Pensar no perjudica la salut

Filosofia a l’abast dels infants... i de més grans

Percebia que seria una assignatura antipàtica, de les que fa mandra haver de estudiar, preguntant-me alhora: de què em servirà? Però el professor Jaume va aconseguir que els seus alumnes adolescents s’interessessin de tal manera per la filosofia que en sortir de l’escola al vespre en parlàvem sovint del tema que s’havia tractat. El mestre ja m’havia demostrat la seva perícia quan donava llatí, una matèria etiquetada com aspra per la majoria d’alumnes, aconseguint, a més, de gairebé tots unes magnífiques qualificacions en els exàmens a l’institut –aliè a l’escola- encarregat de validar els coneixements dels seus alumnes.

En l’ensenyament obligatori la filosofia és una matèria estigmatitzada perquè no es valora la seva practicitat per al desenvolupament professional futur, seguint la pauta de l’expressió llatina primum vivere deinde philosophari (primer viure, després filosofar); no es percep la seva incidència directa en la vida quotidiana en un temps on predomina l’utilitarisme i la resposta immediata. Potser també perquè alguns dels que manen la consideren un “tàvec insidiós que qüestiona les seguretats per donar més solidesa a allò que hom creu” i, a més, “desafia les seguretats amb les preguntes, qüestiona el pensament establert i l’autoritat, incòmoda de forma positiva, complica l’existència i la fa més intensa.”

Jordi Nomen

L’autor d’aquesta citació d’El nen filòsof (1), Jordi Nomen, la reivindica per a tots els nivells d’ensenyament: “La filosofia no és inútil, no és un luxe innecessari, sinó la veu calmada que eixampla el món i genera ciutadans que saben pensar per ells mateixos; no súbdits servils i dominables”...: “Els infants poden fer filosofia, practicar-la i, si afegeixen aquesta competència a la seva vida, podran participar de la seva condició de ciutadans, des de la seva pròpia mirada, per construir un món millor, més crític, més creatiu, més humà. Han d’aprendre a pensar per ells mateixos a fi de construir un món millor, on tots puguem i vulguem viure”.

Hi ha una premissa a tenir en compte: “L’infant arriba al món amb una curiositat insaciable i amb una enorme i fascinant admiració per allò que hi troba. Dues qualitats filosòfiques.” En aquest sentit s’expressa també Catherine L’Ecuyer en Educar en el asombro (2): “Si ens fixem bé, constatem que els nens petits tenen un sentit de l’admiració... davant les coses petites, els detalls que formen part de la quotidianitat. El soroll que fa el paper d'embalatge d'un regal, l'escuma del bany que se'ls queda enganxada als ditets... Aquest sentit de l’admiració del nen és el que el porta a descobrir el món. És la motivació interna de l'infant, la seva estimulació primerenca natural. Les coses petites mouen al nen a aprendre, a satisfer la seva curiositat, a ser autònom per entendre els mecanismes naturals dels objectes que l'envolten, a través de la seva experiència amb la quotidianitat, motu proprio. Tan sols hem d'acompanyar al nen proporcionant un entorn favorable per a la descoberta.” Afavorir i deixar que brolli l’interès de l’infant pel seu entorn obre el camí a treballar el pensament.

Catherine L'Ecuyer

No falten entrebancs interns i externs que dificulten la tasca de conrear el pensament: les presses, l’activisme –no parar de fer coses-, la rigidesa pedagògica, l’estimulació forçada, la superficialitat consumista, l’ús inadequat de la tecnologia, l’estil de vida familiar... Què en diuen els autors esmentats?

Per L’Ecuyer: “Quan presentem al nen petit estímuls externs de manera que aquests suplanten la seva admiració, anul·lem la seva capacitat de motivar-se per ell mateix. Substituir el que mou a la persona és anul·lar la seva voluntat. Al final, el nen es repenja i no és capaç d'il·lusionar-se ni d'admirar-se per res. Té el desig bloquejat. En alguns casos, la seva addicció a la sobreestimulació el portarà a buscar sensacions cada vegada més fortes, a les que també s'acostumarà, cosa que el portarà a una situació d'apatia sostinguda, de manca de desig, d'avorriment.”

El següent text de Nomen contrasta els obstacles amb la pèrdua de beneficis: “El nostre cos vol descans després de l’esforç; la nostra ment vol quietud després d’aquesta tempesta d’estímuls que, sense treva, ens assalten i afeixuguen el funcionament del nostre pensament. I, malgrat tot, tenim la sospita que el temps de l’avorriment o la reflexió és temps perdut. Pensem-hi! No hi ha intensitat en una vivència que s’acumula i que llisca com el dit ho fa en les pantalles que ens envolten arreu. La intensitat vol paladar, vol destriar l’experiència, diferenciar-la, convertir-la en una empremta única i especial. No podem viure cavalcant permanentment i, alhora, voler assaborir el paisatge! I els nostres infants han d’aprendre a aturar-se. La filosofia pot ser un bon antídot per a tanta pressa!”

