Jocs de paraules
 |
| Jordi Èvole |
Subscric algunes afirmacions de Jordi Èvole a Tots són
radicals: (1) “Vull que els polítics ens diguin quines solucions tenen als nostres
problemes... si això suposa que et votin menys, millor perdre sense fer teatre
que disfressar-se per guanyar” i més endavant “em fan més por els que
dissimulen que els que no s'amaguen”. Si a més fóssim capaços tots plegats –no
només els polítics- d’aplicar-nos-les s’evitarien molts malentesos i conflictes
derivats d’emmascarar el que un és per fer-se atractiu. ¿Què pot passar quan es
mostra el veritable rostre? Decepció, desànim, desengany, irritació, enuig...
Radical i moderat són conceptes comparatius que necessiten complementar-se
amb un referent -‘respecte de què’-. En un ambient relativista qualsevol
convicció es pot considerar radical o, fins i tot, fonamentalista. Diu Goethe
que ‘qualsevol paraula que es diu desperta una idea contrària’. És el que fa
Èvole en la seu escrit per portar la pilota argumental al terreny on la vol
jugar. He recordat un capítol de Borgen –penso que és el 6 de la 1ª temporada-
on es produeix un conflicte diplomàtic en coincidir a Dinamarca el cap d’un
estat i un dels seus opositors a qui s’acusa de terrorisme. L’emissió s’inicia citant
Mao Tse-Tung: “La política es la guerra
sense efusió de sang; la guerra es política amb efusió de sang”. En una entrevista
se li mostren a l’opositor accions violentes atribuïdes al seu grup. Preguntat
sobre si es podien considerar terrorisme contesta que això depèn de la posició
política que acabis ocupant, és a dir, si arribes o no a governar. Campoamor ho
va expressar en uns coneguts versos al final del poema Las dos linternas: “nada
hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira”.
Lloa Èvole la sinceritat dels ‘antisistema’. Jo no ho tinc
tan clar, perquè acostumen a aprofitar-se de les eines que ofereix el sistema
quan els convé. Potser el que toca és treure’s la son de les orelles amb
voluntat de servei.
