Al voltant del Sínode (15)

Atendre els contextos

«La kapia és el punt més important del pont, de la mateixa manera que el pont és la part més important de la ciutat; o, com va escriure en el seu diari de viatge un viatger turc a qui els vissegradencs van tractar bé, “La seva kapia és el cor del pont, que és el cor d'aquesta ciutat que ha de romandre en el cor de tots”. La kapia demostra fins a quin grau els antics arquitectes… posaven de manifest la seva intel·ligència quan es tractava no sols de la solidesa i de la bellesa de la construcció, sinó de la utilitat i de les comoditats que obtindrien les generacions posteriors» (1).

Hi ha llocs emblemàtics. El premi Nobel de literatura Ivo Andrić n'indica un: les dues terrasses construïdes al pont Mehmed Paša Sokolović a Višegrad, localitat pertanyent a Bòsnia i Hercegovina i a tocar de Sèrbia. Un pont que no és només un mitjà de trànsit per creuar el riu Drina, sinó que és alhora nexe d'unió entre dues cultures: la musulmana i la cristiana. Les seves terrasses han esdevingut al llarg dels seus més de quatre segles d'existència un punt de trobada, de descans, d'esbarjo, de confraternització, de celebració festiva… un lloc on poder-se relacionar uns i altres.

La sinodalitat expressa una manera de relacionar-se que ha d'estendre's per tota l'Església que no és aliè als diferents contextos en què s'ha de desenvolupar, com indica el Document final del Sínode (2): «La crida a la renovació de les relacions en el Senyor Jesús ressona en la pluralitat de contextos en què els seus deixebles viuen i duen a terme la missió de l'Església. Cadascun d'aquests contextos té unes riqueses peculiars que és imprescindible tenir en compte, vinculades al pluralisme de les cultures. Tots, tanmateix, encara que de maneres diferents, porten els signes de lògiques relacionals distorsionades i de vegades oposades a les de l'Evangeli. Al llarg de la història, els tancaments relacionals s’han solidificat en estructures de pecat (3), que influeixen en la manera de pensar i actuar de les persones. En particular, generen bloquejos i pors, que hem d’afrontar i superar per poder encaminar-nos en el camí de la conversió relacional.»

Cap tradició cultural és immaculada en el seu recorregut, cosa que no ens hauria d'estranyar per poc que ens examinem honestament sobre la nostra pròpia manera de procedir. Continua el Document final: «Els mals que afligeixen el nostre món estan arrelats en aquesta dinàmica, començant per les guerres i els conflictes armats, i en la il·lusió que es pot assolir una pau justa amb la força de les armes. [Vaig dubtar a fer esment al pont sobre el Drina quan vaig saber que allà hi va haver una gran matança de civils durant la guerra de Bòsnia el 1992 (4).] Igualment letal és la creença que tota la creació, fins i tot les persones, es poden explotar a voluntat per treure’n profit. La conseqüència en són les moltes i diferents barreres que divideixen les persones, també en les comunitats cristianes, i limiten les possibilitats d’alguns respecte a les que gaudeixen altres.»

En aquesta descripció tampoc l'Església surt gaire ben parada: «Molts mals que afligeixen el nostre món també es manifesten en l'Església. La crisi dels abusos, en les seves diverses i tràgiques manifestacions, ha provocat sofriments indescriptibles i sovint duradors a les víctimes i als supervivents, i a les seves comunitats. L´Església ha d'escoltar amb especial atenció i sensibilitat la veu de les víctimes i dels supervivents dels abusos sexuals, espirituals, econòmics, institucionals, de poder i de consciència per part de membres del clergat o de persones amb encàrrecs eclesials. L'escolta és un element fonamental del camí cap a la guarició, el penediment, la justícia i la reconciliació. En una època que viu una crisi global de confiança i encoratja les persones a viure en la desconfiança i en la sospita, l'Església ha de reconèixer les pròpies mancances, demanar perdó humilment, tenir cura de les víctimes, proporcionar-se instruments de prevenció i esforçar-se per reconstruir la confiança mútua en el Senyor.»

