Al voltant del Sínode (11)

La mediocritat no compensa

«Tres coses hi ha a la vida / Salut, diners i amor / I el que tingui aquestes tres coses / Que doni gràcies a Déu», cantaven en castellà Cristina y los Stop a la dècada dels seixanta (1), on apareixen reflectides les aspiracions d'una quantitat ingent d'éssers humans. ¿Ens ha d'estranyar que la malaltia o la discapacitat es consideressin una maledicció i fossin motiu d'aïllament social a l'època de Jesús o que en alguna confessió protestant es consideri l'èxit social o professional com un signe de predilecció: una mena de predestinació a la benaurança eterna?

Tanmateix, sant Pau sembla actuar com aixafaguitarres: «Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa,  però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa.  Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans.» (2). Abans Jesús havia dit: «Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu» (3). La creu com a adorn o per ser contemplada ja ens està bé, però ¡ep amb carregar-la!, això costa d'acceptar i tendim a rebel·lar-nos: ¿per què a mi?

Al Document final del Sínode (4) s'expressa un lament:

«Ha sorgit l'aspiració d'ampliar les possibilitats de participació i d’exercici de la corresponsabilitat diferenciada de tots els batejats, homes i dones. En aquest sentit, però, s’ha expressat la tristesa provocada per la manca de participació de tants membres del Poble de Déu en aquest camí de renovació eclesial i per la dificultat generalitzada per viure plenament una relació sana entre homes i dones, entre generacions i entre persones i grups de identitats culturals i condicions socials diferents, en particular els pobres i els exclosos.» El Sínode és una crida a tots els catòlics a participar-hi, però la majoria o no se n'ha assabentat, o ha pensat que no anava amb ells, o s'ha considerat incompetent. ¡Quina pena! Encara són a temps, però, per instar que la sinodalitat s'apliqui a la comunitat eclesial que freqüenten. Pot passar, però, que els anhels expressats en la cançó siguin un fre, perquè abans de fer un pas endavant s'estigui pensant en la retribució que s'obtindrà en aquells termes.

Ahir celebràvem la festa de sant Pere i sant Pau. Durant l'homilia se'ns va recordar que representen les dues ànimes inseparables que perviuen a l'Església: la institucional representada per Pere i la carismàtica representada per Pau; la solidesa doctrinal i la força expansiva de la missió, totes dues encoratjades per l'Esperit Sant; la que confirma en la fe i la que difon l'Evangeli a tota criatura. Un cos viu que en cada un dels seus membres està cridat a sumar, segons els ho doni a entendre el Senyor, el tracte del qual s'ha de fer present en el seu dia a dia.

A l'epígraf 'Unitat com a harmonia' el Document final fa referència a les diferents realitats a què es dirigeix ​​el Sínode, que exposo en forma de titulars:

«El procés sinodal ha posat en evidència que l'Esperit Sant suscita constantment en el Poble de Déu una gran varietat de carismes i ministeris… Ha posat en relleu el patrimoni espiritual de les Esglésies locals, en les quals i a partir de les quals existeix l´Església catòlica, i la necessitat d´articular les seves experiències… La renovació sinodal afavoreix la valoració dels contextos com a lloc on es fa present i es realitza la crida universal de Déu a formar part del seu Poble… La valoració dels contextos, de les cultures i de les diversitats, i de les relacions entre ells, és una clau per créixer com a Església sinodal missionera i caminar, sota l'impuls de l'Esperit Sant, cap a la unitat visible dels cristians… El diàleg, l’encontre i l'intercanvi de dons propis d'una Església sinodal estan cridats a obrir-se a les relacions amb altres tradicions religioses… La pluralitat de religions i de les cultures, la multiformitat de les tradicions espirituals i teològiques, la varietat dels dons de l'Esperit i de les tasques de la comunitat, així com la diversitat d'edat, sexe i pertinences socials dins de l'Església, són una invitació per a tothom a reconèixer i assumir la pròpia parcialitat, renunciant a la pretensió de posar-se al centre i obrint-se a l’acollida d’altres perspectives.»

