Al voltant del Sínode (Apèndix)

L’Esperit ho ha de conduir

Havia donat per concloses les reflexions sobre el contingut del Document final de Sínode. Fins i tot havia fet una breu referència en el darrer escrit a les intervencions del Sant Pare a l’inici i al final de la darrera Assemblea, reunida entre el 2 i el 26 d’octubre de 2024 (1), però m’he adonat que no les havia parat prou atenció, tenint en compte el que he esbrinat en tornar-les a llegir.

Guzmán Carriquiry, un laic que va estar vinculat a la cúria romana durant gairebé mig segle, ha dit que al papa Francesc “li agradava obrir processos convençut que l'Esperit Sant els aniria conduint, fins i tot en l'ambigüitat” (2). La convocatòria del Sínode de la sinodalitat, que per a uns suposava una ocurrència o una bogeria, i per altres una oportunitat, era, de fet, una prova de la confiança del Sant Pare en l’Esperit Sant en les iniciatives que duia a terme. L’Esperit Sant, el ‘gran desconegut’ per a molts cristians, com titulava un llibre del prevere dominic Antonio Royo Marín, és qui guia l’Església en darrer terme, tot i que amb la visió estrictament humana ens pugui costar d’entendre de vegades.

Les reiterades al·lusions a l’Esperit Sant en aquests dos discursos palesen l’afinitat del papa Francesc amb la tercera persona de la Santíssima Trinitat. En reproduir-les a continuació, tot i que suposin que el text superi amb escreix la llargària habitual, confio en que ens puguin ajudar a invocar i tractar-la per a que penetri la seva acció en tot allò que som i fem.

Intervenció del 2 d’octubre de 2024

Des que l'Església de Déu ha estat “convocada a Sínode”, a l'octubre del 2021, hem recorregut junts una part del llarg camí que Déu Pare crida des de sempre al seu poble, enviant-ho entre tota la gent per portar l'alegre anunci que Jesucrist és la nostra pau (cf. Carta als Efesis 2,14) i confirmant-ho en la missió amb el Sant Esperit.

Aquesta Assemblea, guiada per l'Esperit, que «tot l’indòmit endolciu; tot el fred encalentiu; regiu el que s’esgarria» (Seqüència de la Pentecosta), haurà d'oferir la seva contribució perquè es realitzi una Església sinodal en missió, que sàpiga sortir d’ella mateixa i habitar les perifèries geogràfiques i existencials tenint cura que s'estableixin llaços amb tots en Crist el nostre germà i Senyor.

Hi ha un text d'un autor espiritual del segle IV que podria resumir el que passa quan es deixa obrar l'Esperit Sant a partir del Baptisme, que ens genera a tots en la mateixa dignitat (cf. Macari d'Alexandria, Homilia 18, 7-11) que podria resumir què s’esdevé quan es deixa actuar l'Esperit Sant a partir del Baptisme, que genera a tothom en la mateixa dignitat. Les experiències que descriu ens permeten reconèixer el que ha esdevingut aquests tres anys, i què pot passar encara.

La reflexió d´aquest autor espiritual ens ajuda a comprendre que l´Esperit Sant és guia segur, i la nostra primera tasca és aprendre a distingir la seva veu, perquè Ell parla en tots i en totes les coses i aquest procés sinodal ens ha fet fer-ne experiència.

L'Esperit Sant ens acompanya sempre. És consolació en la tristesa i en el plor, sobretot, quan —precisament per l'amor que alimentem per la humanitat— davant de les coses que no van bé, les injustícies que imperen, l'obstinació amb què ens resistim a respondre amb el bé davant del mal, la dificultat de perdonar, l’absència de coratge en la recerca de la pau, som vençuts pel desànim, ens sembla que ja no és possible fer res i ens lliurem a la desesperació. Així com l'esperança és la virtut més humil, però més forta, la desesperació és el pitjor de tot.

L'Esperit Sant eixuga les llàgrimes i consola perquè comunica l'esperança de Déu. Déu no es cansa, perquè el seu amor no es cansa.

L'Esperit Sant penetra en aquella part de nosaltres que sovint s’assembla molt a les sales dels tribunals, on posem els acusats a l’estrada i formulem els nostres judicis, majoritàriament de condemna. Precisament Macari, en la seva homilia, ens diu que l'Esperit Sant encén un foc en tots els qui el reben, el «foc de tanta joia i amor, que si fos possible s’encendria en el cor de tots els homes, bons i dolents, sense cap distinció». Això perquè Déu acull tothom, sempre, no ho oblidem: tots, tots, tots i sempre; i ofereix a tothom noves possibilitats de vida, fins a l'últim moment. Per això hem de perdonar a tothom sempre, conscients que la disposició a perdonar neix de l'experiència d'haver estat perdonats. Només un és incapaç de perdonar: aquell que no ha estat perdonat...

També la humilitat és un do de l'Esperit Sant: l’hem de demanar. La humilitat, com diu l'etimologia de la paraula, ens retorna a la terra, a l'humus, i ens recorda l'origen, on sense l’alè del Creador hauríem restat fang sense vida. La humilitat ens permet mirar el món reconeixent que no som millors que els altres. Com diu sant Pau: «No sigueu orgullosos, sinó poseu-vos al nivell dels humils» (Carta als Romans 12,16)...

Us convido a meditar en la pregària sobre aquest bell text espiritual i a reconèixer que l'Església —semper reformanda— no pot caminar i renovar-se sense l'Esperit Sant i les seves sorpreses; sense deixar-se modelar per les mans de Déu creador, del Fill, Jesucrist, i de l'Esperit Sant, com ens ensenya sant Ireneu de Lió (cf. Contra les heretgies, IV, 20, 1)...

