Al voltant del Sínode (Apèndix)

L’Esperit ho ha de conduir

Havia donat per concloses les reflexions sobre el contingut del Document final de Sínode. Fins i tot havia fet una breu referència en el darrer escrit a les intervencions del Sant Pare a l’inici i al final de la darrera Assemblea, reunida entre el 2 i el 26 d’octubre de 2024 (1), però m’he adonat que no les havia parat prou atenció, tenint en compte el que he esbrinat en tornar-les a llegir.

Guzmán Carriquiry, un laic que va estar vinculat a la cúria romana durant gairebé mig segle, ha dit que al papa Francesc “li agradava obrir processos convençut que l'Esperit Sant els aniria conduint, fins i tot en l'ambigüitat” (2). La convocatòria del Sínode de la sinodalitat, que per a uns suposava una ocurrència o una bogeria, i per altres una oportunitat, era, de fet, una prova de la confiança del Sant Pare en l’Esperit Sant en les iniciatives que duia a terme. L’Esperit Sant, el ‘gran desconegut’ per a molts cristians, com titulava un llibre del prevere dominic Antonio Royo Marín, és qui guia l’Església en darrer terme, tot i que amb la visió estrictament humana ens pugui costar d’entendre de vegades.

Les reiterades al·lusions a l’Esperit Sant en aquests dos discursos palesen l’afinitat del papa Francesc amb la tercera persona de la Santíssima Trinitat. En reproduir-les a continuació, tot i que suposin que el text superi amb escreix la llargària habitual, confio en que ens puguin ajudar a invocar i tractar-la per a que penetri la seva acció en tot allò que som i fem.

Intervenció del 2 d’octubre de 2024

Des que l'Església de Déu ha estat “convocada a Sínode”, a l'octubre del 2021, hem recorregut junts una part del llarg camí que Déu Pare crida des de sempre al seu poble, enviant-ho entre tota la gent per portar l'alegre anunci que Jesucrist és la nostra pau (cf. Carta als Efesis 2,14) i confirmant-ho en la missió amb el Sant Esperit.

Aquesta Assemblea, guiada per l'Esperit, que «tot l’indòmit endolciu; tot el fred encalentiu; regiu el que s’esgarria» (Seqüència de la Pentecosta), haurà d'oferir la seva contribució perquè es realitzi una Església sinodal en missió, que sàpiga sortir d’ella mateixa i habitar les perifèries geogràfiques i existencials tenint cura que s'estableixin llaços amb tots en Crist el nostre germà i Senyor.

Hi ha un text d'un autor espiritual del segle IV que podria resumir el que passa quan es deixa obrar l'Esperit Sant a partir del Baptisme, que ens genera a tots en la mateixa dignitat (cf. Macari d'Alexandria, Homilia 18, 7-11) que podria resumir què s’esdevé quan es deixa actuar l'Esperit Sant a partir del Baptisme, que genera a tothom en la mateixa dignitat. Les experiències que descriu ens permeten reconèixer el que ha esdevingut aquests tres anys, i què pot passar encara.

La reflexió d´aquest autor espiritual ens ajuda a comprendre que l´Esperit Sant és guia segur, i la nostra primera tasca és aprendre a distingir la seva veu, perquè Ell parla en tots i en totes les coses i aquest procés sinodal ens ha fet fer-ne experiència.

L'Esperit Sant ens acompanya sempre. És consolació en la tristesa i en el plor, sobretot, quan —precisament per l'amor que alimentem per la humanitat— davant de les coses que no van bé, les injustícies que imperen, l'obstinació amb què ens resistim a respondre amb el bé davant del mal, la dificultat de perdonar, l’absència de coratge en la recerca de la pau, som vençuts pel desànim, ens sembla que ja no és possible fer res i ens lliurem a la desesperació. Així com l'esperança és la virtut més humil, però més forta, la desesperació és el pitjor de tot.

L'Esperit Sant eixuga les llàgrimes i consola perquè comunica l'esperança de Déu. Déu no es cansa, perquè el seu amor no es cansa.

L'Esperit Sant penetra en aquella part de nosaltres que sovint s’assembla molt a les sales dels tribunals, on posem els acusats a l’estrada i formulem els nostres judicis, majoritàriament de condemna. Precisament Macari, en la seva homilia, ens diu que l'Esperit Sant encén un foc en tots els qui el reben, el «foc de tanta joia i amor, que si fos possible s’encendria en el cor de tots els homes, bons i dolents, sense cap distinció». Això perquè Déu acull tothom, sempre, no ho oblidem: tots, tots, tots i sempre; i ofereix a tothom noves possibilitats de vida, fins a l'últim moment. Per això hem de perdonar a tothom sempre, conscients que la disposició a perdonar neix de l'experiència d'haver estat perdonats. Només un és incapaç de perdonar: aquell que no ha estat perdonat...