Acabo fent esment a dos aspectes cabdals per a què la diversitat i la unitat conflueixin: «Des de sempre, tota l'Església ha estat una pluralitat de pobles i llengües, d'Esglésies amb els seus particulars ritus, disciplines i patrimonis teològics i espirituals, de vocacions, carismes i ministeris al servei del bé comú. La unitat d'aquesta diversitat és realitzada per Crist, pedra angular, i per l'Esperit, mestre de l'harmonia. Aquesta unitat en la diversitat és precisament designada per la catolicitat de l'Església.» Destaca a més el paper del Sant Pare: «El ministeri del successor de Pere “tutela garanteix les legítimes varietats i al mateix temps vetlla perquè aquestes particularitats, ben lluny de perjudicar la unitat, més aviat l’afavoreixin” (5).»

(1) Cristina y los Stop: Tres cosas hay en la vida. Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=vB3jQ-j4yus

(2) 1ª carta de san Pablo a los Corintis, capítol 1, versets 22-24. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1255

(3) Evangeli segons sant Lluc, capítol 14, verset 27. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1175

(4) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Punts tractats: 36 a 42. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(5) Traduït de Concilio Vaticano II: Constitución dogmática sobre la Iglesia Lumen Gentium, número 13: «Dins de la comunió eclesiàstica, existeixen legítimament Esglésies particulars, que gaudeixen de tradicions pròpies, romanent immutable el primat de la càtedra de Pere, que presideix l'assemblea universal de la caritat, protegeix les diferències legítimes i simultàniament vela perquè les divergències serveixin a la unitat en comptes de fer-la malbé.» Enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

Al voltant del Sínode (10)

Mitjà d’autoconeixement

En to solemne s'expressa una falca publicitària: “Óscar Wilde va dir: Sigues tu mateix, els altres llocs estan ocupats”. El camí per 'ser un mateix' passa per la sentència gravada al pòrtic del temple d'Apol·lo a Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Com s'hi arriba? Amb la introspecció? Realitzant tests? Psicoanalitzant-se?

Aristòtil ens proposa sortir de l'estret àmbit del nostre jo: «Així, doncs, de la mateixa manera que quan volem contemplar la nostra pròpia cara la mirem dirigint la vista al mirall, així també quan vulguem conèixer-nos nosaltres mateixos ens reconeixerem mirant l'amic. L'amic és, com diem, un altre jo. Per tant, si és grat conèixer-se a si mateix i no és possible fer-ho sense cap altre amic, l'home autosuficient necessitarà l'amistat per conèixer-se a si mateix. […] si aquestes coses són bones, agradables i necessàries i no és possible que passin sense amistat, l'autosuficient tindrà necessitat de l'amistat» (1).

El Document final del Sínode inicia l'epígraf 'Unitat com a harmonia' (2) amb un fragment de Caritas in Veritate, l'encíclica del papa Benet XVI: «La criatura humana, de naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura en la pròpia identitat personal. L'home es valora no aïlladament sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu. Per tant, la importància d’aquestes relacions esdevé fonamental» (3).

En aquest sentit: «Una Església sinodal es caracteritza per ser un espai on les relacions poden florir, gràcies a l'amor mutu que constitueix el manament nou que Jesús va deixar als seus deixebles (4). Dins de cultures i societats cada cop més individualistes, l'Església, “poble aplegat per la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant” (5), pot donar testimoni de la força de les relacions fundades en la Trinitat. Les diferències de vocació, edat, sexe, professió, condició i pertinença social, presents en cada comunitat cristiana, ofereixen a tothom aquell encontre amb l'alteritat indispensable per a la maduració personal.»

Ser cristià no és una qüestió personal, com ja ens recordava sant Cebrià al segle III de la nostra era, en un tractat sobre el Parenostre: «Per damunt de tot, el Doctor de la pau i Mestre de la unitat va negar clarament que la pregària hagués de ser cosa privada, en el sentit que, quan hom prega, pregui només per a ell mateix. No diem: “Pare meu que esteu en el cel”, ni tampoc: “Doneu-me el meu pa de cada dia”, ni cadascú demana que Déu perdoni els pecats només a ell, que només a ell guardi de la temptació i el deslliuri del mal. Per a nosaltres, l'oració és pública i comunitària, i, quan preguem, no ho fem per a un home sol, sinó per a tot el poble, perquè tot el poble som una sola cosa.