Quan el Senyor Jesús, crucificat i ressuscitat, va vessar el seu Esperit Sant en la Pentecosta: des d'aleshores som en camí, com a “misericordiati” -els beneficiaris de la misericòrdia-, cap al compliment ple i definitiu de l'amor del Pare. I no oblidem aquesta paraula: som misericordiati...

Caminar junts, tots, tots, tots, és un procés en el qual l'Església, dòcil a l'acció de l'Esperit Sant, sensible en captar els signes dels temps (cf. Gaudium et spes 4), es renova contínuament i perfecciona la seva sacramentalitat, per a ser testimoni creïble de la missió a la qual està cridada, per tal de reunir tots els pobles de la terra en l’únic poble esperat al final, quan Déu mateix ens farà seure al banquet preparat per Ell (cf. Isaïes 25,6-10)...

S'han d’identificar, en els temps adequats, diverses formes d'exercici “col·legial” i “sinodal” del ministeri episcopal (a les Esglésies particulars, el les agrupacions d'Esglésies, en tota l'Església), respectant sempre el dipòsit de la fe i la tradició viva, responent sempre a allò que l'Esperit demana a les Esglésies en aquest moment concret i en els diferents contextos en què viuen. I no oblidem que l´Esperit és harmonia. Pensem en aquell matí de Pentecosta: hi havia un desordre terrible, però Ell creava l'harmonia, en aquell desordre. No oblidem que Ell és precisament l'harmonia: no és una harmonia sofisticada ni intel·lectual; ho és tot, és una harmonia existencial.

És l'Esperit Sant qui assegura que l'Església sigui perennement fidel al mandat del Senyor Jesucrist i la perennement a l’escolta de la seva paraula. L'Esperit guia els deixebles cap a la veritat sencera (cf. Joan 16,13). També ens està guiant a nosaltres, reunits en l'Esperit Sant en aquesta Assemblea, per tal de donar resposta, després de tres anys de camí, a la pregunta de “com ser Església sinodal missionera”. Jo hi afegiria també, misericordiosa.

Amb el cor ple d'esperança i d’agraïment, conscient de la tasca exigent que se us ha confiat (i que ens és confiada), desitjo a tothom s’obri amb disponibilitat a l'acció de l'Esperit Sant, el nostre guia segur, el nostre consol.

Salutació final del 26 d’octubre de 2024

Amb el Document final hem recollit el fruit d'anys, almenys tres, en què ens hem posat a l'escolta del poble de Déu per comprendre millor com ser “Església sinodal” —és l'escolta de l'Esperit Sant— en aquest temps. Les referències bíbliques que obren cada capítol disposen el missatge confrontant-ho amb els gestos i les paraules del Senyor ressuscitat que ens crida a ser testimonis del seu Evangeli, amb la vida abans que amb les paraules...

La meva tasca, com bé saben, és custodiar i promoure —com ens ensenya sant Basili— l'harmonia que l'Esperit continua difonent en l'Església de Déu, en les relacions entre les Esglésies, malgrat tots els esforços, les tensions, les divisions que marquen el seu camí cap a la plena manifestació del Regne de Déu, que la visió del profeta Isaïes ens convida a imaginar com un banquet preparat per Déu per a tots els pobles. Tots, en l'esperança que no hi falti ningú. Tots, tots, tots! Ningú fora, tots. I la paraula clau és aquesta: l’harmonia. El que fa l'Esperit, la primera manifestació forta al matí de la Pentecosta, és harmonitzar totes aquelles diferències, tots aquelles llengües… Harmonia.

Això és el que el Concili Vaticà II ensenya quan diu que l´Església és “com un sagrament”: ella és signe i instrument de l'espera de Déu, que ja ha parat la taula i es espera. La seva gràcia, a través del seu Esperit, xiuxiueja paraules d'amor al cor de cadascú. A nosaltres ens toca d’amplificar la veu d'aquest xiuxiueig, sense obstaculitzar-lo; d’obrir-li les portes sense aixecar murs. Quant de mal fan les dones i els homes de l'Església quan aixequen murs, quant de mal! Tots, tots, tots! No ens hem de comportar com a “dispensadors de la gràcia” que s'apropien del tresor lligant les mans del Déu misericordiós. Recordeu que vam començar aquesta Assemblea sinodal demanant perdó, experimentant vergonya, reconeixent que tots som beneficiaris de la misericòrdia...

Aquesta no es la forma clàssica d’ajornar les decisions a l'infinit. És la que correspon a l'estil sinodal amb què també s'exercita el ministeri petrí: escoltar, convocar, discernir, decidir i avaluar. I en aquests passos són necessàries les pauses, els silencis, la pregària. És un estil que anem aprenent junts, de mica en mica. L'Esperit Sant ens crida i ens sosté en aquest aprenentatge, que hem de comprendre com a procés de conversió...

Tot això és el do de l'Esperit Sant: és Ell qui crea l'harmonia, és Ell l'harmonia. Sant Basili té una teologia molt bonica sobre això; si podeu, llegiu el tractat de sant Basili sobre l'Esperit Sant. Ell és l’harmonia. Germans i germanes, que l'harmonia també continuï sortint d'aquesta aula i que l’alè del Ressuscitat ens ajudi a compartir els dons rebuts.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Apèndix. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Publicat a Religión en Libertad. Traduït de https://www.religionenlibertad.com/vaticano/260213/leon-xiv-cambiara-curia-edad-guzman-carriquiry_116527.html

Retorn a la pau familiar

Quan es perden els papers

-Papa, em pots deixar el teu ordinador? El necessitaré dilluns per fer un examen a la Uni.

El pare es fa una mica l’orni i li diu a la filla: -Ja saps que no vull que l’ordinador surti de casa.

El dia següent es repeteix la petició: -Em deixaràs l’ordinador? Amb la meva tableta no puc obrir el document on haig de fer l’examen, no tinc l’aplicació que necessito.

