Al voltant del Sínode (17)

Ordenats per servir

Escriu Leszek Kolakowski: «En preguntar-li a un exministre de Finances britànic, durant una entrevista a la televisió, si li agradaria ser Primer ministre, va contestar, una mica sorprenentment, que, per descomptat, a tothom li agradaria ser Primer ministre. Això, alhora, em va produir certa sorpresa, perquè no estic gens convençut que a tothom li agradés ser Primer ministre. Per contra, estic segur que moltíssimes persones no han albergat mai aquest somni, no perquè creguin que les seves probabilitats d'assolir la meta són molt escasses sinó, simplement, perquè creuen que deu ser un treball espantós: incessants maldecaps, enormes responsabilitats i el convenciment que, faci un el que faci l'atac i serà blanc les pitjors intencions» (1).

Estant a punt de celebrar-se el conclave que va escollir Lleó XIV com a papa, el rector de la parròquia que sovintejo va comentar que esperava que no sortís elegit un cosí seu que és cardenal elector, no tant per les seves qualitats personals com pel dur camí que ha de recórrer el successor de Pere. Per ell, que coneix què suposa exercir bé les responsabilitats que encomana l'Església, per la seva llarga trajectòria sacerdotal i els encàrrecs que ha rebut, va suposar un alleujament saber que el seu cosí no fou l'elegit, en contrast amb la decepció que va patir la resta de la família, comparable a perdre la final de la Champions League.

Jesús va comunicar als apòstols quin hauria de ser el seu estil de govern: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom» (2). Ser papa, ser bisbe, ser rector... o exercir qualsevol càrrec de responsabilitat o de govern a l'Església no és cap ganga, sinó una tasca ingent que remet a estar molt units al Senyor per treure-la davant de la millor manera possible; així com comptar amb col·laboradors lleials i competents, i el suport de la pregària i l’esperit de servei dels fidels que té encomanats.

Els punts següents del Document final del Sínode se centren en els ministeris ordenats (3), indicant que «l'episcopat, el presbiterat i el diaconat estan al servei de l'anunci de l'Evangeli i de l'edificació de la comunitat eclesial». Pel que fa a l'episcopat, diu: «És tasca del bisbe presidir una Església local, com a principi visible d'unitat en el seu interior i vincle de comunió amb totes les Esglésies. L'afirmació del Concili segons la qual “amb la consagració episcopal es confereix la plenitud del sagrament de l'Orde” (4) permet comprendre la identitat del bisbe en la trama de les relacions sacramentals amb Crist i amb la ''porció del Poble de Déu'' (5) que li és confiada i que està cridat a servir en nom de Crist bon pastor. Qui és ordenat bisbe no és carregat de prerrogatives i tasques que ha de dur a terme tot sol. Més aviat rep la gràcia i la tasca de reconèixer, discernir i constituir en unitat els dons que l'Esperit aboca sobre les persones i sobre les comunitats, obrant dins del vincle sacramental amb els preveres i els diaques, corresponsables amb ell del servei ministerial en l'Església local. En fer-ho, realitza allò que és més propi i específic de la seva missió en el context de la sol·licitud per la comunió de les Esglésies.

El del bisbe és un servei en, amb i per a la comunitat (6), desenvolupat a través de l'anunci de la Paraula, la presidència de la celebració eucarística i dels altres sagraments... Els bisbes també necessiten ser acompanyats i sostinguts en el seu ministeri.» El Document final fa esment també a qüestions electives i organitzatives de les diòcesis sobre les quals convé reflexionar i clarificar alguns aspectes.

Dels sacerdots el Document fa referència a la seva missió i també a la necessitat d'acompanyament pastoral i personal: «En una Església sinodal, els preveres estan cridats a viure el seu servei en una actitud de proximitat a les persones, d'acollida i d'escolta de tothom, obrint-se a un estil sinodal. Els preveres "formen amb el propi bisbe un sol presbiteri" (7) i col·laboren amb ell en el discerniment dels carismes i en l'acompanyament i  guiatge de l'Església local, amb una atenció especial al servei de la unitat. Estan cridats a viure la fraternitat presbiteral i a caminar junts en el servei pastoral… També els preveres necessiten ser acompanyats i sostinguts, sobretot en les primeres etapes del seu ministeri i en els moments de debilitat i de fragilitat.»