Que surtin a la llum tants excessos ni ha d'enfosquir la tasca encomiable que fan innombrables fills de l'Església a tot el món, ni ha d'impedir que la llavor de l'Evangeli se segueixi sembrant en tota mena de terrenys esperant ser acollida; sent conscients de la pròpia debilitat, però amb l'esperança posada en qui «vol que tots els homes se salvin  i arribin al coneixement de la veritat» (5): «L'escolta de qui pateix l'exclusió i la marginació reforça la nostra consciència: forma part de la missió de l'Església fer-se càrrec del pes d'aquestes relacions ferides perquè el Senyor, el Vivent, les guareixi. Només així aquesta pot ser “com un sagrament, és a dir, signe i instrument de la íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà” (6). Al mateix temps, l'obertura al món permet descobrir que en cada racó del planeta, en cada cultura i en cada grup humà, l'Esperit ha sembrat les llavors de l'Evangeli. Aquestes donen fruit en la capacitat de viure relacions sanes, de conrear la confiança mútua i el perdó, de vèncer la por del diferent i de crear comunitats acollidores, de promoure una economia atenta a les persones i al planeta, de reconciliar-se després d'un conflicte.»

En caminar junts per aconseguir aquests propòsits no s'han d'oblidar les paraules de sant Pau: «Ajudeu-vos a portar les càrregues els uns als altres, i compliu així la llei de Crist» (7); uns i altres hem d'ajudar-nos per a què cadascú pugui recórrer l'itinerari de la santedat a què està cridat.

P.S. Poc després de tenir gairebé enllestit aquest escrit em vaig trobar amb els pares d’una excompanya de la meva filla Anna. Ell pateix des de fa uns quants anys una malaltia mental i demana que preguem per ajudar-lo a superar-la. Em va donar una estampa de la Reina de la Pau, la imatge de la  Mare de Déu venerada a Medjugorje, indret de Bòsnia i Hercegovina que acull moltes peregrinacions. Inclou una pregària que li escau al tema que he tractat.

(1) Traduït d’Ivo Andrić: Un Puente sobre el Drina. Títol original: No Drini Cuprija (1945). Editorial: Debolsillo – Col·lecció: Contemporánea, número 289 – 2ª edició (2010). Traductor: Luis del Castillo Aragón. 499 pàgines. Capítol primer, pàgina 18.

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Segona part: A la barca, junts, punts 53 a 56. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Joan Pau II: Carta encíclica Sollicitudo rei socialis, punt 36: «Cal destacar que un món dividit en blocs, presidits per ideologies rígides, on en lloc de la interdependència i la solidaritat, dominen diferents formes d'imperialisme, no és més que un món sotmès a estructures de pecat. La suma de factors negatius, que actuen contràriament a una veritable consciència del bé comú universal i de l'exigència d'afavorir-lo, sembla crear, a les persones i institucions, un obstacle difícil de superar. Si la situació actual cal atribuir-la a dificultats de diversa índole, cal parlar d'estructures de pecat, que es fonamenten en el pecat personal i, per tant, estan unides sempre a actes concrets de les persones, que les introdueixen, i en fan difícil l'eliminació. I així aquestes mateixes estructures es reforcen, es difonen i són font d'altres pecats, condicionant la conducta dels homes.» Traduït de https://www.vatican.va/content/john-paul-ii/es/encyclicals/documents/hf_jp-ii_enc_30121987_sollicitudo-rei-socialis.html

(4) Veure, per exemple, article a El mundo con ella del 14 de juny de 2022. Enllaç: https://www.elmundoconella.com/bosnia-herzegovina/visegrad-la-belleza-del-drina-y-el-recuerdo-de-un-horrible-pasado/

(5) 1ª Carta de Sant Pau a Timoteu, capítol 2, verset 4. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1321

(6) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Iglesia Lumen Gentium, número 1: «L'Església és en Crist com un sagrament, és a dir signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà, ella es proposa presentar als seus fidels i a tothom amb més precisió la seva naturalesa i la seva missió universal, abundant en la doctrina dels concilis precedents. Les condicions de la nostra època fan més urgent aquest deure de l'Església, és a dir, que tots els homes, que avui estan més íntimament units per múltiples vincles socials tècnics i culturals, aconsegueixin també la plena unitat en Crist.» Extret de https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html

(7) Carta de sant Pau a los Gàlates, capítol 6, verset 2. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1291

Al voltant del Sínode (14)

Aposta per la comunicació

Hi ha afectes que maten i atencions que aclaparen. Quan vaig veure la pel·lícula Maria Antonieta dirigida per Sofia Coppola em van cridar l'atenció algunes escenes on l'excés de servei envaïa la intimitat dels esposos mentre menjaven o de la reina a la seva alcova. S'empenyia els monarques a viure en una bombolla.

Tenim experiència, en major o menor mesura, que com més estima aboquem sobre nosaltres mateixos més maniàtics ens tornem. L'ascens social va lligat moltes vegades a amistats selectives i compromisos classistes. De la mateixa manera, com més preocupada està una societat pel benestar més encotillada es troba la ciutadania -per la seva salut, per la seva seguretat...-. I els cristians en posar els cinc sentits centrats en les formes es poden oblidar del fons: què suposa viure i relacionar-se seguint els ensenyaments de Jesús.

