Al voltant del Sínode (27)

Compartir els dons

El col·legi estava elaborant un nou projecte pedagògic i va demanar als pares dels alumnes la seva col·laboració. Va aprofitar les reunions ordinàries de curs perquè els pares reunits en petits grups dediquessin uns minuts a fer les seves propostes. En el grup en què em trobava vam comentar que convindria potenciar que els alumnes compartissin les seves habilitats i coneixements entre si; enteníem que aquesta acció solidària entre ells era un mitjà profitós per reforçar l'aprenentatge de cadascun, tant per als que dominaven alguna matèria com per al que tenien dificultats d'aprehensió d'aquesta.

Sobre les diferents capacitats i qualitats de cada ésser humà escriu sant Pau als Corintis i per extensió a tots els cristians: «Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol. Els miracles són diversos, però Déu és un de sol, i és ell qui ho obra tot en tots. Les manifestacions de l’Esperit que rep cadascú són en bé de tots.  Un, per mitjà de l’Esperit, rep el do de parlar amb saviesa; un altre rep el do del coneixement per obra del mateix Esperit;  un altre, en virtut del mateix Esperit, rep el do de la fe; un altre, el do de guarir, en virtut de l’únic Esperit; un altre, el do de fer miracles; un altre, el do de profecia; un altre, el de discernir els esperits;  un altre, el do de parlar en llengües;  un altre, el do d’interpretar-les. Tot això és obra de l’únic i mateix Esperit,  que distribueix els seus dons a cadascú tal com ell vol» (1).

D’aquest ‘en bé de tots’ en parla sant Pere: «Poseu-vos els uns al servei dels altres, cadascú segons els dons que ha rebut,  com a bons administradors de la múltiple i variada gràcia de Déu» (2). Citació que s'esmenta a l'epígraf 'Intercanvi de dons' del Document final del Sínode (3) que s'inicia amb aquest paràgraf: «Caminar junts en els diferents llocs com a deixebles de Jesús en la diversitat de carismes i dels ministeris, així com en l'intercanvi de dons entre les Esglésies, és un signe eficaç de la presència de l'amor i de la misericòrdia de Déu en Crist que acompanya, sosté i orienta amb l’alè de l’Esperit Sant el camí de la humanitat cap al Regne. L’intercanvi de dons implica totes les dimensions de la vida de l’Església. Constituïda en Crist com a Poble de Déu per tots els pobles de la terra… viu la seva missió afavorint i acollint “en tant que són bons, tots els valors, les riqueses i els costums dels pobles, i, assumint-los els purifica, els reforça i els eleva” (4).»

Què suposa aquest intercanvi a nivell intraeclesial? «L'Església, a nivell local i en la seva unitat catòlica, es proposa com una xarxa de relacions a través de la qual circula i es promou la profecia de la cultura del encontre, de la justícia social, de la inclusió dels grups marginats, de la fraternitat entre els pobles, de la cura de la casa comuna. L'exercici concret d'aquesta profecia demana ​​que es comparteixin els béns de cada Església en esperit de solidaritat, sense paternalisme ni assistencialisme, en el respecte de les diferents identitats i en la promoció d’una sana reciprocitat, amb el compromís —allà on sigui necessari— de guarir les ferides de la memòria i d'emprendre camins de reconciliació. L'intercanvi de dons i el compartir els recursos entre Esglésies locals de diferents regions afavoreixen la unitat de l'Església, creant lligams entre les comunitats cristianes implicades.»

I en l'àmbit ecumènic?: «L'intercanvi de dons té també un significat crucial en el camí cap a la unitat plena i visible entre totes les Esglésies i comunions cristianes i, a més, representa un signe eficaç d'aquella unitat, en la fe i en l'amor de Crist, que promou la credibilitat i la repercussió de la missió cristiana (5). Sant Joan Pau II va aplicar aquesta expressió al diàleg ecumènic: “El diàleg no és només un intercanvi d'idees. D’alguna manera sempre és ‘un intercanvi de dons’” (6). Ha estat en el compromís d'encarnar l'únic Evangeli en la diversitat de contextos culturals, de les circumstàncies històriques i dels reptes socials que les diferents tradicions cristianes, escoltant la Paraula de Déu i la veu de l'Esperit Sant, han generat al llarg dels segles fruits abundants de santedat, de caritat, de espiritualitat, de teologia, de solidaritat a nivell social i cultural.»