EI Déu de pau i Mestre de concòrdia, que va ensenyar la unitat, volgué que cadascú pregués per tots, no altrament de com ell portà, ell tot sol, tots els homes.» (6).

Ens vingui de gust o no, vivim en comunitat, la peripècia de Robinson Crusoe és un accident, no una vocació. La primera experiència la trobem en l'àmbit familiar: «En primer lloc, és en la família, que amb el Concili es podria anomenar “Església domèstica” (7), on es viu la riquesa de les relacions entre persones unides en la seva diversitat de caràcter, sexe, edat i funció. Per això, les famílies representen un lloc privilegiat per aprendre i experimentar les pràctiques essencials d'una Església sinodal. Malgrat les fractures i els sofriments que experimenten les famílies, continuen sent llocs on s’aprèn a intercanviar-se el do de l'amor, de la confiança, del perdó, de la reconciliació i de la comprensió. És a la família on aprenem que tenim la mateixa dignitat, que hem estat creats per a la reciprocitat, que necessitem ser escoltats i que som capaços d'escoltar, de discernir i decidir junts, d'acceptar i exercir una autoritat animada per la caritat, de ser corresponsables i donar compte de les nostres accions. “La família humanitza les persones mitjançant la relació del 'nosaltres' i, al mateix temps, promou les diferències legítimes de cadascú” (8).»

La família no és un ideal per ser contemplat amb embadocament, sinó un àmbit natural de relació cridat a la comunió on, malgrat la imperfecció dels seus membres, uns i altres aprenem a desenvolupar-nos com a persones i, la seva influència repercuteix en l'àmbit social. Pel que fa a això, continua el fragment de Caritas in veritate: «Això val també per als pobles. Consegüentment, és molt útil per al seu desenvolupament una visió metafísica de la relació entre les persones. Pel que fa a això, la raó troba inspiració i orientació en la revelació cristiana, segons la qual la comunitat dels homes no absorbeix en si la persona anul·lant la seva autonomia, com passa en les diverses formes del totalitarisme, sinó que la valora encara més perquè la relació entre persona i comunitat és la d'un tot cap a l'altre tot. De la mateixa manera que la comunitat familiar no anul·la en el seu si les persones que la componen, i l'Església mateixa valora plenament la «criatura nova» (Ga 6,15; 2 Co 5,17), que pel baptisme s'insereix en el seu Cos viu, així també la unitat de la família humana no anul·la per si mateixa les persones, els pobles, les cultures, sinó que els fa més transparents els uns amb el altres, més units en la seva legítima diversitat.»

No hi ha dues famílies iguals, sortosament, ni un model perfecte de família que calgui seguir. Unes famílies aprenen de les altres i és mal camí seguir la drecera de l'emulació, pretenent ser el clon d'una família que hem idealitzat. ¡Quant de mal fa voler imposar un model de relació familiar!

La sinodalitat ha de permetre que tots els membres de l'Església es puguin expressar amb llibertat en el si de la comunitat de què formen part. L'aportació de cadascú sempre serà valuosa; per a ell, perquè trencarà el dic de contenció que es pot expressar en: 'jo tinc les meves idees, però no les exposo perquè no encaixarien bé en el grup'. D'altra banda, trencarà l'actitud passiva d'esperar que la iniciativa sempre parteixi de 'l'autoritat competent'. A uns els tocarà facilitar els canals de comunicació; a tots, ser membres actius de la comunitat: resant, celebrant, col·laborant, manifestant…

(1) Traducció de la citació inclosa en el artícle El amigo en Aristóteles como posibilidad de autoconocimiento y las diferencias con un adulador, publicat a la Revista Lasallista de Investigación, volumen 14, número 2, presa d’Aristóteles: Magna moralia. Madrid: Editorial Gredos (2011), pàgina 234. Enllaç https://www.redalyc.org/journal/695/69553551017/html/#

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Punts tractats: 34 i 35. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Traducció de Benedicto XVI: Carta encíclica Caritas in Veritate, número 53. Extret de https://www.vatican.va/content/benedict-xvi/es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20090629_caritas-in-veritate.html

