divendres, 30 de setembre del 2016

Radicals o moderats segons es miri

Jocs de paraules

Jordi Èvole
Subscric algunes afirmacions de Jordi Èvole a Tots són radicals: (1) “Vull que els polítics ens diguin quines solucions tenen als nostres problemes... si això suposa que et votin menys, millor perdre sense fer teatre que disfressar-se per guanyar” i més endavant “em fan més por els que dissimulen que els que no s'amaguen”. Si a més fóssim capaços tots plegats –no només els polítics- d’aplicar-nos-les s’evitarien molts malentesos i conflictes derivats d’emmascarar el que un és per fer-se atractiu. ¿Què pot passar quan es mostra el veritable rostre? Decepció, desànim, desengany, irritació, enuig...

Radical i moderat són conceptes comparatius que necessiten complementar-se amb un referent -‘respecte de què’-. En un ambient relativista qualsevol convicció es pot considerar radical o, fins i tot, fonamentalista. Diu Goethe que ‘qualsevol paraula que es diu desperta una idea contrària’. És el que fa Èvole en la seu escrit per portar la pilota argumental al terreny on la vol jugar. He recordat un capítol de Borgen –penso que és el 6 de la 1ª temporada- on es produeix un conflicte diplomàtic en coincidir a Dinamarca el cap d’un estat i un dels seus opositors a qui s’acusa de terrorisme. L’emissió s’inicia citant Mao Tse-Tung:  “La política es la guerra sense efusió de sang; la guerra es política amb efusió de sang”. En una entrevista se li mostren a l’opositor accions violentes atribuïdes al seu grup. Preguntat sobre si es podien considerar terrorisme contesta que això depèn de la posició política que acabis ocupant, és a dir, si arribes o no a governar. Campoamor ho va expressar en uns coneguts versos al final del poema Las dos linternas: “nada hay verdad ni mentira: todo es según el color del cristal con que se mira”.

Lloa Èvole la sinceritat dels ‘antisistema’. Jo no ho tinc tan clar, perquè acostumen a aprofitar-se de les eines que ofereix el sistema quan els convé. Potser el que toca és treure’s la son de les orelles amb voluntat de servei.



dimarts, 27 de setembre del 2016

Un tast de prosa poètica (6)

Alquímies solars *

A l’edat mitjana hi hagué uns homes que treballaven de dia i de nit amb filtres, sucs, beuratges i combinacions químiques, per obtenir la pedra filosofal i l’elixir d’allargar la vida. Amb la pedra filosofal volien convertir en or tots els metalls ordinaris, i amb l’elixir d’allargar la vida volien aconseguir que la gent no morís i fos sempre jove.

Aquests homes eren anomenats màgics o alquimistes la ciència que practicaven era l’alquímia.  

Miquel Montoliu i Pelejà
Barcelona 24-03-1924 / 17-10-1996

ALQUÍMIES SOLARS  *
JAUME BOFILL I MATES - GUERAU DE LIOST (1878-1933).

Oh sol, oh màgic poderós
que, sense filtres ni col·liris,
desfent la garba de ton iris
l'atzur destries en colors!

És, ta expertesa, sobirana:
amb magistral facilitat
prodigues, lúcid, ton esclat
per les muntanyes i la plana.

La pedra atenys filosofal.
Quan et passeges triomfal
com un rei Midas que no mor,

la teva llarga vara poses
sobre la cendra de les coses...
I ressorgeixen fetes d'or.

http://elglobosblog.blogspot.com.es/2011/05/alquimies-solars-de-guerau-de-liost.html

divendres, 23 de setembre del 2016

Celibat i males pràctiques d’eclesiàstics

Polèmica recurrent

No es novetat que es qüestioni el celibat sacerdotal, potser prové dels inicis de la norma. Desconeixement, incomprensió, sospita, mals exemples... poden ser algunes de les causes, que donen peu a frases contundents com 'Els capellans o casats o capats!', que havia sentit de petit, o ironies com la que expressava Fernán Gómez en La silla de Fernando afirmant que els capellans no es casen però tenen relacions sexuals, perquè si no ¿com podrien aconsellar als seus feligresos?

