Quan el futbol treu de polleguera
“A la ment de les persones madures hi ha una mena de línia
imaginària que distingeix clarament entre desig i necessitat. Malauradament,
molts confonem amb freqüència tots dos conceptes. Un desig és una cosa que
m’agradaria veure complerta, però que no necessito. En canvi, una necessitat és
una cosa sense la qual realment NO puc funcionar”, escriu Rafael Santandreu a L’art de no amargar-se la vida. (1)
Hi ha persones habitualment molt cabals a qui l’afició al
futbol els fa perdre els estreps, com caricaturitzava aquella falca televisiva
dels anys seixanta utilitzant el llenguatge de l’època: “Es don Pancracio Sabino un
señor la mar de fino, correcto y bien educado como siempre está mandado,
...pero el domingo en la grada es un tigre de Bengala...”. La passió ofusca i
el seguiment acèrrim d’un equip ens pot fer perdre el seny transitòriament fent
afirmacions que no tenen solta ni volta.
L’aficionat fanatitzat és un patidor de mena molt difícil d’acontentar.
Té una gana insaciable de títols, de bon joc, de presumir del seu equip. S’identifica
emocionalment amb els èxits i fracassos del seu club i acostuma a
exterioritzar-ho amb fogositat i contundència en el seu entorn. No és gaire
corrent, però, que aquests sentiments tan intensos es reflecteixin en la
columna d’un diari.
 |
| Joan Beumala |
Joan Beumala sent una “frustració impaïble pel fracàs
estrepitós del Barça a Europa i al món, en la competició més important, ens
agradi o no i pesi a qui pesi. La Champions et posa al teu lloc.” (2) Aconseguir
aquest trofeu s’ha convertit per a ell –i possiblement molts altres- en una
necessitat imperiosa per sentir-se satisfet amb el seu equip.
Aquesta frustració es desfoga en dos articles publicats a L’esportiu (2) que en bona part
constitueixen un libel contra l’entrenador, destinatari principal de les
invectives. Dóna la impressió que escriu a raig, deixant que brolli el
sentiment visceral indiscriminadament, sense adonar-se que fa unes afirmacions enderiades
carregades d’irracionalitat. A tall d’exemple reprodueixo dos fragments en el
que es refereix a l’eliminatòria del Barça amb el Liverpool:
“A propòsit de Leo Messi. En una actuació colossal, ell ja
va eliminar el Liverpool al Camp Nou. Què volien els qui gosen criticar-lo, que
l’eliminés dues vegades? Un tècnic inepte va propiciar que allò que havia de
ser gairebé un tràmit esdevingués un infern per a uns jugadors acovardits que
–a diferència de la jerarquia mostrada a casa nostra– no van tenir esma ni de
rebel·lar-se.”
“Després de l’experiència de l’anada, en què els homes de
Klopp ens van abassegar físicament fins a l’asfíxia, era d’una evidència supina
que repetir el 4-3-“2” (Coutinho és un zero a l’esquerra, mai millor dit)
exposava l’equip a una batalla física insuportable. Es tractava, simplement, de
sortir amb el 4-4-2 per mantenir el control i de tapar els laterals d’un rival
molt disminuït per les baixes. Amb gol nostre o sense, l’eliminatòria estava
liquidada. Imperdonable.”
Sembla no adonar-se, més aviat no vol, que el futbol és un
joc col·lectiu –un jugador sol no pot ni tan sols començar un partit i els companys
no són meres comparses-, que les eliminatòries estan vives tot el temps que es
juguen, que l’equip s’enfronta a un oponent que cerca el mateix objectiu i
posarà tota la carn a la graella per aconseguir-ho, que quan no se tenen responsabilitats
directes és molt fàcil dir el que s’ha de fer: ha entretant el senyor Beumala a
algun equip? Entenc que estigui decebut -jo també ho vaig estar-, dolgut fins i
tot, però això no li dóna dret a menysprear o vexar professionals. Encara que porti
el barcelonisme a la sang no és un oracle, ni li pertoca ara per ara gestionar
el club o el vestidor; sobre els comentaris arrogants i alliçonadors.
No dubto de la seva professionalitat com a periodista, només
penso que el Barça el treu de polleguera. Tot i així, de ben segur compta amb
molts seguidors, perquè o bé s’identifiquen amb el seu discurs, o bé el consideren
més sincer, més autèntic, o bé els dóna arguments per fer-hi safareig...
Em sembla oportú afegir dos fragments del llibre de
Santandreu que ens venen bé a tots els aficionats a algun esport o club en
particular, tot i que també es pot estendre a tot allò pel que es tingui
tirada:
 |
| Rafael Santandreu |
“...els desitjos causen plaer. Les necessitats inventades
produeixen inseguretat, insatisfacció, ansietat i depressió. Tanmateix, sembla
que les persones tenim una forta tendència a crear necessitats fictícies a
partir de desitjos legítims.”
“Les exigències sobre un mateix, sobre els altres i sobre el
món es troben a la base de la vulnerabilitat emocional; són la veritable pedra
fundacional del neuroticisme.” (1)
(1) Rafael Santandreu: L’art de no amargar-se la vida (2011)
– Cossetània edicions – Col·lecció Prisma número 29 – 222 pàgines. Primera part. Les bases. IV. Preferències en comptes d’exigències.
Els fragments reproduïts
corresponen al primer article.
