Al voltant del Sínode (16)

Expressió multiforme

Vaig pujar caminant des de Poncebos fins a Bulnes enmig del vessant asturià dels Picos de Europa. En arribar després de gairebé dues hores d'ascensió vaig comprovar que era un dia de celebració a la localitat. Hi havia un altar preparat a l'exterior de la parròquia de San Martín per a la celebració de la missa, un conjunt floral farcit de pans i la imatge processional de la Mare de Déu de les Neus.

Mentre les meves filles pujaven a un mirador i esperàvem la resta de l'expedició familiar que pujava en funicular, vaig entrar a la capella construïda al costat del petit cementiri. Hi havia una dona, Maria Jesús, resant el Rosari i li vaig proposar d’unir-me a la seva pregària, a la que s’hi van afegir alguns dels visitants al final. En sortir de la capella Maria Jesús em va comentar que formava part de la Hermandad de la Virgen de la Medalla Milagrosa a Boadilla del Monte, un poble de la Comunitat de Madrid, els membres del qual es reuneixen regularment per resar el Rosari. A la pàgina web de la Hermandad (1) s'indica que aquestes pregàries són ofertes pels difunts, a més de donar informació sobre les diferents característiques que la conformen i activitats que desenvolupen.

Ve al cas pel que indica el Document final del Sínode a l'apartat 'Carismes, vocacions i ministeris per a la missió' (2): «Els cristians, personalment o de forma associada, estan cridats a fer fructificar els dons que l'Esperit atorga en vista al testimoni i a l'anunci de l'Evangeli. "Els carismes que rebem són diversos, però l’Esperit que els distribueix és un de sol. Són diversos els serveis, però és un de sol el Senyor a qui servim. Són diversos els miracles, però tots són obra d’un sol Déu, que els fa valent-se de cadascun de nosaltres. Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú són en bé de tots" (3). A la comunitat cristiana, tots els batejats estan enriquits amb dons a compartir, cadascun segons la seva vocació i la seva condició de vida. Les diferents vocacions eclesials són, en efecte, expressions múltiples i articulades de l'única crida baptismal a la santedat i a la missió. La varietat de carismes, que té el seu origen en la llibertat de l'Esperit Sant, té com a finalitat la unitat del cos eclesial de Crist (4) i la missió en els diferents llocs i cultures (5). Aquests dons no són propietat exclusiva de qui els rep i els exerceix, ni poden ser motiu de reivindicació per a ells mateixos o per a un grup. També, amb una adequada pastoral vocacional, aquests estan cridats a contribuir tant a la vida de la comunitat cristiana, com al desenvolupament de la societat en les seves múltiples dimensions».

Tant la celebració festiva de Bulnes que atrau aquell dia vilatans residents i no residents a participar juntament amb alguns visitants en la breu processó i la Santa Missa, com en l'existència de la Hermandad amb les seves característiques i activitats, són manifestacions de l'acció de l'Esperit Sant que estimulen la vivència cristiana sense separar-se del conjunt de l'Església: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme» (6).

Unitat no vol dir uniformitat, convé tenir-ho clar. A més, no hi ha carismes ni millors ni pitjors, ni se'n mesura la bondat pel nombre de membres o seguidors, o per la seva rellevància social, o pel valor del seu patrimoni, o per la seva extensió, o per la seva popularitat… Cada carisma és un mitjà a través del qual aquells que se senten cridats a seguir-lo caminen cap a la santedat. No és un mitjà de promoció ni de distinció social. I si l'objectiu és caminar cap a la santedat, ¿quin sentit tenen els recels, les enveges o les vanitats entre uns i altres? Jesús ja va reconvenir els apòstols quan discutien qui era el més important entre ells (7).