Malgrat el que insinua la cançó Mort de gana de la Trinca, el seminari no és un refugi per evadir-se de problemes personals, ni el sacerdoci és una sortida professional més. Suposa, més aviat, posar la vida al servei d’una causa. Per això, formació i discerniment –del candidat i dels responsables eclesiàstics- van lligats durant l’etapa preparatòria.

Com passa en tots els projectes vitals, tenir una bona base de partida i una disposició positiva ajuda molt però no garanteix la perseverança, per això, si es vol tirar endavant, no val a badar. El fet és que hi ha mossens que ho deixen per motius diversos, però sembla ser que un dels principals és l’obligació del celibat. Alguns, però, voldrien continuar com a preveres sense estar lligats a aquest precepte i reclamen a l’Església que revisi la norma. Entre les raons esgrimides destaca la manca de sacerdots per atendre les necessitats de culte. També com a remei per evitar casos de males pràctiques en matèria afectivo-sexual que afecten a eclesiàstics, com el que s’ha fet públic de l’ex-bisbe de Mallorca, investigat per una ‘relació impròpia’.

Es cert que la norma no és immutable, però la conveniència de modificar-la es tasca que competeix al Sant Pare i els seus col·laboradors. Els que han deixat el sacerdoci perquè volien casar-se no poden exigir-ho, ja ho sabien abans d’ordenar-se. I em sembla un argument feble pensar en que pot actuar com antídot eficaç de les males pràctiques. El matrimoni no és un immunitzador total per realitzar-les.

dimarts, 13 de setembre del 2016

Un tast de prosa poètica (5)

Les oques de Sant Cornelis *

A l’Empordà hi ha moltes gràcies, la que fa vint-i-tres, són les oques de Sant Cornelis. Entre Sant Pere Pescador i Torroella, un vailet se les emmena a espigolar el gra que ha quedat després de llevar-ne les garbes. Són blanques i opulentes, caminen tot gronxant-se, mouen frisosament la cua, arquegen i allarguen el coll i cloquegen insubstancialment, espantadisses i golafres. Així com faria de mal representar un pessebre de muntanya sense bens, jo no sabria imaginar-me les terres baixes del Fluvià sense les oques. De nit són els sentinelles de la casa, que senten les remors enemigues i les criden amb esvalotat espant, i així que trenquen les albes del dia, surten a rompre el glaç de la soledat. El vailet les crida dolçament. No sé quina sensació de pau venturosa, d’alegria de viure, desperta en la meva ànima el seu record. Són aquells dies de joventut que venen a renovar-me la memòria de les dolors passades.


Miquel Montoliu i Pelejà
Barcelona 24-03-1924 / 17-10-1996

*Del llibre de Pere Coromines. Les gràcies de l’Empordà (1919). Gràcia XXIII. La podeu trobar sencera amb l’ortografia de l’època a l’enllaç http://marticarreras.blogspot.com.es/2012_05_01_archive.html (diumenge, 6 de maig de 2012)

diumenge, 11 de setembre del 2016

Evolución continua en la escuela

Debate sobre modelos pedagógicos

Con el inicio del curso escolar se ha avivado el debate sobre los modelos pedagógicos que se aplican en las escuelas. Hace unos meses Albert Sáez se refería a ellos en la columna Algo (bueno) pasa en la escuela, (1) donde citaba a Eduard Vallory, responsable del proyecto Escola Nova 21, que en una reciente entrevista decía que “intentamos generar un cambio de paradigma, pasar de la escuela centrada en transmitir conocimientos, a una escuela centrada en un aprendizaje que sea útil para el día a día”. (2) Asignaturas, exámenes, trabajo memorístico y deberes, son algunos de los aspectos que se ponen en la picota. En el mismo contexto, Antoni Burgaya, impulsor del proyecto Summem de la Escola Pia, apostaba hace unos días “por el aprendizaje interdisciplinario, inclusivo, por competencias y cooperativo”. (3)