El pare es posa tens: -Com és que us deixen fer un examen amb ordinador?

La filla respon: -És un examen online que fem a la classe.

La mare i la germana intervenen: -Li deixaràs? Ho necessita per l’examen.

El pare alça la veu: -No vull que surti de casa. Hi ha documents importants i confidencials i, a més, es pot accedir lliurement perquè no hi ha cap contrasenya que ho impedeixi.

-¿Què faràs?, retruny a tres veus l’oïda del pare.

-No ho sé, contesta de mala manera el pare sentint-se bloquejat i marxa tot seguit a la cuina per rentar la vaixella del sopar.

El seu entossudiment s’interromp quan la mare li diu que la filla ha aconseguit trobar la manera de posar una contrasenya. -Quina vols posar?

L’ànim del pare s’exacerba: -Feu el que us doni la gana.

Quan acaba de rentar els plats, el pare se’n va a l’habitació. S’emporta el llibre que llegeix darrerament i l’epígraf que li pertoca diu: ‘Respon amb calma quan tot crema’ (1). Déu n’hi do! Un epígraf anterior també era prou significatiu: ‘Digues no sense semblar un bord’, està clar que no havia assimilat gaire el seu contingut.

Quan acaba la lectura i surt de l’habitació la filla li diu: -Ho he pogut arreglar, he descobert que a la tableta hi ha altres aplicacions que em permeten obrir el document. Et trec la contrasenya que t’havia posat a l’ordinador.

El pare se sent dolgut amb ell mateix per la manera com ha actuat, però encara conserva un xic d’orgull, aleshores diu amb desdeny: -Me n’alegro.

El pare nota el pes de la ferida que ha provocat i, tot i que més tard li diu a la filla: -He estat un bord, nota que la comunicació està enterbolida, hi ha una interferència interior que encara fa la punyeta.

El dia següent la filla marxarà de casa molt d’hora i no la tornarà a veure-la fins a mitja tarda. Mentre tant el pare li dona voltes a la seva actuació. Pensa en el que escriu Steinhardt: “les tiranies no prohibeixen l'expressió de les veritats, sinó només d'algunes o, més ben dit, d'una, d'aquella que fa mal a la tirania en qüestió” (2). A ell li havien tocat un punt sensible que l’havia tret de polleguera.

També en la prova d’aquell curs de negociació que va fer a l’empresa. S’enfrotava a un company per aconseguir l’objectiu que li demanava el full que li van lliurar, sense saber què desitjava el seu company. Enmig d’ells una taronja que tots dos volien agafar, perquè els deien que d’ella depenia la vida d’un familiar. No se’n van sortir, perquè es van encaparrar ambdós a quedar-se amb la taronja, sense dialogar entre ells. Es van adonar després que un només necessitava la pela i l’altre només la polpa. Tots dos podrien haver aconseguit el que necessitaven.

El llibre que està llegint li recomana abans d’una resposta negativa validar la informació, oferir una alternativa (si es pot) i cuidar el to, però això resulta difícil quan un es tanca en banda.

Al matí el pare continuava inquiet i enmig de la festa dominical va recordar aquella sentència evangèlica: “si en el moment de presentar la teva ofrena a l’altar,  allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l’altar, la teva ofrena i ves primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (3). Fins aleshores havia reconegut la falta, però no havia demanat perdó.

Ho va poder fer quan la filla tornà a casa i se li va apropar per a que li donés un petó. En demanar perdó va rebre com resposta un sincer ‘no passa res’. A partir d’aleshores la comunicació va tornar a lloc.

Uns dies després el pare se’n recordà d’unes paraules del papa Francesc sobre la vida familiar, li ballaven pel cap les paraules permís i perdó. Les va anar a buscar i el conjunt de la intervenció (4) mereix estar gravat arreu en l’estança familiar. Aquí va un tast:

“La catequesi d'avui és com la porta d'entrada d'una sèrie de reflexions sobre la vida de la família, la vida real, amb les seves temps i els seus esdeveniments. Sobre aquesta porta d'entrada estan escrites tres paraules, que ja he fet servir a la plaça d'altres vegades. I aquestes paraules són: «permís», «gràcies», «perdó». En efecte, aquestes paraules obren camí per viure bé a la família, per viure en pau. Són paraules senzilles, però no tan senzilles de portar a la pràctica. Tanquen una gran força: la força de custodiar la casa, fins i tot a través de milers de dificultats i proves; en canvi si falten, a poc a poc s'obren esquerdes que poden fins i tot fer que s'ensorri...

Permís: Entrar a la vida de l'altre, fins i tot quan forma part de la nostra vida, demana la delicadesa d'una actitud no invasora, que renovi la confiança i el respecte...

Gràcies: La gratitud és al cor mateix de la fe: un cristià que no sap donar gràcies és algú que ha oblidat el llenguatge de Déu...

Perdó:  Quan falta, s'obren petites esquerdes —fins i tot sense voler-ho— fins a convertir-se en fosses profundes... Reconèixer el fet d'haver faltat, i mostrar el desig de restituir allò que s'ha tret —respecte, sinceritat, amor— fa dignes del perdó. I així s'atura la infecció. Si no som capaços de disculpar-nos, vol dir que tampoc no som capaços de perdonar. A la casa on no es demana perdó comença a faltar l'aire, les aigües es comencen a veure estancades. Moltes ferides dels afectes, moltes laceracions a les famílies comencen amb la pèrdua d'aquesta preciosa paraula: «Perdona'm». A la vida matrimonial es discuteix, de vegades fins i tot «volen els plats», però us dono un consell: mai acabar el dia sense fer les paus.”

