Escenaris per a la crítica

Defugint de la visceralitat insubstancial

Em va sorprendre llegir en un escrit d’un filòsof l’equiparació entre crítica i reflexió. No és que ho trobés estrany o desassenyat sinó que fins aleshores no ho havia vist plantejat d’una manera tan concreta. Des d’aquest punt de vista la crítica seria una mena d’exposició raonada i argumentada que estaria allunyada d’altres valoracions derivades de la xerrameca, el desfogament, el rampell, l’exabrupte, les rebequeries o la rauxa.

Benjamin Constant

Textos literaris em serveixen de pauta per exposar tres formes diferents d’exercir la crítica i afegir una pinzellada sobre les característiques que hauria de tenir per ser beneficiosa. La primera de les formes podria qualificar com auto-referencial, sense propòsit definit, la crítica per la crítica, l’ofereix l’Adolf de Benjamin Constant que parteix d’una actitud manllevada:

“De les meves converses amb la dona que abans que ningú havia desenrotllat les meves idees n’havia copsat una aversió invencible contra totes les màximes usuals i totes les fórmules dogmàtiques. Quan assistia a una peroració de la mediocritat escoltada amb complaença, damunt principis ben establerts, incontestables d’acord amb la moral, les conveniències o la religió, coses que l’ordinariesa situa en un mateix pla, em sentia decantat a la contradicció, no pas perquè jo tingués opinions contraposades, sinó perquè em sentia molestat davant una convicció tan ferma i monolítica. D’altra banda, jo no sé quin instint em portava a malfiar-me d’aquests axiomes generals tan mancats de tota restricció, tan desproveïts de tot matís.” (1)

La segona amb una mirada vers l’exterior, l’aporta El camí de Vincennes d’Antoni Marí on es recrea una trobada entre Rousseau i Diderot té com objectiu la denúncia a partir de dos plantejaments contraposats: el de Rousseau per al que “de la civilització no pot sortir res de bo” i la més matisada de Diderot que considera que “la capacitat de raó i de crítica que la civilització ens ha fornit ens permet d'exercir-les contra ella.” Reprodueixo la resposta que Marí posa en boca de Diderot per rebatre la contundent afirmació de Rousseau tot assenyalant quin ha de ser l’objectiu de la crítica:

“No siguis extravagant. No cal ser tan radical. La civilització ens ofereix molts béns, però també molts mals. Per aquest motiu hem d'exercir la crítica, és a dir, hem de reflexionar sobre allò que és bo i favorable i sobre allò que és dolent i perjudicial de tot el que ens ha lliurat la societat, sobre allò que s'adequa a l'instint natural i sobre allò que no. Hem de conèixer el que és perniciós per a l'home i el que és favorable. No podem llençar tants segles d'història. És necessari saber què és profitós per a nosaltres, i què és perjudicial, i això no ho sabrem mai si no fem ús de l'esperit crític.” (2)

En la tercera la mirada s’adreça dins d’un mateix i Francesc Torralba l’emmarca en el context del diàleg en L’art de saber escoltar incidint en la necessitat de dedicar temps a autoexaminar-se per millorar com a persones, malgrat faci molta mandra fer-ho:

Francesc Torralba

“El diàleg fa impossible la petrificació del pensament, el seu enduriment. El converteix en una realitat líquida que es mou per si mateix... Els altres ens ajuden a pensar, ens donen materials i eines per pensar, fins i tot estimulen la defensa de les nostres conviccions i creences. Cal no oblidar mai el petit crític que portem a dins, el polemista que ens devora per dins i busca les seves raons. Seria més senzill viure sense escoltar-lo, ignorar les seves crítiques, les seves objeccions al que creiem. Però cal escoltar-lo, perquè ens fa créixer. A contracor, sí; però ens fa créixer.” (3)

En el mateix text Torralba també exposa en quines condicions, segons el seu parer, s’hauria d’exercir i rebre la crítica per a que sigui profitosa:

“Criticar correctament vol dir filar prim, saber distingir el gra de la palla i evitar la tendència a l’esmena a la totalitat, però també a l’afalac incondicional... No desitgem ser criticats, però només la crítica fa créixer i avançar en qualitat i en capacitats... En el moment en que rebem la crítica, experimentem indignació, fins i tot, ira, però quan l’hem païda i som capaços de reconèixer la part de veritat que hi ha en ella, creixem com a persones.

