Ser mare

Molt abans del naixement

El dol acostuma a costar de pair. A més a més, es pot dir que no hi ha dos dols que siguin iguals. Això fa que no tan sols resulti costerut conduir-lo a qui el pateix, sinó també a aquells disposats a fer-li costat. ¿Com es pot arribar consolar d’una manera adient? El millor consol gairebé reclama una perfecta comunió entre ambdues parts afectades per a ser prou profitós. Cal tenir present que també s’ha d’aprendre a consolar, oblidant-se de la pròpia perspectiva per endinsar-se en la perspectiva de l’altre, afinant l’escolta i mesurant les paraules.

En el llibre autobiogràfic Visc, i visc, i visc, Maggie O’Farrell exposa diverses situacions de dol que ha patit. Una d’elles, l’avortament espontani en el segon embaràs, l’aborda en el capítol Fetus i flux sanguini (2005) on expressa el que suposa per a ella ser mare, un sentiment que queda reflectit en el següent fragment:

«Hi ha pel món un corrent de pensament que espera que les dones superin un avortament com si no hagués passat res, que espera que el metabolitzin tot seguit i tornin a fer vida normal. És com una regla dolenta, li va dir a una amiga meva, enèrgicament, la seva sogra.

Davant d'això, pregunto: ¿per què? ¿Per què hem de fer com si no fos res fora del normal? Concebre una vida i després perdre-la no és normal; no és normal en absolut. Aquestes desaparicions s'haurien de tenir en compte, s'haurien de respectar, s'haurien d'afrontar com es mereixen. És una vida, per molt petita i germinal que sigui. És un conjunt de cèl·lules teves i, en la major part dels casos, d'algú a qui estimes. Sí, esclar que cada dia passen coses pitjors; això no ho negaria ningú amb dos dits de front. Però fent com si, un avortament no fos res, com si fos una cosa que poguessis tirar a l'esquena i continuar com si res, ens perjudiquen molt a nosaltres mateixos, als nostres fills vius, a aquests éssers naixents que han viscut només dins nostre, a la persona que ens hem imaginat durant el breu embaràs, a aquests fills fantasma que encara portem el cap, els que no van sobreviure.

Durant la setmana mateixa en què hauria d'haver nascut un nen que no vaig tenir a causa d'un avortament, vaig trobar el passatge següent a les memòries de Hilary Mantel, Giving Up the Ghost:

“La vida dels fills comença molt abans del naixement, abans de la concepció, i si queda estroncada per un avortament o simplement no és materialitza, es converteix en un fantasma de la nostra vida [...] El nonat, tant si té nom com si no, tant sí és reconegut com si no, troba una manera d'insistir: una manera de fer sentir la seva presència”» (1).

(1) Maggie O’Farrell: Visc, i visc, i visc. Disset topades amb la mort. Títol original: I am, I am, I am: seventeen brushes with death (2017). Editorial: L’altra editorial – 1ª edició (2019). Traductor: Marc Rubió Rodon. 247 pàgines. Capítol Fetus i flux sanguini (2005). Pàgines 98-99

Davant de qui ens agenollem

Disposats a quedar en evidència?

Aquests darrers dies hem assistit al visionat d’un munt d’imatges en el que uns alts càrrecs polítics feien unes contundents, fins i tot vehements, afirmacions sobre una qüestió fa no gaire. Ara es veuen obligats a empassar-se-les perquè els interessos polítics del moment els obliga a fer-ho. No és el primer cop que això passa i, malauradament, tampoc serà l’últim. Potser a alguns aquesta experiència els serveix per ser més mesurats en endavant.

Serguei Dovlàtov relata a L’ofici el que va experimentar a l’Unió Soviètica quan mirava d’obrir-se pas com escriptor, una professió que considerava com la raó de ser de la seva vida: «un escriptor no pot abandonar la seva ocupació. Això li alteraria irremeiablement la personalitat» (1). En una ocasió un amic seu li proposa de fer un article per la revista on treballava, una de les publicacions del règim. S’hi avé amb desgana tot pensant que l’ajudaria prosperar en la seva professió. Procura fer-ho de manera que els responsables de la publicació quedin satisfets pel seu contingut: «Vaig decidir deixar de banda l'honor durant un temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat ‘per encàrrec’. Dos plecs d'un nyap vomitiu i dolçàs». Tot i així el seu escrit va ser rebutjat. L’amic irònicament li diu: «És massa bo per a nosaltres»; i ell respon: «Però si no pot ser més dolent» i l’amic li diu que pot comprovar que hi ha coses pitjors que es publiquen a la revista. Dovlàtov deixa aleshores una reflexió per emmarcar: «Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre l’ànima al diable i que n’havia tret? Doncs n’havia tret que li havia acabat regalant, l'anima, al diable» (2).

Escriu Fiodor Dovstoievski a L’adolescent: «L'home no pot viure sense agenollar-se. Si rebutja Déu, s'agenolla davant d'un ídol. No hi ha ateus sinó idòlatres». Hom ha de decidir sovint davant de qui s’agenolla, per molt que presumeixi de ser un lliurepensador. Però aquesta idolatria no és exclusiva dels ateus o agnòstics; també n’hi han creients idòlatres. Fabrice Hadjadj els identifica com 'laics secularitzats', tot i que també cal incloure en la descripció a alguns clergues i religiosos: «El laic secularitzat és esquizofrènic: per a ell, el Cèsar és Déu, però com a dues entitats del mateix ordre, juxtaposades i compartimentades, sense comunicació entre elles, perquè no hi ha un manual d'ús de la missió. D'altra banda, també és aquesta la característica de la secularització: no hi ha absència de religió, sinó una consideració de la religió com una cosa que és a part, com un afegit, una activitat meditativa que ajuda al desenvolupament personal exactament com una sessió de fitness manté la forma física. En síntesi, un tipus de consum» (3).

La nostra honorabilitat, la més íntima, sempre està a prova de les circumstàncies que ens envolten. No te a veure amb els reconeixements que rebem, ni els càrrecs que ocupem, ni el nivell de vida que ens podem permetre. Podem anar per la vida trampejant, movent-nos per una superfície que ens resulta còmoda o anar-nos enriquint interiorment, tot sortejant la força de l'onatge social que de vegades ens vol arrossegar allà on no volem, ni ens convé, anar. Sempre hi estem, però, a temps per a modificar el rumb, si s’escau.

(1) Serguei Dovlàtov: L'ofici (1985). Editorial: LaBreu edicions – Col·lecció: La intrusa, número 22 - 1ª edició (2018). Traductor: Miquel Cabal Guarro. 227 pàgines. Primera part: El llibre invisible, pàgina 31.

(2) Dovlàtov: L'ofici, Primera part: El llibre invisible, pàgina 45.

(3) Fabrice Hadjadj: Por qué dar la vida a un mortal y otras lecciones. Títol original: Perché dare la vita a un mortale (2020). Editorial: Rialp – Col·lecció: Pensamiento actual, número 30 – 1ª edició (2020). Traductora: Elena Álvarez. 219 pàgines. Capítol 7, epígraf: Una misión divina, pàgines 144-145