Al voltant de Sínode (12)

Amb esperit esportiu

'Des que hem introduït els 'videos shorts' a la pàgina web les visualitzacions han crescut moltíssim', comentava el rector d'una parròquia en fer-li esment de les dades que un feligrès havia exposat poc abans de finalitzar la celebració eucarística. Cala el missatge que es transmet a través d'ells? Els administradors de la pàgina web ho han de considerar un instrument útil per a la parròquia i els seus feligresos, presents i futurs.

Cada vídeo short és un reclam, la seva eficàcia dependrà de l'interès que el receptor mostri per l'emissor o el contingut del missatge. És, en el cas que ens ocupa, com llançar una llavor que ha de trobar un terreny que l'aculli per poder fructificar.

La sinodalitat també és una llavor que el papa Francesc va promoure i necessita ser acollida per les comunitats eclesials. En quin terreny pot fructificar millor? El Document final del Sínode indica (1): «La sinodalitat és, en primer lloc, una disposició espiritual que impregna la vida quotidiana dels batejats i tots els aspectes de la missió de l'Església. L’espiritualitat sinodal sorgeix de l'acció de l'Esperit Sant i requereix l’escolta de la Paraula de Déu, la contemplació, el silenci i la conversió del cor.» En aquest sentit ens parlava el papa Lleó XIV diumenge passat: «L'Església i el món no necessiten persones que compleixen els seus deures religiosos mostrant la seva fe com una etiqueta exterior; necessiten, en canvi, obrers desitjosos de treballar en el camp de la missió, deixebles enamorats que donin testimoniatge del Regne de Déu on sigui que es trobin» (2).

Fa uns dies he llegit que al bisbat de Terrassa s'ha constituït l'Equip sinodal diocesà format per 9 membres. És un pas important, però ens adverteix el Document final: «La renovació de la comunitat cristiana només és possible reconeixent la primacia de la gràcia. Si manca la profunditat espiritual personal i comunitària, la sinodalitat es redueix a un expedient organitzatiu. Estem cridats no només a traduir en processos comunitaris els fruits d’una experiència espiritual personal, sinó a fer experiència de com practicar el manament nou de l'amor mutu és lloc i forma d’encontre amb Déu. En aquest sentit, la perspectiva sinodal, mentre poua en el ric patrimoni espiritual de la Tradició, contribueix a renovar-ne les formes: una pregària oberta a la participació, un discerniment viscut conjuntament, una energia missionera que neix del compartir i s'irradia com a servei.»

Viure la sinodalitat requereix esforç. Un podria pensar que n'hi hauria prou amb recopilar opinions, fer suggeriments o propostes, plantejar qüestions diverses. Això també ho poden fer els que el papa Lleó XIV anomena «“cristians d'ocasió”, que de tant en tant donen cabuda a algun bon sentiment religiós o participen en algun esdeveniment» (2). Cal una mica més: «Una espiritualitat sinodal també exigeix ​​ascesi, humilitat, paciència i disponibilitat per a perdonar i ser perdonat. Acull amb agraïment i humilitat la varietat dels dons i de les tasques distribuïdes per l'Esperit Sant per al servei de l'únic Senyor (3). Ho fa sense ambició o enveja, ni desig de dominació o de control, cultivant els mateixos sentiments de Jesucrist, que “es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau” (4)»; tot un programa de cristianisme actiu propi dels «que estan disposats a treballar cada dia en el camp de Déu, cultivant en el seu cor la llavor de l'Evangeli per després portar-la a la vida quotidiana, a la família, als llocs de treball i d'estudi, als diversos entorns socials i als qui es troben en necessitat» (2).

Un camí exigent, però no impossible de dur a terme si l'afrontem amb esperit esportiu i demanem al Senyor que guiï els nostres passos: «En una societat competitiva, on sembla que només els forts i els guanyadors mereixen viure, l'esport també ensenya a perdre, posant a prova l'home en l'art de la derrota, amb una de les veritats més profundes de la seva condició: la fragilitat, el límit, la imperfecció. Això és important perquè és a partir de l'experiència d'aquesta fragilitat que ens obrim a l'esperança. L'atleta que mai no s'equivoca, que no perd mai, no existeix. Els campions no són màquines infal·libles, sinó homes i dones que, fins i tot quan cauen, troben el valor per aixecar-se» (5).

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Punts tractats: 43 a 46. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Traduït de Papa Lleó XIV: Ángelus 6 de julio de 2025. Extret de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/angelus/2025/documents/20250706-angelus.html

(3) 1ª Carta de sant Pau als Corintis, capítol 12, versets 4 y 5: «Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol. Són diversos els serveis, però el Senyor és un de sol.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1266

(4) Carta de sant Pau als Filipencs, capítol 2, versets 5 a 7: «Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist: Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició de servent i es feu semblant als homes.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1301

(5) Traduït de Papa Lleó XIV: Homilía del 15 de junio de 2025, festa de la Santísima Trinitat y Jubileu dels esportistes. Extret de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20250615-omelia-giubileo-sport.html