Al voltant del Sínode (9)

Aplegar esforços

En una classe universitària de màrqueting ens comentava el professor que a mesura que pujava el nivell de vida de la població els consumidors tendien a comportar-se d'una forma més exquisida, més refinada, més sofisticada… La resposta dels fabricants per intentar satisfer les noves exigències és crear noves versions dels seus productes sense que es noti gaire el canvi. Un exemple ha estat l'aparició dels productes ‘sin’, on es prescindeix d'algun ingredient del producte original.

Però 'sin' no sempre significa privació, com llegeixo en una recent intervenció del papa Lleó XIV: «La tarda de la meva elecció, mirant amb commoció el poble de Déu allà reunit, vaig recordar la paraula “sinodalitat”, que expressa feliçment la manera com l'Esperit modela l'Església. En aquesta paraula ressona el syn —que vol dir amb— que constitueix el secret de la vida de Déu. Déu no és soledat. Déu és “amb” en si mateix –Pare, Fill i Esperit Sant– i és Déu amb nosaltres. Alhora, sinodalitat ens recorda el camí —odós— perquè on hi ha l'Esperit hi ha moviment, hi ha camí. Som un poble en camí. Aquesta consciència no ens allunya, sinó que ens submergeix en la humanitat, com a llevat a la massa, que la fermenta tota. L'any de gràcia del Senyor, del qual és expressió el Jubileu, té aquest ferment. En un món trencat i sense pau l'Esperit Sant ens educa a caminar plegats… Déu ha creat el món perquè nosaltres estiguéssim junts. "Sinodalitat" és el nom eclesial d'aquesta consciència. És el camí que demana a cadascú reconèixer el mateix deute i el mateix tresor, sentint-se part d'una totalitat, fora de la qual tot es panseix, fins i tot el més original dels carismes» (1).

Un epígraf del Document final del Sínode porta per títol 'Significat i dimensions de la sinodalitat': «Els termes “sinodalitat” i “sinodal” deriven de l'antiga i constant pràctica eclesial de reunir-se en sínode… En la seva varietat, totes aquestes formes s’agermanen en el fet de reunir-se per dialogar, discernir i decidir… En termes simples i sintètics, podem dir que la sinodalitat és un camí de renovació espiritual i de reforma estructural per fer l'Església més participativa i missionera, és a dir, per fer-la més capaç de caminar amb cada home i dona irradiant la llum de Crist» (2).

Hi ha un passatge dels Fets dels Apòstols on s'exemplifica el que és un sínode. Sorgeix arran d'unes discrepàncies que succeeixen a Antioquia, lloc on s'estaven produint moltes conversions de gentils: «Llavors alguns  van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans: —Si no us feu circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès,  no us podeu salvar. Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, es va decidir que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat» (3). Era un tema important que s’havia de resoldre i es va posar en consideració dels qui tenien llavors la responsabilitat de vetllar per la sana doctrina. Pau i Bernabé, malgrat la seva ascendència sobre els nous conversos, van sotmetre el seu criteri al discerniment d'aquest sínode.

Continua el Document final indicant els diferents àmbits en què aquesta sinodalitat s'ha de fer present en el dia a dia de les comunitats eclesials, en els processos i les estructures de caràcter institucional i en esdeveniments extraordinaris. Adverteix, però, que «la sinodalitat no és un fi en si mateixa, sinó que té com a objectiu la missió que Crist ha confiat a l´Església en l´Esperit. Evangelitzar és "la missió essencial de l'Església [...] és la gràcia i la vocació pròpia de l'Església, la seva identitat més profunda" (4)»; les formes són importants, però no esgoten la fi ni la substitueixen.

I per dur a terme tot això l'exemple de Maria es converteix en el model a seguir: «En la Mare de Déu, Maria, Mare de Crist, de l'Església i de la humanitat, veiem resplendir a plena llum els trets d'una Església sinodal, missionera i misericordiosa. En efecte, ella és la figura de l'Església que escolta, prega, medita, dialoga, acompanya, discerneix, decideix i actua. D'ella aprenem l'art de l'escolta, l'atenció a la voluntat de Déu, l'obediència a la seva Paraula, la capacitat de recollir la necessitat dels pobres, el coratge de posar-se en camí, l'amor que ajuda, el cant de lloança i l'exaltació en l'Esperit. Per això, com afirmava sant Pau VI, “l'acció de l'Església en el món és com un perllongament de la sol·licitud de Maria” (5).»

(1) Traduït de l’Homilía del Santo Padre León XIV en la vigilia de Pentecostés. Extret de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20250607-veglia-pentecoste.html

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Punts tractats: 28 a 33. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Fets dels Apòstols, capítol 15, versets 1 y 2. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1223

(4) Veure Sant Pau VI: Exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi, número 14. Enllaç: https://www.vatican.va/content/paul-vi/es/apost_exhortations/documents/hf_p-vi_exh_19751208_evangelii-nuntiandi.html

(5) Veure Sant Pau VI: Exhortació Apostòlica Marialis cultus, número 28. Enllaç: https://www.vatican.va/content/paul-vi/es/apost_exhortations/documents/hf_p-vi_exh_19740202_marialis-cultus.html