La crítica solament és legítima quan s’exposa a si mateixa a la crítica. Només si la crítica és capaç de criticar-se a si mateixa té pes per a criticar els actes dels altres. Per això, l’autocrítica és el fonament moral de la crítica.” (4)

(1) Benjamin Constant: Adolf. Diari El Observador. Clàssics de la literatura universal. nº 20. Capítol I

(2) Antoni Marí: El camí de Vincennes (1995). Edicions 62 – Col·lecció: El Balancí, número 279 – 1ª edició (1995). 191 Pàgines. Tercera part.

(3) Francesc Torralba: L’art de saber escoltar (2006)– Pagès Editors (2006) – Col·lecció L’expert número 8 - 195 pàgines. IV part Escoltar, dialogar, criticar. Capítol 24. El diàleg possible. Pàgines 119-120

(4) Ibídem, IV part Escoltar, dialogar, criticar. Capítol 21. La desconfiança. Segon obstacle. Pàgines 113-114

Estimular l’esperit crític

Una eina necessària per a la formació

Jordi Nomen pronostica que “l’infant filòsof... tindrà els ulls i les orelles ben oberts per copsar que passa al seu voltant i no deixar-se enganyar fàcilment per promeses falses.” (1) Una afirmació que enllaça amb el que se’n diu esperit crític, que es definit en un document del departament d’educació del govern de Navarra  (2) com “la capacitat de l'ésser humà de qüestionar els principis, valors i normes que se li ofereixen en l'entorn en què es desenvolupa, sent capaç de formar-se un criteri propi que li permeti prendre les seves pròpies decisions en les diferents situacions que se li presenten” i el situa equidistant entre dos extrems: “la cega obediència a les opinions, idees, principis i normes imposades a l'individu des d'instàncies exteriors; i la rebel·lia per la rebel·lia que s'oposa sistemàticament a qualsevol principi, idea o norma suggerida per instàncies externes.” Descriu també els passos fonamentals a seguir per exercitar-lo: “contrastar dades i informació, consultar diverses fonts i aprofundir en els fets.”

El document, que va adreçat a les famílies, incideix en la importància de fomentar aquesta actitud en l’educació d’infants i joves: “L'esperit crític és especialment important per a què els nostres fills i filles puguin fer front amb maduresa i serenitat a la pressió de l'entorn, d'un món informat amb escreix i probablement amb una enorme quantitat d'ofertes de diferents ideologies i estímuls relacionats amb el consumisme, el seguiment de determinades modes o, més concretament, els cants de sirena de les drogues.”

Quin és l’objectiu? “Els nostres fills aniran madurant en la mesura que vagin assolint majors cotes d'autonomia i responsabilitat personal, i això passa per formar-se un criteri propi davant els diferents esdeveniments, situacions i eleccions que se li presentaran necessàriament.”

Estimular l’esperit crític pot representar alguna incomoditat per als pares en veure qüestionades algunes de les seves decisions i no saber prou com sortir-se’n, tot intentant defugir de les temptacions de recórrer a l’autoritarisme –això és així i prou- o al laissez faire –tu mateix, ja t’ho trobaràs-. Convé, però, que ens adonem que d’aquesta manera l’educació familiar té un efecte feed back, beneficia els fills i de retruc també als pares quan han d’argumentar el que decideixen tot escoltant el parer dels fills. El document ho expressa així: “Els pares i mares hem d'estar preparats a confrontar amb els fills els principis i criteris de les nostres decisions, atenent a l'edat i la capacitat de cada fill. Contrastar no vol dir cedir o negociar, sinó estar disposat a donar raons, a escoltar les raons dels nostres fills i filles, i mostrar coherència i serenitat en el diàleg amb els fills i filles, sent conscients que potser no hi hagi acord, però sí respecte, sabent que les normes familiars s'adopten tenint en compte el que els pares consideren el millor per als fills i filles. Però la veritat és que en algun moment els fills i filles acabaran preguntant "per què", si efectivament s'ha promogut l'esperit crític.”

