Al voltant del Sínode (14)

Aposta per la comunicació

Hi ha afectes que maten i atencions que aclaparen. Quan vaig veure la pel·lícula Maria Antonieta dirigida per Sofia Coppola em van cridar l'atenció algunes escenes on l'excés de servei envaïa la intimitat dels esposos mentre menjaven o de la reina a la seva alcova. S'empenyia els monarques a viure en una bombolla.

Tenim experiència, en major o menor mesura, que com més estima aboquem sobre nosaltres mateixos més maniàtics ens tornem. L'ascens social va lligat moltes vegades a amistats selectives i compromisos classistes. De la mateixa manera, com més preocupada està una societat pel benestar més encotillada es troba la ciutadania -per la seva salut, per la seva seguretat...-. I els cristians en posar els cinc sentits centrats en les formes es poden oblidar del fons: què suposa viure i relacionar-se seguint els ensenyaments de Jesús.

La segona part del Document final del Sínode s'inicia fent analogia entre la crida de Jesús als apòstols perquè el seguissin i la invitació del papa Francesc: «L’itinerari sinodal també ha començat així: hem escoltat la invitació del successor de Pere i l'hem acollit; ens hem posat en moviment amb ell i darrere d’ell. Junts hem pregat, reflexionat, treballat i dialogat. Però sobretot hem experimentat que les relacions són les que sostenen la vitalitat de l’Església, animant les seves estructures. Una Església sinodal missionera necessita renovar les unes i les altres» (1).

Jesús es relacionava amb tothom. Alguns li retreien: «Els fariseus i els seus mestres de la Llei  murmuraven contra els deixebles de Jesús i els deien: —Per què mengeu i beveu amb els publicans i els pecadors? Jesús els respongué: —El metge, no el necessiten els qui estan sans, sinó els qui estan malalts. No he vingut a cridar els justos a convertir-se,  sinó els pecadors» (2). A nosaltres ens pot donar esgarrifança tractar amb segons qui, o el nostre entorn ho pot veure amb menyspreu -no està ben vist-. Aquesta al·lèrgia l'observem també diàriament a la vida política i social. Ens adonem també que en aquest context la convivència queda malmesa.

Eren refractaris a Jesús els que estan encantats de conèixer-se: els saberuts, els aprofitats, els altius, els supremacistes, els perdonavides; els inflats d'un ego propi o grupal que escurça les mirades fent-los rígids, insensibles i inflexibles amb qui no és de la seva colla. Glosant la paràbola del samarità deia el papa Lleó XIV: «Aquest relat continua desafiant-nos també avui, interpel·la la nostra vida, sacseja la tranquil·litat de les nostres consciències adormides o distretes i ens provoca contra el risc d'una fe acomodada, ordenada en l'observança exterior de la llei, però incapaç de sentir i actuar amb les mateixes entranyes compassives de Déu... La mirada fa la diferència, perquè expressa el que tenim al cor: es pot veure i passar de llarg o bé veure i sentir compassió. Hi ha una manera de veure exterior, distreta i apressada, una manera de mirar fingint que no es veu, és a dir, sense deixar-nos afectar ni interpel·lar per la situació; i hi ha una manera de veure, en canvi, amb els ulls del cor, amb una mirada més profunda, amb una empatia que ens fa entrar en la situació de l'altre, ens fa participar interiorment, ens toca, ens sacseja, interroga la nostra vida i la nostra responsabilitat» (3).