Respecte al diaconat, el Document exposa la seva tasca i el gran desconeixement que hi ha entre els cristians sobre la seva missió, especialment pel que fa als diaques permanents: «Servents dels misteris de Déu i de l'Església (8), els diaques són ordenats “no amb vista al sacerdoci, sinó amb vista al ministeri” (9). L'exerceixen en el servei de la caritat, en l'anunci i en la litúrgia, mostrant en cada context social i eclesial en què estan presents la relació entre Evangeli anunciat i vida viscuda en l'amor, i promovent en tota l'Església una consciència i un estil de servei envers tothom, especialment els més pobres».

Conclou aquest apartat del Document amb una crida a fomentar la corresponsabilitat de tots els fidels en les tasques de govern de l'Església: «L'experiència del Sínode pot ajudar bisbes, preveres i diaques a redescobrir la corresponsabilitat en l'exercici del ministeri, que requereix també la col·laboració amb els altres membres del Poble de Déu»; així com superar qualsevol indici de clericalisme: «entès com l'ús del poder en benefici propi i la distorsió de l'autoritat de l'Església que és servei al Poble de Déu».

(1) Traduït de Leszek Kolakowski: Libertad, fortuna, mentira y traición. Ensayos sobre la vida cotidiana. Títol original: Freedom, Fame, Lying and Bretrayal (1997). Ediciones Paidós. Col·lecció: Biblioteca del presente, número 15. 1ª edició (2001). Traductor: Víctor Pozanco Villalba. 108 pàgines. Capítol 1: Del poder. Pàgina 9

(2) Evangeli segons sant Mateu, capítol 20, versets 26-28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1135.

(3) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Segona part: A la barca, junts. Punts tractats 68 a 74. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 21: «Ensenya, doncs, aquest sant Sínode que en la consagració episcopal es confereix la plenitud del sagrament de l'orde, anomenada, en la pràctica litúrgica de l'Església i en l'ensenyament dels Sants Pares, sacerdoci suprem, cimera del ministeri sagrat. La consagració episcopal, juntament amb l'ofici de santificar, confereix també els oficis d'ensenyar i de regir, els quals, tanmateix, per la mateixa naturalesa, no poden exercir-se sinó en comunió jeràrquica amb el Cap i els membres del Col·legi.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Concili Vaticà II: Decret Christus Dominus, número 11: «La diòcesi és una porció del Poble de Déu que es confia a un Bisbe perquè la pasturi amb la cooperació del presbiteri, de manera que unida al seu pastor i reunida per ell en l'Esperit Sant per l'Evangeli i l'Eucaristia, constitueix una Església particular, en què veritablement hi és i obra l'Església de Crist, que és Una, Santa, Catòlica y Apostòlica.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_decree_19651028_christus-dominus_sp.html

(6) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 20: «Els Bisbes, doncs, van rebre el ministeri de la comunitat amb els seus col·laboradors, els preveres i diaques, presidint en nom de Déu el ramat, del qual són pastors, com a mestres de doctrina, sacerdots del culte sagrat i ministres de govern.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(7) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 28: «Els preveres, pròvids cooperadors de l'Orde episcopal i ajuda i instrument seu, cridats per servir el Poble de Déu, formen, juntament amb el seu Bisbe, un sol presbiteri, dedicat a diverses ocupacions.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(8) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 41: «També són partícips de la missió i gràcia del suprem Sacerdot, de manera particular, els ministres d'orde inferior. Abans de res, els diaques, els quals, servint els misteris de Crist i de l'Església han de conservar-se immunes de tot vici, agradar a Déu i fer provisió de tot bé davant els homes.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(9) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 29: «En el grau inferior de la Jerarquia hi ha els diaques, que reben la imposició de les mans “no amb vista al sacerdoci, sinó amb vista al ministeri”. Així, confortats amb la gràcia sacramental, en comunió amb el Bisbe i el seu presbiteri, serveixen el Poble de Déu en el ministeri de la litúrgia, de la paraula i de la caritat. És ofici propi del diaca, segons li sigui assignat per l'autoritat competent, administrar solemnement el baptisme, reservar i distribuir l'Eucaristia, assistir al matrimoni i beneir-lo en nom de l'Església, portar el viàtic als moribunds, llegir la Sagrada Escriptura als fidels, instruir i exhortar el poble administrar els sagramentals, presidir el ritu dels funerals i de la sepultura…

