Al voltant del Sínode (3)

Proposta contracultural

Al final del llibre segon Sobre la República, Ciceró posa en boca d'Escipió l'Africà aquesta consideració: «De la mateixa manera que en els instruments de corda o de vent, o en el mateix cant de veus diverses, s'ha de guardar un concert que dona pel seu mateix ajustament unitat i congruència a veus molt diferents, que les oïdes educades no toleren que s'alteri o desentoni, i aquest concert, tot i això, es fa concorde i congruent pel govern de veus molt diferents, així també, una ciutat ben governada és congruent per la unitat de persones molt diferents, per la concòrdia de les classes altes, baixes i mitjanes, com els sons. I la que els músics anomenen harmonia en el cant, és el que a la ciutat s'anomena concòrdia, vincle de benestar segur i òptim per a tota república, ja que aquesta no pot subsistir sense la justícia» (1).

Ciceró ens dona una pauta pel bon govern on tota la ciutadania s’aplega amb l’aixopluc de la justícia per viure en concòrdia. Anàlogament el Document final del Sínode (2) ens exposa un exemple de sinodalitat: «Vivint la conversa en l'Esperit, escoltant-nos els uns als altres, hem percebut la seva presència enmig nostre: la presència d'Aquell que, donant l'Esperit Sant, continua suscitant en  el seu poble una unitat que és harmonia de les diferències.» En el relat de Ciceró és cabdal la justícia, en la sinodalitat és el seguiment de Jesús. De fet, qualsevol realitat eclesial, en totes les seves vessants, ha de testar-se en referència al seguiment de Jesús que procura, tant a nivell individual com col·lectiu.

L'experiència de la resurrecció de Jesús en Maria Magdalena, Pere i 'el deixeble estimat', obre la primera part del Document, que té com a entradeta dos versets de l'Evangeli de Joan (3). Un seguidors que difereixen en edat, experiència de vida, caràcter i qualitats personals; tots ells trasbalsats per la mort de Jesús, que els pot haver desconcertat, abatut o decebut, però no els ha desunit, fan pinya els uns amb els altres: «La seva dependència mútua encarna el cor de la sinodalitat.»

Sant Pau escriu als Corintis: «I si Crist no ha ressuscitat, la vostra fe és il·lusòria, encara viviu en els vostres pecats» (4). D’ací que el Document indiqui: «L'Església existeix per testimoniar al món l'esdeveniment decisiu de la història: la resurrecció de Jesús. El Ressuscitat porta la pau al món i ens fa el do del seu Esperit. El Crist vivent és la font de la veritable llibertat, el fonament de l'esperança que no defrauda, ​​la revelació del veritable rostre de Déu i del destí últim de l'home.»

Li segueix un paràgraf que m'ha fet pensar en l'anomenat ‘mite de la caverna de Plató’ (5): «Els Evangelis ens narren que, per entrar en la fe pasqual i esdevenir-ne testimonis, cal reconèixer el propi buit interior, la foscor de la por, del dubte, del pecat. Però aquells que, en la foscor, tenen el coratge de sortir i posar-se a buscar, descobreixen en realitat que són cercats, cridats pel seu nom, perdonats i enviats juntament amb els germans i germanes.» El pecat, aquesta desafecció de Déu que ens allunya o ens aparta d'Ell, enfosqueix el nostre caminar; necessitem experimentar un moviment continu de conversió per obtenir la intensitat de llum que ens ajudi a descobrir-lo en els nostres afanys diaris i adonar-nos de com, una i altra vegada, abans de decidir-nos a fer el pas Ell ja ens està esperant (6).

He titulat aquest escrit 'proposta contracultural', perquè el que escriu Ciceró i el que indica el primer punt del Document van en sentit contrari del que prolifera en el nostre entorn i a tants altres llocs del món, també en la manera de procedir de molts cristians; actituds que generen controvèrsies, incomprensions i molt de patiment.

Hi ha una característica que he percebut, no sé fins a quin punt encertadament, en el pontificat de Francesc que concorda amb aquest ‘caminar junts’ que proposa: a l'Església hi ha moltes veus de signe diferent i el Sant Pare malda, així ho noto, per a què totes s'expressin en el fòrum adequat, encara que siguin contraposades o semblin contradictòries. Això pot desconcertar quan s’està àvid d’ escoltar paraules sentencioses o aspirar a homogeneïtats impossibles que semblen donar un aire de seguretat incontestable. Penso més aviat que és un antídot per a les corrosives 'capelletes' que tant de mal fan. A més, cal no oblidar el que ens diu l'Evangeli: «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer» (7). Abandonem la xerrameca i la vivència d'un cristianisme 'a la meva manera'; i confiem en l'acció de l'Esperit Sant per a què la cacofonia es transformi en simfonia.

