Al voltant del Sínode (1)

Encàrrec i repte

Un cop acabades les trobades a la parròquia per reflexionar sobre les catequesis del Sant Pare Francesc sobre l’oració, es va proposar continuar-les aprofitant la publicació en paper del document final del anomenat Sínode de la sinodalitat (1), un document que també podeu obtenir, llegir i consultar a Internet (2).

La majoria del presents vam participar en les reunions preparatòries del Sínode que es van fer a la parròquia, quines conclusions es van traslladar al bisbat. En apropar-nos al document final del Sínode una de les temptacions que podem tenir és la curiositat per esbrinar ‘que hi ha del que vaig o vam proposar’. Penso, però, que ja vam fer el que ens pertocava i ara el que toca és reflexionar sobre el contingut d’aquest document per observar com ens afecta i de quina manera podem aplicar-lo a la nostra vida i al desenvolupament de la comunitat parroquial.

Els canvis acostumen a inquietar-nos perquè ens treuen del que s’anomena zona de confort o statu quo. Ens agradi més a menys el que hi ha, ens anem adaptant; l’arribada d’un canvi suposa trencar l’equilibri en el que ens hem instal·lat i, poc o molt, genera una incertesa que ens incomoda. Pel catòlic laic corrent els sínodes eren quelcom adreçat a especialistes i les seves conclusions es coneixien a través de l’exhortació apostòlica que feia el Sant Pare a posteriori, si s’hi parava atenció en ella. Però aquest cop el Sant Pare ha volgut involucrar a tots els catòlics, fins i tot a persones que sense ser-ho podien tenir alguna cosa que aportar. És a dir, les dues assemblees generals del sínode que s’han celebrat han estat precedides per una moguda impressionant i això no para aquí.

El primer que ens preguntem és com es pot encabir tot el treball realitzat en un document. En la ‘Nota d’acompanyament del Sant Pare Francesc’ que el precedeix es diu: «El Document final de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes recull els fruits d'un camí marcat per l'escolta del Poble de Déu i pel discerniment dels pastors. Deixant-nos il·luminar per l'Esperit Sant, tota l'Església ha estat cridada a llegir la seva pròpia experiència i a identificar els passos a seguir per viure la comunió, realitzar la participació i promoure la missió que Jesucrist li ha confiat...»

Quina valoració fa el Sant Pare de aquest document?: «Reconeixent el valor del camí sinodal realitzat, lliuro ara a tota l'Església les indicacions contingudes al Document final, com a retorn de tot el que ha madurat al llarg  d’aquests anys, a través de l'escolta i el discerniment, i com a orientació autoritzada per a la seva vida i la seva missió. El Document final participa del Magisteri ordinari del Successor de Pere i com a tal demano que sigui acollit.» És a dir, no hi haurà una exhortació apostòlica de Francesc referida al sínode, tot remarcant el Sant Pare que «la sinodalitat és el marc interpretatiu adequat per a comprendre el ministeri jeràrquic.»

L’Assemblea ha acabat però la tasca per incorporar l’estil sinodal a tots els estaments de l’Església suposarà un esforç important pel que suposa de canvi de mentalitat en la manera de viure el catolicisme: «Ara el camí continua a les Esglésies locals i les seves agrupacions, valorant i tenint molt en compte el Document final...», tenint en compte alhora que «la conclusió de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes no posa fi al procés sinodal». Un procés que reforça la idea de comunitat i de compromís. Fa uns anys vaig llegir ‘Roma, dulce hogar’, un llibre en que el matrimoni Hahn, Kimberly i Scott, exposa el seu procés de conversió des de una branca del protestantisme. Un dels fragments que em va cridar l’atenció és el següent: «Quan els protestants evangèlics es converteixen al catolicisme, sovint entren en una mena de “trauma cultural religiós”, han deixat enrere congregacions en què es canta a ple pulmó, amb una predicació pràctica basada en la Bíblia, un to conservador profamília al púlpit, i un viu sentit de comunitat; amb diverses reunions de pregària, companyonia i estudi bíblic entre les que poden escollir cada setmana. En contrast, la parròquia catòlica mitjana generalment va més aviat parca en aquests aspectes, encara que els nous conversos normalment senten que ells “han tornat a casa” en fer-se catòlics, no sempre se “senten a casa” a les seves noves famílies parroquials. Kimberly i jo vam poder experimentar-ho» (3). La fe es pot viure a nivell d’usuari; es pot participar en les cerimònies com un consumidor o com un espectador; potser així hom se sent consolat pensant que compleix i que ja és suficient a nivell comunitari; però d’aquesta desafecció se’n ressent tota l’Església.

En quant a les expectatives, subratllo dos fragments de la Nota: «El Document... no és “estrictament normatiu” i que “la seva aplicació requerirà diverses mediacions”. Això no significa que no comprometi  a partir d'ara les Esglésies a prendre decisions coherents amb el que s'hi indica... a través de els processos de discerniment i de presa de decisions previstos pel dret i pel Document mateix.» D’altra banda reitera l’expressat en Amoris laetitia: «No totes les discussions doctrinals, morals o pastorals han de ser resoltes amb intervencions magisterials. Naturalment, a l'Església cal una unitat de doctrina i de praxi, però això no impedeix que subsisteixin diferents maneres d'interpretar alguns aspectes de la doctrina o algunes conseqüències que se'n deriven. Això passarà fins que l'Esperit ens porti a la veritat completa (4), és a dir, quan ens introdueixi perfectament en el misteri de Crist i ho puguem veure tot amb la seva mirada. A més, a cada país o regió es poden buscar solucions més inculturades, atentes a les tradicions i als desafiaments locals» (5).

El Sant Pare, a través de les conclusions del Sínode, ens fa a tots els catòlics un encàrrec que és alhora un repte per ser part activa en el camí terrenal que ha de recórrer l’Església. En els següents escrits aniré esgranant el contingut del document esmentat al ritme que ho tractem en les trobades. Ho comparteixo amb el desig que us interesseu per conèixer-lo i treballar-lo si no ho esteu fent.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines.

(2) Francisco, XVI Asamblea General ordinària del Sínodo de los Obispos: Por una Iglesia sinodal: comunión, participación y misión. Enllaç: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Scott y Kimberly Hahn: Roma dulce hogar (Rome Sweet Home) 1993 – Ediciones Rialp 20ª edición 2014. Traducció de Miguel Martín. Capítol 9, pàgines 181-182.

(4) Evangeli segons sant Joan capítol 16, verset 13: «Quan vingui l’Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera.  Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l’esdevenidor.» Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1202

(5) Exhortació apostòlica Amoris Laetitia, punt número 3. Referència: https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20160319_amoris-laetitia.html