(1) Traduït de Juan Manuel García ‘Pincho’: Ciencias del comportamiento. Editorial: Temas de hoy – 1ª edició, 3ª impressió (2025). 375 pàgines. Capítol 6, pàgines 310 i 297.

(2) Traduït de Nicolae Steinhardt: El diario de la felicidad. Títol original: Jurnalul Fericirii (1991). Editorial: Ediciones Sígueme – Col·lecció: El peso de los días, número 61 – 1ª edició (2007). Traductors: Viorica Patea y Fernando Sánchez Miret. 640 pàgines. Celda 18, pàgina 40

(3) Evangeli segons sant Mateu, capítol 5, versets, 23-24. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1120

(4) Papa Francesc: Audiència General 13 de maig de 2015. Traduït de  https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2015/documents/papa-francesco_20150513_udienza-generale.html

Gestió dels desitjos

Parar atenció a la cara B

Una cançó plena de desitjos (1): Volia ser astronauta / Volia ser pintor / Volia vendre una obra d'art que no entengués ni jo / Volia salvar vides / Volia ser el millor / Jo volia, jo volia, ser-ho tot.

A mesura que s’acumulen els desitjos més perduts estem. De sobte o després d’un temps de reflexió podem adonar-nos que com diu la cançó: Jo tenia clar el que volia / Vas arribar un dia / I tot va canviar. Les persones son molt més valuoses que les coses i els projectes, per molt atractius que siguin.

¿Què passaria, però, si en plena voràgine de desitjos algú poderós ens digués: demana’m el que vulguis i t’ho concediré? Això li va passar al rei Salomó. Durant un somni Déu, el Totpoderós, li diu (2): «Demana’m què vols que et doni.» Salomó li respon: «Tu vas demostrar un gran amor al teu servent, el meu pare David, que es comportava davant teu fidelment, amb bondat i amb rectitud de cor. Tu li vas mantenir el teu gran amor donant-li un fill que el succeís en el tron, com és el cas el dia d’avui. Ara, Senyor Déu meu, tu m’has fet rei a mi, servent teu, perquè succeeixi el meu pare David. Però jo soc molt jove i no sé com haig de governar. El teu servent es troba enmig del poble que has escollit, un poble tan nombrós que no es pot ni comptar, de tants com són. Concedeix, doncs, al teu servent que tingui enteniment per a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal; perquè, qui seria capaç de governar aquest teu poble, que és tan important?»

A qui li ho va proposar li va agradar la resposta, fins al punt de anar molt més enllà de la petició: «Ja que has demanat això, i no una llarga vida, o riqueses, o la mort dels teus enemics; ja que tan sols has demanat discerniment per a judicar, faré el que tu dius: et concedeixo saviesa i intel·ligència, tant, que ni abans ni després ningú no se’t podrà igualar. Però, a més, et concedeixo allò que no has demanat: tindràs riquesa i glòria, i, mentre visquis, cap rei no se’t podrà comparar. I si segueixes els meus camins i guardes els meus decrets i els meus preceptes, com va fer el teu pare David, jo prolongaré els anys de la teva vida.»

Aquesta concessió extra lliga amb la segona tongada de desitjos de la cançó: Jo volia un Bugatti, una casa amb piscina / I guanyar molts milions sense anar a l'oficina / Viatges per tot el món, pensant que trobaria / El que tothom sempre havia somiat / Volia guanyar un grammy / Volia ser famós / Un gran actor de cine, el rei de la premsa del cor / Ser president del Barça, brindar amb els jugadors / Jo volia, jo volia, ser-ho tot. Una col·lecció entotsolada que no és capaç d’omplir l’anhel més íntim del cor.

L’excel·lència de Salomó arribà a molts indrets (3): «Déu va concedir a Salomó una saviesa i una intel·ligència molt grans, i uns coneixements tan vastos com la sorra de la vora de la mar. La saviesa de Salomó superava la de tots els habitants de les terres d’orient  i d’Egipte... Venia a escoltar la saviesa de Salomó gent de tots els països, de part de tots els reis de la terra.»

Ell correspongué fent edificar un temple ple de riqueses materials, però se li recordà que això no era el més important (4): «Si tu et comportes davant meu tal com es va comportar el teu pare David, amb cor irreprotxable i recte, compleixes tot el que et tinc manat i observes els meus decrets i els meus preceptes, jo consolidaré per sempre a Israel el teu tron reial, tal com vaig prometre al teu pare David en dir-li que mai no deixaria d’haver-hi un descendent seu en el tron d’Israel.  Però si tu i els israelites, amb els vostres fills, us allunyeu de mi, si no observeu els manaments i els decrets que us he donat, si aneu a retre culte a altres déus i els adoreu, jo arrencaré el poble d’Israel de la terra que li havia donat, rebutjaré aquest temple que jo havia consagrat al meu nom, i Israel serà motiu de burles i escarnis entre tots els pobles.»

Malauradament, Salomó, embogit per la fama i delerós per col·leccionar dones al seu costat a les que volia complaure, va acabar fent el contrari del que se li demanava (5): «Va tenir set-centes dones amb rang de princeses i tres-centes concubines. I, a les seves velleses, les dones van decantar el cor de Salomó cap a altres déus. El seu cor ja no era del tot sencer del Senyor, el seu Déu, com ho havia estat el cor del seu pare David.» La conseqüència fou que tota la grandesa que havia aconseguit per a ell i el seu poble se’n va anar en orris i el seu regne es dividí després de la seva mort.

La cançó ens anima a saber valorar què és el més importat, allò que paga realment la pena: I ara vull estar amb tu / Passar la vida amb tu / Feliç amb tu / No comptar les hores / I admirar les coses / Que et fan ser tu / Cantar cançons amb tu / Vull riure amb tu / Deixar-nos d'històries / Ets l'únic que importa.