Ara bé, com que aquests oficis, necessaris en gran manera en la vida de l'Església, segons la disciplina actualment vigent de l'Església llatina, difícilment poden ser exercits en moltes regions, es podrà restablir en endavant el diaconat com a grau propi i permanent de la Jerarquia. Correspon a les diferents Conferències territorials de Bisbes, d'acord amb el mateix Summe Pontífex, decidir si es creu oportú i on establir aquests diaques per a l'atenció dels fidels. Amb el consentiment del Pontífex Romà, aquest diaconat pot ser conferit a homes d'edat madura, encara que estiguin casats, i també a joves idonis, per als quals s'ha de mantenir ferma la llei del celibat.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

Al voltant del Sínode (16)

Expressió multiforme

Vaig pujar caminant des de Poncebos fins a Bulnes enmig del vessant asturià dels Picos de Europa. En arribar després de gairebé dues hores d'ascensió vaig comprovar que era un dia de celebració a la localitat. Hi havia un altar preparat a l'exterior de la parròquia de San Martín per a la celebració de la missa, un conjunt floral farcit de pans i la imatge processional de la Mare de Déu de les Neus.

Mentre les meves filles pujaven a un mirador i esperàvem la resta de l'expedició familiar que pujava en funicular, vaig entrar a la capella construïda al costat del petit cementiri. Hi havia una dona, Maria Jesús, resant el Rosari i li vaig proposar d’unir-me a la seva pregària, a la que s’hi van afegir alguns dels visitants al final. En sortir de la capella Maria Jesús em va comentar que formava part de la Hermandad de la Virgen de la Medalla Milagrosa a Boadilla del Monte, un poble de la Comunitat de Madrid, els membres del qual es reuneixen regularment per resar el Rosari. A la pàgina web de la Hermandad (1) s'indica que aquestes pregàries són ofertes pels difunts, a més de donar informació sobre les diferents característiques que la conformen i activitats que desenvolupen.

Ve al cas pel que indica el Document final del Sínode a l'apartat 'Carismes, vocacions i ministeris per a la missió' (2): «Els cristians, personalment o de forma associada, estan cridats a fer fructificar els dons que l'Esperit atorga en vista al testimoni i a l'anunci de l'Evangeli. "Els carismes que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots" (3). A la comunitat cristiana, tots els batejats estan enriquits amb dons a compartir, cadascun segons la seva vocació i la seva condició de vida. Les diferents vocacions eclesials són, en efecte, expressions múltiples i articulades de l'única crida baptismal a la santedat i a la missió. La varietat de carismes, que té el seu origen en la llibertat de l'Esperit Sant, té com a finalitat la unitat del cos eclesial de Crist (4) i la missió en els diferents llocs i cultures (5). Aquests dons no són propietat exclusiva de qui els rep i els exerceix, ni poden ser motiu de reivindicació per a ells mateixos o per a un grup. També, amb una adequada pastoral vocacional, aquests estan cridats a contribuir tant a la vida de la comunitat cristiana, com al desenvolupament de la societat en les seves múltiples dimensions».

Tant la celebració festiva de Bulnes que atrau aquell dia vilatans residents i no residents a participar juntament amb alguns visitants en la breu processó i la Santa Missa, com en l'existència de la Hermandad amb les seves característiques i activitats, són manifestacions de l'acció de l'Esperit Sant que estimulen la vivència cristiana sense separar-se del conjunt de l'Església: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme» (6).

Unitat no vol dir uniformitat, convé tenir-ho clar. A més, no hi ha carismes ni millors ni pitjors, ni se'n mesura la bondat pel nombre de membres o seguidors, o per la seva rellevància social, o pel valor del seu patrimoni, o per la seva extensió, o per la seva popularitat… Cada carisma és un mitjà a través del qual aquells que se senten cridats a seguir-lo caminen cap a la santedat. No és un mitjà de promoció ni de distinció social. I si l'objectiu és caminar cap a la santedat, ¿quin sentit tenen els recels, les enveges o les vanitats entre uns i altres? Jesús ja va reconvenir els apòstols quan discutien qui era el més important entre ells (7).

