A les madures…

I a les dures

No havia manera d’agafar el son. Al final decideixo aixecar-me prop de les dues de la matinada, malgrat la preocupació de la meva dona que em diu que descanso poc. Vaig al menjador-sala d’estar i em poso a llegir. Primer l’Ofici de lectures, després Els meus dies a la llibreria Morisaki de Satoshi Yagisawa. Així fins tres quarts de quatre i me’n torno al llit i ara sí, agafo el son fins que em desperto a les deu del matí.

Les llums i ombres que acompanyen la nostra vida es reflecteixen en ambdues lectures. Una vida que ens volen vendre plena de llums els anuncis publicitaris i moltes de les proclames polítiques, bé ocultant les ombres o fent-ne responsables d’elles als adversaris.

L’Ofici de lectures incloïa un fragment del Sermó de sant Agustí als pastors d’on destaco: «Fixeu-vos en aquells homes que volen viure bé, que s’ho proposen, però que són menys idonis per sofrir mals que per fer bones obres. Ara bé: pertany a la fermesa de l’home cristià no només practicar el bé, sinó també tolerar els mals. O sigui que són homes dèbils aquells que demostren fervor per fer bones obres, però no poden o no volen tolerar els mals que els sobrevenen. En canvi, són llangorosos i malalts els qui per una cobejança perversa estimen el món i són retrets de les pròpies bones obres, perquè la seva mateixa llangor els pren les forces i ja no poden fer res de bo» (1).

En el llibre de Yagisawa el relat de Takako, la protagonista, fa esment a una passejada per una fira de llibres en un barri singular de Tokio on es troba un conegut: «Mentre remenàvem els llibres d'un estand provisional instal·lat a la cruïlla de Jinbōchō, pràcticament vaig xocar amb en Sabu. Anava amb la seva dona i carregava amb totes dues mans una bossa de paper tan plena de llibres que gairebé no la podia aguantar. La seva dona, que anava vestida amb un quimono que li quedava molt bé, era molt elegant; potser massa i tot, per a algú com en Sabu. Tanmateix, veient-los l'un al costat de l'altre, es percebia un aire molt intens d’intimitat que potser només és pot aconseguir després de compartir penes i alegries durant dècades» (2).

Lligo aquest passatge amb el reportatge que vaig veure sobre el Projecte amor conjugal (3), que va posar en marxa un matrimoni que passava per una situació crítica, s’encaminava a la separació. Dur a terme aquest projecte no tan sols va revitalitzar la seva relació, sinó que ha ajudat a moltíssimes parelles que estaven en una situació similar a la seva a sortir endavant. De les diverses veus que se senten en el reportatge entre els que participen d’aquest projecte, que s’ha anat expandint territorialment, destaca un canvi d’actitud vers la relació: de centrar-se en què em reportarà -mirada posada en un mateix- a què li puc oferir per a què s’hi trobi bé -mirada posada en l’altre-. Com més pendents estem de nosaltres mateixos més creixerà la insatisfacció en la nostra vida.

En acomiadar-se Takako de la llibreria familiar on havia estat treballant i recuperant-se després què un desengany amorós l’hagués sumit en una depressió, el seu oncle Satoru, propietari de la llibreria, li diu: «Vull que em prometis una cosa: que no deixaràs mai d’estimar. Estima tant com puguis, mentre en siguis capaç. Encara que també et pugui provocar dolor, és molt trist viure sense estimar ningú. A mi em feia molta por que deixessis d’estimar. Estimar és meravellós. No vull que ho oblidis. El record d’haver estimat algú mai no se t’esborra, i t’acompanya per sempre. Quan vas fent anys, com jo, te n’adones» (4).

(1) Sant Agustí: Sermó 46. Extret de l’Ofici de lectures del 22 de setembre de 2024. Referència: https://liturgiadelashoras.github.io/sync/2024/sep/22/oficio.htm

(2) Satoshi Yagisawa: Els meus dies a la llibreria Morisaki (2008). Editorial Navona – Sèrie M – 1ª edició (2023). Traductor: Jordi Mas. 162 pàgines. Pàgina 57

(3) Reportatge sobre Proyecto Amor Conyugal, emès pel Canal Infinito más uno de Youtube, Sèrie Hagan lío, Primera temporada, Capítol 2: https://www.youtube.com/watch?v=0Mio4WxlUC4

(4) Yagisawa, obra citada, pàgina 79

Carregar la bateria interior

Sense perdre l’orientació

Estava desvetllat, com si ja en tingués prou de dormir, tot i que tot just havien passat només cinc hores, vaig donar-li una breu oportunitat al son per si era una situació transitòria, ¡però no! A les 5 de la matinada em llevo i em poso a llegir; aquest cop opto per l’Ofici de Lectures que m’ofereix l’aplicació del Centre de Pastoral Litúrgica. En la segona de les lectures s’inclou un fragment del tractat de sant Robert Bel·larmino sobre l’elevació de la ment a Déu. Aquest sant va viure entre els segles XVI i XVII, professà a la Companyia de Jesús i posteriorment va ser nomenat bisbe i cardenal. Després de la seva canonització va ser proclamat doctor de l’Església. Aquell dia, 17 de setembre, era un dels sants dels que es feia memòria en la litúrgia.

Reprodueixo el fragment que més em va impactar:

«Si ets prudent, entendràs que has estat creat per a la glòria de Déu i la teva salvació eterna, que això és la teva meta, el centre de la teva ànima, el tresor del teu cor. Si atenys aquesta meta, seràs feliç; si no hi arribes, seràs malaurat.

Aleshores has de creure que per a tu és un bé veritable allò que et porta a la teva meta, i que t’és un mal veritable allò que te’n fa errar. La prosperitat o l’adversitat, la riquesa o la pobresa, la salut o la malaltia, els honors o la ignomínia, la vida o la mort, l’home savi no els ha de desitjar ni tampoc defugir per ells mateixos. Si contribueixen a la glòria de Déu i a la seva felicitat eterna, són per a tu cosa bona i desitjable, però si són obstacle posat a la glòria de Déu, i a la seva felicitat eterna, aleshores et són un mal i n’has de fugir» (1).

Vaig pensar en la frase d’un salm: «Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors» (2). ¡Quantes iniciatives sorgides de la força expansiva del la fe decauen en no tenir-ho prou present! De vegades fan inclús l’aparença d’un arbre frondós per la quantitat i varietat de fulles que l’adornen, però els seus fruits de santedat son magres o inexistents.

Aquest matí, impulsat per respondre a un comentari que acabava de llegir en un whatsapp he recorregut a un paràgraf de La pau interior de Jacques Philippe que m’ha semblat adient en aquest context: «L'adquisició i conservació de la pau interior, impossible sense la pregària, s'hauria de considerar una prioritat, sobretot, pels qui volen fer bé als altres. Si no és així, sovint no farem res més què escampar les nostres pròpies inquietuds i neguits» (3).

(1) Extret de Litúrgia de les hores propi de la Companyia de Jesús, pàgines 151 a 153. Enllaç: https://www.jesuites.net/sites/default/files/liturgia_de_les_hores_para_web.pdf

(2) Inici del Salm 127

(3) Jacques Philippe: La pau interior. Títol original: Recherche de la paix et poursuis-la (2022). Editorial: Albada editorial – Col·lecció: L’alenada, número 3 - 1ª edició (2022). Traductor: Enric Vidal. 149 pàgines. El fragment es troba al capítol I:La pau interior, camí de santedat, epígraf 2: La pau interior i la fecunditat apostòlica, pàgina 28