Al voltant del Sínode (2)

Per a tots els batejats

Anava a missa uns minuts més d’hora del que és habitual perquè havia anat abans a fer una gestió al Centre d’Atenció Primària. Pel camí em trobo a una catequista de la parròquia portant una bossa i escombraries. La saludo dient-li que va molt carregada; em comenta aleshores que va a l’hospital perquè li han de fer un cateterisme al seu marit. Em pregunta si vaig a missa i li ho confirmo. Li desitjo que vagi bé la intervenció i continuo el camí cap a la parròquia. Durant el trajecte penso dues coses: podria haver-me ofert  per llençar les escombraries al container; i també que cal assabentar el mossèn la intervenció que li han de fer al marit. Durant la pregària dels fidels de la missa se n’ha fet esment i tots em pregat per la catequista i el seu marit.

¿Com sé que em parla l’Esperit Sant? Es una pregunta que es va fer al final de la darrera sessió on reflexionem sobre el contingut del document final del Sínode de la sinodalitat. Ho associo a una situació com la que he viscut: hi ha hagut un seguit de circumstàncies imprevistes que han possibilitat que els que participàvem en la missa preguéssim especialment per aquest matrimoni.

Diuen que darrera d’una gran expectació acostuma a produir-se una gran decepció. Això ens pot passar llegint el document final del Sínode, sobretot quan s’ha estat part activa en l’inici de un procés en el que s’han parlat de moltes coses i pot semblar que ha acabat sense gairebé concrecions. ¿Per què pot donar aquesta impressió? Perquè sobretot es posa l’accent en canviar les maneres de fer en tots els estaments de l’Església, des del darrer batejat fins el Sant Pare. D’aquest canvi de procediment sorgiran moltes qüestions i propostes que s’hauran d’estudiar per fer el discerniment apropiat; i per això s’ha constituït el Secretariat General del Sínode i es demana que es «dediquin persones i recursos per a acompanyar el camí de creixement com a Església sinodal en missió»; alhora s’esmenta qui ha de ser el protagonista principal d’aquesta transformació: «Hem invocat el do pasqual de l'Esperit Sant, demanant-li que ens ensenyi què hem de fer i ens mostri el camí a seguir tots junts.»

No es tracta d’una ruptura amb el que hi ha: «Cada nou pas en la vida de l'Església és un retorn a la font, una experiència renovada de l’encontre amb el Ressuscitat que els deixebles van experimentar al cenacle el vespre de Pasqua... Vivint la conversa en l'Esperit, escoltant-nos els uns als altres, hem percebut la seva presència enmig nostre: la presència d'Aquell que, donant l'Esperit Sant, continua suscitant en el seu poble una unitat que és harmonia de les diferències.» A més es fa palès que: «Tot el camí sinodal, arrelat en la Tradició de l'Església, s'ha desenvolupat a la llum del magisteri conciliar. El Concili Vaticà II ha estat, de fet, com una llavor sembrada en el camp del món i de l'Església.» Tampoc se’n desentén del que passa al món, especialment dels fets més colpidors: «Fixar la mirada en el Senyor no ens aparta de els drames de la història, sinó que obre els nostres ulls per reconèixer el patiment que ens envolta i ens penetra».

De la mateixa manera que en el Concili Vaticà II s’estableix una crida universal a la santedat (2), en el Sínode emergeix «una crida a la joia i a la renovació de l'Església en el seguiment del Senyor, en el compromís al servei de la seva missió, en la recerca dels maneres per ser-hi fidel.» Abasta tots els batejats, pensant alhora en l’anhelada unitat dels cristians: «Aquesta crida es fonamenta en la identitat baptismal comuna, s'arrela en la diversitat de contextos on l'Església és present i troba la seva unitat a l'únic Pare, l'únic Senyor i l'únic Esperit. Interpel·la tots els batejats, sense excepció: “Tot el Poble de Déu és subjecte de l´anunci de l´Evangeli. En ell, tot batejat és convocat per ser protagonista de la missió, perquè tots som deixebles missioners” (3).»

El darrer fragment que reprodueixo té a veure amb les tensions que es generen al voltant d’un esdeveniment com aquest: «No amaguem que hem experimentat cansament, la resistències al canvi i la temptació de fer prevaldre les nostres idees sobre l'escolta de la Paraula de Déu i sobre la pràctica del discerniment. Tanmateix, la misericòrdia de Déu, Pare ple de tendresa, ens permet cada cop purificar els nostres cors i continuar el nostre camí... Això ens ha fet comprendre que la sinodalitat exigeix ​​penediment i conversió. En la celebració del sagrament de la misericòrdia de Déu ens sentim estimats incondicionalment: la duresa dels cors és vençuda i se’ns obre a la comunió. Per això volem ser una Església misericordiosa, capaç de compartir amb tothom el perdó i la reconciliació que venen de Déu: pura gràcia de la qual no som amos, sinó només testimonis.»

El Sant Pare ens demana acollir el Sínode, i això suposa, interessar-nos-en i participar en la mesura de les nostres possibilitats. Però, com tot el que té a veure amb créixer dins de l’Església, serà eficaç si va acompanyat del desig de conversió, és a dir, d’emmirallar-se en el Senyor per anar conformant la nostra vida a la seva voluntat, una tasca que no es detura mai. L’alè de l’Esperit Sant no mancarà, però cal que ens ho creguem de debò.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Introducció, punts 1 a 12, pàgines 9 a 18. Enllaç oficial en espanyol: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Traduït de Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen gentium, capítol 5, punt 42: «Queden convidats i fins i tot obligats tots els fidels cristians a cercar insistentment la santedat i la perfecció dins del propi estat.» Extret de: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(3) Traduït de Comissió Teològica Internacional, punt 53: La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església: «A l'Església, la sinodalitat es viu al servei de la missió. Ecclesia peregrinans natura seva missionària est, “ella existeix per evangelitzar”. Tot el Poble de Déu és el subjecte de l´anunci de l´Evangeli. En ell, tot batejat és convocat per ser protagonista de la missió perquè tots som deixebles missioners. L'Església està cridada a activar en sinergia sinodal els ministeris i els carismes presents en la seva vida per discernir, en actitud d'escolta de la veu de l'Esperit, els camins de l'evangelització.» Extret de https://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_cti_20180302_sinodalita_sp.html