(4) Evangeli segons sant Joan, capítol 13, versets 34-35: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.  Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1199

(5) Veure Concilio Vaticano II, Constitución dogmática sobre la Iglesia Lumen Gentium, número 4. Enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(6) Sant Cebrià: Tractat sobre el Parenostre, números 8-9. Extret de l’Ofici de lectures de la Litúrgia de les hores del 16 de juny de 2025. Enllaç  https://liturgiadeleshores.cat/ofici.php?data=2025-06-16

(7) Traducció de Concilio Vaticano II, Constitución dogmática sobre la Iglesia Lumen Gentium, número 11: «Els cònjuges cristians, en virtut del sagrament del matrimoni, pel qual signifiquen i participen el misteri d'unitat i amor fecund entre Crist i l'Església (cf. Ef 5,32), s'ajuden mútuament a santificar-se en la vida conjugal i en la procreació i educació de la prole, i per això posseeixen el seu propi do, dins del Poble de Déu, en el seu estat i forma de vida. D'aquest consorci procedeix la família, on neixen nous ciutadans de la societat humana, els quals, per la gràcia de l'Esperit Sant, queden constituïts en el baptisme fills de Déu, que perpetuaran a través del temps el Poble de Déu. En aquesta mena d'Església domèstica els pares han de ser per als seus fills els primers predicadors de la fe, mitjançant la paraula i l'exemple, i han de fomentar la vocació pròpia de cadascú, però amb una cura especial la vocació sagrada.» Enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(8) Traducció de Francisco: Discurso a los participantes en la Plenaria de la Pontificia Academia de Ciencias Sociales, 29 de abril de 2022. Enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2022/april/documents/20220429-plenaria-scienze-sociali.html

Al voltant del Sínode (9)

Aplegar esforços

En una classe universitària de màrqueting ens comentava el professor que a mesura que pujava el nivell de vida de la població els consumidors tendien a comportar-se d'una forma més exquisida, més refinada, més sofisticada… La resposta dels fabricants per intentar satisfer les noves exigències és crear noves versions dels seus productes sense que es noti gaire el canvi. Un exemple ha estat l'aparició dels productes ‘sin’, on es prescindeix d'algun ingredient del producte original.

Però 'sin' no sempre significa privació, com llegeixo en una recent intervenció del papa Lleó XIV: «La tarda de la meva elecció, mirant amb commoció el poble de Déu allà reunit, vaig recordar la paraula “sinodalitat”, que expressa feliçment la manera com l'Esperit modela l'Església. En aquesta paraula ressona el syn —que vol dir amb— que constitueix el secret de la vida de Déu. Déu no és soledat. Déu és “amb” en si mateix –Pare, Fill i Esperit Sant– i és Déu amb nosaltres. Alhora, sinodalitat ens recorda el camí —odós— perquè on hi ha l'Esperit hi ha moviment, hi ha camí. Som un poble en camí. Aquesta consciència no ens allunya, sinó que ens submergeix en la humanitat, com a llevat a la massa, que la fermenta tota. L'any de gràcia del Senyor, del qual és expressió el Jubileu, té aquest ferment. En un món trencat i sense pau l'Esperit Sant ens educa a caminar plegats… Déu ha creat el món perquè nosaltres estiguéssim junts. "Sinodalitat" és el nom eclesial d'aquesta consciència. És el camí que demana a cadascú reconèixer el mateix deute i el mateix tresor, sentint-se part d'una totalitat, fora de la qual tot es panseix, fins i tot el més original dels carismes» (1).

Un epígraf del Document final del Sínode porta per títol 'Significat i dimensions de la sinodalitat': «Els termes “sinodalitat” i “sinodal” deriven de l'antiga i constant pràctica eclesial de reunir-se en sínode… En la seva varietat, totes aquestes formes s’agermanen en el fet de reunir-se per dialogar, discernir i decidir… En termes simples i sintètics, podem dir que la sinodalitat és un camí de renovació espiritual i de reforma estructural per fer l'Església més participativa i missionera, és a dir, per fer-la més capaç de caminar amb cada home i dona irradiant la llum de Crist» (2).