La segona part del Document final del Sínode s'inicia fent analogia entre la crida de Jesús als apòstols perquè el seguissin i la invitació del papa Francesc: «L’itinerari sinodal també ha començat així: hem escoltat la invitació del successor de Pere i l'hem acollit; ens hem posat en moviment amb ell i darrere d’ell. Junts hem pregat, reflexionat, treballat i dialogat. Però sobretot hem experimentat que les relacions són les que sostenen la vitalitat de l’Església, animant les seves estructures. Una Església sinodal missionera necessita renovar les unes i les altres» (1).

Jesús es relacionava amb tothom. Alguns li retreien: «Els fariseus i els seus mestres de la Llei  murmuraven contra els deixebles de Jesús i els deien: —Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors? Jesús els respongué: —El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se,  sinó els pecadors» (2). A nosaltres ens pot donar esgarrifança tractar amb segons qui, o el nostre entorn ho pot veure amb menyspreu -no està ben vist-. Aquesta al·lèrgia l'observem també diàriament a la vida política i social. Ens adonem també que en aquest context la convivència queda malmesa.

Eren refractaris a Jesús els que estan encantats de conèixer-se: els saberuts, els aprofitats, els altius, els supremacistes, els perdonavides; els inflats d'un ego propi o grupal que escurça les mirades fent-los rígids, insensibles i inflexibles amb qui no és de la seva colla. Glosant la paràbola del samarità deia el papa Lleó XIV: «Aquest relat continua desafiant-nos també avui, interpel·la la nostra vida, sacseja la tranquil·litat de les nostres consciències adormides o distretes i ens provoca contra el risc d'una fe acomodada, ordenada en l'observança exterior de la llei, però incapaç de sentir i actuar amb les mateixes entranyes compassives de Déu... La mirada fa la diferència, perquè expressa el que tenim al cor: es pot veure i passar de llarg o bé veure i sentir compassió. Hi ha una manera de veure exterior, distreta i apressada, una manera de mirar fingint que no es veu, és a dir, sense deixar-nos afectar ni interpel·lar per la situació; i hi ha una manera de veure, en canvi, amb els ulls del cor, amb una mirada més profunda, amb una empatia que ens fa entrar en la situació de l'altre, ens fa participar interiorment, ens toca, ens sacseja, interroga la nostra vida i la nostra responsabilitat» (3).

La sinodalitat està orientada a afavorir la comunicació intra i extraeclesial: «Al llarg del recorregut del Sínode i en totes les latituds, ha sorgit la petició d’una Església més capaç de nodrir les relacions: amb el Senyor, entre homes i dones, en les famílies, en les comunitats, entre tots els cristians, entre els grups socials, entre les religions, amb la creació… El desig de relacions més autèntiques i significatives no només expressa l'aspiració a pertànyer a un grup cohesionat, sinó que correspon a una profunda consciència de fe: la qualitat evangèlica de les relacions comunitàries és decisiva per al testimoni que el Poble de Déu està cridat a donar en la història… Per tal de ser Església sinodal, és necessària, doncs, una autèntica conversió relacional. Hem d'aprendre de nou de l'Evangeli que la cura de les relacions no és una estratègia ni l’instrument per a una major eficàcia organitzativa, sinó que és la manera com Déu Pare s'ha revelat en Jesús i en l'Esperit.»

Sant Pau escriu que «Déu no fa distinció de persones» (4). Va bé per entendre la sinodalitat recordar les paraules del papa Francesc a la JMJ de Lisboa: «Som comunitat de germans i germanes de Jesús, fills i filles del mateix Pare. Amics, voldria ser clar amb vosaltres, que sou al·lèrgics a la falsedat i a les paraules buides: a l'Església hi ha espai per a tothom, per a tothom. A l'Església ningú sobra, ningú està de més, hi ha espai per a tothom. Així com som. Tots. I això, Jesús ho diu clarament quan mana els apòstols a cridar al banquet d'aquell Senyor que ho havia preparat. Diu: vagin i portin tots: joves i vells, sans i malalts, justos i pecadors. Tots. Tots. Tots. A l'Església hi ha lloc per a tothom. Pare, però si soc un desgraciat, soc una desgraciada, ¿hi ha lloc per a mi? Hi ha lloc per a tothom. Tots junts, cadascú en la seva llengua… cadascú en la seva llengua repeteixi amb mi: tots, tots, tots… El Senyor no assenyala amb el dit, sinó que obre els seus braços… Ens abraça a tots. Ens mostra Jesús a la creu, que tant va obrir els seus braços per a ser crucificat i morir per nosaltres. Ell mai no tanca la porta, mai, sinó que et convida a entrar-hi. Entra i veu. Jesús rep, Jesús acull. En aquests dies, cadascun de nosaltres transmet el llenguatge d'amor de Jesús. Déu t'estima; Déu et crida. Que bonic que és això. Déu m'estima, Déu em crida. Vol que sigui a prop d'Ell» (5).