Un tu personal, terrenal o diví, que ho omple tot de sentit, realçant tot el que un és, el que té i el que fa, de manera que totes les altres coses, materials o immaterials, que es poden arribar a aconseguir es converteixen gairebé en foteses al seu costat.

(1) Grup Siderland: Tutu turú. Es pot escoltar en  https://www.youtube.com/watch?v=5iaSXZGsfj8

(2) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 3, versets 4 a 14. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/299

(3) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 5, versets 9 a 14. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/301

(4) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 9, versets 1 a 9. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/305

(5) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 11, versets 1 a 13. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/307

Al voltant del Sínode (i 31)

Punt i seguit

Fa unes setmanes vaig llegir la crònica de Pablo J. Ginés (1) sobre la intervenció de Guzmán Carriquiry Lecour, laic uruguaià que ha treballat durant 48 anys a la Cúria Romana, en un encontre online organitzat pel Club de Lectura de Corrent Social Cristià, en què afirma: «A Francesc li agradava obrir processos convençut que l'Esperit Sant els aniria conduint, fins i tot en l'ambigüitat».

En convocar el papa Francesc el Sínode de la sinodalitat, a més de la perplexitat que per a molts suposava -potser encara ho suposa- la paraula sinodalitat, van sorgir temors i expectatives, cosa que no és d'estranyar atenent a la magnitud que comportava aquesta decisió: ni més ni menys que convocar els fidels de tot el món perquè expressessin el seu parer sobre l’Església. Fins aleshores semblava que el contingut dels Sínodes estava reservat a alguns elegits entre els membres de la jerarquia catòlica.

Aquesta convocatòria, a més de posar de manifest un cert desconcert o confusió, podia fer aflorar les tensions que hi ha al si de l'Església entre diversos corrents, alguns d'ells gairebé antagònics entre si; a l'Església també esquitxa la polarització en determinats ambients. He percebut en el papa Francesc des de l’inici del seu pontificat un especial interès en que tot el que es cou dins l’Església es posés de manifest en les assemblees i reunions sinodals; tothom estava invitat a posar les seves cartes sobre la taula en els temes que es tractaven. Els xafardejos, els conciliàbuls, els petits comitès... fan molt de mal, damnant la unitat i la fraternitat. Caldria recordar la sentencia de Jesús: «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer» (2).

En la nota d'acompanyament al text final escriu el papa Francesc: «El Document final de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes recull els fruits d'un camí marcat per l'escolta del poble de Déu i el discerniment dels pastors. Deixant-nos il·luminar per l'Esperit Sant, tota l'Església ha estat cridada a llegir la seva pròpia experiència i a identificar els passos a fer per viure la comunió, realitzar la participació i promoure la missió que Jesucrist li va confiar.»

En la conclusió (3), el Document final del Sínode aspira que s'estengui l'exemple en una societat que en molts aspectes es mostra en tensió permanent: «la sinodalitat de l'Església esdevé profecia social, inspira nous camins també per a la política i per a l'economia, col·labora amb tots aquells que creuen en la fraternitat i en la pau en un intercanvi de dons amb el món.»

Continua: «Vivint el procés sinodal hem pres nova consciència que la salvació a rebre i a anunciar passa a través de les relacions. Allà es viu i allà es testimonia junts. La història se'ns presenta tràgicament marcada per la guerra, per la rivalitat pel poder, per mil injustícies i actes de prepotència. Sabem, però, que l'Esperit ha posat en el cor de cada ésser humà el desig de relacions autèntiques i de lligams veritables. La mateixa creació parla d'unitat i de compartir, de varietat i d'entrellaçament entre formes de vida diferents. Tot ve de l'harmonia i tendeix a l'harmonia, també quan pateix la ferida devastadora del mal. El significat últim de la sinodalitat és el testimoni que l'Església està cridada a donar de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, harmonia de l'amor que es vessa fora de ella mateixa per donar-se al món. Caminant en estil sinodal, en l'entrellaçat de les nostres vocacions, carismes i ministeris, i sortint a l’encontre a tothom per portar l'alegria de l'Evangeli, podem viure la comunió que salva: amb Déu, amb tota la humanitat i amb tota la creació. D'aquesta manera, gràcies al compartir, començarem ja ara a experimentar el banquet de vida que Déu ofereix a tots els pobles.»

Dues referències poden donar alè a l'esperit sinodal que s'ha obert a totes les realitats eclesials: un aforisme: «Sols arribem més ràpid, junts arribem més lluny» i una pregària de Jesús: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això  que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho» (4). A la Salutació final a l'assemblea el papa cita unes paraules de la poetessa francesa Madeleine Delbrêl: «hi ha llocs on bufa l'Esperit, però hi ha un Esperit que bufa a tot arreu.»

Un cop finalitzada l'assemblea sinodal es va iniciar la fase d'implementació que conclourà l'any 2028. S'ha publicat un document que dona unes pistes per fer-ho. Tot el procés ha de tenir en compte que «la sinodalitat permet articular concretament la implicació de tots (el sant poble sant de Déu) i el ministeri d'alguns (el col·legi dels bisbes) en el procés de presa de les decisions relatives a la missió de l´Església». Dit d'una altra manera incloent-hi el Sant Pare: «El procés sinodal també ha ajudat a revisar, a la llum de la sinodalitat, les maneres d'exercir el ministeri del bisbe de Roma. En efecte, la sinodalitat articula de manera simfònica les dimensions comunitària (tots), col·legial (alguns) i personal (un) de cada una de les Esglésies i de tota l'Església. En aquesta perspectiva, el ministeri petrí és inherent a la dinàmica sinodal, així com l’aspecte comunitari, que inclou tot el poble de Déu, i la dimensió col·legial del ministeri episcopal» (5).