La sinodalitat està orientada a afavorir la comunicació intra i extraeclesial: «Al llarg del recorregut del Sínode i en totes les latituds, ha sorgit la petició d’una Església més capaç de nodrir les relacions: amb el Senyor, entre homes i dones, en les famílies, en les comunitats, entre tots els cristians, entre els grups socials, entre les religions, amb la creació… El desig de relacions més autèntiques i significatives no només expressa l'aspiració a pertànyer a un grup cohesionat, sinó que correspon a una profunda consciència de fe: la qualitat evangèlica de les relacions comunitàries és decisiva per al testimoni que el Poble de Déu està cridat a donar en la història… Per tal de ser Església sinodal, és necessària, doncs, una autèntica conversió relacional. Hem d'aprendre de nou de l'Evangeli que la cura de les relacions no és una estratègia ni l’instrument per a una major eficàcia organitzativa, sinó que és la manera com Déu Pare s'ha revelat en Jesús i en l'Esperit.»

Sant Pau escriu que «Déu no fa distinció de persones» (4). Va bé per entendre la sinodalitat recordar les paraules del papa Francesc a la JMJ de Lisboa: «Som comunitat de germans i germanes de Jesús, fills i filles del mateix Pare. Amics, voldria ser clar amb vosaltres, que sou al·lèrgics a la falsedat i a les paraules buides: a l'Església hi ha espai per a tothom, per a tothom. A l'Església ningú sobra, ningú està de més, hi ha espai per a tothom. Així com som. Tots. I això, Jesús ho diu clarament quan mana els apòstols a cridar al banquet d'aquell Senyor que ho havia preparat. Diu: vagin i portin tots: joves i vells, sans i malalts, justos i pecadors. Tots. Tots. Tots. A l'Església hi ha lloc per a tothom. Pare, però si soc un desgraciat, soc una desgraciada, ¿hi ha lloc per a mi? Hi ha lloc per a tothom. Tots junts, cadascú en la seva llengua… cadascú en la seva llengua repeteixi amb mi: tots, tots, tots… El Senyor no assenyala amb el dit, sinó que obre els seus braços… Ens abraça a tots. Ens mostra Jesús a la creu, que tant va obrir els seus braços per a ser crucificat i morir per nosaltres. Ell mai no tanca la porta, mai, sinó que et convida a entrar-hi. Entra i veu. Jesús rep, Jesús acull. En aquests dies, cadascun de nosaltres transmet el llenguatge d'amor de Jesús. Déu t'estima; Déu et crida. Que bonic que és això. Déu m'estima, Déu em crida. Vol que sigui a prop d'Ell» (5).

Aquest «tots, tots, tots» ha provocat alguns recels entre els qui l'associen a l'expressió “avall, que fa baixada!” (6). Si ens oblidem de la crida que fa Jesús a la conversió unida al acolliment no ho entendrem prou bé; aquest «tots, tots, tots», ens anima a no tirar mai la tovallola, a pensar que no tenim remei. Però «tots, tots, tots», no vol dir que valgui ‘tot, tot, tot’. S'escolta tothom, s’atenen les seves consideracions, consultes, propostes o suggeriments, però no hi ha perill de disbauxa doctrinal; a la llum de les Sagrades Escriptures i la tradició s'aniran estudiant i resolent les qüestions que vagin sorgint; és el que suposa actuar amb discerniment.

(1) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Segona part: A la barca, junts, punts 49 a 52. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(2) Evangeli segons sant Lluc, capítol 5, versets 30 a 32. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1166

(3) Papa León XIV: Homilia del 13 de julio de 2025. Traduït de https://www.vatican.va/content/leo-xiv/es/homilies/2025/documents/20250713-omelia-castelgandolfo.html

(4) Carta de sant Pau als Romans, capítol 2, verset 11. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1239

(5) JMJ Lisboa 2023: Discurs del Sant Pare Francesc en la Cerimònia d’acollida, 3 d’agost de 2023. Traduït de https://www.lisboa2023.org/es/articulo/papa-francisco-en-la-iglesia-hay-espacio-para-todos. També es pot veure a https://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2023/august/documents/20230803-portogallo-cerimonia-accoglienza.html

(6) Avall, que fa baixada!: Expressió que encoratja a prosseguir una determinació. Extret de https://elrefranyer.com/ref/avall-que-fa-baixada