «Caminar junts en els diferents llocs com a deixebles de Jesús en la diversitat de carismes i dels ministeris, així com en l'intercanvi de dons entre les Esglésies, és un signe eficaç de la presència de l'amor i de la misericòrdia de Déu en Crist que acompanya, sosté i orienta amb l’alè de l’Esperit Sant el camí de la humanitat cap al Regne. L’intercanvi de dons implica totes les dimensions de la vida de l’Església. Constituïda en Crist com a Poble de Déu per tots els pobles de la terra… viu la seva missió afavorint i acollint “en tant que són bons, tots els valors, les riqueses i els costums dels pobles, i, assumint-los els purifica, els reforça i els eleva” (4).»

Què suposa aquest intercanvi a nivell intraeclesial? «L'Església, a nivell local i en la seva unitat catòlica, es proposa com una xarxa de relacions a través de la qual circula i es promou la profecia de la cultura del encontre, de la justícia social, de la inclusió dels grups marginats, de la fraternitat entre els pobles, de la cura de la casa comuna. L'exercici concret d'aquesta profecia demana ​​que es comparteixin els béns de cada Església en esperit de solidaritat, sense paternalisme ni assistencialisme, en el respecte de les diferents identitats i en la promoció d’una sana reciprocitat, amb el compromís —allà on sigui necessari— de guarir les ferides de la memòria i d'emprendre camins de reconciliació. L'intercanvi de dons i el compartir els recursos entre Esglésies locals de diferents regions afavoreixen la unitat de l'Església, creant lligams entre les comunitats cristianes implicades.»

I en l'àmbit ecumènic?: «L'intercanvi de dons té també un significat crucial en el camí cap a la unitat plena i visible entre totes les Esglésies i comunions cristianes i, a més, representa un signe eficaç d'aquella unitat, en la fe i en l'amor de Crist, que promou la credibilitat i la repercussió de la missió cristiana (5). Sant Joan Pau II va aplicar aquesta expressió al diàleg ecumènic: “El diàleg no és només un intercanvi d'idees. D’alguna manera sempre és ‘un intercanvi de dons’” (6). Ha estat en el compromís d'encarnar l'únic Evangeli en la diversitat de contextos culturals, de les circumstàncies històriques i dels reptes socials que les diferents tradicions cristianes, escoltant la Paraula de Déu i la veu de l'Esperit Sant, han generat al llarg dels segles fruits abundants de santedat, de caritat, de espiritualitat, de teologia, de solidaritat a nivell social i cultural.»

I amb els no cristians? «Una Església sinodal es compromet a caminar, en els diferents llocs on viu, amb els creients d'altres religions i amb les persones d'altres conviccions, compartint gratuïtament l'alegria de l'Evangeli i acollint amb agraïment els seus dons respectius: per a construir junts, com a germans i germanes tots, en esperit de mutu intercanvi i ajuda (7), la justícia, la fraternitat, la pau i el diàleg interreligiós. En algunes regions, petites comunitats de veïnat, on les persones es troben independentment de la pertinença religiosa, ofereixen un ambient favorable per a un triple diàleg: de la vida, de l'acció i de la pregària.»

Sant Pau ens diu: «Què us fa superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut?  I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (8). En la tasca evangelitzadora sobren les rivalitats entre comunitats eclesials, que resten forces a la missió, distorsionen el missatge i confonen els fidels. Alhora cal descobrir la petjada de Déu, la presència de l’acció de l’Esperit Sant, en cada persona i cada comunitat amb que hom es relaciona mentre es transmet i testimonia la fe.

(1) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 12, versets 4 a 11. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1266

(2) 1ª carta de sant Pere, capítol 4, verset 10. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1360

(3) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts tractats 120 i 123. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 13: «Tots els homes són cridats a formar part del nou Poble de Déu. Per això, aquest poble, sense deixar de ser un i únic, s'ha d'estendre a tothom i en tots els temps, per complir així el designi de la voluntat de Déu… L'únic Poble de Déu és present en totes les races de la terra… Tots els fidels dispersos per l'orbe comuniquen amb els altres en l'Esperit Sant. I com que el regne de Crist no és d'aquest món (cf. Jn 18,36), l’Església o el Poble de Déu, introduint aquest regne, no disminueix el bé temporal de cap poble; ans, al contrari, fomenta i assumeix, i en assumir-les, les purifica, enforteix i eleva totes les capacitats i riqueses i costums dels pobles en allò que tenen de bo.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Evangeli segons sant Joan, capítol 17, versets 20 i 21: «No prego només per ells, sinó també pels qui creuran  en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu.  Que també ells estiguin en nosaltres,  perquè el món cregui que tu m’has enviat.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1203

(6) Sant Joan Pau II, Carta encíclica Ut unum sint, punt 28: «El diàleg és el pas obligat del camí a recórrer cap a l'autorealització de l'home, tant de l'individu com també de cada comunitat humana. Si bé del concepte de 'diàleg' sembla emergir en primer pla el moment cognoscitiu (dia-logos), cada diàleg conté una dimensió global, existencial. Inclou totalment el subjecte humà; el diàleg entre les comunitats compromet de manera particular la subjectivitat de cadascuna… El diàleg no és només un intercanvi d'idees. Sempre és de tota manera un ‘intercanvi de dons’». Traduït de https://www.vatican.va/content/john-paul-ii/es/encyclicals/documents/hf_jp-ii_enc_25051995_ut-unum-sint.html

(7) Concili Vaticà II: Constitució pastoral Gaudium et spes, número 40: «L'Església catòlica de bon grat estima molt tot allò que en aquest ordre han fet i fan les altres Esglésies cristianes o comunitats eclesiàstiques amb la seva obra de col·laboració. També té la ferma persuasió que el món, a través de les persones individuals i de tota la societat humana, amb les seves qualitats i activitats, pot ajudar-la molt i de múltiples maneres en la preparació de l'Evangeli.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651207_gaudium-et-spes_sp.html

(8) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 4, verset 7. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1258