Comportaments dissociats
Fa gairebé cinquanta anys es va fer famosa una falca
publicitària institucional protagonitzada per un bon jan: “Es D. Pancracio
Sabino un señor la mar de fino..correcto y bien educado, como siempre está
mandado...” que quan anava al futbol es transformava: “pero el domingo en la grada...es
un tigre de Bengala...” La imatge de D. Pancracio se’n va en orris quan en un
partit de futbol televisat la càmera l’enfoca cridant com una fera. L’anunci acaba amb D. Pancracio caminant capcot pel carrer amb el seu fill de la mà,
que li diu: “¡qué bochorno, papi!” (1)
Una enxampada similar va patir una
noia que, quan anava a reunir-se amb la colla d’amics, sortia de casa vestida
d’una manera i, emulant la Ventafocs sense fada que l'assistís, apareixia al lloc de trobada lluint
un vestuari totalment diferent. Com a D. Pancracio, la va delatar la tafanera
televisió i uns inoportuns pares que se la miraven. La càmera enfocava la plaça
més coneguda del poble on era ella am el grup i en observar el pare com anava va exclamar: 'Aquesta és la meva filla?'
Era un dels exemples amb que il·lustrava la seva xerrada un orientador
familiar durant una reunió de pares a l’escola, que continuava el relat amb la
reacció del pare. Passats uns dies passejava amb la seva dona i un altre
matrimoni per la mateixa plaça i va observar que la filla hi era amb la colla. Tot
seguit, després d’advertir els acompanyants que no s’escandalitzessin pel que
anava a fer, va parodiar l’estètica de la seva filla i es va dirigir cap a on estava. En veure’l ella va exclamar: ‘Pare, que fas?’
 |
| Plaça Major de Vic |
No hi ha dubte de que l’actuació del pare va ser arriscada, fins
i tot es podria considerar temerària, perquè la noia podia expressar enuig en sentir-se
ofesa per l’estrafolària actitud del seu pare davant dels seus amics. Sembla, però, que l’estratègia
va sortir bé, tot i que caldria anar amb molt de compte abans de rumiar
imitar-la. Cada família té el seu propi llenguatge de comunicació intern, per
això convé no mimetitzar les maneres de fer d’altres cases, encara que els hagin donat bon resultat. En les tasques educatives no passa com en els sistemes
binaris, la acció A no sempre porta a la resposta B. El que és important és
saber cap a on es vol anar i sempre tenir en compte la personalitat del
receptor.
Sabem, per experiència pròpia o aliena, que aquestes
incongruències de comportament es produeixen amb freqüència per motius
personals o ambientals i tant afecten a petits com a grans. Potser no calia,
però l'exemple m’ha animat a dir-li amb to distès a la meva filla
abans d’anar a una excursió amb les seves companyes de curs: ‘si vas a Vic, no
ensenyis el melic’. 'Per què m’ho dius això?', em va replicar. I li vaig comentar
l’anècdota de la noia i el pare. ‘Ah!, vale’, va ser el seu concís comentari.
Ara no li feia falta, qui sap, però, si més endavant ho recorda si es troba en
la tessitura.
