Escenaris per a la crítica

Defugint de la visceralitat insubstancial

Em va sorprendre llegir en un escrit d’un filòsof l’equiparació entre crítica i reflexió. No és que ho trobés estrany o desassenyat sinó que fins aleshores no ho havia vist plantejat d’una manera tan concreta. Des d’aquest punt de vista la crítica seria una mena d’exposició raonada i argumentada que estaria allunyada d’altres valoracions derivades de la xerrameca, el desfogament, el rampell, l’exabrupte, les rebequeries o la rauxa.

Benjamin Constant

Textos literaris em serveixen de pauta per exposar tres formes diferents d’exercir la crítica i afegir una pinzellada sobre les característiques que hauria de tenir per ser beneficiosa. La primera de les formes podria qualificar com auto-referencial, sense propòsit definit, la crítica per la crítica, l’ofereix l’Adolf de Benjamin Constant que parteix d’una actitud manllevada:

“De les meves converses amb la dona que abans que ningú havia desenrotllat les meves idees n’havia copsat una aversió invencible contra totes les màximes usuals i totes les fórmules dogmàtiques. Quan assistia a una peroració de la mediocritat escoltada amb complaença, damunt principis ben establerts, incontestables d’acord amb la moral, les conveniències o la religió, coses que l’ordinariesa situa en un mateix pla, em sentia decantat a la contradicció, no pas perquè jo tingués opinions contraposades, sinó perquè em sentia molestat davant una convicció tan ferma i monolítica. D’altra banda, jo no sé quin instint em portava a malfiar-me d’aquests axiomes generals tan mancats de tota restricció, tan desproveïts de tot matís.” (1)

La segona amb una mirada vers l’exterior, l’aporta El camí de Vincennes d’Antoni Marí on es recrea una trobada entre Rousseau i Diderot té com objectiu la denúncia a partir de dos plantejaments contraposats: el de Rousseau per al que “de la civilització no pot sortir res de bo” i la més matisada de Diderot que considera que “la capacitat de raó i de crítica que la civilització ens ha fornit ens permet d'exercir-les contra ella.” Reprodueixo la resposta que Marí posa en boca de Diderot per rebatre la contundent afirmació de Rousseau tot assenyalant quin ha de ser l’objectiu de la crítica:

“No siguis extravagant. No cal ser tan radical. La civilització ens ofereix molts béns, però també molts mals. Per aquest motiu hem d'exercir la crítica, és a dir, hem de reflexionar sobre allò que és bo i favorable i sobre allò que és dolent i perjudicial de tot el que ens ha lliurat la societat, sobre allò que s'adequa a l'instint natural i sobre allò que no. Hem de conèixer el que és perniciós per a l'home i el que és favorable. No podem llençar tants segles d'història. És necessari saber què és profitós per a nosaltres, i què és perjudicial, i això no ho sabrem mai si no fem ús de l'esperit crític.” (2)

En la tercera la mirada s’adreça dins d’un mateix i Francesc Torralba l’emmarca en el context del diàleg en L’art de saber escoltar incidint en la necessitat de dedicar temps a autoexaminar-se per millorar com a persones, malgrat faci molta mandra fer-ho:

Francesc Torralba

“El diàleg fa impossible la petrificació del pensament, el seu enduriment. El converteix en una realitat líquida que es mou per si mateix... Els altres ens ajuden a pensar, ens donen materials i eines per pensar, fins i tot estimulen la defensa de les nostres conviccions i creences. Cal no oblidar mai el petit crític que portem a dins, el polemista que ens devora per dins i busca les seves raons. Seria més senzill viure sense escoltar-lo, ignorar les seves crítiques, les seves objeccions al que creiem. Però cal escoltar-lo, perquè ens fa créixer. A contracor, sí; però ens fa créixer.” (3)

En el mateix text Torralba també exposa en quines condicions, segons el seu parer, s’hauria d’exercir i rebre la crítica per a que sigui profitosa:

“Criticar correctament vol dir filar prim, saber distingir el gra de la palla i evitar la tendència a l’esmena a la totalitat, però també a l’afalac incondicional... No desitgem ser criticats, però només la crítica fa créixer i avançar en qualitat i en capacitats... En el moment en que rebem la crítica, experimentem indignació, fins i tot, ira, però quan l’hem païda i som capaços de reconèixer la part de veritat que hi ha en ella, creixem com a persones.

La crítica solament és legítima quan s’exposa a si mateixa a la crítica. Només si la crítica és capaç de criticar-se a si mateixa té pes per a criticar els actes dels altres. Per això, l’autocrítica és el fonament moral de la crítica.” (4)

(1) Benjamin Constant: Adolf. Diari El Observador. Clàssics de la literatura universal. nº 20. Capítol I

(2) Antoni Marí: El camí de Vincennes (1995). Edicions 62 – Col·lecció: El Balancí, número 279 – 1ª edició (1995). 191 Pàgines. Tercera part.

(3) Francesc Torralba: L’art de saber escoltar (2006)– Pagès Editors (2006) – Col·lecció L’expert número 8 - 195 pàgines. IV part Escoltar, dialogar, criticar. Capítol 24. El diàleg possible. Pàgines 119-120

(4) Ibídem, IV part Escoltar, dialogar, criticar. Capítol 21. La desconfiança. Segon obstacle. Pàgines 113-114