I amb els no cristians? «Una Església sinodal es compromet a caminar, en els diferents llocs on viu, amb els creients d'altres religions i amb les persones d'altres conviccions, compartint gratuïtament l'alegria de l'Evangeli i acollint amb agraïment els seus dons respectius: per a construir junts, com a germans i germanes tots, en esperit de mutu intercanvi i ajuda (7), la justícia, la fraternitat, la pau i el diàleg interreligiós. En algunes regions, petites comunitats de veïnat, on les persones es troben independentment de la pertinença religiosa, ofereixen un ambient favorable per a un triple diàleg: de la vida, de l'acció i de la pregària.»

Sant Pau ens diu: «Què us fa superiors als altres? Què teniu que no hàgiu rebut?  I si ho heu rebut, per què us en glorieu com si ho tinguéssiu de vosaltres mateixos?» (8). En la tasca evangelitzadora sobren les rivalitats entre comunitats eclesials, que resten forces a la missió, distorsionen el missatge i confonen els fidels. Alhora cal descobrir la petjada de Déu, la presència de l’acció de l’Esperit Sant, en cada persona i cada comunitat amb que hom es relaciona mentre es transmet i testimonia la fe.

(1) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 12, versets 4 a 11. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1266

(2) 1ª carta de sant Pere, capítol 4, verset 10. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1360

(3) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Documento finale, Quarta part: “Una pesca abundant”. Punts tractats 120 i 123. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(4) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, número 13: «Tots els homes són cridats a formar part del nou Poble de Déu. Per això, aquest poble, sense deixar de ser un i únic, s'ha d'estendre a tothom i en tots els temps, per complir així el designi de la voluntat de Déu… L'únic Poble de Déu és present en totes les races de la terra… Tots els fidels dispersos per l'orbe comuniquen amb els altres en l'Esperit Sant. I com que el regne de Crist no és d'aquest món (cf. Jn 18,36), l’Església o el Poble de Déu, introduint aquest regne, no disminueix el bé temporal de cap poble; ans, al contrari, fomenta i assumeix, i en assumir-les, les purifica, enforteix i eleva totes les capacitats i riqueses i costums dels pobles en allò que tenen de bo.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(5) Evangeli segons sant Joan, capítol 17, versets 20 i 21: «No prego només per ells, sinó també pels qui creuran  en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu.  Que també ells estiguin en nosaltres,  perquè el món cregui que tu m’has enviat.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1203

(6) Sant Joan Pau II, Carta encíclica Ut unum sint, punt 28: «El diàleg és el pas obligat del camí a recórrer cap a l'autorealització de l'home, tant de l'individu com també de cada comunitat humana. Si bé del concepte de 'diàleg' sembla emergir en primer pla el moment cognoscitiu (dia-logos), cada diàleg conté una dimensió global, existencial. Inclou totalment el subjecte humà; el diàleg entre les comunitats compromet de manera particular la subjectivitat de cadascuna… El diàleg no és només un intercanvi d'idees. Sempre és de tota manera un ‘intercanvi de dons’». Traduït de https://www.vatican.va/content/john-paul-ii/es/encyclicals/documents/hf_jp-ii_enc_25051995_ut-unum-sint.html

(7) Concili Vaticà II: Constitució pastoral Gaudium et spes, número 40: «L'Església catòlica de bon grat estima molt tot allò que en aquest ordre han fet i fan les altres Esglésies cristianes o comunitats eclesiàstiques amb la seva obra de col·laboració. També té la ferma persuasió que el món, a través de les persones individuals i de tota la societat humana, amb les seves qualitats i activitats, pot ajudar-la molt i de múltiples maneres en la preparació de l'Evangeli.» Traduït de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651207_gaudium-et-spes_sp.html

(8) 1ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 4, verset 7. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1258

La mirada cosificadora

Què ens fa nosa dels altres?

Posar-se a escriure és una aventura que no saps ben bé on et portarà. Una pintada, un esquetx, un fragment, una frase d’un llibre, un altra de cèlebre... Cadascun d’ells eren prou motiu per animar-me a desenvolupar algunes idees. Però, ves per on, de sobte em sembla que demanen anar plegats. Veure’m si soc capaç de lligar caps.

El pedagog José Víctor Orón, escolapi, parlant de l’educació en l’alteritat (1) ens diu que acostumem a jutjar als altres des d’un posicionament previ que tenim vers ells. Això podria produir una mena d’escolta defectuosa que distorsiona la comprensió, tal com ens fa preguntar-nos Covey: «no creu que quan altres estan parlant amb vostè, en comptes d'escoltar-los realment per intentar comprendre, moltes vegades està ocupat preparant la seva resposta?» (2).

