dilluns, 23 de juny del 2025

Al voltant del Sínode (10)

Mitjà d’autoconeixement

En to solemne s'expressa una falca publicitària: “Óscar Wilde va dir: Sigues tu mateix, els altres llocs estan ocupats”. El camí per 'ser un mateix' passa per la sentència gravada al pòrtic del temple d'Apol·lo a Delfos: “Coneix-te a tu mateix”. Com s'hi arriba? Amb la introspecció? Realitzant tests? Psicoanalitzant-se?

Aristòtil ens proposa sortir de l'estret àmbit del nostre jo: «Així, doncs, de la mateixa manera que quan volem contemplar la nostra pròpia cara la mirem dirigint la vista al mirall, així també quan vulguem conèixer-nos nosaltres mateixos ens reconeixerem mirant l'amic. L'amic és, com diem, un altre jo. Per tant, si és grat conèixer-se a si mateix i no és possible fer-ho sense cap altre amic, l'home autosuficient necessitarà l'amistat per conèixer-se a si mateix. […] si aquestes coses són bones, agradables i necessàries i no és possible que passin sense amistat, l'autosuficient tindrà necessitat de l'amistat» (1).

El Document final del Sínode inicia l'epígraf 'Unitat com a harmonia' (2) amb un fragment de Caritas in Veritate, l'encíclica del papa Benet XVI: «La criatura humana, de naturalesa espiritual, es realitza en les relacions interpersonals. Com més les viu de manera autèntica, més madura en la pròpia identitat personal. L'home es valora no aïlladament sinó posant-se en relació amb els altres i amb Déu. Per tant, la importància d’aquestes relacions esdevé fonamental» (3).

En aquest sentit: «Una Església sinodal es caracteritza per ser un espai on les relacions poden florir, gràcies a l'amor mutu que constitueix el manament nou que Jesús va deixar als seus deixebles (4). Dins de cultures i societats cada cop més individualistes, l'Església, “poble aplegat per la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant” (5), pot donar testimoni de la força de les relacions fundades en la Trinitat. Les diferències de vocació, edat, sexe, professió, condició i pertinença social, presents en cada comunitat cristiana, ofereixen a tothom aquell encontre amb l'alteritat indispensable per a la maduració personal

Ser cristià no és una qüestió personal, com ja ens recordava sant Cebrià al segle III de la nostra era, en un tractat sobre el Parenostre: «Per damunt de tot, el Doctor de la pau i Mestre de la unitat va negar clarament que la pregària hagués de ser cosa privada, en el sentit que, quan hom prega, pregui només per a ell mateix. No diem: “Pare meu que esteu en el cel”, ni tampoc: “Doneu-me el meu pa de cada dia”, ni cadascú demana que Déu perdoni els pecats només a ell, que només a ell guardi de la temptació i el deslliuri del mal. Per a nosaltres, l'oració és pública i comunitària, i, quan preguem, no ho fem per a un home sol, sinó per a tot el poble, perquè tot el poble som una sola cosa.

EI Déu de pau i Mestre de concòrdia, que va ensenyar la unitat, volgué que cadascú pregués per tots, no altrament de com ell portà, ell tot sol, tots els homes.» (6).

Ens vingui de gust o no, vivim en comunitat, la peripècia de Robinson Crusoe és un accident, no una vocació. La primera experiència la trobem en l'àmbit familiar: «En primer lloc, és en la família, que amb el Concili es podria anomenar “Església domèstica” (7), on es viu la riquesa de les relacions entre persones unides en la seva diversitat de caràcter, sexe, edat i funció. Per això, les famílies representen un lloc privilegiat per aprendre i experimentar les pràctiques essencials d'una Església sinodal. Malgrat les fractures i els sofriments que experimenten les famílies, continuen sent llocs on s’aprèn a intercanviar-se el do de l'amor, de la confiança, del perdó, de la reconciliació i de la comprensió. És a la família on aprenem que tenim la mateixa dignitat, que hem estat creats per a la reciprocitat, que necessitem ser escoltats i que som capaços d'escoltar, de discernir i decidir junts, d'acceptar i exercir una autoritat animada per la caritat, de ser corresponsables i donar compte de les nostres accions. “La família humanitza les persones mitjançant la relació del 'nosaltres' i, al mateix temps, promou les diferències legítimes de cadascú” (8)