Aquest «tots, tots, tots» ha provocat alguns recels entre els qui l'associen a l'expressió “avall, que fa baixada!” (6). Si ens oblidem de la crida que fa Jesús a la conversió unida al acolliment no ho entendrem prou bé; aquest «tots, tots, tots», ens anima a no tirar mai la tovallola, a pensar que no tenim remei. Però «tots, tots, tots», no vol dir que valgui ‘tot, tot, tot’. S'escolta tothom, s’atenen les seves consideracions, consultes, propostes o suggeriments, però no hi ha perill de disbauxa doctrinal; a la llum de les Sagrades Escriptures i la tradició s'aniran estudiant i resolent les qüestions que vagin sorgint; és el que suposa actuar amb discerniment.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Segona part: A la barca, junts, punts 49 a 52. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Evangeli segons sant Lluc, capítol 5, versets 30 a 32. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1166

(3) Papa León XIV: Homilia del 13 de julio de 2025. Traduït de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20250713-omelia-castelgandolfo.html

(4) Carta de sant Pau als Romans, capítol 2, verset 11. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1239

(5) JMJ Lisboa 2023: Discurs del Sant Pare Francesc en la Cerimònia d’acollida, 3 d’agost de 2023. Traduït de https://www.lisboa2023.org/es/articulo/papa-francisco-en-la-iglesia-hay-espacio-para-todos. També es pot veure a https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2023/august/documents/20230803-portogallo-cerimonia-accoglienza.html

(6) Avall, que fa baixada!: Expressió que encoratja a prosseguir una determinació. Extret de https://elrefranyer.com/ref/avall-que-fa-baixada

Resposta a una trucada inesperada

Vocacions a contrapel

Aquest dies molts aspirants a fer un grau universitari s’estan matriculant en els estudis que han escollit com a primera o una altra opció en els que han obtingut plaça. La meva filla Anna és una d’elles. Iniciaran un itinerari acadèmic que els ha d’habilitar per exercir una tasca professional. Els pares podem no veure del tot clar la tria que han fet: Vols dir que això és el que més et convé? Ja estaràs prou preparada per afrontar aquests estudis? No t’estàs deixant influir per un somni o un  desig superficial? Si aquestes advertències i d’altres raonaments que s’han anat fent durant el curs precedent i abans de la preinscripció no han modificat l’interès pels estudis escollits, només cal confiar en que s’ho prenguin seriosament, no tinc cap dubte en el cas de la meva filla, tot desitjant que el camí que han decidit seguir els ajudi a créixer com a persones i en l’àmbit acadèmic i professional.

Els estudis de grau són un tast, una aposta de futur, orientada a descobrir una vocació professional. Cada vocació, de qualsevol tipus, és una crida a desenvolupar les potencialitats que rauen en cadascú, i fer-les rendir el màxim possible. N’hi ha que ja les coneixem;  d’altres, però, estan esperant la seva oportunitat per manifestar-se; i també n’hi ha que brollen inesperadament, fins i tot a contracor.

Aquest escrit ha sorgit de la lectura d’un fragment d’un escrit de sant Ambròs: «Jo i el Pare vindrem a viure amb ell. Obre la porta al qui et ve, obre la teva ànima, estén els plecs de la teva ment perquè vegi les riqueses de la senzillesa, els tresors de la pau, la suavitat de la gràcia. Dilata el teu cor, ves a trobar el sol de la llum eterna que il·lumina tots els homes. I aquesta llum veritable lluu certament per a tothom; però, si algú tanca les seves finestres, es privarà ell mateix de la llum eterna. Si tanques la porta de la teva ment, Crist es queda a fora. Podria entrar, però no vol entrar intempestivament, no vol forçar els qui no s'hi avenen» (1).

Després de llegir-lo, el primer que em va venir al cap és una cançó amb tonada de gòspel (2):

No ho sents? Hi ha algú que està trucant.

No ho sents? Hi ha algú que està trucant.