El filòsof Jean-Paul Sartre va expressar el rebuig a les mirades reduccionistes en una famosa frase: “l’infern són els altres”, que comenta Anna Pagès (3) situant-la en «la mirada dels Altres que ens ha definit i, en aquest sentit, ens ha posicionat socialment (almenys d’entrada), convertint-nos en allò que aquests Altres volen o esperen que siguem, d’una vegada per totes». Més endavant apunta «la nostra vida es pot convertir en un infern, perquè anul·lem la complexitat de la nostra pròpia condició humana per tal de conformar la mirada cosificadora d’un Altre que diu: “Au, tu ets això”».

D’aquesta cosificació de l’altra en parla Orón fent una glosa de la paràbola del bon samarità, d’on extrau una conclusió dels personatges que passen de llarg: «El sacerdot i el levita no han vist una persona han vist una cosa i, ja que el que veuen és una cosa, el tracten com una cosa». Déu n’hi do! Continua: «Intento explicar molt ràpidament la diferència entre cosa i persona. Les coses i les persones tenim característiques, però les coses només són les seves característiques, mentre que les persones som més que les seves característiques. Per tant, sempre que prenem decisions simplement basats en les característiques del que hem observat resulta que comprenem aquesta realitat com a cosa.»

I aquesta cosificació també es reflecteix en una pintada que fa uns mesos que roman escrita en un mur prop de casa: “Odia els rics. Estima els veïns”. En veure-la per primer cop vaig pensar: ‘Qui odia no és capaç d’estimar’. Podrà tenir afectes més o menys intensos vers algú, per proximitat o afinitat, però un sentiment d’odi persistent malmet la possibilitat d’estimar de debò. Què en sabem dels que considerem genèricament mereixedors de ser odiats? Què en sabem de tots aquells que etiquetem per merèixer el judici, tants cops temerari, que els hi adjudiquem? Què o a qui estem jutjant realment?

Seguint aquest camí arribo a un esquetx de Per fi sol!*, monòleg interpretat per Carles Sans, que ens presenta els nadons com quelcom molest, que fa nosa. Ve precedit pel comentari de que ell i la seva dona no han tingut fills. Fet que lliga a una experiència amb uns amics seus que els van invitar a visitar-los poc després d’haver nascut el seu fill. L’escena posa èmfasi en l’angoixa dels pares que volen que el fill agafi el son, però no se'n surten i l’encontre no surt com voldrien uns, il·lusionats donar a conèixer el nadó, i esperaven els invitats, que no estat atesos com caldria. Es conclou l’esquetx amb ‘Ja tornarem quan tingui deu o dotze anys i pugui anar a dormir tot sol’. La interpretació fa riure, però deixa un regust amarg en les frases prèvia i posterior: fan sempre nosa els nens en les trobades d’adults?

Empetitir la riquesa de la vida en una etiqueta o en rigideses formals ens panseix, ens treu vitalitat, perquè malmet les relacions i corseca l’esperit, incapaç d’anar més enllà del propi prejudici.

P.S. Tenia l’escrit gairebé enllestit pendent de fer-li una darrera repassada quan aquest matí em trobo amb la lectura que proposa la pregària de Laudes de la Litúrgia de les hores i m’ha semblat que era un bon complement al que he escrit.

De la carta de sant Pau als Efesis, capítol 4, versets 29 a 32:

«Que no surtin mai de la vostra boca paraules desagradables, sinó bones, que deixin bon regust als qui les senten, dites sempre en el moment oportú i amb la intenció de fer el bé. No entristiu l'Esperit Sant amb què Déu us ha marcat per reconèixer-vos el dia de la redempció final. Lluny de vosaltres tot mal humor, mal geni, crits, injúries i qualsevol mena de dolenteria. Sigueu bondadosos i compassius els uns amb els altres, i perdoneu-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist.»

*Tot i que l’espectacle es presenta com basat en fets reals, el comentari va adreçat a l’esquetx, no a l’actor que l’interpreta. El guions adapten la narració a l’objectiu que pretenen que, en aquest cas, és sobretot fer riure.

(1)  José Víctor Orón en el programa Educación con sentido que dirigeix emès el 29/10/2025 en Radio María España. L’espai referit es pot escoltar en https://radiomaria.es/series/educacion-con-sentido/ a partir del minut 20:30.

(2) Stephen R. Covey: Los 7 hábitos de la gente altamente efectiva (1989). Editorial: Paidós – Col·lecció: Biblioteca Covey – 1ª edició commemorativa 25 aniversari (2014). Traductor: Jorge Piatigorsky. 471 pàgines. Pròleg a l’edició de 2004, pàgina 13.

(3) Anna Pagès: L’infern i els altres. Publicat al Diari Ara el 11/11/2023. Es pot llegir a l’enllaç https://www.ara.cat/opinio/infern-altres-anna-pages_129_4852877.html