Al voltant del Sínode (17)

Ordenats per servir

Escriu Leszek Kolakowski: «En preguntar-li a un exministre de Finances britànic, durant una entrevista a la televisió, si li agradaria ser Primer ministre, va contestar, una mica sorprenentment, que, per descomptat, a tothom li agradaria ser Primer ministre. Això, alhora, em va produir certa sorpresa, perquè no estic gens convençut que a tothom li agradés ser Primer ministre. Per contra, estic segur que moltíssimes persones no han albergat mai aquest somni, no perquè creguin que les seves probabilitats d'assolir la meta són molt escasses sinó, simplement, perquè creuen que deu ser un treball espantós: incessants maldecaps, enormes responsabilitats i el convenciment que, faci un el que faci l'atac i serà blanc les pitjors intencions» (1).

Estant a punt de celebrar-se el conclave que va escollir Lleó XIV com a papa, el rector de la parròquia que sovintejo va comentar que esperava que no sortís elegit un cosí seu que és cardenal elector, no tant per les seves qualitats personals com pel dur camí que ha de recórrer el successor de Pere. Per ell, que coneix què suposa exercir bé les responsabilitats que encomana l'Església, per la seva llarga trajectòria sacerdotal i els encàrrecs que ha rebut, va suposar un alleujament saber que el seu cosí no fou l'elegit, en contrast amb la decepció que va patir la resta de la família, comparable a perdre la final de la Champions League.

Jesús va comunicar als apòstols quin hauria de ser el seu estil de govern: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom» (2). Ser papa, ser bisbe, ser rector... o exercir qualsevol càrrec de responsabilitat o de govern a l'Església no és cap ganga, sinó una tasca ingent que remet a estar molt units al Senyor per treure-la davant de la millor manera possible; així com comptar amb col·laboradors lleials i competents, i el suport de la pregària i l’esperit de servei dels fidels que té encomanats.

Els punts següents del Document final del Sínode se centren en els ministeris ordenats (3), indicant que «l'episcopat, el presbiterat i el diaconat estan al servei de l'anunci de l'Evangeli i de l'edificació de la comunitat eclesial». Pel que fa a l'episcopat, diu: «És tasca del bisbe presidir una Església local, com a principi visible d'unitat en el seu interior i vincle de comunió amb totes les Esglésies. L'afirmació del Concili segons la qual “amb la consagració episcopal es confereix la plenitud del sagrament de l'Orde” (4) permet comprendre la identitat del bisbe en la trama de les relacions sacramentals amb Crist i amb la ''porció del Poble de Déu'' (5) que li és confiada i que està cridat a servir en nom de Crist bon pastor. Qui és ordenat bisbe no és carregat de prerrogatives i tasques que ha de dur a terme tot sol. Més aviat rep la gràcia i la tasca de reconèixer, discernir i constituir en unitat els dons que l'Esperit aboca sobre les persones i sobre les comunitats, obrant dins del vincle sacramental amb els preveres i els diaques, corresponsables amb ell del servei ministerial en l'Església local. En fer-ho, realitza allò que és més propi i específic de la seva missió en el context de la sol·licitud per la comunió de les Esglésies.

El del bisbe és un servei en, amb i per a la comunitat (6), desenvolupat a través de l'anunci de la Paraula, la presidència de la celebració eucarística i dels altres sagraments... Els bisbes també necessiten ser acompanyats i sostinguts en el seu ministeri.» El Document final fa esment també a qüestions electives i organitzatives de les diòcesis sobre les quals convé reflexionar i clarificar alguns aspectes.

Dels sacerdots el Document fa referència a la seva missió i també a la necessitat d'acompanyament pastoral i personal: «En una Església sinodal, els preveres estan cridats a viure el seu servei en una actitud de proximitat a les persones, d'acollida i d'escolta de tothom, obrint-se a un estil sinodal. Els preveres "formen amb el propi bisbe un sol presbiteri" (7) i col·laboren amb ell en el discerniment dels carismes i en l'acompanyament i  guiatge de l'Església local, amb una atenció especial al servei de la unitat. Estan cridats a viure la fraternitat presbiteral i a caminar junts en el servei pastoral… També els preveres necessiten ser acompanyats i sostinguts, sobretot en les primeres etapes del seu ministeri i en els moments de debilitat i de fragilitat.»

Respecte al diaconat, el Document exposa la seva tasca i el gran desconeixement que hi ha entre els cristians sobre la seva missió, especialment pel que fa als diaques permanents: «Servents dels misteris de Déu i de l'Església (8), els diaques són ordenats “no amb vista al sacerdoci, sinó amb vista al ministeri” (9). L'exerceixen en el servei de la caritat, en l'anunci i en la litúrgia, mostrant en cada context social i eclesial en què estan presents la relació entre Evangeli anunciat i vida viscuda en l'amor, i promovent en tota l'Església una consciència i un estil de servei envers tothom, especialment els més pobres».

