Encara en trauran profit

Una denúncia rendible?

Rivaldo

La possible marxa de Cristiano Ronaldo del Real Madrid m’ha recordat el que va passar amb Rivaldo i Ronaldinho al Barça. Eren jugadors emblemàtics pels que el Barça havia rebut ofertes molt atractives per traspassar-los quan el seu rendiment enfilava el camí decreixent, però es va preferir que continuessin a la plantilla –com se li explica al soci i aficionat que es prefereix omplir el calaix prescindint del jugador franquícia?-. Poc després van haver de malvendre’ls, gairebé regalar-los, per a que marxessin, perquè s’havien convertit en un problema.

Ronaldinho

Les informacions sobre el desig de Cristiano d’abandonar Espanya no semblen haver causat gaire preocupació a l’equip blanc, més aviat dóna la impressió que ho contemplin com una oportunitat per ingressar una bona picossada i estalviar-se una fitxa hipermilionaria que se li hauria de pagar fins el 2021, quan el jugador tindria gairebé 36 anys i mig, amb els lògics dubtes sobre l’evolució del seu rendiment esportiu durant el temps que li queda de contracte.

La cotització de Cristiano està en un moment àlgid, potenciat per la seva decisiva actuació en la consecució de la Champions pel Real Madrid. En aquest context, desprendre’s d’un jugador icònic sol ser un mal tràngol per qualsevol directiva –com ho pairan els seguidors?-, però el conflicte amb l’Agència Tributària pot contribuir a fer més planer el camí per rendibilitzar el comiat; a la fi no és l’entitat qui el fa fora, sinó que és ell qui vol marxar molest per l’acusació que se li fa davant la Justícia.

Llotja de l'estadi
Santiago Bernabeu

Si la denuncia de la fiscalia esdevé un negoci rodó pels madridistes, alguns malpensats poden pensar que es tracta d’un nou episodi del tràfic d’influències de la llotja del Bernabeu. A can culer patint amb el que li ha passat a Messi i a can merengue gairebé fregant-se les mans amb els problemes de Cristiano. Déu n’hi do!

Turno de Cristiano Ronaldo

Responsabilidad compartida

Fue tema de conversación en la peluquería cuando la televisión de la sala informaba que se estaba investigando a Cristiano Ronaldo por un presunto fraude a las arcas públicas cercano a los 15 millones de euros. Coincidí entonces con el peluquero –que aludía a su experiencia personal como autónomo- en atribuir gran parte de la responsabilidad, en este caso como en el de Messi y otros afamados deportistas y artistas, a personas de su entorno que le aconsejaban o asesoraban sobre cómo gestionar sus ingresos y su patrimonio.

Cada una de estas celebridades es una gran empresa capaz de generar por sí mismas una cantidad ingente de recursos. Una capacidad que también les hace vulnerables, porque exige un elevado grado de preparación gestionar adecuadamente todo el dinero que generan. La tesitura está entre restringir drásticamente  sus emolumentos para no necesitar tener un especialista financiero y tributario a su lado, o bien aprovechar el tirón de su popularidad para multiplicar sus ingresos quedando a expensas de profesionales que le ayuden en la gestión.

Ahora que está en ebullición el mercado de fichajes me sorprende escuchar: ‘va a recibir tal cantidad neta por temporada’. ¿Neta? ¿Consta en el contrato lo que va a tener que tributar por todos los conceptos? ¿También la legislación que regirá durante todo ese tiempo?

Parece que en la sentencia sobre Messi el Tribunal Supremo ha echado en falta que el fiscal no responsabilizase a los asesores del jugador. No sé lo que va a pasar en el caso de Cristiano, porque convendría que la responsabilidad fiscal y penal no recayera exclusivamente en el deportista, sino que se extendiera a todos los que de una manera u otra han participado en el presunto fraude.

También sería deseable que el caso Ronaldo sirviese para acallar y sonrojar a aquellos que anteponiendo su forofismo deportivo o político se han cebado vilipendiando mezquinamente a Messi –unos tienen la fama, y otros cardan la lana-*, pero probablemente peco de ingenuo.

*Unos tienen la fama, y otros cardan la lana: En ocasiones, se llevan los beneficios quienes no han trabajado para conseguirlos. También se refiere a que a algunos se les achaca algo negativo cuando en realidad otros hacen igual o más. En este caso, no se trata de que no se hace justicia a efectos de recompensa económica, sino más bien de moral. Se dice con cierta ironía. (http://cvc.cervantes.es/lengua/refranero/ficha.aspx?Par=59611&Lng=0)

Reproduzco una información publicada por El Confidencial Digital sobre la entrevista que Pablo Motos le hizo a Bertín Osborne en El hormiguero el 15 de marzo de 2016, donde el polifacético artista con su peculiar estilo se refería a sus problemas con Hacienda y el papel que habían jugado sus asesores. Unas declaraciones que escocieron a este colectivo. Información completa en http://www.elconfidencialdigital.com/dinero/Bertin-Osborne-Pablo-Vargas-Llosa_0_2692530740.html

“Osborne acaba de admitir que es titular de una sociedad en Panamá, pero ha subrayado que se trata de una sociedad legal y declarada ante el fisco español desde el momento de su creación.