En el seu llibre Jordi Nomen no es contenta amb fer una exposició teòrica de la seva proposta, sinó que dedica la meitat del text a exposar una manera pràctica de dur-ho a terme relacionant el pensament d’un dels filòsofs seleccionats amb un tema a tractar utilitzant recursos a l’abast dels nens: contes, dibuixos, imatges, objectes quotidians... i fent unes preguntes que els facin rumiar i desenvolupar la seva creativitat. Que n’espera aconseguir del que planteja?: “L’infant filòsof no serà més feliç, probablement, però tindrà els ulls i les orelles ben oberts per copsar que passa al seu voltant i no deixar-se enganyar fàcilment per promeses falses. Lucidesa, doncs, per poder escollir amb llibertat, per viure d’acord amb allò que decideixi. I llibertat per sentir i experimentar, arrels de la veritable alegria, aquesta sí, concreta i abastable.”

Convé que l’ensenyament a tots els nivells deixi de banda la tendència al low cost i sigui capaç d’estimular les capacitats intel·lectuals dels estudiants. Com en l’anècdota del començament, és fonamental l’actitud i aptitud pedagògica del docent per fer amable la matèria que li pertoca sense minvar l’exigència, comptant, però, amb l’inestimable recolzament del centre. Tots els que estem vinculats a una escola i la societat en conjunt en sortiran beneficiats.

(1) Jordi Nomen: El nen filòsof (2016) – Arpa Editors. Col·lecció Arpa Pedagogia/Filosofia, número 18. 1ª edició 2016 – 195 pàgines

Fragments utilitzats per ordre d’inclusió:

Nomen en la entrevista de l'enllaç

Epíleg, pàgina 185

Epíleg, pàgina 189

Introducció pàgina 11

Introducció pàgina 13

Capítol 8: Tancament provisional, pàgina 84

Epíleg, pàgina 186

En l’enllaç https://aprendemosjuntos.elpais.com/especial/por-que-los-ninos-deberian-aprender-filosofia-jordi-nomen/ trobareu un breu comentari de Jordi Nomen sobre el seu llibre, dura 4 minuts i escaig.

(2) Catherine L’Ecuyer: Educar en el asombro (2012) – Plataforma editorial – Plataforma actual – 14ª edición ‘2015’ – 184 páginas

En els fragments inclosos s’ha traduït la paraula castellana ‘asombro’ per ‘admiració’ i 'se apalanca' per 'es repenja'. El que s’ha reproduït es troba a ‘Introducción. Niños... ¿quietos? Adolescentes... ¿motivados? Pàgines 21 i 22’

L'Ecuyer en l'entrevista de l'enllaç

En l'enllaç http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-entrevista-catherine-lecuyer-educar-asombro/1672446/ Catherine L'Ecuyer parla d'Educar en el asombro, dura 11 minuts i mig.

Texto en español:
"Si nos fijamos bien, constatamos que los niños pequeños tienen un sentido del asombro realmente admirable y sorprendente ante las cosas pequeñas, los detalles que forman parte de lo cotidiano. El ruido que hace el papel de embalaje de un regalo, la espuma del baño que se les queda pegada a los deditos, las cosquillas que hacen las patitas de una hormiga en la palma de la mano, lo brillante de un objeto encontrado en la calle. Este sentido del asombro del niño es lo que le lleva a descubrir el mundo. Es la motivación interna del niño, su estimulación temprana natural. Las cosas pequeñas mueven al niño a aprender, a satisfacer su curiosidad, a ser autónomo para entender los mecanismos naturales de los objetos que le rodean, a través de su experiencia con lo cotidiano, motu proprio. Tan solo tenemos que acompañar al niño proporcionándole un entorno favorable para el descubrimiento.
Cuando presentamos al niño pequeño estímulos externos de manera que estos suplantan su asombro, anulamos su capacidad de motivarse por sí mismo. Sustituir lo que mueve a la persona es anular su voluntad. Al final, el niño se apalanca y no es capaz de ilusionarse ni asombrarse por nada. Tiene el deseo bloqueado. En algunos casos, su adicción a la sobreestimulación le llevará a buscar sensaciones cada vez más fuertes, a las que también se acostumbrará, algo que le llevará a una situación de apatía sostenida, de falta de deseo, de aburrimiento."