Hi ha una tasca que concerneix tots els cristians: «Cada batejat respon a les exigències de la missió en els contextos on viu i actua a partir de les  pròpies inclinacions i capacitats, manifestant així la llibertat de l'Esperit en atorgar els seus dons. Gràcies a aquest dinamisme en l'Esperit, el Poble de Déu, posant-se a l’escolta de la realitat en què viu, pot descobrir nous àmbits de compromís i noves formes de complir la seva missió. Els cristians que, en diferents qualitats —en família i en altres estats de vida, en el lloc de treball i en les professions, en el compromís cívic o polític, social o ecològic, en el desenvolupament d'una cultura inspirada en l'Evangeli com en l'evangelització de la cultura de l'entorn digital—, recorren els camins del món i en els seus ambients de vida anuncien l'Evangeli, són sostinguts pels dons de l’Esperit.»

La missió a què estem cridats té riscos i cal estar disposat a assumir-los, tot confiant en l'ajuda del Senyor malgrat les dificultats que trobem. El papa Francesc ens impel·lia (8): «Sortim, sortim a oferir a tots la vida de Jesucrist… Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d'aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acabi clausurada en un embull d'obsessions i procediments. Si alguna cosa ens ha d'inquietar santament i preocupar la nostra consciència és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l'amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els aculli, sense un horitzó de sentit i de vida. Més que el temor a equivocar-nos, espero que ens mogui el temor a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre fora hi ha una multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: «Doneu-los de menjar! (Mc 6,37)» (8).

Continua aquest apartat del Document final fent referència a l’atenció que mereixen diversos col·lectius per dur a terme aquesta missió, que de manera genèrica: «Demanen a l'Església que no els deixi sols, sinó sentir-se enviats i sostinguts. Demanen ser nodrits del pa de la Paraula i de l'Eucaristia, així com dels lligams fraterns de la comunitat. Demanen que es reconegui el seu compromís com allò que és: acció d’Església en virtut de l'Evangeli, no una opció privada. Finalment, demanen que la comunitat acompanyi aquells que, a través del seu testimoni, s'han vist atrets per l'Evangeli. En una Església sinodal missionera, sota el guiatge dels seus pastors, les comunitats seran capaces d’enviar i donar suport als que han estat enviats.»

(1) Pàgina web de la Hermandad de la Medalla de la Virgen Milagrosa: https://virgenmilagrosaboadilla.es/hermandad/.

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Segona part: A la barca, junts, punts 57 a 67. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) 1ª carta de sant Pau a los Corintis, capítol 12, versets 4 a 7. Veure en https://www.bci.cat/biblia/capitol/1266

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 32: «Per designi diví, la santa Església està organitzada i es governa sobre la base d'una varietat admirable. “Doncs a la manera que en un sol cos tenim molts membres, i tots els membres no tenen la mateixa funció, així nosaltres, sent molts, som un sol cos en Crist, però cada membre està al servei dels altres membres” (Rm 12,4-5)… Si bé a l'Església no tots van pel mateix camí, però, tots estan cridats a la santedat i han assolit la fe idèntica per la justícia de Déu (cf. 2P 1,1)… D'aquesta manera, tots rendiran un múltiple testimoni d'admirable unitat en el Cos de Crist. Doncs la mateixa diversitat de gràcies, servei i funcions congrega en la unitat els fills de Déu, perquè “totes... aquestes coses són obra de l'únic i idèntic Esperit” (1Co 12,11).» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium,, número 12: «El mateix Esperit Sant no només santifica i dirigeix el Poble de Déu mitjançant els sagraments i els misteris i l'adorna amb virtuts, sinó que també distribueix gràcies especials entre els fidels de qualsevol condició, distribuint a cadascú segons vol (1 Co 12,11), els seus dons, amb qui els fa aptes i ràpids per exercir les diverses obres i deures que siguin útils per a la renovació i la major edificació de l'Església, segons aquelles paraules: "A cadascú... se li atorga la manifestació de l'Esperit per a utilitat comuna" (1 Co 12,7).» Extret de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(6) Carta de sant Pau als Efesis, capítol 4, verset 5. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1296

(7) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 22, versets 24-25. Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1183

(8) Papa Francesc: Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium, punt 49. Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20131124_evangelii-gaudium.html