En el conjunto del sistema educativo coexisten múltiples modelos pedagógicos. Cada uno con defensores, detractores, propagandistas y simples usuarios. Un buen diseño de los mismos debería contar para su aplicación con flexibilidad para adaptarse a las características específicas de cada centro –alumnado, entorno social y cultural…-; dinamismo para corregir los desajustes e ineficiencias que se produzcan; apertura para incorporar innovaciones que lo mejoren; y efectividad en el cumplimiento de los objetivos. Además, su éxito depende en gran medida de la implicación del conjunto la comunidad educativa: propiedad, dirección, empleados -profesores y no docentes- y familias.

Antoni Burgaya
Los nuevos proyectos ilusionan y actúan como revulsivo; sin embargo, cuando van acompañados de grandes transformaciones denotan que durante un largo periodo ha primado la inercia o una visión cortoplacista. Renovarse o morir dice el refrán. Las exigencias de la vida diaria requieren de cualquier organización una actitud constante y proactiva de mejora para estar en vanguardia y evitar tener qua aplicar medidas drásticas para subsistir o cumplir con su cometido. Evolución contínua frente a revolución.

divendres, 9 de setembre del 2016

Els tres dejunis de Soloviov *

On som i per a què

Vladímir Soloviov
Les propostes de Soloviov, un escriptor cristià ortodox, sobten i ens poden semblar molt radicals. De fet, ell les planteja com camí per “restablir l’ànima en la seva veritable posició entre Déu i la naturalesa” i eina per “netejar-la del mal adquirit”, que per l’autor es concreta en “l’amor propi il·limitat, el raciocini sense sentit i el desig sensual desmesurat”. Penso, però, que al marge de les nostres creences, ens poden ser útils per reflexionar i, fins i tot, corregir algunes actituds o punts de vista. També pot passar que llegint-les pensem en que li anirien molt bé a aquell o a aquell altre, donant per descomptat que a nosaltres no ens afecta. En aquest cas hauríem perdut el temps. Si més no, espero que no patim d'aquest mal.

Existeix el dejuni espiritual: consisteix a abstenir-se de l’acció empesa per l’amor propi i l’ambició, a renunciar al poder i a la glòria humans. Aquest dejuni és sovint necessari a aquells qui exerceixen una funció pública. Es regeix per la regla següent: no cerquis el poder ni la dominació; si el poder i la dominació et reclamen, considera’ls com un servei. Abstén-te de posar-te en evidència quan no en resulti cap benefici per al proïsme, abstén-te de mostrar la teva superioritat i la teva força: no alimentis el teu amor propi.

Existeix el dejuni mental: consisteix a abstenir-se de l’activitat unilateral de l’intel·lecte, del joc estèril i infinit amb les nocions i els conceptes, de les qüestions interminables, de les propostes absurdes i sense sentit. Aquest dejuni és especialment necessari als savis, que sovint obliden la sentència del vell Heràclit: tenir molts coneixements no significa ser instruït. La regla del dejuni mental: no cerquis el coneixement si no és de profit per al proïsme o per a Déu. No busquis la novetat i l’originalitat en el pensament. Abstén-te de donar una opinió que no estigui lligada amb el bé comú. No exageris la importància dels coneixements científics, perquè la ciència ha tingut sempre dos límits indefugibles: les opinions preconcebudes dels savis i la insuficiència del material científic. Sotmet l’activitat de l’intel·lecte a les exigències morals. És a dir: no alimentis les especulacions ocioses.

Finalment, el tercer dejuni, el dejuni pròpiament dit, és el de l’ànima sensible, l’abstinència dels plaers sensuals que no són dirigits i temperats per la consciència de la raó i el poder de l’esperit.