També la humilitat és un do de l'Esperit Sant: l’hem de demanar. La humilitat, com diu l'etimologia de la paraula, ens retorna a la terra, a l'humus, i ens recorda l'origen, on sense l’alè del Creador hauríem restat fang sense vida. La humilitat ens permet mirar el món reconeixent que no som millors que els altres. Com diu sant Pau: «No sigueu orgullosos, sinó poseu-vos al nivell dels humils» (Carta als Romans 12,16)...

Us convido a meditar en la pregària sobre aquest bell text espiritual i a reconèixer que l'Església —semper reformanda— no pot caminar i renovar-se sense l'Esperit Sant i les seves sorpreses; sense deixar-se modelar per les mans de Déu creador, del Fill, Jesucrist, i de l'Esperit Sant, com ens ensenya sant Ireneu de Lió (cf. Contra les heretgies, IV, 20, 1)...

Quan el Senyor Jesús, crucificat i ressuscitat, va vessar el seu Esperit Sant en la Pentecosta: des d'aleshores som en camí, com a “misericordiati” -els beneficiaris de la misericòrdia-, cap al compliment ple i definitiu de l'amor del Pare. I no oblidem aquesta paraula: som misericordiati...

Caminar junts, tots, tots, tots, és un procés en el qual l'Església, dòcil a l'acció de l'Esperit Sant, sensible en captar els signes dels temps (cf. Gaudium et spes 4), es renova contínuament i perfecciona la seva sacramentalitat, per a ser testimoni creïble de la missió a la qual està cridada, per tal de reunir tots els pobles de la terra en l’únic poble esperat al final, quan Déu mateix ens farà seure al banquet preparat per Ell (cf. Isaïes 25,6-10)...

S'han d’identificar, en els temps adequats, diverses formes d'exercici “col·legial” i “sinodal” del ministeri episcopal (a les Esglésies particulars, el les agrupacions d'Esglésies, en tota l'Església), respectant sempre el dipòsit de la fe i la tradició viva, responent sempre a allò que l'Esperit demana a les Esglésies en aquest moment concret i en els diferents contextos en què viuen. I no oblidem que l´Esperit és harmonia. Pensem en aquell matí de Pentecosta: hi havia un desordre terrible, però Ell creava l'harmonia, en aquell desordre. No oblidem que Ell és precisament l'harmonia: no és una harmonia sofisticada ni intel·lectual; ho és tot, és una harmonia existencial.

És l'Esperit Sant qui assegura que l'Església sigui perennement fidel al mandat del Senyor Jesucrist i la perennement a l’escolta de la seva paraula. L'Esperit guia els deixebles cap a la veritat sencera (cf. Joan 16,13). També ens està guiant a nosaltres, reunits en l'Esperit Sant en aquesta Assemblea, per tal de donar resposta, després de tres anys de camí, a la pregunta de “com ser Església sinodal missionera”. Jo hi afegiria també, misericordiosa.

Amb el cor ple d'esperança i d’agraïment, conscient de la tasca exigent que se us ha confiat (i que ens és confiada), desitjo a tothom s’obri amb disponibilitat a l'acció de l'Esperit Sant, el nostre guia segur, el nostre consol.

Salutació final del 26 d’octubre de 2024

Amb el Document final hem recollit el fruit d'anys, almenys tres, en què ens hem posat a l'escolta del poble de Déu per comprendre millor com ser “Església sinodal” —és l'escolta de l'Esperit Sant— en aquest temps. Les referències bíbliques que obren cada capítol disposen el missatge confrontant-ho amb els gestos i les paraules del Senyor ressuscitat que ens crida a ser testimonis del seu Evangeli, amb la vida abans que amb les paraules...

La meva tasca, com bé saben, és custodiar i promoure —com ens ensenya sant Basili— l'harmonia que l'Esperit continua difonent en l'Església de Déu, en les relacions entre les Esglésies, malgrat tots els esforços, les tensions, les divisions que marquen el seu camí cap a la plena manifestació del Regne de Déu, que la visió del profeta Isaïes ens convida a imaginar com un banquet preparat per Déu per a tots els pobles. Tots, en l'esperança que no hi falti ningú. Tots, tots, tots! Ningú fora, tots. I la paraula clau és aquesta: l’harmonia. El que fa l'Esperit, la primera manifestació forta al matí de la Pentecosta, és harmonitzar totes aquelles diferències, tots aquelles llengües… Harmonia.

