Efectes colaterals

Foment de la pau

És difícil que al nostre país algú romangui indiferent a la invasió d’Ucraïna per l’exercit rus, tot i que és una opció que mai es pot descartar del tot –hi ha gent per a tot-. A banda de la mobilització que s’està fent per atendre les necessitats dels damnificats i pal·liar el seu patiment, també és una oportunitat a l’abast de tothom per a que cadascú es pregunti si la contemplació d’una situació tan dramàtica té alguna repercussió en la seva vida ordinària, més enllà de l’horror que produeix un espectacle tan esfereïdor. Com païm aquest conflicte? Ens conformem amb prendre partit: opinant, criticant, jutjant, condemnant... i prou? Pot suposar un canvi de rumb en les nostres ‘guerres particulars’?

Molts grans conflictes bèl·lics han estan alimentats per petites dissensions que han anat creixent amb el temps atiades per uns i altres fins que es produeix un fet, una situació, un comentari... que actua com espoleta per a que la violència extrema es desfermi. Per això pot ser un bon moment per plantejar-se com són les nostres relacions amb el proïsme: familiars, amics, veïns, companys de feina..., especialment aquelles en les que hi ha tibantor. Estem disposats a fer tot el que està al nostre abast per a que millorin, sense esperar que siguin els altres els que prenguin la iniciativa? Pensem que no hi ha res a fer? Els sentiments que ens genera el patiment de la població ucraïnesa els podem traslladar també a les persones del nostre entorn?

La guerra, la invasió, té efectes colaterals en cadascú de nosaltres. Pot generar compassió o animadversió. Pot endurir el nostre cor o esponjar-lo. Pot ajudar a mirar qui tenim al costat amb benevolència o amb desconfiança... No malgastem temps en pensaments, paraules, comentaris i judicis que ens corsequen i mirem de contribuir a una millora en la convivència allà on hi som presents.

Incommensurable

L’amor autèntic no té mesura

Durant una xerrada (1) pronunciada al Monestir de Sant Cugat del Vallès el bisbe Antoni Vadell–mort recentment- va adreçar-se als assistents dient-los ‘sabeu que Jesús va afegir dos manaments nous al decàleg’, una observació que es va rebre amb perplexitat per l’auditori –al menys així m’ho sembla en veure el vídeo de Youtube- i també per mi mentre ho veia; després d’un petit silenci els va anomenar. I mira que un d’ells és exposat de manera prou clara a l’evangeli de Joan: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (2). L’altra és una mena de corol·lari, perquè l’amor és per sí mateix expansiu, qui estima vol contagiar la seva joia: “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació” (3).

Els apòstols i els deixebles de Jesús tenien una referència visible per seguir aquests mandats, tot i així els podria passar el mateix que ens passa molts cops, al menys a mi, que no sabem apreciar prou l’afecte i l’estimació dels altres, ens hi acostumem, ho donem per fet, com si fos un dret que hem adquirit. Al contrari, donem molta més importància a qualsevol cosa que no funciona com ens agradaria, per petita que sigui, tendint a posar el crit al cel. Convindria que ens preguntéssim sovint de quàntes coses bones que ens passen en donem gràcies, fins i tot d’aquelles que només ens adonem quan ha passat un cert temps. Hi ha una pregària que en fa referència: ‘Us dono gràcies Senyor per tots els beneficis que he rebut, també pels desconeguts per mi’.

Com passa amb molts vocables sublims, l’amor és molt maltractat socialment i s’acostuma a confondre amb comportaments que en tenen molt poc a veure. ‘La corrupció del que és millor es la pitjor’ (5), diu una sentència de sant Jeroni que ho reflecteix. Potser per això em cridà l’atenció un fragment d’una homilia del Sant Pare Benet XVI, on l’evangeli que glosava feia esment a l’actitud de Maria de Betània rentant els peus de Jesús amb un valuós perfum, una bogeria als ulls humans, com ho són tantes coses fetes per amor: «L’amor no calcula, no mesura, no repara en les despeses, no posa barreres, sinó que sap donar amb alegria, cerca només el bé de l’altre, venç la mesquinesa, la gasiveria, els ressentiments, l’entossudiment que l'home porta de vegades en el seu cor» (5).

S’adiu amb el que expressa sant Pau en el capítol 13 de la primera carta de als Corintis. Tot i que la podeu consultar amb facilitat a internet o en qualsevol Bíblia o Nou Testament us ho reprodueixo al final de les notes d’aquest escrit (6). L’amor és l’ingredient necessari per a que tot allò que fem, diem i sentim pugui excel·lir, no hi ha virtut com a tal que no vagi acompanyada per l’amor.

*Els textos bíblics estan extrets de la versió de la Bíblia Catalana Interconfessional bci.cat

(1) Mons. Antoni Vadell: Ingredients essencials per a una parròquia evangelitzadora. Xerrada pronunciada al Monestir de Sant Cugat del Vallès el 21 de juny de 2021. La intervenció completa la trobareu a https://www.youtube.com/watch?v=0SZAFgrxau0

(2) Evangeli segons sant Joan, capítol 13, versets 34-35

(3) Evangeli segons sant Marc, capítol 16, verset 15

(4) Corruptio optimi, pessima

(5) Benet XVI: Homilia en el 5è aniversari de la mort de sant Joan Pau II el 29 de març de 2010. Extret de https://evangeli.net/evangeli/dia/2022-04-11

(6) Primera carta de sant Pau als Corintis, capítol 13

1 Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els misteris amagats de Déu i tot el coneixement,  si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes,  però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria,  però no estimés, de res no em serviria.

4 L’amor  és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni interessat,  no s’irrita ni es venja; 6 no s’alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la veritat. 7 Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.

8 L’amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s’acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. 9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats.  10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d’ençà que soc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants.  12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar;  després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Ara, doncs, es mantenen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres;  però l’amor és el més gran.