Qui remena les cireres?

Dirigir amb veu pròpia

Interior del Parlament de Catalunya

En el món de l’esport hi ha la figura de l’entrenador que “posa el carnet”. Disposa de la titulació necessària per exercir el càrrec però es limita a cobrir la manca d’acreditació de qui realment realitza la funció. En l’àmbit econòmic o societari l’equivalent seria el testaferro, persona que posa el nom en un contracte o negoci que és d’un altre que no pot o no li convé donar la cara.

Roger Torrent

Des del punt de vista de la dignitat penso que el pitjor que li pot passar a un dirigent de qualsevol mena és ser ‘un manat’ (un mandao), tot i les pressions a les que està sotmès qui exerceix un càrrec de responsabilitat.

No poso en dubte la capacitat de Roger Torrent per fer de president del Parlament: compta amb el suport de la majoria de la cambra i amplia formació política, però deixa entreveure una excessiva dependència d’interessos aliens a l’activitat parlamentària.

Jordi Turull

La decisió de convocar a corre-cuita el debat per investir Jordi Turull, sembla que amb la intenció de contraprogramar al Tribunal Suprem, així ho dóna a entendre. Després de tres mesos des de la celebració de les eleccions i sense pressió respecte als terminis per la investidura –no havia començat a posar-se en marxa el rellotge-, què obligava en termes parlamentaris a forçar un debat express? Són les decisions de Llarena o l’estratègia publicitària dels promotors de la República les que marquen la agenda del president del Parlament?

Un dels perills de la present legislatura catalana és que els que encapçalin les institucions més representatives -Govern i Parlament- estiguin més pendents de seguir les ordres dels estrategues del Procés que de esmerçar-se -posant els cinc sentits- en dur a terme de la millor manera possible la tasca que se’ls hi ha encomanat al servei de tots el catalans. Es necessiten dirigents amb prou personalitat per gestionar la seva autonomia política; sobren els que es conformen amb ser el rostre dels que volen remenar les cireres des de l’ombra.

Cuantificar la dignidad

Ambigüedad en los lemas

¿Y esto cómo se llama?, me dijo el administrador de fincas al que le encargué la venta de una plaza de aparcamiento. Ese ‘cómo se llama’ era una manera de decir ‘cuánto pides por él’.

“Por unas pensiones dignas” es el leitmotiv de las protestas y manifestaciones que están llenando las calles españolas estos últimos días. Pero cabe preguntarse a cuánto asciende en dinero contante y sonante una ‘pensión digna’.

El Presidente de la Asociación madrileña de pensionistas, Tomás Colomer, pide “un artículo en la Constitución que blinde las pensiones” (1). No le parece suficiente el actual redactado del artículo 50: “Los poderes públicos garantizarán, mediante pensiones adecuadas y periódicamente actualizadas, la suficiencia económica a los ciudadanos durante la tercera edad.” Un redactado que incluye términos que hay que concretar: ‘pensión adecuada’, ‘suficiencia económica’, ‘tercera edad’.

Las pensiones que gestiona ‘la caja única de la Seguridad Social’ se rigen por unos criterios comunes que se aplican por igual en todo el territorio. Sin embargo, ‘un mismo importe’ no supone ‘lo mismo’ para todos los pensionistas. Porque hay otros factores como el lugar de residencia, la situación personal y el estilo de vida que influyen en la percepción de lo que es una ‘pensión digna’.

Tomás Colomer es su presidente

La ambigüedad de los conceptos facilita la discrepancia y es muy fácil agitar las aguas del descontento cuando no se tiene la responsabilidad de cuadrar las cuentas. Pero es habitual en el juego político que la oposición esté más preocupada en poner la zancadilla a quien gobierna (cualquiera que sea su color) que en hacer propuestas sensatas; y eso se convierte en una dificultad añadida al ya de por sí complejo sistema que ha de permitir pagar las pensiones y atender las demandas sociales.

Las protestas de estos días incorporan demandas razonables y otras no tanto. Pero el problema no se resuelve con unos euros más ni con promesas difíciles de cumplir, porque el pan de hoy se puede convertir en hambre mañana.

(1) www.cope.es/noticias/herrera-cope/presidente-asociacion-madrilena-pensionistas-queremos-articulo-constitucion-que-blinde-las-pensiones_175236

Recuperar l’autogovern

L’Aneto i el maig del 68

Per arribar al cim de l’Aneto cal passar pel pont o pas de Mahoma: “més fi que un cabell i més afilat que un sabre” va dir Albert de Franqueville, el muntanyenc que li va posar aquest nom (1). És el darrer escull de l’ascensió i el primer del descens. Tots els que conec que hi han anat conten l’esglai que van sentir en recórrer aquells darrers metres, aproximadament 40, flanquejats per dos precipicis.

Recuperar l’autogovern a Catalunya suposa, ara per ara, passar per la estreta via que separa dos abismes: a una banda la reacció dels defensors de la ‘senda republicana’ si s’opta per ajustar-se  a la legalitat constitucional i estatutària vigent; a l’altra la reacció del govern i institucions espanyoles si s’enfila el camí rupturista.

José María García

Qui és el ‘guapo’ i prou competent per governar que es vulgui arriscar a transitar per aquest extremadament dificultós camí? Perquè no n’hi haurà prou amb fer una bona gestió, sinó que caldrà sotmetre’s a les inclemències procedents dels que no volen cedir ni una espurna i tenen gran capacitat de mobilització; dels que en treuen profit de la situació d’inestabilitat i, a més, gaudeixen de força influència en la opinió pública: “a río revuelto ganancia de vividores” deia José María García; y també a la malfiança dels escorcolladors de totes les decisions que es prenguin per posar-les preventivament sota sospita.

L’escenari està embussat i la polarització de l’electorat no augura que s’arrangi amb unes noves eleccions. Què fer aleshores per a que retorni l’autogovern? Que tal si s’avenen totes les forces parlamentàries a trencar la mútua  incomunicació per sondejar conjuntament la formació d’un govern transversal a l’estil Tarradellas per aconseguir-ho? No els plauria del tot però el conjunt dels catalans en sortiríem guanyant si, a més, se’l deixa treballar.  Sembla una proposta fantasiosa o eixelebrada, però de moment no s’ha presentat cap de més assenyada. Ja ho deia un lema del maig del 68: “Siguem realistes, demanem l’impossible”.  (2)

 

(1) http://anetoseguro.com/puente-de-mahoma/

(2) elpais.com/diario/1993/06/12/opinion/739836010_850215.html