Respondre als canvis
Podem tenir la sensació de tenir molts fronts oberts i
adonar-nos que ens resulta impossible escometre'ls tots alhora. Què fem? Quins
són més importants? Quines prioritats cal establir? La impaciència ens porta
molts cops a la desolació o a prendre una drecera precipitada mitjançant
arranjaments que ens treuen del pas momentàniament, evitant però una resolució com
caldria.
Victor Küppers, inspirat en Stephen Covey, ha
popularitzat en les nostres contrades la frase: "Allò més important a la
vida és que el més important sigui el més important". Hem d'acostumar-nos
a prioritzar i per prioritzar hem de saber on volem anar a parar, identificant allò
què és més important.
L'Església, estesa per tot el món, té múltiples fronts
oberts i de caire diferent, perquè uns són de caràcter global i d’altres de
caràcter local. Al Sínode de la sinodalitat han sorgit moltíssimes
qüestions que cal tractar i procurar resoldre; en algunes de les quals ja hi ha
equips designats que les estan estudiant.Una de les qüestions té a veure amb l'estructura
territorial: «L'experiència de l'arrelament ha de fer front a profunds canvis
socioculturals que estan modificant la percepció dels llocs. El concepte de
lloc ja no es pot entendre en termes purament geogràfics i espacials, sinó que en
el nostre temps evoca la pertinença a una xarxa de relacions i a una cultura
les arrels territorials de la qual són més dinàmiques i flexibles que mai abans
d’ara» (1).
El Document final descriu tot seguit tres
situacions: «La urbanització és un dels factors principals d'aquest canvi:
avui, per primera vegada en la història de la humanitat, la majoria de la
població mundial viu en contextos urbans. Les grans ciutats sovint són aglomeracions
humanes sense història ni identitat, en què les persones viuen com illes. Els lligams
territorials tradicionals canvien de significat, fent els límits de les
parròquies i diòcesis menys definits.» «El nostre temps també es caracteritza per
l’augment de la mobilitat humana, motivada per raons diverses. Refugiats i
migrants sovint formen comunitats dinàmiques, també en les seves pràctiques
religioses, fent que el lloc on s'estableixen sigui multicultural.» «La difusió
de la cultura digital, especialment evident entre els joves, està canviant
profundament la percepció de l’espai i del temps, influint en les activitats
quotidianes, les comunicacions i les relacions interpersonals, inclosa la fe.
Les possibilitats que ofereix la xarxa reconfiguren les relacions, lligams i
fronteres. Encara que avui estem més connectats que mai, sovint s’experimenta
soledat i marginació.»
Les estructures territorials de l'Església, com són les
diòcesis i les parròquies, així com les altres realitats eclesials, han
d'afrontar aquestes qüestions tenint clar vers on cal anar, de manera que la
diversitat no dificulti la unitat amb el pastor local, que alhora ha d'estar
unit al pastor universal; ni pretendre convertir la unitat en una uniformitat
que ofega la bufada de l'Esperit.
Per orientar-nos en aquesta tasca, les paraules de Benet
XVI a Deus caritas est (2) ens poden ajudar:
«a) La naturalesa íntima de l'Església s'expressa en una
triple tasca: anunci de la Paraula de Déu (kerygma-martyria), celebració
dels sagraments (leitúrgia) i servei de la caritat (diakonia).
Són tasques que s'impliquen mútuament i no es poden separar una de l'altra. Per
a l'Església, la caritat no és una mena d'activitat d'assistència social que
també se'n podria deixar a d’altres, sinó que pertany a la seva naturalesa i és
manifestació irrenunciable de la seva pròpia essència.
b) L'Església és la família de Déu en el món. En aquesta
família no hi ha d'haver ningú que pateixi per falta del que és necessari.
Però, alhora, la caritas-agapé supera els confins de l'Església; la
paràbola del bon Samarità continua sent el criteri de comportament i mostra la
universalitat de l'amor que es dirigeix vers el necessitat trobat
«casualment» (3), sigui qui sigui. No obstant això, quedant fora de perill la
universalitat de l'amor, també es dona l'exigència específicament eclesial que,
precisament a l'Església mateixa com a família, cap dels seus membres pateixi
per trobar-se en necessitat. En aquest sentit, segueixen tenint valor les
paraules de la Carta als Gàlates: “Mentre tinguem oportunitat, fem el bé
a tots, però especialment als nostres germans a la fe” (4).»