Això és el que el Concili Vaticà II ensenya quan diu que l´Església és “com un sagrament”: ella és signe i instrument de l'espera de Déu, que ja ha parat la taula i es espera. La seva gràcia, a través del seu Esperit, xiuxiueja paraules d'amor al cor de cadascú. A nosaltres ens toca d’amplificar la veu d'aquest xiuxiueig, sense obstaculitzar-lo; d’obrir-li les portes sense aixecar murs. Quant de mal fan les dones i els homes de l'Església quan aixequen murs, quant de mal! Tots, tots, tots! No ens hem de comportar com a “dispensadors de la gràcia” que s'apropien del tresor lligant les mans del Déu misericordiós. Recordeu que vam començar aquesta Assemblea sinodal demanant perdó, experimentant vergonya, reconeixent que tots som beneficiaris de la misericòrdia...

Aquesta no es la forma clàssica d’ajornar les decisions a l'infinit. És la que correspon a l'estil sinodal amb què també s'exercita el ministeri petrí: escoltar, convocar, discernir, decidir i avaluar. I en aquests passos són necessàries les pauses, els silencis, la pregària. És un estil que anem aprenent junts, de mica en mica. L'Esperit Sant ens crida i ens sosté en aquest aprenentatge, que hem de comprendre com a procés de conversió...

Tot això és el do de l'Esperit Sant: és Ell qui crea l'harmonia, és Ell l'harmonia. Sant Basili té una teologia molt bonica sobre això; si podeu, llegiu el tractat de sant Basili sobre l'Esperit Sant. Ell és l’harmonia. Germans i germanes, que l'harmonia també continuï sortint d'aquesta aula i que l’alè del Ressuscitat ens ajudi a compartir els dons rebuts.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Apèndix. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Publicat a Religión en Libertad. Traduït de https://www.religionenlibertad.com/vaticano/260213/leon-xiv-cambiara-curia-edad-guzman-carriquiry_116527.html

Retorn a la pau familiar

Quan es perden els papers

-Papa, em pots deixar el teu ordinador? El necessitaré dilluns per fer un examen a la Uni.

El pare es fa una mica l’orni i li diu a la filla: -Ja saps que no vull que l’ordinador surti de casa.

El dia següent es repeteix la petició: -Em deixaràs l’ordinador? Amb la meva tableta no puc obrir el document on haig de fer l’examen, no tinc l’aplicació que necessito.

El pare es posa tens: -Com és que us deixen fer un examen amb ordinador?

La filla respon: -És un examen online que fem a la classe.

La mare i la germana intervenen: -Li deixaràs? Ho necessita per l’examen.

El pare alça la veu: -No vull que surti de casa. Hi ha documents importants i confidencials i, a més, es pot accedir lliurement perquè no hi ha cap contrasenya que ho impedeixi.

-¿Què faràs?, retruny a tres veus l’oïda del pare.

-No ho sé, contesta de mala manera el pare sentint-se bloquejat i marxa tot seguit a la cuina per rentar la vaixella del sopar.

El seu entossudiment s’interromp quan la mare li diu que la filla ha aconseguit trobar la manera de posar una contrasenya. -Quina vols posar?

L’ànim del pare s’exacerba: -Feu el que us doni la gana.

Quan acaba de rentar els plats, el pare se’n va a l’habitació. S’emporta el llibre que llegeix darrerament i l’epígraf que li pertoca diu: ‘Respon amb calma quan tot crema’ (1). Déu n’hi do! Un epígraf anterior també era prou significatiu: ‘Digues no sense semblar un bord’, està clar que no havia assimilat gaire el seu contingut.

Quan acaba la lectura i surt de l’habitació la filla li diu: -Ho he pogut arreglar, he descobert que a la tableta hi ha altres aplicacions que em permeten obrir el document. Et trec la contrasenya que t’havia posat a l’ordinador.

El pare se sent dolgut amb ell mateix per la manera com ha actuat, però encara conserva un xic d’orgull, aleshores diu amb desdeny: -Me n’alegro.

El pare nota el pes de la ferida que ha provocat i, tot i que més tard li diu a la filla: -He estat un bord, nota que la comunicació està enterbolida, hi ha una interferència interior que encara fa la punyeta.