Oh, respon-li! Obre la porta.

No ho sents? Hi ha algú que està trucant

Aquest truc pot ser el de la vocació que s’infiltra enmig de la nostra vida de sobte. I la paraula d’Ambròs ens recorda el salm: «Tant de bo que avui escolteu la seva veu: ‘No enduriu els cors’» (3), tot i que deixa clar en la darrera frase que Crist pot ser insistent, però no invasiu, tal com expressa també sant Agustí: «qui et va fer sense tu, no et justifica sense tu» (4). Per això tota vocació acostuma a anar acompanyada de tensions internes i externes, perquè suposa un canvi d’escenari i de rumb; i ens pot semblar que ens treu l’autonomia o que se’ns demana massa; i els pot semblar als que ens envolten que això no és per nosaltres o anem per mal camí i ens estavellarem.

Per seguir la vocació cal posar-s’hi amb ganes, salvar un seguit d’obstacles que s’aniran presentant. Es pot arribar a pensar, ¿per què tantes dificultats si aquest és el camí que he de seguir? Perquè no n’hi ha prou amb un ho vegi més o menys clar, cal mullar-se, deixar de banda el que destorba, que no té perquè ser dolent. ¡Compte amb les vocacions que venen massa rodades! -les bones pintes, les cares que delaten-, cal sospitar aleshores que alguna cosa no s’està fent bé i tard o d’hora sortirà una granellada inesperada si no es posa remei.

A santa Faustina Kowalska Crist la va trucar enmig d’un ball (5), a la germana Clare Crockett en el lavabos d’una discoteca on estava a punt de vomitar per la ingesta d’alcohol. Una i l’altra es van adonar que no era una trucada qualsevol i vencent alguna que altra resistència van emprendre el camí que Jesús havia preparat per a elles, una com apòstol de la Divina Misericòrdia, l’altra contagiant l’amor de Déu a qui tenia a prop i canviant la fama que ella havia desitjat aconseguir en el cinema per la fama de santedat amb que va morir als 33 anys. Val la pena escoltar el testimoni de Clare en la JMJ de 2011 (6), la filmació és deficient, però se l’escolta molt bé; expressa de forma planera i divertida la misericòrdia d’un Déu que segueix trucant a la porta de cadascú de nosaltres. No hem de témer per com tenim la casa d’endreçada. ¿Li obrirem la porta?

(1) De l'exposició de sant Ambròs, bisbe, sobre el salm CXVIII, Capítol 12, 12. 13-14. Inclòs en l’Ofici de lectures del 10 de juliol de 2025. Extret de https://www.liturgiadeleshores.cat/ofici.php?data=2025-07-10

(2) Grup de Folk: Hi ha algú que està trucant. Cantada a: https://www.youtube.com/watch?v=PsFjW41uvq8  Lletra completa a: https://www.viasona.cat/grup/jaume-arnella/negro-spirituals/hi-ha-algu-que-esta-trucant

(3) Salm 94 (95), versets 7 i 8. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/675

(4) Sant Agustí: Sermó 169, punt 13: «Si l'ésser home és obra de Déu i l'ésser just obra teva, tu fas alguna cosa millor que allò que ha fet Déu. Però Déu et va fer a tu sense tu. Cap consentiment li vas atorgar perquè et fes. Com podies donar el consentiment si no existies? Per tant, qui et va fer sense tu, no et justifica sense tu.» Traduït de https://www.augustinus.it/spagnolo/discorsi/index2.htm

(5) Veure La vocació de santa María Faustina a https://www.infocatolica.com/blog/buhardilla.php/0911140243-la-vocacion-de-santa-maria-fa

(6) Testimoni de la Germana Clare Crockett a la JMJ 2011: https://www.youtube.com/watch?v=06zWAoKD5G4

Al voltant del Sínode (13)

Un estendard per a l’Església i el món

“Com està el món, senyor Macari / com està el món, quina atrocitat / amb tant cinema / amb tanta ràdio / anem cap endavant / anem cap enrere”, versiona una cançó popular en castellà El Consorcio a ritme de xotis (1). 'Com està el món', una expressió recurrent quan observem tantes coses que passen, al nostre voltant i més enllà, que ens sumeixen en el desconcert o ens fereixen. ¿Què fem més enllà de lamentar-nos? ¡Carp diem!, visquem el moment, cridaran alguns. ¡Acabem amb les forces del mal! -segons el propi criteri, s'entén-, proclamaran d'altres. ¡Jo a la meva i els altres que s'apanyin!, pensaran alguns. Hi ha d’altres respostes més encoratjadores per a la humanitat, és clar.