En plena polémica por su aparición en los “papeles de Panamá”, no es su primera brecha con Hacienda. Según declaró recientemente, el presentador calcula que ya ha pagado cerca de cuatro millones de euros por una sanción.

Bertín Osborne, en su última visita a ‘El Hormiguero’ el pasado 15 de marzo, se descargó de culpas y señaló directamente a los asesores fiscales. “Yo la cagué hace tiempo”, reconoció. Y preguntó al presentador Pablo Motos si tenía un asesor fiscal. “No”, respondió a la vez que confirmó que le había metido en un “lío gordo”.

“¿Él pago algo? ¿Quién pago?” insistió Bertín ante lo que Motos señaló que no pagó nada y lo pagó todo él. “Bien, pues eso es lo que me ha pasado a mí”, aseguró Bertín Osborne.

El actual conductor en Telecinco de ‘Mi casa es la tuya’ no se quedó ahí. Criticó que “ellos son profesionales, yo no tengo ni puñetera idea de hacer una asesoría fiscal. Hay que contratar a alguien y fiarte de su criterio pero si el tío es un paquete y te forma el lío padre, él se va a su casa y tú a pagar”.

Cacicada hispano europea

¿Por qué llaman rescate a un expolio?

El Santander compra el Popular por un euro “tras un rescate exprés del fondo de rescate europeo (SRB) y el Frob”. ¿Quién pidió el rescate? ¿Alguien del Banco, el ministro...? ¿Estaban autorizados para ello? ¿Pintan algo los propietarios -accionistas-? ¿Por qué llaman rescate a un expolio de hecho?

Mario Draghi y
Luis de Guindos

La decisión se ha toma por "la situación de inviabilidad de la entidad” que se produce “debido a los problemas de liquidez derivados del deterioro de su base de depósitos durante los últimos meses y la incertidumbre sobre sus planes privados para afrontar posibles deterioros del balance de la entidad”. Hace unos meses la entidad superó los test de estrés, ¿qué ha pasado desde entonces? ¿Qué ha hecho el Banco de España para evitar que se llegase a esta situación? ¿Podía haber intervenido la entidad para evitar el rescate? Y la CNMV, ¿no sospechó ante el desplome del valor en Bolsa? ¿No procedía suspender cautelarmente la cotización? La fuga de depósitos va ligada a la incertidumbre. 




Se interviene "para dar cumplimiento a los objetivos le interés público establecidos en la normativa europea" y se trata de un “instrumento legal previsto para estos casos” para “garantizar la estabilidad financiera y prevenir efectos de contagio al resto del mercado". Sin embargo el poso que deja la actuación realizada es de desconfianza en los supervisores y de utilizar un procedimiento caciquil.

Lo que ha ocurrido los últimos meses entorno al Banco Popular huele a chamusquina. La llegada de Saracho, fichado por 4 millones de euros, en lugar de revitalizar la entidad la ha precipitado -solo o en compañía de otros- hacia el abismo en un tiempo récord. ¿Era esa su misión? No creo que sea tan incompetente como da a entender su gestión, a no ser que el currículo lo obtuviese en una tómbola. ¿Obtendrá como premio una indemnización millonaria por despido?

Se avecina un alud de demandas judiciales de los damnificados, pero queda además maltrecha la confianza de los inversores.



Los entrecomillados proceden de : http://www.vozpopuli.com/economia-y-finanzas/banca/Santander-Popular-decision-Frob-eruopeo_0_1033396737.html

Dit d'una altra manera

La mateixa música amb distinta lletra

A mesura que una idea es va plasmant en un escrit, el que és habitual, al menys en el meu cas, és que el redactat vagi modificant-se a mesura que progresa l'exposició. Molt poques vegades el que llegiu esta escrit a raig. Recordeu aquelles imatges cinematogràfiques amb un periodista o escritor rebregant desesperadament papers i llençant-los a la paperera, o a terra quan ja està farcida? Afortunadament l'ordinador permet no malgastar paper quan no trobes la manera de posar fil a l'agulla a l'hora de posar negre sobre blanc el que has pensat.

Gairebé mai refaig un escrit que he publicat al blog, segueixo dues màximes: la d'amic pintor que deia que les obres d'art no s'acaben, es deixen; d'altra banda, la d'un entrenador del tennista Agassi que li aconsellava que no pretengués que cada cop de raqueta que donava fos el millor de la seva vida. Si com diu el refrany  "el mejor escribano echa un borrón", que farà qui ni tan sols arriba a la categoria d'aficionat.

 

Quan rumiava d'enviar la darrera entrada a la secció de cartes dels lectors d'un diari, vaig pensar en donar al contingut un aire una mica diferent i el resultat és el que a continuació reprodueixo. Si el publicaran i com ho faran és tasca que correspon als responsables del diari, estan en el seu dret i en sóc prou conscient.

