dilluns, 22 de juny del 2015

Ambiciones

Contrastes

Miriam Fernández
Míriam Fernández es una joven cantautora que nació con parálisis cerebral. Ganó una de las ediciones del concurso “Tú si que vales”. En uno de los congresos “Lo que de verdad importa” (1) narraba la historia de su vida y decía: “Mi vida cambió cuando dejé de preguntarme ‘por qué a mí’ y empecé a pensar ‘para qué’”.

Cuando dentro de los innumerables casos de corrupción que están aflorando observo a implicados que podrían vivir más que holgadamente con sus ingresos ordinarios aprovecharse de su posición para obtener ingresos ilícitos, cuya acumulación nunca les parece suficiente, y dedicar gran parte de su tiempo a jugar al escondite con ellos (blanqueo, paraísos fiscales, empresas pantalla, testaferros…), me pregunto: ¿para qué?, ¿en qué enriquece su vida?

Contaba Míriam que ante su realidad, las limitaciones físicas y sociales de su discapacidad, descubrió que había dos opciones: “amargarme y amargar a quien está a mi alrededor o ser feliz y contribuir a la felicidad de los otros”. Y ella escogió la segunda.

Además de exigir que los responsables de la corrupción den cuenta a la sociedad de sus actos, todos estos hechos nos deberían llevar a pensar que en su raíz suele anidar una ambición desmesurada. Cuesta aceptar las limitaciones y se puede tener la tentación de buscar caminos tortuosos para aparentar ser el más listo de la clase y, a menudo, se acaba con las vergüenzas al aire.

El testimonio de Míriam es un ejemplo de sana ambición para sobreponerse a las dificultades que encontramos en nuestra vida.

(1) Celebrado el 13 de abril de 2012 en A Coruña. Podéis ver su testimonio completo en Youtube: www.youtube.com/watch?v=5kaUvGb-6U0 


dilluns, 15 de juny del 2015

Irene Villa

Desde que leí Saber que se puede quedó grabado en mi memoria el siguiente fragmento: “La gente que venía a verme (al hospital) se asombraba de que pudiera sonreír. Pero yo me sentía feliz. Porque hice caso a mi madre. Ella me dijo:
-Irene, tenemos dos opciones. La primera es vivir siempre amargadas, sufriendo, maldiciendo a quienes nos han hecho esto y encerrarnos a llorar. La segunda es mirar hacia delante y luchar con valor y optimismo por recuperar nuestras vidas.
No me lo pensé dos veces y, a pesar de mi corta edad, contesté:
-Mamá, elijo lo segundo. Decido que mi vida empieza aquí. Que he nacido sin piernas.” (1)

Se han hecho públicos unos lamentables comentarios vertidos en Twitter por el concejal del Ayuntamiento de Madrid Guillermo Zapata, que en algún caso la mencionaban. Y ¿cómo ha reaccionado Irene? Una vez más de manera sorprendente para el común de los mortales, dejando perplejo al periodista radiofónico que la entrevistaba.

Pero es que Irene demuestra día a día que lo que he transcrito de su libro no era una simple anécdota o un bonito relato literario sino una actitud que encarna en su vida.

A raíz de lo ocurrido viene al caso exponer también otro fragmento del mismo libro donde Irene expresa sus deseos: “Me encantaría poder abrir las mentes de los intolerantes, vaciar de odio a los violentos, enseñar al mundo a ser feliz. Todo sería mucho más fácil si fuéramos capaces de comprender a los demás, de ver la realidad desde otro punto de vista y de poder sonreír en los momentos más difíciles. Si pudiéramos comprender los motivos de quien piensa de otro modo, existiría el entendimiento. Si al menos fuéramos capaces de respetar otras posturas, existiría la paz.