El Document final conclou amb una invocació mariana: «A Maria, la Mare de Déu, que porta el títol esplèndid d'Hodegetria, aquella que indica i guia el camí, li confiem els resultats d'aquest Sínode. Que ella, Mare de l'Església, que al cenacle ha ajudat la comunitat naixent a obrir-se a la novetat de la Pentecosta, ens ensenyi a ser un poble de deixebles missioners que caminen junts: una Església sinodal.»

(1) Publicat a Religión en Libertad. Traduït de https://www.religionenlibertad.com/vaticano/260213/leon-xiv-cambiara-curia-edad-guzman-carriquiry_116527.html

El vídeo complet de l’esdeveniment es pot veure a la pàgina web de l’organitzador https://elcorrent.org/es/

(2) Evangeli segons sant Lluc, capítol 8, versets 16-17: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror.  No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1169

(3) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Conclusió: Un banquet per a tots els  pobles. Punts 152 a 155. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(4) Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 21-24: «En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant,  digué: —T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això  que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans.  Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: —Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171

(5) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió, obra citada, punts 127 i 130.

Al voltant del Sínode (30)

Formació permanent

"Ja soc senador. I ara què?", li diu Bill McKay, el candidat, al seu director de campanya després de guanyar contra pronòstic l'elecció al Senat dels EUA No hi ha resposta a la pel·lícula, que conclou en aquesta escena (1).

La mateixa pregunta se la van poder fer els deixebles de Jesús després de la seva mort a la creu: l'episodi amb aquells deixebles que anaven camí d'Emmaús n'és un exemple (2). També després de contemplar l'ascensió i sentir com els donaven un toc d’atenció mentre estaven embadalits (3). I el mateix es poden preguntar aquells que han tingut notícia del Sínode de la sinodalitat, sobretot els que han participat d'una o altra manera.

L'última part del Document final (4), en parlar-nos de la missió a què tots els batejats estem cridats a dur a terme i, també, en donar unes orientacions per a la implementació de l'estil sinodal a totes les realitats eclesials ens dona pistes del camí que cal recórrer.

Narren els evangelis que en una ocasió Jesús envia ‘els Dotze’ de dos en dos a predicar la conversió (5). En una altra ocasió designa 'altres setanta-dos', per a que el precedeixin en la seva predicació, també de dos en dos,  (6). Uns i altres tenen una missió que complir amb eines i objectius diferents.

Un anunci pasqual (7) dona pas a abordar la darrera part del Document: «El capvespre de Pasqua, Crist lliura als deixebles el do messiànic de la seva pau i els fa partícips de la seva missió. La seva pau és plenitud de l’ésser, harmonia amb Déu, amb els germans i les germanes, i amb la creació; la missió és anunciar el Regne de Déu, oferint a tota persona, sense excloure ningú, la misericòrdia i l'amor del Pare. El gest delicat que acompanya a les paraules del Ressuscitat recorda el que Déu va fer al principi. Ara, al cenacle, amb l’alè de l'Esperit comença la nova creació: neix un poble de deixebles missioners.»

Una missió per la que cal preparar-se: no es dona del que un no té. I el Document ho exposa posant èmfasi en el segell de la sinodalitat que ha d'acompanyar la formació: «Perquè el sant poble de Déu pugui testimoniar a tothom l'alegria de l'Evangeli, creixent en la pràctica de la sinodalitat, necessita una formació adequada: primer de tot, a la llibertat de fills i filles de Déu en el seguiment de Jesucrist, contemplat en la pregària i reconegut en els pobres. La sinodalitat, en efecte, implica una profunda consciència vocacional i missionera, font d'un estil renovat en les relacions eclesials, de noves dinàmiques participatives i de discerniment eclesial, i d'una cultura de l'avaluació, que no es poden instaurar sense l'acompanyament de processos de formació específics. La formació en l'estil sinodal de l'Església promourà la consciència que els dons rebuts en el Baptisme són talents que cal fer fructificar pel bé de tots: no es poden amagar ni romandre inactius.»

Una formació que no s'ha d’aturar amb el pas del temps, ni amb la recepció d'un sagrament, ni amb l'aprenentatge d'unes pràctiques de pietat, sinó que ha d'anar creixent i actualitzant-se: «La formació dels deixebles missioners comença amb la iniciació cristiana i s’hi arrela… A vegades, acabat l’itinerari de la Iniciació, el lligam amb la comunitat s'afebleix i la formació es descuida. Ser deixebles missioners del Senyor no és però un objectiu assolit d’una vegada per sempre. Implica conversió contínua, creixement en l'amor “fins arribar a la talla de la plenitud del Crist” (8) i obertura als dons de l'Esperit per a un testimoniatge viu i joiós de la fe.»

En aquest context posa un èmfasi especial el Document en la celebració eucarística: «Per això és important redescobrir com la celebració dominical de l'Eucaristia forma els cristians: “la plenitud de la nostra formació és la conformació a Crist [...]: no es tracta d'un procés mental i abstracte, sinó d'esdevenir Ell” (9). Per a molts fidels, l'Eucaristia dominical és l'únic contacte amb l'Església: tenir cura de la seva celebració de la millor manera, amb especial atenció a l'homilia i a la “participació activa” (10) de tots, és decisiu per a la sinodalitat. A la Missa, en efecte, succeeix com una gràcia donada des de dalt, abans que resultat dels nostres esforços: sota la presidència d'un i gràcies al ministeri d'alguns, tots poden participar en la doble taula de la Paraula i del Pa. El do de la comunió, missió i participació —les tres pedres angulars de la sinodalitat— es realitza i es renova a cada Eucaristia.»