Com apèndix us comento que en les darreres reunions
setmanals on comentem el Document final del Sínode, i relacionat amb el
seu contingut, hem estat parlant de com la tasca acollidora de les parròquies per
a tothom ajuda a la cohesió social, tot ajudant les persones temptades de
refugiar-se en guetos a conviure amb les altres comunitats; s’ha llegit
resumidament un article de Maria Cristina Inogés publicat al quadern 238 de
Cristianisme i Justícia; hem escoltat una entrevista al cardenal de Rabat,
Cristóbal López Romero (5), cosí germà del rector de la parròquia; i hem
llegit l’informe de la Comissió Petrocci sobre el diaconat femení
publicat a Vatican News (6), que ha causat enrenou en alguns ambients,
també entre nosaltres.
De l’entrevista al cardenal López Romero destaco unes
paraules, el document sencer el podeu veure i escoltar en l’enllaç de la nota 5:
«La sinodalitat és veritablement una dimensió de l'Església que ha de ser
desenvolupada, que portarà anys, dècades, per a què es converteixi en una
realitat diguem-ne aconseguida de forma ordinària... La definició que més
m'agrada de la sinodalitat és... caminar junts, primer; segon, seguint Crist, per
cristians; tercer, vers el regne de Déu, un horitzó com a objectiu; i amb tota
la humanitat; cadascuna d'aquestes quatre expressions podrien desenvolupar-se
en una xerrada o en un llibre sencer...»
No ens ha d’estranyar que al voltant de la sinodalitat es
generin maneres d’entendre-la diferents, algunes fins i tot contraposades;
controvèrsies diverses sobre la seva aplicació; alegries i decepcions en funció
de les expectatives de cadascú... En qualsevol cas, hem de tenir present el que
ens diu sant Pau
«res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu
que s’ha manifestat en Jesucrist, Senyor nostre» (7).
Que les polèmiques en
torn l’Església, que no faltaran mai i molts cops ajuden a créixer,
no ens
distreguin del que és més important:
«la nostra esperança és el Senyor, confiem
en sa Paraula», diu una antífona del salm responsorial. I la Paraula, com ens diu sant Joan a l’inici
del seu evangeli, és Jesucrist (8).
(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels
bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol
original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione.
Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri,
número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de
Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Quarta part: “Una pesca abundant”.
Punts tractats 111 i 119. Enllaç oficial:
https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf
(2) Benet XVI: Carta encíclica Deus caritas est,
punt 25. Traduït de
https://www.vatican.va/content/benedict-xvi/es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20051225_deus-caritas-est.html#25
(3) Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 30 a
34: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d’uns bandolers,
que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un
sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita
arribà en aquell indret; veié l’home i passà de llarg per l’altra banda. Però
un samarità que anava de viatge va
arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí. S’hi acostà, li amorosí les ferides
amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el
dugué a l’hostal i se’n va ocupar..» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171
(4) Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 6, verset
10. Veure https://www.bci.cat/biblia/capitol/1291
(5) Fragment traduït de El cardenal Cristóbal López
Romero en el programa de Solidaridad de la Diocesana de Canarias. La menció
a la sinodalitat es desenvolupa a partir del minut 5. Es pot veure i escoltar tota
l’entrevista a https://www.youtube.com/watch?v=NwqQGrK213Y
(6) Vatican News, 4 de desembre de 2025: Comisión Petrocchi: no
al diaconado femenino, pero el juicio no es definitivo. El podeu llegir a
https://www.vaticannews.va/es/vaticano/news/2025-12/diaconado-femenino-comision-petrocchi-santa-sede.html
(7) Carta de sant Pau als Romans, capítol 8,
versets 38 i 39: «N’estic cert: ni la mort ni la vida, ni els àngels ni les
potències, ni el present ni el futur, ni els poders, ni el món de dalt ni el de
sota, ni res de l’univers creat no ens podrà separar de l’amor de Déu que s’ha
manifestat en Jesucrist, Senyor nostre.» Extret de
https://www.bci.cat/biblia/capitol/1245
(8) Veure Evangeli segons sant Joan, capítol 1:
«Al principi existia la Paraula. La
Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... La Paraula s’ha fet carn i ha
habitat entre nosaltres, i hem
contemplat la seva glòria, glòria que té com a Fill únic del Pare, ple de
gràcia i de veritat.» Enllaç: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1187