El dia següent la filla marxarà de casa molt d’hora i no la tornarà a veure-la fins a mitja tarda. Mentre tant el pare li dona voltes a la seva actuació. Pensa en el que escriu Steinhardt: “les tiranies no prohibeixen l'expressió de les veritats, sinó només d'algunes o, més ben dit, d'una, d'aquella que fa mal a la tirania en qüestió” (2). A ell li havien tocat un punt sensible que l’havia tret de polleguera.

També en la prova d’aquell curs de negociació que va fer a l’empresa. S’enfrotava a un company per aconseguir l’objectiu que li demanava el full que li van lliurar, sense saber què desitjava el seu company. Enmig d’ells una taronja que tots dos volien agafar, perquè els deien que d’ella depenia la vida d’un familiar. No se’n van sortir, perquè es van encaparrar ambdós a quedar-se amb la taronja, sense dialogar entre ells. Es van adonar després que un només necessitava la pela i l’altre només la polpa. Tots dos podrien haver aconseguit el que necessitaven.

El llibre que està llegint li recomana abans d’una resposta negativa validar la informació, oferir una alternativa (si es pot) i cuidar el to, però això resulta difícil quan un es tanca en banda.

Al matí el pare continuava inquiet i enmig de la festa dominical va recordar aquella sentència evangèlica: “si en el moment de presentar la teva ofrena a l’altar,  allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l’altar, la teva ofrena i ves primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (3). Fins aleshores havia reconegut la falta, però no havia demanat perdó.

Ho va poder fer quan la filla tornà a casa i se li va apropar per a que li donés un petó. En demanar perdó va rebre com resposta un sincer ‘no passa res’. A partir d’aleshores la comunicació va tornar a lloc.

Uns dies després el pare se’n recordà d’unes paraules del papa Francesc sobre la vida familiar, li ballaven pel cap les paraules permís i perdó. Les va anar a buscar i el conjunt de la intervenció (4) mereix estar gravat arreu en l’estança familiar. Aquí va un tast:

“La catequesi d'avui és com la porta d'entrada d'una sèrie de reflexions sobre la vida de la família, la vida real, amb les seves temps i els seus esdeveniments. Sobre aquesta porta d'entrada estan escrites tres paraules, que ja he fet servir a la plaça d'altres vegades. I aquestes paraules són: «permís», «gràcies», «perdó». En efecte, aquestes paraules obren camí per viure bé a la família, per viure en pau. Són paraules senzilles, però no tan senzilles de portar a la pràctica. Tanquen una gran força: la força de custodiar la casa, fins i tot a través de milers de dificultats i proves; en canvi si falten, a poc a poc s'obren esquerdes que poden fins i tot fer que s'ensorri...

Permís: Entrar a la vida de l'altre, fins i tot quan forma part de la nostra vida, demana la delicadesa d'una actitud no invasora, que renovi la confiança i el respecte...

Gràcies: La gratitud és al cor mateix de la fe: un cristià que no sap donar gràcies és algú que ha oblidat el llenguatge de Déu...

Perdó:  Quan falta, s'obren petites esquerdes —fins i tot sense voler-ho— fins a convertir-se en fosses profundes... Reconèixer el fet d'haver faltat, i mostrar el desig de restituir allò que s'ha tret —respecte, sinceritat, amor— fa dignes del perdó. I així s'atura la infecció. Si no som capaços de disculpar-nos, vol dir que tampoc no som capaços de perdonar. A la casa on no es demana perdó comença a faltar l'aire, les aigües es comencen a veure estancades. Moltes ferides dels afectes, moltes laceracions a les famílies comencen amb la pèrdua d'aquesta preciosa paraula: «Perdona'm». A la vida matrimonial es discuteix, de vegades fins i tot «volen els plats», però us dono un consell: mai acabar el dia sense fer les paus.”

(1) Traduït de Juan Manuel García ‘Pincho’: Ciencias del comportamiento. Editorial: Temas de hoy – 1ª edició, 3ª impressió (2025). 375 pàgines. Capítol 6, pàgines 310 i 297.

(2) Traduït de Nicolae Steinhardt: El diario de la felicidad. Títol original: Jurnalul Fericirii (1991). Editorial: Ediciones Sígueme – Col·lecció: El peso de los días, número 61 – 1ª edició (2007). Traductors: Viorica Patea y Fernando Sánchez Miret. 640 pàgines. Celda 18, pàgina 40

(3) Evangeli segons sant Mateu, capítol 5, versets, 23-24. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1120

(4) Papa Francesc: Audiència General 13 de maig de 2015. Traduït de  https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2015/documents/papa-francesco_20150513_udienza-generale.html