(1) Marco Tul·li Ciceró: Sobre la República, llibre segon. Extret de https://www.mercaba.es/roma/republica_de_ciceron.pdf. Citat per Sant Agustí: La ciutat de Déu, llibre II, capítol XXI. Referència: https://www.augustinus.it/spagnolo/cdd/index2.htm

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Introducció, punt 1. Part I: El cor de la sinodalitat punts 13 i 14. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Evangeli segons sant Joan, capítol 20, versets 1 i 2: «El primer dia de la setmana —el diumenge—,  Maria Magdalena se’n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.  Llavors se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava,  i els diu: “S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat”.» https://www.bci.cat/biblia/capitol/1206

(4) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 15, verset 17. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1269

(5) Veure Plató: La república, llibre VII

(6) Evangeli segons sant Lluc, capítol 15, verset 20: «I se n’anà a trobar el seu pare. Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà.» Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1176

(7) Evangeli segons sant Lluc, capítol 8, verset 17. Referència https://www.bci.cat/biblia/capitol/1169

Al voltant del Sínode (2)

Per a tots els batejats

Anava a missa uns minuts més d’hora del que és habitual perquè havia anat abans a fer una gestió al Centre d’Atenció Primària. Pel camí em trobo a una catequista de la parròquia portant una bossa i escombraries. La saludo dient-li que va molt carregada; em comenta aleshores que va a l’hospital perquè li han de fer un cateterisme al seu marit. Em pregunta si vaig a missa i li ho confirmo. Li desitjo que vagi bé la intervenció i continuo el camí cap a la parròquia. Durant el trajecte penso dues coses: podria haver-me ofert  per llençar les escombraries al container; i també que cal assabentar el mossèn la intervenció que li han de fer al marit. Durant la pregària dels fidels de la missa se n’ha fet esment i tots em pregat per la catequista i el seu marit.

¿Com sé que em parla l’Esperit Sant? Es una pregunta que es va fer al final de la darrera sessió on reflexionem sobre el contingut del document final del Sínode de la sinodalitat. Ho associo a una situació com la que he viscut: hi ha hagut un seguit de circumstàncies imprevistes que han possibilitat que els que participàvem en la missa preguéssim especialment per aquest matrimoni.

Diuen que darrera d’una gran expectació acostuma a produir-se una gran decepció. Això ens pot passar llegint el document final del Sínode, sobretot quan s’ha estat part activa en l’inici de un procés en el que s’han parlat de moltes coses i pot semblar que ha acabat sense gairebé concrecions. ¿Per què pot donar aquesta impressió? Perquè sobretot es posa l’accent en canviar les maneres de fer en tots els estaments de l’Església, des del darrer batejat fins el Sant Pare. D’aquest canvi de procediment sorgiran moltes qüestions i propostes que s’hauran d’estudiar per fer el discerniment apropiat; i per això s’ha constituït el Secretariat General del Sínode i es demana que es «dediquin persones i recursos per a acompanyar el camí de creixement com a Església sinodal en missió»; alhora s’esmenta qui ha de ser el protagonista principal d’aquesta transformació: «Hem invocat el do pasqual de l'Esperit Sant, demanant-li que ens ensenyi què hem de fer i ens mostri el camí a seguir tots junts.»

No es tracta d’una ruptura amb el que hi ha: «Cada nou pas en la vida de l'Església és un retorn a la font, una experiència renovada de l’encontre amb el Ressuscitat que els deixebles van experimentar al cenacle el vespre de Pasqua... Vivint la conversa en l'Esperit, escoltant-nos els uns als altres, hem percebut la seva presència enmig nostre: la presència d'Aquell que, donant l'Esperit Sant, continua suscitant en el seu poble una unitat que és harmonia de les diferències.» A més es fa palès que: «Tot el camí sinodal, arrelat en la Tradició de l'Església, s'ha desenvolupat a la llum del magisteri conciliar. El Concili Vaticà II ha estat, de fet, com una llavor sembrada en el camp del món i de l'Església.» Tampoc se’n desentén del que passa al món, especialment dels fets més colpidors: «Fixar la mirada en el Senyor no ens aparta de els drames de la història, sinó que obre els nostres ulls per reconèixer el patiment que ens envolta i ens penetra».