L’educació ens planteja molts interrogants i, de vegades, resulta carregosa, feixuga, perquè obliga a estar en vigília permanent, sabent, però, que tot i que es posi el màxim esforç per fer-ho bé el resultat en l’educand sempre és incert. Impulsant un esperit crític ben enfocat, però, se l’està dotant d’una eina que li resultarà molt útil per enfrontar-se a tot el que la vida li depari.

(1) Jordi Nomen: El nen filòsof (2016) – Arpa Editors. 1ª edició 2016 – 195 pàgines. Epíleg, pàgina 186

(2) Escuelas de família Moderna. Bloque III. Documentación sobre las competencias. Font: https://www.educacion.navarra.es/documents/27590/51352/ESPIRITU_CRITICO.pdf/978cce0f-b489-4726-bc77-5959883f9908

Pensar no perjudica la salut

Filosofia a l’abast dels infants... i de més grans

Percebia que seria una assignatura antipàtica, de les que fa mandra haver de estudiar, preguntant-me alhora: de què em servirà? Però el professor Jaume va aconseguir que els seus alumnes adolescents s’interessessin de tal manera per la filosofia que en sortir de l’escola al vespre en parlàvem sovint del tema que s’havia tractat. El mestre ja m’havia demostrat la seva perícia quan donava llatí, una matèria etiquetada com aspra per la majoria d’alumnes, aconseguint, a més, de gairebé tots unes magnífiques qualificacions en els exàmens a l’institut –aliè a l’escola- encarregat de validar els coneixements dels seus alumnes.

En l’ensenyament obligatori la filosofia és una matèria estigmatitzada perquè no es valora la seva practicitat per al desenvolupament professional futur, seguint la pauta de l’expressió llatina primum vivere deinde philosophari (primer viure, després filosofar); no es percep la seva incidència directa en la vida quotidiana en un temps on predomina l’utilitarisme i la resposta immediata. Potser també perquè alguns dels que manen la consideren un “tàvec insidiós que qüestiona les seguretats per donar més solidesa a allò que hom creu” i, a més, “desafia les seguretats amb les preguntes, qüestiona el pensament establert i l’autoritat, incòmoda de forma positiva, complica l’existència i la fa més intensa.”

Jordi Nomen

L’autor d’aquesta citació d’El nen filòsof (1), Jordi Nomen, la reivindica per a tots els nivells d’ensenyament: “La filosofia no és inútil, no és un luxe innecessari, sinó la veu calmada que eixampla el món i genera ciutadans que saben pensar per ells mateixos; no súbdits servils i dominables”...: “Els infants poden fer filosofia, practicar-la i, si afegeixen aquesta competència a la seva vida, podran participar de la seva condició de ciutadans, des de la seva pròpia mirada, per construir un món millor, més crític, més creatiu, més humà. Han d’aprendre a pensar per ells mateixos a fi de construir un món millor, on tots puguem i vulguem viure”.

Hi ha una premissa a tenir en compte: “L’infant arriba al món amb una curiositat insaciable i amb una enorme i fascinant admiració per allò que hi troba. Dues qualitats filosòfiques.” En aquest sentit s’expressa també Catherine L’Ecuyer en Educar en el asombro (2): “Si ens fixem bé, constatem que els nens petits tenen un sentit de l’admiració... davant les coses petites, els detalls que formen part de la quotidianitat. El soroll que fa el paper d'embalatge d'un regal, l'escuma del bany que se'ls queda enganxada als ditets... Aquest sentit de l’admiració del nen és el que el porta a descobrir el món. És la motivació interna de l'infant, la seva estimulació primerenca natural. Les coses petites mouen al nen a aprendre, a satisfer la seva curiositat, a ser autònom per entendre els mecanismes naturals dels objectes que l'envolten, a través de la seva experiència amb la quotidianitat, motu proprio. Tan sols hem d'acompanyar al nen proporcionant un entorn favorable per a la descoberta.” Afavorir i deixar que brolli l’interès de l’infant pel seu entorn obre el camí a treballar el pensament.

Catherine L'Ecuyer

No falten entrebancs interns i externs que dificulten la tasca de conrear el pensament: les presses, l’activisme –no parar de fer coses-, la rigidesa pedagògica, l’estimulació forçada, la superficialitat consumista, l’ús inadequat de la tecnologia, l’estil de vida familiar... Què en diuen els autors esmentats?

Per L’Ecuyer: “Quan presentem al nen petit estímuls externs de manera que aquests suplanten la seva admiració, anul·lem la seva capacitat de motivar-se per ell mateix. Substituir el que mou a la persona és anul·lar la seva voluntat. Al final, el nen es repenja i no és capaç d'il·lusionar-se ni d'admirar-se per res. Té el desig bloquejat. En alguns casos, la seva addicció a la sobreestimulació el portarà a buscar sensacions cada vegada més fortes, a les que també s'acostumarà, cosa que el portarà a una situació d'apatia sostinguda, de manca de desig, d'avorriment.”

El següent text de Nomen contrasta els obstacles amb la pèrdua de beneficis: “El nostre cos vol descans després de l’esforç; la nostra ment vol quietud després d’aquesta tempesta d’estímuls que, sense treva, ens assalten i afeixuguen el funcionament del nostre pensament. I, malgrat tot, tenim la sospita que el temps de l’avorriment o la reflexió és temps perdut. Pensem-hi! No hi ha intensitat en una vivència que s’acumula i que llisca com el dit ho fa en les pantalles que ens envolten arreu. La intensitat vol paladar, vol destriar l’experiència, diferenciar-la, convertir-la en una empremta única i especial. No podem viure cavalcant permanentment i, alhora, voler assaborir el paisatge! I els nostres infants han d’aprendre a aturar-se. La filosofia pot ser un bon antídot per a tanta pressa!”

En el seu llibre Jordi Nomen no es contenta amb fer una exposició teòrica de la seva proposta, sinó que dedica la meitat del text a exposar una manera pràctica de dur-ho a terme relacionant el pensament d’un dels filòsofs seleccionats amb un tema a tractar utilitzant recursos a l’abast dels nens: contes, dibuixos, imatges, objectes quotidians... i fent unes preguntes que els facin rumiar i desenvolupar la seva creativitat. Que n’espera aconseguir del que planteja?: “L’infant filòsof no serà més feliç, probablement, però tindrà els ulls i les orelles ben oberts per copsar que passa al seu voltant i no deixar-se enganyar fàcilment per promeses falses. Lucidesa, doncs, per poder escollir amb llibertat, per viure d’acord amb allò que decideixi. I llibertat per sentir i experimentar, arrels de la veritable alegria, aquesta sí, concreta i abastable.”

Convé que l’ensenyament a tots els nivells deixi de banda la tendència al low cost i sigui capaç d’estimular les capacitats intel·lectuals dels estudiants. Com en l’anècdota del començament, és fonamental l’actitud i aptitud pedagògica del docent per fer amable la matèria que li pertoca sense minvar l’exigència, comptant, però, amb l’inestimable recolzament del centre. Tots els que estem vinculats a una escola i la societat en conjunt en sortiran beneficiats.

(1) Jordi Nomen: El nen filòsof (2016) – Arpa Editors. Col·lecció Arpa Pedagogia/Filosofia, número 18. 1ª edició 2016 – 195 pàgines

Fragments utilitzats per ordre d’inclusió:

Nomen en la entrevista de l'enllaç

Epíleg, pàgina 185

Epíleg, pàgina 189

Introducció pàgina 11

Introducció pàgina 13

Capítol 8: Tancament provisional, pàgina 84

Epíleg, pàgina 186

En l’enllaç https://aprendemosjuntos.elpais.com/especial/por-que-los-ninos-deberian-aprender-filosofia-jordi-nomen/ trobareu un breu comentari de Jordi Nomen sobre el seu llibre, dura 4 minuts i escaig.

(2) Catherine L’Ecuyer: Educar en el asombro (2012) – Plataforma editorial – Plataforma actual – 14ª edición ‘2015’ – 184 páginas

En els fragments inclosos s’ha traduït la paraula castellana ‘asombro’ per ‘admiració’ i 'se apalanca' per 'es repenja'. El que s’ha reproduït es troba a ‘Introducción. Niños... ¿quietos? Adolescentes... ¿motivados? Pàgines 21 i 22’

L'Ecuyer en l'entrevista de l'enllaç

En l'enllaç http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-entrevista-catherine-lecuyer-educar-asombro/1672446/ Catherine L'Ecuyer parla d'Educar en el asombro, dura 11 minuts i mig.

Texto en español:
"Si nos fijamos bien, constatamos que los niños pequeños tienen un sentido del asombro realmente admirable y sorprendente ante las cosas pequeñas, los detalles que forman parte de lo cotidiano. El ruido que hace el papel de embalaje de un regalo, la espuma del baño que se les queda pegada a los deditos, las cosquillas que hacen las patitas de una hormiga en la palma de la mano, lo brillante de un objeto encontrado en la calle. Este sentido del asombro del niño es lo que le lleva a descubrir el mundo. Es la motivación interna del niño, su estimulación temprana natural. Las cosas pequeñas mueven al niño a aprender, a satisfacer su curiosidad, a ser autónomo para entender los mecanismos naturales de los objetos que le rodean, a través de su experiencia con lo cotidiano, motu proprio. Tan solo tenemos que acompañar al niño proporcionándole un entorno favorable para el descubrimiento.
Cuando presentamos al niño pequeño estímulos externos de manera que estos suplantan su asombro, anulamos su capacidad de motivarse por sí mismo. Sustituir lo que mueve a la persona es anular su voluntad. Al final, el niño se apalanca y no es capaz de ilusionarse ni asombrarse por nada. Tiene el deseo bloqueado. En algunos casos, su adicción a la sobreestimulación le llevará a buscar sensaciones cada vez más fuertes, a las que también se acostumbrará, algo que le llevará a una situación de apatía sostenida, de falta de deseo, de aburrimiento."

Tocs d’atenció a la llum de la història

Detectar els símptomes per evitar la malaltia

Amb Trump al capdavant de la presidència dels Estats Units s’han encès moltes alarmes en ambients mediàtics, artístics, intel·lectuals, socials, polítics... Els seus detractors no paren de llançar-li invectives que tenen ampli ressò mediàtic, afavorides per l’actitud impulsiva i sovint barroera d'expressar-se del destinatari, que afegeix munició a l’animadversió que molts d’ells li professen.

Es podria incloure entre els documents que deixen malparat Trump, tot i que només l’esmenta pel seu càrrec –‘el president’- el petit llibre-guia Sobre la tirania (1), escrit per l’historiador Timothy Snyder, especialitzat en la Història de l’Europa Central i de l’Est i en l’Holocaust, que alerta sobre el perill de que l’estil presidencial pugui desembocar en una tirania si els contrapesos democràtics no ho impedeixen.

Timothy Snyder

Si l’inquilí de la Casa Blanca és el motor del text, el seu aliment són els esfereïdors esdeveniments històrics europeus del passat segle: “La nostra pròpia tradició ens exigeix que examinem la història per entendre les arrels de la tirania, i que considerem les respostes adequades que cal donar-li. No som pas més savis que els europeus que van veure com la democràcia cedia al feixisme, al nazisme o al comunisme al segle XX. L'únic avantatge que tenim és que podem aprendre de la seva experiència.” (2)

Donald Trump

Una sana i, per tant, honesta mirada al passat que ajuda a afrontar el present i el futur és un bon antídot, tenint en compte que “la història no es repeteix, però instrueix...”, que cal “tenir en compte la història quan el nostre ordre polític sembla que està en perill” i que “la història pot documentar, i pot advertir...” (3). El llibre també prevé sobre dues actituds que l’autor qualifica d’antihistòriques: les polítiques d’inevitabilitat i d’eternitat. Tal com ho entenc, la primera és, per exemple, la que pretén empentar a ‘pujar al tren de la història vers un esdevenidor gloriós’. La segona seria aquella que té a veure amb la nostàlgia d’un moment històric al que s'aspira retornar, idealitzant-lo de tal manera que esdevé irreal, perquè no es contempla amb tots els seus ets i uts. Segons Snyder “els populistes nacionals són polítics de l'eternitat” (4).

Circumscriure el text a l’àmbit nord-americà i al seu primer mandatari és desaprofitar-lo, perquè podem identificar en la política domèstica alguns dels trets dels que ens alerta: simbologia maniquea, estigmatització individual o col·lectiva, tremendisme, cloqueig irreflexiu de consignes, seguiment acrític o idolàtric d’un líder o una ideologia, desencís paralitzant, postveritat... Snyder afirma amb contundència: “la postveritat és el prefeixisme.”(5) Tant perillós és per una societat que els seus ciutadans es desentenguin, com que llancin la tovallola (6), com que es deixin arrossegar.

Exemples positius i negatius il·lustren el relat; uns i altres ajuden a desenvolupar un criteri més precís del que suposa un exercici abusiu del poder. El tarannà abrupte de Trump facilita la prevenció i la reacció davant de les decisions que anuncia o pren. Però no sempre les mesures amb regust arbitrari o sectari es presenten amb aquest embolcall. Perquè també passa que quan iniciatives polítiques del mateix caire es plantegen sense estridències, guarnides amb un llenguatge atractiu i insistint en que es persegueixen un seguit d’ideals molt apreciats socialment, la sensibilitat és molt menor o gairebé inexistent i, aleshores, no es para atenció del que suposa el seu contingut fins que els ciutadans comencen a percebre les conseqüències de la seva aplicació, però aleshores costa molt que es faci marxa enrere. La faula de la granota bullida, que dóna nom a una síndrome (7), il·lustra una situació d’aquestes característiques i pot ser una bona imatge per adonar-nos de que no val a badar.

(1) Timothy Snyder: Sobre la tirania. 20 Lliçons que hem d’aprendre del segle XX (2017) – Edicions Destino. Col•lecció: L’àncora, número 246 – 1ª edició 2017 – Traductora: Núria Parés Sellarès – 125 pàgines.

(2) Sobre la tirania, o.c., Pròleg

(3) Ibídem, Pròleg

(4) Ibídem, capítol 20, Epíleg

(5) Ibídem, capítol 10

(6) L'expressió llançar / tirar la tovallola prové del món de la boxa, i concretament del fet que, un cop al ring, un dels contrincants (o algú del seu equip) llança la tovallola a terra per indicar que no vol continuar el combat. A partir d'aquí, l'expressió s'ha fet servir per expressar, en general, que algú desisteix de fer una cosa... (Extret d’Optimot, consultes lingüístiques en http://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html)

(7) Síndrome de la granota bullida: “Si poses una granota en una cassola amb aigua bullint, la granota saltarà immediatament i escaparà de l’amenaça. Però, si la deixes en aigua freda i vas augmentant la temperatura lentament, la granota quedarà esmaperduda i morirà bullida. Quan la temperatura és insuportable, la granota ja no té força per saltar i escapar.” Font: http://www.imet.cat/flaixemprendre/?p=4490