La sinodalitat és una proposta que va en la línia d'aquestes darreres respostes, com expressa el Document final del Sínode a l'últim epígraf de la primera part (2): «Practicat amb humilitat, l'estil sinodal pot fer de l'Església una veu profètica en el món d'avui. "L'Església sinodal és com un estendard alçat entre les nacions (3)" (4).» Per què?

«Vivim en una època signada per desigualtats cada vegada més marcades, per un desencís creixent amb els models tradicionals de govern, per la desil·lusió amb el funcionament de la democràcia, per les tendències autocràtiques i dictatorials creixents, pel predomini del model de mercat sense tenir en compte la vulnerabilitat de les persones i de la creació, i per la temptació de resoldre els conflictes per la força més que no pas amb el diàleg. Pràctiques autèntiques de sinodalitat permeten als cristians d’elaborar una cultura capaç de profecia crítica envers el pensament dominant i oferir així una contribució particular a la recerca de respostes a molts dels reptes a que han d’afrontar les societats contemporànies i a la construcció del bé comú.»

Les aspiracions de la sinodalitat són ambicioses, fins i tot ens poden semblar un xic fantasioses pensant que el paper tot ho aguanta. ¿S'implicaran les diferents comunitats eclesials en dur-la a terme? ¿Es creuran que és un procés beneficiós per a l'Església i per a la societat? El timó de la barca de l'Església la porta en darrer terme l'Esperit Sant, si el Sant Pare ens demana que remem en la direcció de la sinodalitat (5), posem-nos a donar palades en aquesta direcció, impliquem-nos i demanem al Senyor seny per no ser un obstacle en la seva aplicació. Els carismes no es poden confondre amb els particularismes, que volen que tot quadri segons la seva manera d'entendre les coses. L'experiència és mestra, ajuda a afrontar les situacions a què ens enfrontem, però no s'ha de convertir en una llosa que impedeixi assolir cotes més altes per les limitacions que ens autoimposem.

Així acaba la primera part del document final: «La manera sinodal de viure les relacions és una forma de testimoni en relació a la societat. A més, respon a la necessitat humana de ser acollit i sentir-se reconegut a l’interior d’una comunitat concreta. És un repte a l’aïllament creixent de les persones i a l'individualisme cultural, que també l'Església sovint ha absorbit, i ens crida a la cura mútua, a la interdependència i a la corresponsabilitat per al bé comú. De la mateixa manera, desafia un comunitarisme social exagerat que asfixia les persones i no les permet que siguin subjectes del seu propi desenvolupament. La disponibilitat a l'escolta de tothom, especialment els pobres, contrasta amb claredat amb un món en què la concentració del poder deixa fora els pobres, els marginats, les minories i la terra, la nostra casa comuna. Tant la sinodalitat com l'ecologia integral assumeixen la perspectiva de les relacions i insisteixen en la necessitat de tenir cura dels lligams: per això es corresponen i s'integren en la manera de viure la missió de l'Església en el món contemporani.»

(1) Traduït de la lletra de El Consorcio: Cómo está el mundo señor Macario. Es pot veure interpretada a https://www.youtube.com/watch?v=U3weALE7fqU

(2) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Primera part, epígraf La sinodalitat com a profecia social, punts 47 i 48.. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(3) Llibre del profeta Isaïes, capítol 12, verset 13: «Hissarà una ensenya cap a les nacions, per reunir els bandejats d'Israel, i congregar els dispersos de Judà, des dels quatre extrems de la terra.» Traduït de https://www.conferenciaepiscopal.es/biblia/isaias/

(4) Papa Francesc, Discurs per a la commemoració del 50è aniversari de la constitució del Sínode dels Bisbes, 17 d'octubre del 2015: «La nostra mirada s'estén també a la humanitat. Una Església sinodal és com un estendard alçat entre les nacions (cf. Is 11,12) en un món que —fins i tot invocant participació, solidaritat i la transparència en l'administració del que és públic— sovint lliura el destí de poblacions senceres en mans cobdicioses de petits grups de poder. Com a Església que «camina al costat» dels homes, partícips de les dificultats de la història, cultivem el somni que el redescobriment de la dignitat inviolable dels pobles i de la funció de servei de l'autoritat podran ajudar la societat civil a edificar-se en la justícia i la fraternitat, fomentant un món més bell i més digne de l'home.» Traduït de https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2015/october/documents/papa-francesco_20151017_50-anniversario-sinodo.html