Advoca el Document per una «formació integral, continuada i compartida», la seva «finalitat no és només l'adquisició de coneixements teòrics, sinó la promoció de la capacitat d'obertura i encontre, de compartir i col·laborar, de reflexió i discerniment en comú, de lectura teològica de les experiències concretes. Per tant, ha d’interpel·lar totes les dimensions de la persona (intel·lectual, afectiva, relacional i espiritual) i incloure experiències concretes acompanyades adequadament.» Tots estem cridats a formar-nos: «A l'Església ningú no és purament destinatari de la formació: tots som subjectes actius i tenim alguna cosa a donar als altres.»

La realitat personal o vocacional de cadascú no ha de ser motiu d'encapsulament en l'àmbit d'un grup o un entorn que l'incomuniqui de les altres realitats eclesials; l’Església no és aglomerat de realitats estanques: «La formació sinodal compartida per a tots els batejats constitueix l'horitzó en què comprendre i practicar la formació específica necessària per a cada un dels ministeris i per a les diferents formes de vida. Perquè això succeeixi és necessari que aquesta es realitzi com un intercanvi de dons entre vocacions diverses (comunió), en la perspectiva d'un servei a realitzar (missió) i en un estil d'implicació i d’educació en la corresponsabilitat diferenciada (participació). Aquesta petició, sorgida amb força del procés sinodal, requereix sovint un canvi de mentalitat exigent i un enfocament renovat dels ambients i dels processos formatius. Implica, sobretot, la disponibilitat interior de deixar-se enriquir per l’encontre amb germans i germanes en la fe, superant prejudicis i visions partidistes.»

(1) Pel·lícula El candidat, dirigida per Michael Ritchie, amb la interpretació estel·lar de Robert Redford. Es pot veure a YouTube: https://www.youtube.com/watch?v=F4EbDtMD9hM&t=3635s

(2) Veure Evangeli segons sant Lluc capítol 24, versets 13 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1185

(3) Veure Fets dels Apòstols, capítol 1, versets 10 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1209

(4) Francesc: XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Cinquena part: “Jo també us envio”. Punts 140 a 151. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(5) Veure Evangeli segons sant Marc, capítol 6, versets 7 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1150

(6) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 1 y següents. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171

(7) Evangeli segons sant Joan, capítol 20, versets 21-23: « Ell els tornà a dir: —Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres. Llavors va alenar damunt d’ells  i els digué: —Rebeu l’Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retindreu, li quedaran retinguts.» Extret de: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1206

(8) Carta de sant Pau als Efesis, capítol 4 versets 11-13: «I és ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols, a d’altres el de ser profetes, a d’altres el de ser evangelitzadors, a d’altres el de ser pastors i mestres; i així ha preparat els qui formen el poble sant perquè exerceixin el ministeri d’edificar el cos de Crist, fins que tots plegats arribem a la unitat en la fe i en el coneixement del Fill de Déu, a formar l’home perfecte,  a la talla pròpia de la plenitud del Crist.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(9) Francesc: Carta apostòlica Desidero desideravi, punt 41: «La plenitud de la nostra formació és la conformació amb Crist. Repeteixo: no es tracta d'un procés mental i abstracte, sinó d'arribar a ser Ell. Aquesta és la finalitat per a la qual s'ha donat l'Esperit, l'acció del qual és sempre i únicament confeccionar el Cos de Crist. És així amb el pa eucarístic, és així per a tot batejat cridat a ser, cada cop més, allò que va rebre com a do en el baptisme, és a dir, ser membre del Cos de Crist.» Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_letters/documents/20220629-lettera-ap-desiderio-desideravi.html

(10) Concili Vaticà II: Constitució Sacrosantum Concilium, punt 14: «En reformar i fomentar la sagrada Litúrgia cal tenir molt en compte aquesta plena i activa participació de tot el poble, perquè és la font primària i necessària d'on han de beure els fidels l'esperit veritablement cristià, i per això els pastors d'ànimes hi han d'aspirar a ella amb diligència en tota la seva actuació pastoral, per mitjà d'una educació adequada.» Traduït de: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19631204_sacrosanctum-concilium_sp.html

Al voltant del Sínode (29)

Del primer al darrer

“Servidor dels servents de Déu” és un títol papal que a cop d’ull sembla contradictori: ¿com pot ser que qui és al capdamunt d’una organització jeràrquica es consideri servidor d'aquells que estan sota la seva jurisdicció? N’hi hauria prou amb recordar les paraules de Jesús als apòstols per a què no resultés tan estrany: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom.» (1).

Com afecta la sinodalitat a l'estructura jeràrquica de l'Església? El Document final del Sínode (2) indica: «La sinodalitat articula de manera simfònica les dimensions comunitària (tots), col·legial (alguns) i personal (un) de cada una de les Esglésies locals i de tota l'Església. En aquesta perspectiva, el ministeri petrí és inherent a la dinàmica sinodal, així com l’aspecte comunitari, que inclou tot el Poble de Déu, i la dimensió col·legial del ministeri episcopal (3).»

Una simfonia difícil d’interpretar harmònicament si es té en compte el gran nombre d’actors i d’organismes implicats i les peculiaritats que els acompanyen. Se'n refereix a aquesta varietat la Constitució Lumen Gentium del Concili Vaticà II: «en la comunió eclesiàstica, existeixen legítimament les Esglésies particulars, que frueixen de tradicions pròpies bo i deixant intacta la primacia de la càtedra de Pere, la qual presideix tota l'assemblea de la caritat, tutela les legítimes varietats i al mateix temps vetlla perquè aquestes particularitats, ben lluny de perjudicar la unitat, més aviat l’afavoreixin» (4). Sent «principi i fonament d’unitat de l'Església» (5), el Papa «és el garant de la sinodalitat: a ell li correspon convocar l'Església en Sínode, presidir-lo i confirmar-ne els resultats. Com a successor de Pere, té un paper únic a l’hora de salvaguardar el dipòsit de la fe i de la moral, assegurant que els processos sinodals siguin fecunds per a la unitat i el testimoni». De la mateixa manera correspon als responsables episcopals «la promoció de la sinodalitat en totes les Esglésies locals».