*Vladímir Soloviov: Els fonaments espirituals de la vida. Edicions Proa. Clàssics del Cristianisme, número 46. Primera part. Capítol tercer. El dejuni. Pàgines 125-126

dimecres, 7 de setembre del 2016

Un tast de prosa poètica (4) *

La llocada venturera

A moltes masies deus haver vist gallines i aviram que corren lliurement pels camps, els estables i les eres. A vegades alguna d’aquestes gallines ponen ous en algun indret amagat, els cova sense que ningú en tingui esment, i a la fi surt amb una colla de pollets que constitueixen una sorpresa per als pagesos, que no sabien que aquella gallina covava.

Això és el que a Mallorca en diuen una llocada venturera. Fixa’t com te la descriu Maria Antònia Salvà, la poetessa mallorquina.

A la primera estrofa et fa fixar de seguida en els pollets que corren. Has vist com corren i es mouen incessantment les gotetes de mercuri?

Fixa’t en la tirada de versos curts que ve ara. Són versos petits, però eixerits, que l’un també s’encalça a l’altre i que has de llegir donant-los moviment, pensant en la bellugadissa dels pollets. Posa una mica d’atenció en el seguit d’adjectius amb el què diu com son els pollets. No en podia trobar altres de més exactes: agradosos, vivarrons, rossets, sedosos, tremolosos, petitons, etc.

Miquel Montoliu i Pelejà
Barcelona 24-03-1924 / 17-10-1996
Podeu trobar el poema Polls venturers de Maria Antònia Salvà en el següent enllaç: http://www.conselldemallorca.net/media/12321/MA_Salva.pdf

* He descobert que aquests manuscrits, al menys alguns, són fragments de escrits de reconeguts autors catalans. De moment he localitzat els dos primers i ja n'he fet esment a les respectives entrades. Desconec l'ús que en volia fer el meu pare i perquè els va seleccionar. Potser formaven part de la preparació de les seves classes de català per adults que va anar fent de manera altruista en diverses associacions.  Tot i així, penso que paga la pena continuar reproduint-los. Són, en tot cas, una manifestació de les seves inquietuds intel·lectuals.

dimarts, 6 de setembre del 2016

Tuiterismo parlamentario

Prima el espectáculo

«¡Dales caña!» se le pedía a Alfonso Guerra en los mítines de su partido y, a tenor de lo que indica la crónica de Roger Pascual, (1) algo parecido se espera de las intervenciones de Gabriel Rufián en el Congreso de los Diputados. He leído su discurso –más bien soflama por el contenido y el tono- en la sesión de investidura: un demagógico totum revolutum plagado de referencias sesgadas, estereotipos, descalificaciones, agravios comparativos… Una exposición cuya base es el lema ‘Catalonia is different’ y cuyo objetivo es desalojar al PP y conseguir un referéndum.

Intervención de Gabriel Rufián
Rufián cumplió con lo que se esperaba de él y cabría preguntarse por qué generan expectación, al menos en Catalunya, sus intervenciones. En el Congreso se da la paradoja de que cada diputado es dueño de su escaño pero la mayoría de ellos están atados a las consignas del grupo al que están adscritos, que a su vez sigue las instrucciones de las direcciones de los partidos a los que representan. Es decir, son teóricamente autónomos y prácticamente gregarios. Todo ello repercute en que lo que prime en las sesiones parlamentarias sea la puesta en escena y no tanto el contraste de argumentos, porque al fin y al cabo tanto da lo que se diga, porque no va a variar unas posiciones que están decididas de antemano y, a menudo, al margen de la actividad parlamentaria.

Cada diputado es ante todo representante de los ciudadanos y a ellos se debe en primer lugar. No elude su responsabilidad que la forma de elección distorsione esta premisa. Deberían subsanarse las incoherencias de la ley electoral para permitir que cada señoría pueda ejercer su función sin convertirse, de hecho, en rehén de un grupo político. Pero quizá algunos teman perder el control y apelen a la estabilidad parlamentaria para evitarlo, aunque faciliten con ello que en la tribuna de oradores se escenifiquen espectáculos de tuiterismo político: eslóganes, flashes, ocurrencias, diatribas, exabruptos… un plagio del club de la comedia.

(1) http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/gabriel-rufian-vuelve-revolucionar-congreso-5358148