Conclou aquest apartat del Document amb una crida a fomentar la corresponsabilitat de tots els fidels en les tasques de govern de l'Església: «L'experiència del Sínode pot ajudar bisbes, preveres i diaques a redescobrir la corresponsabilitat en l'exercici del ministeri, que requereix també la col·laboració amb els altres membres del Poble de Déu»; així com superar qualsevol indici de clericalisme: «entès com l'ús del poder en benefici propi i la distorsió de l'autoritat de l'Església que és servei al Poble de Déu».

(1) Traduït de Leszek Kolakowski: Libertad, fortuna, mentira y traición. Ensayos sobre la vida cotidiana. Títol original: Freedom, Fame, Lying and Bretrayal (1997). Ediciones Paidós. Col·lecció: Biblioteca del presente, número 15. 1ª edició (2001). Traductor: Víctor Pozanco Villalba. 108 pàgines. Capítol 1: Del poder. Pàgina 9

(2) Evangeli segons sant Mateu, capítol 20, versets 26-28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1135.

(3) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Segona part: A la barca, junts. Punts tractats 68 a 74. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 21: «Ensenya, doncs, aquest sant Sínode que en la consagració episcopal es confereix la plenitud del sagrament de l'orde, anomenada, en la pràctica litúrgica de l'Església i en l'ensenyament dels Sants Pares, sacerdoci suprem, cimera del ministeri sagrat. La consagració episcopal, juntament amb l'ofici de santificar, confereix també els oficis d'ensenyar i de regir, els quals, tanmateix, per la mateixa naturalesa, no poden exercir-se sinó en comunió jeràrquica amb el Cap i els membres del Col·legi.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Concili Vaticà II: Decret Christus Dominus, número 11: «La diòcesi és una porció del Poble de Déu que es confia a un Bisbe perquè la pasturi amb la cooperació del presbiteri, de manera que unida al seu pastor i reunida per ell en l'Esperit Sant per l'Evangeli i l'Eucaristia, constitueix una Església particular, en què veritablement hi és i obra l'Església de Crist, que és Una, Santa, Catòlica y Apostòlica.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_decree_19651028_christus-dominus_sp.html

(6) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 20: «Els Bisbes, doncs, van rebre el ministeri de la comunitat amb els seus col·laboradors, els preveres i diaques, presidint en nom de Déu el ramat, del qual són pastors, com a mestres de doctrina, sacerdots del culte sagrat i ministres de govern.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(7) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 28: «Els preveres, pròvids cooperadors de l'Orde episcopal i ajuda i instrument seu, cridats per servir el Poble de Déu, formen, juntament amb el seu Bisbe, un sol presbiteri, dedicat a diverses ocupacions.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(8) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 41: «També són partícips de la missió i gràcia del suprem Sacerdot, de manera particular, els ministres d'orde inferior. Abans de res, els diaques, els quals, servint els misteris de Crist i de l'Església han de conservar-se immunes de tot vici, agradar a Déu i fer provisió de tot bé davant els homes.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(9) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 29: «En el grau inferior de la Jerarquia hi ha els diaques, que reben la imposició de les mans “no amb vista al sacerdoci, sinó amb vista al ministeri”. Així, confortats amb la gràcia sacramental, en comunió amb el Bisbe i el seu presbiteri, serveixen el Poble de Déu en el ministeri de la litúrgia, de la paraula i de la caritat. És ofici propi del diaca, segons li sigui assignat per l'autoritat competent, administrar solemnement el baptisme, reservar i distribuir l'Eucaristia, assistir al matrimoni i beneir-lo en nom de l'Església, portar el viàtic als moribunds, llegir la Sagrada Escriptura als fidels, instruir i exhortar el poble administrar els sagramentals, presidir el ritu dels funerals i de la sepultura…

Ara bé, com que aquests oficis, necessaris en gran manera en la vida de l'Església, segons la disciplina actualment vigent de l'Església llatina, difícilment poden ser exercits en moltes regions, es podrà restablir en endavant el diaconat com a grau propi i permanent de la Jerarquia. Correspon a les diferents Conferències territorials de Bisbes, d'acord amb el mateix Summe Pontífex, decidir si es creu oportú i on establir aquests diaques per a l'atenció dels fidels. Amb el consentiment del Pontífex Romà, aquest diaconat pot ser conferit a homes d'edat madura, encara que estiguin casats, i també a joves idonis, per als quals s'ha de mantenir ferma la llei del celibat.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html