Pel que fa a la «reflexió respecte a l'exercici del ministeri petrí en clau sinodal», el Document es recolza en un punt de la Constitució apostòlica Praedicate Evangelium, que reforma la Cúria romana ampliant les atribucions dels organismes locals, regionals o nacionals: «Aquesta reforma es proposa, en l'esperit d'una saludable 'descentralització', deixar a la competència dels pastors la facultat de resoldre en l'exercici del seu propi càrrec del magisteri i com a pastors les qüestions que coneixen bé i que no afecten la unitat de doctrina, disciplina i comunió de l'Església, actuant sempre amb aquesta corresponsabilitat que és fruit i expressió d'aquest mysterium communionis específic que és l'Església» (6).

El Document també fa referència al «servei de la Cúria romana en un sentit sinodal i missioner» remetent-se a la mateixa Constitució, que indica quina és la seva missió: «La Cúria Romana està al servei del Papa… En virtut d'aquest lligam, l'obra de la Cúria Romana també està en relació orgànica amb el Col·legi episcopal i amb cada bisbe… La Cúria Romana no se situa entre el Papa i els bisbes, sinó que es posa al servei d’ambdós segons les modalitats que són pròpies de la naturalesa de cada un» (7).

En el mateix epígraf del Document que estic comentant es fa referència al Col·legi cardenalici, que en la tasca de col·laboració i assessorament al Papa es reuneix en consistoris, com el que es va realitzar el mes passat. També al Sínode dels Bisbes, del qual diu «que la Constitució apostòlica Episcopalis communio ha transformat d’esdeveniment a procés eclesial» i afegeix que «conservant la seva naturalesa episcopal, ha vist i també podrà veure en el futur, en la participació d'altres membres del Poble de Déu, la forma que està cridat a assumir l'exercici de l'autoritat episcopal en una Església conscient de ser constitutivament relacional i, per això, sinodal per a la missió. En l'aprofundiment de la identitat del Sínode dels Bisbes és essencial que, en el procés sinodal i en les Assemblees, aparegui i es realitzi concretament l'articulació entre la implicació de tots (el sant poble de Déu), el ministeri d'alguns (el Col·legi episcopal) i la presidència d'un (el successor de Pere).»

En els punts del Document abordats la tasca del Sant Pare és especialment protagonista, per això vull acabar reproduint uns fragments de l’homilia que va pronunciar en la Santa Missa dirigida als membres dels equips sinodals i òrgans de participació que es van aplegar al Vaticà amb motiu del Jubileu de l’esperança: «Se'ns convida a contemplar i redescobrir el misteri de l'Església, que no és una simple institució religiosa ni s'identifica amb les jerarquies o amb les seves estructures... L’Església és el signe visible de la unió entre Déu i els homes, del seu projecte de reunir-nos a tots en una única família de germans i germanes i de fer de nosaltres el seu poble, un poble de fills estimats, tots units en l'única abraçada del seu amor… En l'Església… les relacions no responen a les lògiques del poder sinó a les de l'amor. Les primeres… són lògiques “mundanes”, mentre que en la comunitat cristiana la primacia pertoca a la vida espiritual, que ens fa descobrir que tots som fills de Déu, germans entre nosaltres, cridats a servir-nos els uns als altres… La regla suprema en l'Església és l'amor. Ningú està cridat a manar, tots ho són a servir; ningú no ha d'imposar les seves idees, tots s'han d'escoltar recíprocament; sense excloure ningú, tots estem cridats a participar; ningú té la veritat tota sencera, tots l'hem de buscar amb humilitat, i junts.» A la nota 8 teniu l'enllaç per accedir al text complet de l'homilia.

(1) Evangeli segons sant Mateu, capítol 20, versets 25-28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1135

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts 130 a 139. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Comissió teològica internacional: La sinodalitat a la vida i a la missió de l'Església, número 64: «La dimensió sinodal de l'Església expressa el caràcter de subjecte actiu de tots els batejats i alhora el rol específic del ministeri episcopal en comunió col·legial i jeràrquica amb el Bisbe de Roma.

Aquesta visió eclesiològica convida a desplegar la comunió sinodal entre “tots”, “alguns” i “un”. En diversos nivells i de diverses formes, en el pla de les Esglésies particulars, sobre el de la seva agrupació a nivell regional i sobre el de l'Església universal, la sinodalitat implica l'exercici del sensus fidei de les universitats fidelium* (tots), el ministeri de guia del col·legi dels Bisbes, cadascun amb el seu presbiteri (alguns), i el ministeri d'unitat del Bisbe i del Papa (un). Resulten així conjugats, en la dinàmica sinodal, l'aspecte comunitari que inclou tot el Poble de Déu, la dimensió col·legial relativa a l'exercici del ministeri episcopal i el ministeri primacial del Bisbe de Roma.»

*El sensus fidei (sentit de la fe) és un instint sobrenatural de l'Esperit Sant donat a la universitas fidelium (totalitat dels fidels o poble de Déu) que permet discernir i adherir-se a la veritable fe.

Traduït de https://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_cti_20180302_sinodalita_sp.html

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 13. Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Veure Lumen Gentium, números 22 y 23

(6) Francesc: Constitució apostòlica Praedicate Evangelium, apartat II, punt 2. Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_constitutions/documents/20220319-costituzione-ap-praedicate-evangelium.html

(7) Praedicate Evangelium, apartat I, punt 8.

(8) Lleó XIV: Homilia de la Santa Missa durant el Jubileu dels equips sinodals y de los òrgans de participació, celebrat el 26 de octubre de 2025. Traduït de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20251026-giubileo-equipe-sinodali.html