Quan ja havia enviat l'escrit al diari el bisbe de Solsona va publicar una nota aclaratòria per respondre a l’enrenou que va provocar la seva carta del 21 de maig, us animo a llegir-la. La trobareu en http://bisbatsolsona.cat/2017/06/nota-daclariment-mons-xavier-novell-bisbe-solsona/

Paròdia d'un trist episodi

He escoltat la veu d’un oracle: ‘Els mestres de la llei de gènere s’han esquinçat les vestidures i han dictaminat que un bisbe ha blasfemat contra els seus principis i és mereixedor de reprovació pública, repudi fins i tot, i, també, de ser assetjat pels seguidors fidels allà on sigui.

Esperen que l’escarni serveixi d’exemple per aquells que gosin o insinuïn posar en dubte el dogma, tant és si bé d’un homosexual confés o de qualsevol altra, tot i que cal parar especial atenció si el causant és un peix gros de l’Església catòlica.

Reiteren que no hi ha altra veritat que la que ells esbomben i no toleraran cap acció que la vulneri. Els infractors seran condecorats d’entrada amb una llufa fòbica segons escaigui, hi han de diverses denominacions disponibles.

Celebren que gràcies a polítics de dreta i esquerra, hi ha lleis que els emparen i, per defecte, els donen la raó quan acusen. Els guardians de l’ortodòxia resten a l’aguait per evitar o censurar qualsevol actuació herètica i, si cal, se’ls passa pel cap aplicar mètodes mccarthyans.’ L’oracle calla.

P.S.

Ara li ha tocat el rebre al bisbe Novell, com fa uns mesos li va tocar a Philippe Ariño i Alicia Rubio. Molts altres són víctimes arreu. Se’ls condemna a rebre les invectives fonamentalistes dels que volen imposar els seus postulats i compten amb la inestimable col·laboració d’aquells que, des de l’àmbit polític nacional i internacional, pressionen o actuen per elaborar lleis que els privilegien, lleis de discriminació positiva en diuen, perquè en teoria necessiten protecció.

Pretenen emmudir i estigmatitzar socialment a qui no els segueix la veta, que necessitarà d’unes intenses sessions de resiliència per superar el mal tràngol a que es veu sotmès, però fora bo també que rebés el suport dels que pensen que cal respectar les persones i debatre les idees, i que hi ha comportaments agressius que convé eradicar del debat públic. La llibertat ideològica, també la dels que protesten amb vehemència, està en joc.

A propòsit d'un bisbe assetjat

Paròdia d'un trist episodi

Declaracions del gran guru:

El bisbe Xavier Novell
escridassat a Tàrrega

Els mestres de la llei de gènere s'han esquinçat les vestidures i han dictaminat que el bisbe solsonenc ha blasfemat contra els nostres principis. Per aquest motiu és mereixedor de reprovació pública, repudi fins i tot, i de ser assetjat pels nostres fidels seguidors allà on sigui.

Esperem que l'escarni serveixi d'exemple per aquells que gosin o insinuïn posar en dubte el nostre dogma, tant si es un homosexual confés com qualsevol altra, però cal posar especial atenció si es tracta d'un peix gros de l'Església catòlica.

El senador USA Joseph McCarthy

No hi ha més veritat que la que nosaltres esbombem i no tolerarem cap acció que la vulneri. Els infractors seran condecorats d'entrada amb una llufa fòbica, les tenim de diversos colors, segons escaigui.

Gràcies a un ampli ventall de polítics de diverses tendències, hi ha lleis que ens emparen i, per defecte, ens donen la raó quan acusem. Els guardians de l'ortodòxia estan a l'aguait per evitar o censurar qualsevol heretgia que es produeixi i, si es precís, semblen disposats a aplicar mètodes mccarthyans.

P.S. El tema tractat és prou seriós com per prendre-se'l a broma, però no he trobat millor manera exposar-ho, perquè forma part d'una estratègia que transcendeix el cas concret. L'he escrit pensant en Xavier Novell, Philippe Ariño, Alicia Rubio i tants altres arreu del món que els ha tocat patir les fuetades fonamentalistes del qui volen imposar els seus postulats gràcies a la inestimable col·laboració d'aquells que des de l'àmbit polític nacional i internacional pressionen o elaboren lleis que els privilegien, encara que es vesteixi de protecció a una minoria. Es pretén emmudir o exposar al rebuig social a qui no pensa o diu el que ells volen. Els caldrà als afectats disposar d'una bona dosi de resiliència per mantenir-se ferms malgrat les envestides que reben, que no els falti al menys el recolzament dels que pensen que cal respectar les persones i debatre les idees. La llibertat ideològica i la bona convivència estan en joc.

Alicia Rubio

Philippe Ariño

Antecedents:
En el full diocesà de Solsona del 21 de maig de 2017 es va publicar una carta del bisbe Xavier Novell titulada Amor que esdevé fecund. El fragment que ha aixecat polseguera i la reacció desmesurada de col·lectius LGTB ha estat la següent: 'Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l'orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que “en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada,
esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”?' Paga la pena, però, llegir-se'l sencer -és curt- per fer-se'n una idea més cabal de la reflexió del bisbe. El trobareu a http://bisbatsolsona.cat/wp-content/uploads/2017/05/Amor-que-esdev%C3%A9-fecund-1.pdf