(5) Salutació del Sant Pare Lleó XIV a los membres del Consell Ordinari de la Secretaria General del Sínode dels Bisbes, 26 de juny de 2025: «La sinodalitat es un estil, una actitud que ens ajuda a ser Església, promovent autèntiques experiències de participació i comunió». Traduït de https://www.synod.va/es/news/el-papa-leon-xiv-se-reune-con-los-miembros-del-xvi-consejo-ordin.html#:~:text=Vaticano%2C%2026%20de%20junio%20de%202025.%20En,General%20del%20S%C3%ADnodo%2C%20del%20que%20es%20Presidente. Veure discurs complet del papa en italià a https://www.vatican.va/content/leo-xiv/it/speeches/2025/june/documents/20250626-consiglio-sinodo.html

Indulgencia plenaria

Explicación para poco o nada versados

Consulto Google indicando ‘Jubileo de la esperanza’ y lo primero que me aparece -vista creada por IA- es lo siguiente: «El "Jubileo de la Esperanza" es el nombre oficial del Año Santo 2025, convocado por el Papa Francisco, con el lema "Peregrinos de la Esperanza". Este año jubilar busca ser un tiempo de renovación espiritual, perdón y esperanza para los fieles, invitándolos a peregrinar y a vivir la fe de manera activa y comprometida.»

Pidiéndole que ‘muestre más’ indica: «Se ofrece la posibilidad de obtener indulgencias plenarias, que son el perdón de las penas temporales por los pecados, a través de la confesión, la comunión, la oración por el Papa y la realización de obras de caridad o peregrinaciones.»

Observo una cierta dificultad en algunos sacerdotes para explicar en términos corrientes a los feligreses los conceptos teológicos en que se basa la indulgencia plenaria. En una reunión en la parroquia se produjo un diálogo a este respecto que me pareció muy oportuno e inteligible para aclarar dichos conceptos -culpa, pena e indulgencia-. Hago a continuación una reconstrucción de lo que escuché:

Cuando te haces una herida, ¿qué haces? (el pecado es una herida en el alma).

Poner los medios para curarla (a través de la confesión se cura la herida en el alma -se perdona la culpa-).

Una vez curada, ¿deja algún rastro esta herida?

La cicatriz (una vez perdonada la culpa, aún queda la pena -el rastro del pecado perdonado-).

La indulgencia plenaria borra completamente la pena.

Entonces la cicatriz desaparece del todo.

Eso es. Si te mueres en ese momento te vas directo al cielo.

Como la indulgencia plenaria ganada puede aplicarse a uno mismo o a un difunto, le diré a mi pareja que si me muero antes que ella aplique una por mí (se supone que hará lo mismo si le sobrevive).

Al voltant de Sínode (12)

Amb esperit esportiu

'Des que hem introduït els 'videos shorts' a la pàgina web les visualitzacions han crescut moltíssim', comentava el rector d'una parròquia en fer-li esment de les dades que un feligrès havia exposat poc abans de finalitzar la celebració eucarística. Cala el missatge que es transmet a través d'ells? Els administradors de la pàgina web ho han de considerar un instrument útil per a la parròquia i els seus feligresos, presents i futurs.

Cada vídeo short és un reclam, la seva eficàcia dependrà de l'interès que el receptor mostri per l'emissor o el contingut del missatge. És, en el cas que ens ocupa, com llançar una llavor que ha de trobar un terreny que l'aculli per poder fructificar.

La sinodalitat també és una llavor que el papa Francesc va promoure i necessita ser acollida per les comunitats eclesials. En quin terreny pot fructificar millor? El Document final del Sínode indica (1): «La sinodalitat és, en primer lloc, una disposició espiritual que impregna la vida quotidiana dels batejats i tots els aspectes de la missió de l'Església. L’espiritualitat sinodal sorgeix de l'acció de l'Esperit Sant i requereix l’escolta de la Paraula de Déu, la contemplació, el silenci i la conversió del cor.» En aquest sentit ens parlava el papa Lleó XIV diumenge passat: «L'Església i el món no necessiten persones que compleixen els seus deures religiosos mostrant la seva fe com una etiqueta exterior; necessiten, en canvi, obrers desitjosos de treballar en el camp de la missió, deixebles enamorats que donin testimoniatge del Regne de Déu on sigui que es trobin» (2).