De la mateixa manera que en el Concili Vaticà II s’estableix una crida universal a la santedat (2), en el Sínode emergeix «una crida a la joia i a la renovació de l'Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei de la seva missió, en la recerca dels maneres per ser-hi fidel.» Abasta tots els batejats, pensant alhora en l’anhelada unitat dels cristians: «Aquesta crida es fonamenta en la identitat baptismal comuna, s'arrela en la diversitat de contextos on l'Església és present i troba la seva unitat a l'únic Pare, l'únic Senyor i l'únic Esperit. Interpel·la tots els batejats, sense excepció: “Tot el Poble de Déu és subjecte de l´anunci de l´Evangeli. En ell, tot batejat és convocat per ser protagonista de la missió, perquè tots som deixebles missioners” (3).»

El darrer fragment que reprodueixo té a veure amb les tensions que es generen al voltant d’un esdeveniment com aquest: «No amaguem que hem experimentat cansament, la resistències al canvi i la temptació de fer prevaldre les nostres idees sobre l'escolta de la Paraula de Déu i sobre la pràctica del discerniment. Tanmateix, la misericòrdia de Déu, Pare ple de tendresa, ens permet cada cop purificar els nostres cors i continuar el nostre camí... Això ens ha fet comprendre que la sinodalitat exigeix ​​penediment i conversió. En la celebració del sagrament de la misericòrdia de Déu ens sentim estimats incondicionalment: la duresa dels cors és vençuda i se’ns obre a la comunió. Per això volem ser una Església misericordiosa, capaç de compartir amb tothom el perdó i la reconciliació que venen de Déu: pura gràcia de la qual no som amos, sinó només testimonis.»

El Sant Pare ens demana acollir el Sínode, i això suposa, interessar-nos-en i participar en la mesura de les nostres possibilitats. Però, com tot el que té a veure amb créixer dins de l’Església, serà eficaç si va acompanyat del desig de conversió, és a dir, d’emmirallar-se en el Senyor per anar conformant la nostra vida a la seva voluntat, una tasca que no es detura mai. L’alè de l’Esperit Sant no mancarà, però cal que ens ho creguem de debò.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Introducció, punts 1 a 12, pàgines 9 a 18. Enllaç oficial en espanyol: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Traduït de Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen gentium, capítol 5, punt 42: «Queden convidats i fins i tot obligats tots els fidels cristians a cercar insistentment la santedat i la perfecció dins del propi estat.» Extret de: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(3) Traduït de Comissió Teològica Internacional, punt 53: La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església: «A l'Església, la sinodalitat es viu al servei de la missió. Ecclesia peregrinans natura seva missionària est, “ella existeix per evangelitzar”. Tot el Poble de Déu és el subjecte de l´anunci de l´Evangeli. En ell, tot batejat és convocat per ser protagonista de la missió perquè tots som deixebles missioners. L'Església està cridada a activar en sinergia sinodal els ministeris i els carismes presents en la seva vida per discernir, en actitud d'escolta de la veu de l'Esperit, els camins de l'evangelització.» Extret de https://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_cti_20180302_sinodalita_sp.html

Al voltant del Sínode (1)

Encàrrec i repte

Un cop acabades les trobades a la parròquia per reflexionar sobre les catequesis del Sant Pare Francesc sobre l’oració, es va proposar continuar-les aprofitant la publicació en paper del document final del anomenat Sínode de la sinodalitat (1), un document que també podeu obtenir, llegir i consultar a Internet (2).

La majoria del presents vam participar en les reunions preparatòries del Sínode que es van fer a la parròquia, quines conclusions es van traslladar al bisbat. En apropar-nos al document final del Sínode una de les temptacions que podem tenir és la curiositat per esbrinar ‘que hi ha del que vaig o vam proposar’. Penso, però, que ja vam fer el que ens pertocava i ara el que toca és reflexionar sobre el contingut d’aquest document per observar com ens afecta i de quina manera podem aplicar-lo a la nostra vida i al desenvolupament de la comunitat parroquial.

Els canvis acostumen a inquietar-nos perquè ens treuen del que s’anomena zona de confort o statu quo. Ens agradi més a menys el que hi ha, ens anem adaptant; l’arribada d’un canvi suposa trencar l’equilibri en el que ens hem instal·lat i, poc o molt, genera una incertesa que ens incomoda. Pel catòlic laic corrent els sínodes eren quelcom adreçat a especialistes i les seves conclusions es coneixien a través de l’exhortació apostòlica que feia el Sant Pare a posteriori, si s’hi parava atenció en ella. Però aquest cop el Sant Pare ha volgut involucrar a tots els catòlics, fins i tot a persones que sense ser-ho podien tenir alguna cosa que aportar. És a dir, les dues assemblees generals del sínode que s’han celebrat han estat precedides per una moguda impressionant i això no para aquí.

El primer que ens preguntem és com es pot encabir tot el treball realitzat en un document. En la ‘Nota d’acompanyament del Sant Pare Francesc’ que el precedeix es diu: «El Document final de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes recull els fruits d'un camí marcat per l'escolta del Poble de Déu i pel discerniment dels pastors. Deixant-nos il·luminar per l'Esperit Sant, tota l'Església ha estat cridada a llegir la seva pròpia experiència i a identificar els passos a seguir per viure la comunió, realitzar la participació i promoure la missió que Jesucrist li ha confiat...»

Quina valoració fa el Sant Pare de aquest document?: «Reconeixent el valor del camí sinodal realitzat, lliuro ara a tota l'Església les indicacions contingudes al Document final, com a retorn de tot el que ha madurat al llarg  d’aquests anys, a través de l'escolta i el discerniment, i com a orientació autoritzada per a la seva vida i la seva missió. El Document final participa del Magisteri ordinari del Successor de Pere i com a tal demano que sigui acollit.» És a dir, no hi haurà una exhortació apostòlica de Francesc referida al sínode, tot remarcant el Sant Pare que «la sinodalitat és el marc interpretatiu adequat per a comprendre el ministeri jeràrquic.»

L’Assemblea ha acabat però la tasca per incorporar l’estil sinodal a tots els estaments de l’Església suposarà un esforç important pel que suposa de canvi de mentalitat en la manera de viure el catolicisme: «Ara el camí continua a les Esglésies locals i les seves agrupacions, valorant i tenint molt en compte el Document final...», tenint en compte alhora que «la conclusió de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes no posa fi al procés sinodal». Un procés que reforça la idea de comunitat i de compromís. Fa uns anys vaig llegir ‘Roma, dulce hogar’, un llibre en que el matrimoni Hahn, Kimberly i Scott, exposa el seu procés de conversió des de una branca del protestantisme. Un dels fragments que em va cridar l’atenció és el següent: «Quan els protestants evangèlics es converteixen al catolicisme, sovint entren en una mena de “trauma cultural religiós”, han deixat enrere congregacions en què es canta a ple pulmó, amb una predicació pràctica basada en la Bíblia, un to conservador profamília al púlpit, i un viu sentit de comunitat; amb diverses reunions de pregària, companyonia i estudi bíblic entre les que poden escollir cada setmana. En contrast, la parròquia catòlica mitjana generalment va més aviat parca en aquests aspectes, encara que els nous conversos normalment senten que ells “han tornat a casa” en fer-se catòlics, no sempre se “senten a casa” a les seves noves famílies parroquials. Kimberly i jo vam poder experimentar-ho» (3). La fe es pot viure a nivell d’usuari; es pot participar en les cerimònies com un consumidor o com un espectador; potser així hom se sent consolat pensant que compleix i que ja és suficient a nivell comunitari; però d’aquesta desafecció se’n ressent tota l’Església.

En quant a les expectatives, subratllo dos fragments de la Nota: «El Document... no és “estrictament normatiu” i que “la seva aplicació requerirà diverses mediacions”. Això no significa que no comprometi  a partir d'ara les Esglésies a prendre decisions coherents amb el que s'hi indica... a través de els processos de discerniment i de presa de decisions previstos pel dret i pel Document mateix.» D’altra banda reitera l’expressat en Amoris laetitia: «No totes les discussions doctrinals, morals o pastorals han de ser resoltes amb intervencions magisterials. Naturalment, a l'Església cal una unitat de doctrina i de praxi, però això no impedeix que subsisteixin diferents maneres d'interpretar alguns aspectes de la doctrina o algunes conseqüències que se'n deriven. Això passarà fins que l'Esperit ens porti a la veritat completa (4), és a dir, quan ens introdueixi perfectament en el misteri de Crist i ho puguem veure tot amb la seva mirada. A més, a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals» (5).

El Sant Pare, a través de les conclusions del Sínode, ens fa a tots els catòlics un encàrrec que és alhora un repte per ser part activa en el camí terrenal que ha de recórrer l’Església. En els següents escrits aniré esgranant el contingut del document esmentat al ritme que ho tractem en les trobades. Ho comparteixo amb el desig que us interesseu per conèixer-lo i treballar-lo si no ho esteu fent.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines.

(2) Francisco, XVI Asamblea General ordinària del Sínodo de los Obispos: Por una Iglesia sinodal: comunión, participación y misión. Enllaç: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Scott y Kimberly Hahn: Roma dulce hogar (Rome Sweet Home) 1993 – Ediciones Rialp 20ª edición 2014. Traducció de Miguel Martín. Capítol 9, pàgines 181-182.

(4) Evangeli segons sant Joan capítol 16, verset 13: «Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera.  Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor.» Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1202

(5) Exhortació apostòlica Amoris Laetitia, punt número 3. Referència: https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20160319_amoris-laetitia.html