Hi ha un passatge dels Fets dels Apòstols on s'exemplifica el que és un sínode. Sorgeix arran d'unes discrepàncies que succeeixen a Antioquia, lloc on s'estaven produint moltes conversions de gentils: «Llavors alguns  van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans: —Si no us feu circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès,  no us podeu salvar. Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, es va decidir que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat» (3). Era un tema important que s’havia de resoldre i es va posar en consideració dels qui tenien llavors la responsabilitat de vetllar per la sana doctrina. Pau i Bernabé, malgrat la seva ascendència sobre els nous conversos, van sotmetre el seu criteri al discerniment d'aquest sínode.

Continua el Document final indicant els diferents àmbits en què aquesta sinodalitat s'ha de fer present en el dia a dia de les comunitats eclesials, en els processos i les estructures de caràcter institucional i en esdeveniments extraordinaris. Adverteix, però, que «la sinodalitat no és un fi en si mateixa, sinó que té com a objectiu la missió que Crist ha confiat a l´Església en l´Esperit. Evangelitzar és "la missió essencial de l'Església [...] és la gràcia i la vocació pròpia de l'Església, la seva identitat més profunda" (4)»; les formes són importants, però no esgoten la fi ni la substitueixen.

I per dur a terme tot això l'exemple de Maria es converteix en el model a seguir: «En la Mare de Déu, Maria, Mare de Crist, de l'Església i de la humanitat, veiem resplendir a plena llum els trets d'una Església sinodal, missionera i misericordiosa. En efecte, ella és la figura de l'Església que escolta, prega, medita, dialoga, acompanya, discerneix, decideix i actua. D'ella aprenem l'art de l'escolta, l'atenció a la voluntat de Déu, l'obediència a la seva Paraula, la capacitat de recollir la necessitat dels pobres, el coratge de posar-se en camí, l'amor que ajuda, el cant de lloança i l'exaltació en l'Esperit. Per això, com afirmava sant Pau VI, “l'acció de l'Església en el món és com un perllongament de la sol·licitud de Maria” (5).»

(1) Traduït de l’Homilía del Santo Padre León XIV en la vigilia de Pentecostés. Extret de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20250607-veglia-pentecoste.html

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Punts tractats: 28 a 33. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Fets dels Apòstols, capítol 15, versets 1 y 2. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1223

(4) Veure Sant Pau VI: Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, número 14. Enllaç: https://www.vatican.va/content/paul-vi/es/apost_exhortations/documents/hf_p-vi_exh_19751208_evangelii-nuntiandi.html

(5) Veure Sant Pau VI: Exhortació Apostòlica Marialis cultus, número 28. Enllaç: https://www.vatican.va/content/paul-vi/es/apost_exhortations/documents/hf_p-vi_exh_19740202_marialis-cultus.html

Al voltant del Sínode (8)

Obrint camí

La meva filla petita em va convidar a fer una excursió amb ella i dues de les seves amigues. 'T'anirà bé fer exercici, a més necessitem que algú ens porti amb cotxe fins als voltants', em va venir a dir. Vaig proposar fer un camí diferent del que solíem fer, que és molt concorregut, recordant les meves primeres ascensions a Sant Llorenç de Munt, popularment anomenat La Mola, passant per un penyal anomenat Cavall Bernat. Rememorant l'esperit aventurer vaig triar una ruta equivocada per arribar a aquest penyal, pujant a través de torrenteres. A partir d´allà vam poder seguir camins habilitats que conduïen al cim, encara que ens desviessin de l´itinerari més curt. L'actitud de les meves companyes durant tot el trajecte va ajudar a arribar al cim amb bon ànim, malgrat l'inici abrupte; no recordo cap queixa, encara que no els faltessin motius per fer-ho.

Podem caminar desorientats per trobar el millor camí per a la nostra vida, però mai no hem de perdre l'esperança. En una Audiència General (1) dissertava el papa Lleó XIV sobre la paràbola del sembrador, un personatge que «no es preocupa d'on cau la llavor. La llança fins i tot on és improbable que doni fruit: al camí, entre les pedres, entre els cards.» Quin malbaratament!, ens adverteix la lògica racional, però aquesta no és la lògica de l'amor.