La família no és un ideal per ser contemplat amb embadocament, sinó un àmbit natural de relació cridat a la comunió on, malgrat la imperfecció dels seus membres, uns i altres aprenem a desenvolupar-nos com a persones i, la seva influència repercuteix en l'àmbit social. Pel que fa a això, continua el fragment de Caritas in veritate: «Això val també per als pobles. Consegüentment, és molt útil per al seu desenvolupament una visió metafísica de la relació entre les persones. Pel que fa a això, la raó troba inspiració i orientació en la revelació cristiana, segons la qual la comunitat dels homes no absorbeix en si la persona anul·lant la seva autonomia, com passa en les diverses formes del totalitarisme, sinó que la valora encara més perquè la relació entre persona i comunitat és la d'un tot cap a l'altre tot. De la mateixa manera que la comunitat familiar no anul·la en el seu si les persones que la componen, i l'Església mateixa valora plenament la «criatura nova» (Ga 6,15; 2 Co 5,17), que pel baptisme s'insereix en el seu Cos viu, així també la unitat de la família humana no anul·la per si mateixa les persones, els pobles, les cultures, sinó que els fa més transparents els uns amb el altres, més units en la seva legítima diversitat

No hi ha dues famílies iguals, sortosament, ni un model perfecte de família que calgui seguir. Unes famílies aprenen de les altres i és mal camí seguir la drecera de l'emulació, pretenent ser el clon d'una família que hem idealitzat. ¡Quant de mal fa voler imposar un model de relació familiar!

La sinodalitat ha de permetre que tots els membres de l'Església es puguin expressar amb llibertat en el si de la comunitat de què formen part. L'aportació de cadascú sempre serà valuosa; per a ell, perquè trencarà el dic de contenció que es pot expressar en: 'jo tinc les meves idees, però no les exposo perquè no encaixarien bé en el grup'. D'altra banda, trencarà l'actitud passiva d'esperar que la iniciativa sempre parteixi de 'l'autoritat competent'. A uns els tocarà facilitar els canals de comunicació; a tots, ser membres actius de la comunitat: resant, celebrant, col·laborant, manifestant…

(1) Traducció de la citació inclosa en el artícle El amigo en Aristóteles como posibilidad de autoconocimiento y las diferencias con un adulador, publicat a la Revista Lasallista de Investigación, volumen 14, número 2, presa d’Aristóteles: Magna moralia. Madrid: Editorial Gredos (2011), pàgina 234. Enllaç https://www.redalyc.org/journal/695/69553551017/html/#

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Punts tractats: 34 i 35. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Traducció de Benedicto XVI: Carta encíclica Caritas in Veritate, número 53. Extret de https://www.vatican.va/content/benedict-xvi/es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20090629_caritas-in-veritate.html

(4) Evangeli segons sant Joan, capítol 13, versets 34-35: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.  Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1199

(5) Veure Concilio Vaticano II, Constitución dogmática sobre la Iglesia Lumen Gentium, número 4. Enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(6) Sant Cebrià: Tractat sobre el Parenostre, números 8-9. Extret de l’Ofici de lectures de la Litúrgia de les hores del 16 de juny de 2025. Enllaç  https://liturgiadeleshores.cat/ofici.php?data=2025-06-16

(7) Traducció de Concilio Vaticano II, Constitución dogmática sobre la Iglesia Lumen Gentium, número 11: «Els cònjuges cristians, en virtut del sagrament del matrimoni, pel qual signifiquen i participen el misteri d'unitat i amor fecund entre Crist i l'Església (cf. Ef 5,32), s'ajuden mútuament a santificar-se en la vida conjugal i en la procreació i educació de la prole, i per això posseeixen el seu propi do, dins del Poble de Déu, en el seu estat i forma de vida. D'aquest consorci procedeix la família, on neixen nous ciutadans de la societat humana, els quals, per la gràcia de l'Esperit Sant, queden constituïts en el baptisme fills de Déu, que perpetuaran a través del temps el Poble de Déu. En aquesta mena d'Església domèstica els pares han de ser per als seus fills els primers predicadors de la fe, mitjançant la paraula i l'exemple, i han de fomentar la vocació pròpia de cadascú, però amb una cura especial la vocació sagrada.» Enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(8) Traducció de Francisco: Discurso a los participantes en la Plenaria de la Pontificia Academia de Ciencias Sociales, 29 de abril de 2022. Enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2022/april/documents/20220429-plenaria-scienze-sociali.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada