Gestió dels desitjos

Parar atenció a la cara B

Una cançó plena de desitjos (1): Volia ser astronauta / Volia ser pintor / Volia vendre una obra d'art que no entengués ni jo / Volia salvar vides / Volia ser el millor / Jo volia, jo volia, ser-ho tot.

A mesura que s’acumulen els desitjos més perduts estem. De sobte o després d’un temps de reflexió podem adonar-nos que com diu la cançó: Jo tenia clar el que volia / Vas arribar un dia / I tot va canviar. Les persones son molt més valuoses que les coses i els projectes, per molt atractius que siguin.

¿Què passaria, però, si en plena voràgine de desitjos algú poderós ens digués: demana’m el que vulguis i t’ho concediré? Això li va passar al rei Salomó. Durant un somni Déu, el Totpoderós, li diu (2): «Demana’m què vols que et doni.» Salomó li respon: «Tu vas demostrar un gran amor al teu servent, el meu pare David, que es comportava davant teu fidelment, amb bondat i amb rectitud de cor. Tu li vas mantenir el teu gran amor donant-li un fill que el succeís en el tron, com és el cas el dia d’avui. Ara, Senyor Déu meu, tu m’has fet rei a mi, servent teu, perquè succeeixi el meu pare David. Però jo soc molt jove i no sé com haig de governar. El teu servent es troba enmig del poble que has escollit, un poble tan nombrós que no es pot ni comptar, de tants com són. Concedeix, doncs, al teu servent que tingui enteniment per a poder jutjar el teu poble i discernir entre el bé i el mal; perquè, qui seria capaç de governar aquest teu poble, que és tan important?»

A qui li ho va proposar li va agradar la resposta, fins al punt de anar molt més enllà de la petició: «Ja que has demanat això, i no una llarga vida, o riqueses, o la mort dels teus enemics; ja que tan sols has demanat discerniment per a judicar, faré el que tu dius: et concedeixo saviesa i intel·ligència, tant, que ni abans ni després ningú no se’t podrà igualar. Però, a més, et concedeixo allò que no has demanat: tindràs riquesa i glòria, i, mentre visquis, cap rei no se’t podrà comparar. I si segueixes els meus camins i guardes els meus decrets i els meus preceptes, com va fer el teu pare David, jo prolongaré els anys de la teva vida.»

Aquesta concessió extra lliga amb la segona tongada de desitjos de la cançó: Jo volia un Bugatti, una casa amb piscina / I guanyar molts milions sense anar a l'oficina / Viatges per tot el món, pensant que trobaria / El que tothom sempre havia somiat / Volia guanyar un grammy / Volia ser famós / Un gran actor de cine, el rei de la premsa del cor / Ser president del Barça, brindar amb els jugadors / Jo volia, jo volia, ser-ho tot. Una col·lecció entotsolada que no és capaç d’omplir l’anhel més íntim del cor.

L’excel·lència de Salomó arribà a molts indrets (3): «Déu va concedir a Salomó una saviesa i una intel·ligència molt grans, i uns coneixements tan vastos com la sorra de la vora de la mar. La saviesa de Salomó superava la de tots els habitants de les terres d’orient  i d’Egipte... Venia a escoltar la saviesa de Salomó gent de tots els països, de part de tots els reis de la terra.»

Ell correspongué fent edificar un temple ple de riqueses materials, però se li recordà que això no era el més important (4): «Si tu et comportes davant meu tal com es va comportar el teu pare David, amb cor irreprotxable i recte, compleixes tot el que et tinc manat i observes els meus decrets i els meus preceptes, jo consolidaré per sempre a Israel el teu tron reial, tal com vaig prometre al teu pare David en dir-li que mai no deixaria d’haver-hi un descendent seu en el tron d’Israel.  Però si tu i els israelites, amb els vostres fills, us allunyeu de mi, si no observeu els manaments i els decrets que us he donat, si aneu a retre culte a altres déus i els adoreu, jo arrencaré el poble d’Israel de la terra que li havia donat, rebutjaré aquest temple que jo havia consagrat al meu nom, i Israel serà motiu de burles i escarnis entre tots els pobles.»

Malauradament, Salomó, embogit per la fama i delerós per col·leccionar dones al seu costat a les que volia complaure, va acabar fent el contrari del que se li demanava (5): «Va tenir set-centes dones amb rang de princeses i tres-centes concubines. I, a les seves velleses, les dones van decantar el cor de Salomó cap a altres déus. El seu cor ja no era del tot sencer del Senyor, el seu Déu, com ho havia estat el cor del seu pare David.» La conseqüència fou que tota la grandesa que havia aconseguit per a ell i el seu poble se’n va anar en orris i el seu regne es dividí després de la seva mort.

La cançó ens anima a saber valorar què és el més importat, allò que paga realment la pena: I ara vull estar amb tu / Passar la vida amb tu / Feliç amb tu / No comptar les hores / I admirar les coses / Que et fan ser tu / Cantar cançons amb tu / Vull riure amb tu / Deixar-nos d'històries / Ets l'únic que importa.

Un tu personal, terrenal o diví, que ho omple tot de sentit, realçant tot el que un és, el que té i el que fa, de manera que totes les altres coses, materials o immaterials, que es poden arribar a aconseguir es converteixen gairebé en foteses al seu costat.

(1) Grup Siderland: Tutu turú. Es pot escoltar en  https://www.youtube.com/watch?v=5iaSXZGsfj8

(2) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 3, versets 4 a 14. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/299

(3) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 5, versets 9 a 14. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/301

(4) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 9, versets 1 a 9. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/305

(5) Veure Primer llibre dels Reis, capítol 11, versets 1 a 13. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/307

Al voltant del Sínode (i 31)

Punt i seguit

Fa unes setmanes vaig llegir la crònica de Pablo J. Ginés (1) sobre la intervenció de Guzmán Carriquiry Lecour, laic uruguaià que ha treballat durant 48 anys a la Cúria Romana, en un encontre online organitzat pel Club de Lectura de Corrent Social Cristià, en què afirma: «A Francesc li agradava obrir processos convençut que l'Esperit Sant els aniria conduint, fins i tot en l'ambigüitat».

En convocar el papa Francesc el Sínode de la sinodalitat, a més de la perplexitat que per a molts suposava -potser encara ho suposa- la paraula sinodalitat, van sorgir temors i expectatives, cosa que no és d'estranyar atenent a la magnitud que comportava aquesta decisió: ni més ni menys que convocar els fidels de tot el món perquè expressessin el seu parer sobre l’Església. Fins aleshores semblava que el contingut dels Sínodes estava reservat a alguns elegits entre els membres de la jerarquia catòlica.

Aquesta convocatòria, a més de posar de manifest un cert desconcert o confusió, podia fer aflorar les tensions que hi ha al si de l'Església entre diversos corrents, alguns d'ells gairebé antagònics entre si; a l'Església també esquitxa la polarització en determinats ambients. He percebut en el papa Francesc des de l’inici del seu pontificat un especial interès en que tot el que es cou dins l’Església es posés de manifest en les assemblees i reunions sinodals; tothom estava invitat a posar les seves cartes sobre la taula en els temes que es tractaven. Els xafardejos, els conciliàbuls, els petits comitès... fan molt de mal, damnant la unitat i la fraternitat. Caldria recordar la sentencia de Jesús: «No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer» (2).

En la nota d'acompanyament al text final escriu el papa Francesc: «El Document final de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes recull els fruits d'un camí marcat per l'escolta del poble de Déu i el discerniment dels pastors. Deixant-nos il·luminar per l'Esperit Sant, tota l'Església ha estat cridada a llegir la seva pròpia experiència i a identificar els passos a fer per viure la comunió, realitzar la participació i promoure la missió que Jesucrist li va confiar.»

En la conclusió (3), el Document final del Sínode aspira que s'estengui l'exemple en una societat que en molts aspectes es mostra en tensió permanent: «la sinodalitat de l'Església esdevé profecia social, inspira nous camins també per a la política i per a l'economia, col·labora amb tots aquells que creuen en la fraternitat i en la pau en un intercanvi de dons amb el món.»

Continua: «Vivint el procés sinodal hem pres nova consciència que la salvació a rebre i a anunciar passa a través de les relacions. Allà es viu i allà es testimonia junts. La història se'ns presenta tràgicament marcada per la guerra, per la rivalitat pel poder, per mil injustícies i actes de prepotència. Sabem, però, que l'Esperit ha posat en el cor de cada ésser humà el desig de relacions autèntiques i de lligams veritables. La mateixa creació parla d'unitat i de compartir, de varietat i d'entrellaçament entre formes de vida diferents. Tot ve de l'harmonia i tendeix a l'harmonia, també quan pateix la ferida devastadora del mal. El significat últim de la sinodalitat és el testimoni que l'Església està cridada a donar de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, harmonia de l'amor que es vessa fora de ella mateixa per donar-se al món. Caminant en estil sinodal, en l'entrellaçat de les nostres vocacions, carismes i ministeris, i sortint a l’encontre a tothom per portar l'alegria de l'Evangeli, podem viure la comunió que salva: amb Déu, amb tota la humanitat i amb tota la creació. D'aquesta manera, gràcies al compartir, començarem ja ara a experimentar el banquet de vida que Déu ofereix a tots els pobles.»

Dues referències poden donar alè a l'esperit sinodal que s'ha obert a totes les realitats eclesials: un aforisme: «Sols arribem més ràpid, junts arribem més lluny» i una pregària de Jesús: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això  que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho» (4). A la Salutació final a l'assemblea el papa cita unes paraules de la poetessa francesa Madeleine Delbrêl: «hi ha llocs on bufa l'Esperit, però hi ha un Esperit que bufa a tot arreu.»

Un cop finalitzada l'assemblea sinodal es va iniciar la fase d'implementació que conclourà l'any 2028. S'ha publicat un document que dona unes pistes per fer-ho. Tot el procés ha de tenir en compte que «la sinodalitat permet articular concretament la implicació de tots (el sant poble sant de Déu) i el ministeri d'alguns (el col·legi dels bisbes) en el procés de presa de les decisions relatives a la missió de l´Església». Dit d'una altra manera incloent-hi el Sant Pare: «El procés sinodal també ha ajudat a revisar, a la llum de la sinodalitat, les maneres d'exercir el ministeri del bisbe de Roma. En efecte, la sinodalitat articula de manera simfònica les dimensions comunitària (tots), col·legial (alguns) i personal (un) de cada una de les Esglésies i de tota l'Església. En aquesta perspectiva, el ministeri petrí és inherent a la dinàmica sinodal, així com l’aspecte comunitari, que inclou tot el poble de Déu, i la dimensió col·legial del ministeri episcopal» (5).

El Document final conclou amb una invocació mariana: «A Maria, la Mare de Déu, que porta el títol esplèndid d'Hodegetria, aquella que indica i guia el camí, li confiem els resultats d'aquest Sínode. Que ella, Mare de l'Església, que al cenacle ha ajudat la comunitat naixent a obrir-se a la novetat de la Pentecosta, ens ensenyi a ser un poble de deixebles missioners que caminen junts: una Església sinodal.»

(1) Publicat a Religión en Libertad. Traduït de https://www.religionenlibertad.com/vaticano/260213/leon-xiv-cambiara-curia-edad-guzman-carriquiry_116527.html

El vídeo complet de l’esdeveniment es pot veure a la pàgina web de l’organitzador https://elcorrent.org/es/

(2) Evangeli segons sant Lluc, capítol 8, versets 16-17: «Quan algú encén una llàntia, no la tapa amb un gerro o la posa sota el llit, sinó que la col·loca en el portallànties perquè els qui entren en vegin la claror.  No hi ha res d’amagat que no s’hagi de descobrir, ni res de secret que no s’hagi de saber i no s’hagi de conèixer.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1169

(3) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Document final, Conclusió: Un banquet per a tots els  pobles. Punts 152 a 155. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(4) Evangeli segons sant Lluc, capítol 10, versets 21-24: «En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant,  digué: —T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això  que has amagat als savis i entesos.  Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho. El meu Pare ho ha posat tot a les meves mans.  Ningú no coneix qui és el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix qui és el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Després es va girar cap als deixebles i, a part, els digué: —Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu! Us asseguro que molts profetes i reis van voler veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1171

(5) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió, obra citada, punts 127 i 130.