Hi ha una tasca que concerneix tots els cristians: «Cada batejat respon a les exigències de la missió en els contextos on viu i actua a partir de les  pròpies inclinacions i capacitats, manifestant així la llibertat de l'Esperit en atorgar els seus dons. Gràcies a aquest dinamisme en l'Esperit, el Poble de Déu, posant-se a l’escolta de la realitat en què viu, pot descobrir nous àmbits de compromís i noves formes de complir la seva missió. Els cristians que, en diferents qualitats —en família i en altres estats de vida, en el lloc de treball i en les professions, en el compromís cívic o polític, social o ecològic, en el desenvolupament d'una cultura inspirada en l'Evangeli com en l'evangelització de la cultura de l'entorn digital—, recorren els camins del món i en els seus ambients de vida anuncien l'Evangeli, són sostinguts pels dons de l’Esperit.»

La missió a què estem cridats té riscos i cal estar disposat a assumir-los, tot confiant en l'ajuda del Senyor malgrat les dificultats que trobem. El papa Francesc ens impel·lia (8): «Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist… Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embull d'obsessions i procediments. Si alguna cosa ens ha d'inquietar santament i preocupar la nostra consciència és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els aculli, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los de menjar! (Mc 6,37)» (8).

Continua aquest apartat del Document final fent referència a l’atenció que mereixen diversos col·lectius per dur a terme aquesta missió, que de manera genèrica: «Demanen a l'Església que no els deixi sols, sinó sentir-se enviats i sostinguts. Demanen ser nodrits del pa de la Paraula i de l'Eucaristia, així com dels lligams fraterns de la comunitat. Demanen que es reconegui el seu compromís com allò que és: acció d’Església en virtut de l'Evangeli, no una opció privada. Finalment, demanen que la comunitat acompanyi aquells que, a través del seu testimoni, s'han vist atrets per l'Evangeli. En una Església sinodal missionera, sota el guiatge dels seus pastors, les comunitats seran capaces d’enviar i donar suport als que han estat enviats.»

(1) Pàgina web de la Hermandad de la Medalla de la Virgen Milagrosa: https://virgenmilagrosaboadilla.es/hermandad/.

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Segona part: A la barca, junts, punts 57 a 67. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) 1ª carta de sant Pau a los Corintis, capítol 12, versets 4 a 7. Veure en https://www.bci.cat/biblia/capitol/1266

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 32: «Per designi diví, la santa Església està organitzada i es governa sobre la base d'una varietat admirable. “Doncs a la manera que en un sol cos tenim molts membres, i tots els membres no tenen la mateixa funció, així nosaltres, sent molts, som un sol cos en Crist, però cada membre està al servei dels altres membres” (Rm 12,4-5)… Si bé a l'Església no tots van pel mateix camí, però, tots estan cridats a la santedat i han assolit la fe idèntica per la justícia de Déu (cf. 2P 1,1)… D'aquesta manera, tots rendiran un múltiple testimoni d'admirable unitat en el Cos de Crist. Doncs la mateixa diversitat de gràcies, servei i funcions congrega en la unitat els fills de Déu, perquè “totes... aquestes coses són obra de l'únic i idèntic Esperit” (1Co 12,11).» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium,, número 12: «El mateix Esperit Sant no només santifica i dirigeix el Poble de Déu mitjançant els sagraments i els misteris i l'adorna amb virtuts, sinó que també distribueix gràcies especials entre els fidels de qualsevol condició, distribuint a cadascú segons vol (1 Co 12,11), els seus dons, amb qui els fa aptes i ràpids per exercir les diverses obres i deures que siguin útils per a la renovació i la major edificació de l'Església, segons aquelles paraules: "A cadascú... se li atorga la manifestació de l'Esperit per a utilitat comuna" (1 Co 12,7).» Extret de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(6) Carta de sant Pau als Efesis, capítol 4, verset 5. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(7) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 22, versets 24-25. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1183

(8) Papa Francesc: Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, punt 49. Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20131124_evangelii-gaudium.html