Nunca me he sentido víctima porque creo que esa actitud no ayuda. Además, no se puede vivir pensando que te han puesto una bomba. Sencillamente, volví a nacer. Pero sin piernas. Pensar lo otro solo conseguiría sembrar deseos de venganza. Crearía resentimiento y desesperanza. No hay tiempo para el odio porque no hay paz sin perdón. Perdono para vivir. Creo que algún día llegará la convivencia pacífica de todas las culturas.” (2)

(1) Irene Villa: Saber que se puede. Veinte años después. Editorial Martínez Roca. II. Las barreras las pones tú. La fuerza del corazón. Página 147
(2) Ibidem. Introducción. Página 21


dissabte, 13 de juny del 2015

Relleu a l'arquebisbat de Barcelona

Fa tres anys que l’arquebisbe de Barcelona va presentar la preceptiva renúncia al seu càrrec en complir els 75 anys. Cercant paral·lelismes amb el que ha succeït a Madrid sembla que el relleu està a tocar, tot i que no ha de ser així necessàriament, i aquesta expectativa intensifica els moviments que des de diferents àmbits volen influir en la decisió que es prengui.

Què es podria demanar als diferents actors que hi participen?

Als que han de fer la proposta al Sant Pare, que siguin prudents, és a dir, que estudiïn amb profunditat el cas, que cerquin el consell més adient i que decideixin en el moment més oportú en favor de la comunitat afectada.

A l’actual arquebisbe, que treballi amb intensitat fins el darrer moment del seu mandat en benefici de la diòcesi, que no dificulti l’elecció del seu successor, i que, un cop es realitzi el relleu, sigui un lleial col·laborador del nou responsable. La resistència a passar a un segon pla, perdent poder i influència, sol ser la temptació més gran a que s’enfronten els que han ocupat càrrecs de responsabilitat. Quin gran exemple ens està donant en aquest aspecte el papa emèrit Benet XVI!

Als candidats, que la tasca que se’ls proposa és la de servir al poble que li és confiat i que la dignitat que se’ls pot atorgar supera amb escreix els seus mèrits. Hi han eclesiàstics massa preocupats en fer carrera, però és mal camí cercar honors en l’Església, només cal llegir l’Evangeli: De què li serveix a l’home... (Mateu 16, 26).


Al conjunt dels fidels, que vivint cada dia millor la nostra fe des del lloc i la responsabilitat que tinguem i pregant per l’actual i el pròxim bisbe, com ens demana el Sant Pare per a ell, és la millor manera que tenim els cristians d’influir en la vida de l’Església. Deixar de banda les preferències personals o de grup en avaluar el tarannà i biografia de qui sigui escollit és el gran repte a que ens enfrontem. Però fins aleshores toca fer pinya amb el arquebisbe Lluís.

Aquest escrit fou enviat a la secció de cartes dels lectors de El Periódico

divendres, 12 de juny del 2015

Entrevista a Albert Riera de la Cooperativa La Fageda



En el capítol 10 del programa “Viure des de l’essència” de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, xip/tv, es va entrevistar al meu amic Albert Riera, responsable de comunicació de la Cooperativa La Fageda, parlant sobre aquesta magnífica iniciativa de gran repercussió social a la comarca de la Garrotxa.

Ho trobareu a la següent adreça:

Entrevista a l'actor Xavier Boada



En el capítol 29 del programa País Km. 0 de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya, xip/tv, dedicat a Manlleu es va entrevistar a l’actor Xavier Boada, que fa un repàs a la seva vida professional. Especialment interessant la resposta a la darrera pregunta referent a la memorització dels textos teatrals.
Ho trobareu a la següent adreça:

dijous, 11 de juny del 2015

Entrevista al sacerdote Luis de Lezama


Hace unos meses, mientras conducía, oí en Radio 5 Todo Noticias una entrevista que le hicieron en 24 horas de Radio Nacional de España al sacerdote Luís de Lezama, más adelante la capturé en el archivo fonográfico de RNE, y la volví a escuchar. Me causó la misma grata impresión y deseo compartir con vosotros este documento. ¡Que os aproveche!

Aquí está la dirección:
http://www.rtve.es/alacarta/audios/24-horas/24-horas-entrevista-padre-luis-lezama-21-11-14/2869817/