Fa uns dies he llegit que al bisbat de Terrassa s'ha constituït l'Equip sinodal diocesà format per 9 membres. És un pas important, però ens adverteix el Document final: «La renovació de la comunitat cristiana només és possible reconeixent la primacia de la gràcia. Si manca la profunditat espiritual personal i comunitària, la sinodalitat es redueix a un expedient organitzatiu. Estem cridats no només a traduir en processos comunitaris els fruits d’una experiència espiritual personal, sinó a fer experiència de com practicar el manament nou de l'amor mutu és lloc i forma d’encontre amb Déu. En aquest sentit, la perspectiva sinodal, mentre poua en el ric patrimoni espiritual de la Tradició, contribueix a renovar-ne les formes: una pregària oberta a la participació, un discerniment viscut conjuntament, una energia missionera que neix del compartir i s'irradia com a servei.»

Viure la sinodalitat requereix esforç. Un podria pensar que n'hi hauria prou amb recopilar opinions, fer suggeriments o propostes, plantejar qüestions diverses. Això també ho poden fer els que el papa Lleó XIV anomena «“cristians d'ocasió”, que de tant en tant donen cabuda a algun bon sentiment religiós o participen en algun esdeveniment» (2). Cal una mica més: «Una espiritualitat sinodal també exigeix ​​ascesi, humilitat, paciència i disponibilitat per a perdonar i ser perdonat. Acull amb agraïment i humilitat la varietat dels dons i de les tasques distribuïdes per l'Esperit Sant per al servei de l'únic Senyor (3). Ho fa sense ambició o enveja, ni desig de dominació o de control, cultivant els mateixos sentiments de Jesucrist, que “es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau” (4)»; tot un programa de cristianisme actiu propi dels «que estan disposats a treballar cada dia en el camp de Déu, cultivant en el seu cor la llavor de l'Evangeli per després portar-la a la vida quotidiana, a la família, als llocs de treball i d'estudi, als diversos entorns socials i als qui es troben en necessitat» (2).

Un camí exigent, però no impossible de dur a terme si l'afrontem amb esperit esportiu i demanem al Senyor que guiï els nostres passos: «En una societat competitiva, on sembla que només els forts i els guanyadors mereixen viure, l'esport també ensenya a perdre, posant a prova l'home en l'art de la derrota, amb una de les veritats més profundes de la seva condició: la fragilitat, el límit, la imperfecció. Això és important perquè és a partir de l'experiència d'aquesta fragilitat que ens obrim a l'esperança. L'atleta que mai no s'equivoca, que no perd mai, no existeix. Els campions no són màquines infal·libles, sinó homes i dones que, fins i tot quan cauen, troben el valor per aixecar-se» (5).

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Punts tractats: 43 a 46. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Traduït de Papa Lleó XIV: Ángelus 6 de julio de 2025. Extret de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/angelus/2025/documents/20250706-angelus.html

(3) 1ª Carta de sant Pau als Corintis, capítol 12, versets 4 y 5: «Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1266

(4) Carta de sant Pau als Filipencs, capítol 2, versets 5 a 7: «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es feu semblant als homes.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1301

(5) Traduït de Papa Lleó XIV: Homilía del 15 de junio de 2025, festa de la Santísima Trinitat y Jubileu dels esportistes. Extret de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20250615-omelia-giubileo-sport.html

Les comparses i els comparses

Dret de vet autoconcedit

Res que no hagi passat ja en altres àmbits. Sembla ser que les comparses del seguici volen monopolitzar els actes per la commemoració de Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat de Vic. No els agradava la presència en l’ofici religiós del president de la Conferència Episcopal Espanyola Luis Argüello emparant-se en declaracions fetes pel prelat, segons es diu, en relació amb l’avortament, l’eutanàsia i el col·lectiu LGTBI+.

Desconec a quines declaracions es refereixen, només he llegit flashos, però estic convençut que són escaients amb la doctrina catòlica. A més, el tarannà que observo en el prelat és d’expressar-se de forma reflexiva, argumentant els seus plantejaments, poc donat a frases lapidàries. Penso que també hi ha raons de caire polític que han propiciat aquest rebuig.

Si el que molesta és la doctrina catòlica en determinats temes, no cal esquinçar-se els vestits perquè s’hagi anul·lat l’acte religiós, que no es podia dur a terme com estava previst pel bisbat en l’àmbit de les seves competències. D’altra banda, no ha deixat de passar el que veiem que passa en altres àmbits com el universitari, quan hi ha grups que impedeixen algun acte acadèmic, si s’escau amb violència, perquè no els agrada l’orador o conferenciant. Són aquests grups qui, de facto, decideixen qui pot parlar: s’atorguen a si mateixos un dret de vet. Grups que se’n surten perquè el rectorat deixa fer, fa una mica de comparsa, com a Vic ho pot fer el consistori. La ‘ciutat dels sants’ pot esdevenir la ‘ciutat de les comparses’.