«Estem acostumats a calcular les coses —i de vegades és necessari—, però això no val en l'amor! La manera com aquest sembrador “malbaratador” llança la llavor és una imatge de la manera com Déu ens estima. És cert que el destí de la llavor depèn també de la manera com l'acull el terreny i de la situació en què es troba, però abans de res, amb aquesta paràbola, Jesús ens diu que Déu llança la llavor de la seva paraula sobre tot tipus de terreny, és a dir, en qualsevol situació en què ens trobem: de vegades som més superficials i distrets, de vegades ens deixem portar per l’entusiasme, de vegades estem aclaparats per les preocupacions de la vida; però també hi ha moments en què estem disponibles i acollidors. Déu confia i espera que tard o d'hora la llavor floreixi. Ell ens estima així: no espera que siguem el millor terreny, sempre ens dona generosament la paraula. Potser precisament en veure que Ell confia en nosaltres, neixi en nosaltres el desig de ser un terreny millor. Aquesta és l'esperança, fonamentada sobre la roca de la generositat i la misericòrdia de Déu.»

Destaco aquestes paraules «Déu llança la llavor de la seva paraula sobre tota mena de terreny, és a dir, en qualsevol situació en què ens trobem». Això serveix tant pels qui formem part de l'Església com pels qui hi són fora; Déu no es cansa de buscar-nos per a què li permetem orientar la nostra vida: «Cada paraula de l'Evangeli és com una llavor que s'aboca al terreny de la nostra vida… La paraula de Jesús és per a tots, però actua en cadascun de manera diferent.» Ningú no pot dir conscientment ‘no tinc remei, hi ha massa obstacles per vèncer’.

Sabem que la fe és un do, un regal que no mereixem, que ens ajuda a transitar per la vida amb esperança. Aquest do, llavor divina, necessita cuidar-se perquè s'enforteixi: «No és possible comprendre plenament el Baptisme sinó dins la Iniciació cristiana, és a dir, l'itinerari a través del qual el Senyor, mitjançant el ministeri de l'Església i el do de l'Esperit, ens introdueix en la fe pasqual  i ens insereix en la comunió trinitària i eclesial», indica el Document final del Sínode (2).

El Baptisme i els altres sagraments de la Iniciació cristiana (Confirmació, Reconciliació, Eucaristia) obren camí impulsats per la gràcia que transmeten, amb la seva recepció no es completa l'itinerari, com de vegades passa en ambients culturals cristians en què un cop rebuts aquests sagraments i celebrats es dona per conclòs el cicle formatiu.

El Document continua: «Aquest itinerari té una varietat significativa de formes, segons l'edat en què es realitza, dels diferents accents propis de les tradicions orientals i occidentals, i de les especificitats de cada Església local. La iniciació posa en contacte amb una gran varietat de vocacions i ministeris eclesials. En ells s'expressa el rostre misericordiós d'una Església que ensenya els seus fills a caminar tot caminant amb ells. Els escolta i, mentre que respon als seus dubtes i les preguntes, s'enriqueix amb la novetat que cada persona porta amb ella, amb la seva història i la seva cultura. En la pràctica d'aquesta acció pastoral, la comunitat cristiana experimenta, sovint sense tenir-ne plena consciència, la primera forma de sinodalitat». Hi ha una relació bidireccional, necessitem el suport de l'Església per continuar el camí emprès i l'Església necessita la nostra aportació per complir la seva missió allà on ens trobem.

«Vostra soc, per Vós vaig néixer, ¿què maneu fer de mi?», escriu santa Teresa en un poema. El bisbe Toni Vadell, auxiliar de Barcelona que va morir abans de fer els cinquanta anys, parlava en metàfora de l'Església (3) com una sabateria on cadascú havia de trobar el calçat que més se li ajustava per seguir el camí, però al final d'aquest camí Déu ens vol a tots descalços: «Ja no hi ha jueu ni grec,  esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist», escriu sant Pau (4); la vestimenta no serà l'important sinó la unió amb Crist que, alhora, ens uneix com a cristians, com expressa el lema papal: In Illo uno unum (5). D'aquesta unió en parla sant Joan de la Creu: «Al capvespre de la vida, serem jutjats en l'amor.»

