Ser mare

Molt abans del naixement

El dol acostuma a costar de pair. A més a més, es pot dir que no hi ha dos dols que siguin iguals. Això fa que no tan sols resulti costerut conduir-lo a qui el pateix, sinó també a aquells disposats a fer-li costat. ¿Com es pot arribar consolar d’una manera adient? El millor consol gairebé reclama una perfecta comunió entre ambdues parts afectades per a ser prou profitós. Cal tenir present que també s’ha d’aprendre a consolar, oblidant-se de la pròpia perspectiva per endinsar-se en la perspectiva de l’altre, afinant l’escolta i mesurant les paraules.

En el llibre autobiogràfic Visc, i visc, i visc, Maggie O’Farrell exposa diverses situacions de dol que ha patit. Una d’elles, l’avortament espontani en el segon embaràs, l’aborda en el capítol Fetus i flux sanguini (2005) on expressa el que suposa per a ella ser mare, un sentiment que queda reflectit en el següent fragment:

«Hi ha pel món un corrent de pensament que espera que les dones superin un avortament com si no hagués passat res, que espera que el metabolitzin tot seguit i tornin a fer vida normal. És com una regla dolenta, li va dir a una amiga meva, enèrgicament, la seva sogra.

Davant d'això, pregunto: ¿per què? ¿Per què hem de fer com si no fos res fora del normal? Concebre una vida i després perdre-la no és normal; no és normal en absolut. Aquestes desaparicions s'haurien de tenir en compte, s'haurien de respectar, s'haurien d'afrontar com es mereixen. És una vida, per molt petita i germinal que sigui. És un conjunt de cèl·lules teves i, en la major part dels casos, d'algú a qui estimes. Sí, esclar que cada dia passen coses pitjors; això no ho negaria ningú amb dos dits de front. Però fent com si, un avortament no fos res, com si fos una cosa que poguessis tirar a l'esquena i continuar com si res, ens perjudiquen molt a nosaltres mateixos, als nostres fills vius, a aquests éssers naixents que han viscut només dins nostre, a la persona que ens hem imaginat durant el breu embaràs, a aquests fills fantasma que encara portem el cap, els que no van sobreviure.

Durant la setmana mateixa en què hauria d'haver nascut un nen que no vaig tenir a causa d'un avortament, vaig trobar el passatge següent a les memòries de Hilary Mantel, Giving Up the Ghost:

“La vida dels fills comença molt abans del naixement, abans de la concepció, i si queda estroncada per un avortament o simplement no és materialitza, es converteix en un fantasma de la nostra vida [...] El nonat, tant si té nom com si no, tant sí és reconegut com si no, troba una manera d'insistir: una manera de fer sentir la seva presència”» (1).

(1) Maggie O’Farrell: Visc, i visc, i visc. Disset topades amb la mort. Títol original: I am, I am, I am: seventeen brushes with death (2017). Editorial: L’altra editorial – 1ª edició (2019). Traductor: Marc Rubió Rodon. 247 pàgines. Capítol Fetus i flux sanguini (2005). Pàgines 98-99