La llavor divina necessita els sagraments i la pregària per créixer en nosaltres. «El sagrament de la Confirmació enriqueix la vida dels creients amb una efusió particular de l'Esperit en vista del testimoni… Tots els creients estan cridats a contribuir a aquest impuls, acollint els carismes que l'Esperit distribueix abundantment a cadascú i comprometent-se a posar-los al servei del Regne amb humilitat i esperit d’iniciativa creatiu».

I, és clar, el que se'ns presenta com a aliment quotidià i vincle amb la comunitat: «La celebració de l'Eucaristia, especialment els diumenges, és la primera i fonamental forma com el sant Poble sant de Déu es reuneix  i es troba. En la celebració eucarística se “significa i realitza la unitat de l'Església” (6). En la “participació plena, conscient i activa” (7) de tots els fidels, en la presència de diferents ministeris i en la presidència del bisbe o del prevere, es fa visible la comunitat cristiana, en la qual es realitza una corresponsabilitat diferenciada de tots per a la missió.»

Deixar créixer la llavor, nodrint-la i traient-li allò que destorba; una tasca esperançada per a tota la vida, perquè no estem sols.

(1) Papa Lleó XIV: Audiència General del 21 de maig de 2025. Traduït de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/audiences/2025/documents/20250521-udienza-generale.html

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Part I: El cor de la sinodalitat. Epígraf: Les arrels sacramentals del Poble de Déu; punts tractats 24 a 27. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Entrevista al bisbe Toni Vadell el 26 de novembre de 2021 en el programa Camins de Radio Estel. Enllaç: https://www.radioestel.cat/programes/camins/page/47/

(4) Carta de sant Pau a los Gàlates, capítol 3, verset 28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1288

(5) In Illo uno unum significa ‘en Crist som un’. Està extret de Sant Agustí: Comentari al Salm 127, número 3: «Aquests cristians, amb el Cap, que va pujar al cel, són un sol Crist; no és L'un i nosaltres molts, sinó que, sent nosaltres molts en Aquell un, som un.» Traduït de https://www.augustinus.it/spagnolo/esposizioni_salmi/esposizione_salmo_185_testo.htm

(6) Veure Concili Vaticà II, Decret Unitatis redintegratio, número 2 Enllaç https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_decree_19641121_unitatis-redintegratio_sp.html

(7) Veure Concili Vaticà II, Constitució Sacrosanctum Concilium, número 14. Enllaç https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19631204_sacrosanctum-concilium_sp.html

Riquesa sobtada

Què faràs amb el que guanyis?

Què faràs amb el que guanyis? És una pregunta recurrent en els concursos televisius. Chaim Topol expressava els seus desitjos cantant If I were a rich man en la pel·lícula musical Fiddler on the Roof (El violinista en el terrat) fa gairebé seixanta anys. Grégoire Delacourt ha escrit dos llibres on la protagonista és una dona a la que li han tocat un bon grapat de milions en la loteria i forma part d’un grup que s’anomena Guanyadors Anònims. Només he llegit el segon: divertit, irònic, emotiu per moments i guitzaire -paraula que m’he inventat- amb l’Administració.

No us anticipo les peripècies de Jocelyne amb el que va guanyar primer i recuperar després del premi que va obtenir. Només us reprodueixo la citació d’un autor anònim -qui sap si és el propi escriptor- que es fa al final del llibre i us pot fer rumiar en el cas de que us doni per somniar què faríeu si de sobte us tornéssiu rics (de calers s’entén):

«Els diners permeten comprar moltes coses: una casa, però no una llar. Un llit, però no el són. Un rellotge, però no el temps. Un llibre, però no el saber. Un espectacle, però no l'alegria. Una feina, però no el respecte. Relacions, però no l’amistat. Un medicament, però no la salut. Sang, però no la vida. El plaer, però no l'amor. Diplomes, però no la cultura. Tranquil·litzants, però no la pau interior. Moltes coses, però no la felicitat» (1).

(1) Grégoire Delacourt: La segona llista dels meus desitjos. Títol original: Le liste 2 mes envies (2024). Editorial: Edicions 62 – Col·lecció: El balancí, número 900, 1ª edició (2025). Traductor: Oriol Vaqué Sánchez. 233 pàgines. La citació a la pàgina 231.