Any de la pregària (5)

Canvi de plans

Si heu hagut de fer una mudança recordareu l’enrenou que suposa tot plegat; passa sovint que després de força temps encara hi hagin capses per obrir. Ni ha que es fan per necessitat, però també per altres motius. Tota mudança suposa canviar d’entorn físic: deixem un espai que coneixem per ocupar-ne un altre de diferent al que ens tindrem que adaptar. Tota mudança té com objectiu, encara que sigui obligada, cercar una vida millor.

Abraham estava molt ben instal·lat a Ur de Caldea, gairebé no li mancava res del que l’ésser humà acostuma a desitjar, tan sols faltava tenir un fill de la seva esposa Sara. Ens diu el Sant Pare Francesc en la cinquena catequesis sobre la pregària (1) que “hi ha una veu que, de sobte, ressona en la vida d’Abraham. Una veu que el convida a emprendre un camí que sona a absurd: una veu que l’incita a desarrelar-se de la seva pàtria, de les arrels de la seva família, per anar a un futur nou, un futur diferent. I sobretot sobre la base d’una promesa, de la qual només cal fiar-se’n. I fiar-se d’una promesa no és fàcil, fa falta valor. I Abraham se’n va refiar.”

És habitual que en la nostra vida fem plans a curt, mig i llarg termini. Planifiquem activitats, sortides, viatges, àpats, vacances, jubilacions...; cerquem benestar, seguretats..., allò que creiem que és bo per a nosaltres i els que tenim a prop, però no sempre surten les coses com ens agradarien, aleshores... Abraham tindria plans, a la seva edat el que menys li deuria atraure és fer mudança i posar-se en camí a un destí incert, però va reconèixer en aquella veu quelcom diferent, no a una divinitat inaccessible a les que s’acostumava a invocar en el seu entorn, sinó a Algú amb qui podia tractar de tu a tu: “I Abraham surt de casa. Escolta la veu de Déu i es fia de la seva paraula”.

Restes d'Ur

Aquest dies m’he interessat per la vida de santa Francesca Xavier Cabrini, de la que acaba d’estrenar-se una pel·lícula. Jo he vist una pel·lícula anterior a través de Youtube (2). Aquesta santa amb vocació missionera fou rebutjada d’ingressar en una orde religiosa pel seu delicat estat de salut. Anys més tard va fundar amb altres set dones l’Institut de les Germanes Missioneres del Sagrat Cor de Jesús al poble italià de Codogno. El seu anhel era seguir els passos de sant Francesc Xavier i anar a evangelitzar Xina, però els plans de Déu eren uns altres. En aquella època molts italians migraven als Estats Units, catòlics la majoria, i allà, sovint, no trobaven qui els atengués adequadament, tant humanament com espiritualment, així que tant el bisbe com el Sant Pare li van demanar que anés a Nova York a desenvolupar la seva tasca evangelitzadora. Malgrat les dificultats que suposava dur a terme aquest encàrrec la seva tasca ha donat molts fruits; ja en vida de Francesca Xavier es van fundar 67 institucions: escoles, hospitals i orfenats. Després de la seva canonització fou nomenada Patrona dels Immigrants (3).

La tasca de Francesca Xavier, com la d’Abraham, no hagués estat possible sense el tracte íntim amb Déu, ella prenent com a referència el Sagrat Cor de Jesús, ell la Paraula del Pare. Un tracte que també permet queixes: “Abraham es familiaritza amb Déu , fins a ser capaç també de discutir-hi, però sempre fidel.” Jesús diu als apòstols i ens ho diu també a cadascú dels que el seguim: «Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare» (4). Els amics de vegades discuteixen sense que això malmeti la seva relació.

A Abraham, que rep la promesa de tenir una descendència nombrosa, se li encarrega sacrificar el seu fill Isaac, l’hereu, ¿hi ha qui ho entengui? Potser el sacrifici de primogènits era una pràctica comuna a la cultura d’on procedia Abraham, com ens va dir mossèn Alfons. Malgrat això, no encaixava amb la promesa rebuda, però Abraham segueix confiant en Déu, que sempre vol el millor per nosaltres encara que en determinats moments no ho acabem d’entendre, al menys de bones a primeres.

Abraham és el pare de la fe de jueus, cristians i musulmans. El seu exemple impulsa a mantenir un tracte personal amb Déu, a obrir-li el cor, a deixar-nos guiar per Ell, a confiar: “Aprenguem d’Abraham a resar amb fe, a dialogar, a discutir, però sempre disposats a acceptar la Paraula de Déu i a posar-la en pràctica. Amb Déu, aprenguem a parlar-hi con un fill amb el seu pare: escoltar-lo, respondre-hi, discutir-hi. Però transparent, com un fill amb el seu pare. Així ens ensenya Abraham a pregar.”

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 5: La pregària d’Abraham. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 3 de juny de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200603_udienza-generale.html

(2) Pel·lícula Vida de Santa Francisca Javier Cabrini a Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=mF6w_gFpYyc

(3) Breu biografia de santa Francesca Xavier Cabrini: https://es.cabriniworld.org/mother-cabrini/

(4) Evangeli segons sant Joan, capítol 15, verset 15. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1201

Any de la pregària (4)

Remei per l’ambició indigesta

En els còmics d’Asterix uns irreductibles gals lluiten i resisteixen les escomeses del poderosíssim exèrcit romà estimulats per una poció màgica a base de cops de puny i garrotades. En el quart capítol de la catequesi sobre l’oració el Sant Pare Francesc, La pregària dels justos, (1) ens parla d’uns altres irreductibles: “homes i dones sovint incompresos o marginats en el món”, quina poció màgica és la pregària i no se'ls hi passa pel cap resoldre els conflictes amb violència, més aviat desconfien dels seus impulsos: «Senyor, si et plau, salva’m de mi mateix, de les meves ambicions, de les meves passions». Són els justos en llenguatge bíblic a través dels quals “el món viu i creix gràcies al poder de Déu que aquests servidors seus atrauen amb les seves pregàries. Són una cadena que no fa soroll, que poques vegades salta als titulars, i amb tot és important per retornar la confiança al món!” Són també els sants de la porta del costat (2) que gairebé passen desapercebuts als ulls del món, però deixen una petjada esperançadora allà on es mouen: gent que “cultiva prats de renaixement en llocs on l’odi de l’home només ha estat capaç d’eixamplar el desert”.

Des de l’inici de la humanitat el mal hi és present. “El pla de Déu per a la humanitat és bo, però en la nostra vida diària experimentem la presència del mal: és una experiència diària.” És com si no acabéssim de pair bé què significa ser lliures, l’ambició desmesurada en les seves múltiples manifestacions ens cega. El Gènesi ho exposa en els capítols que segueixen al relat de la creació. A Adam i Eva els atrau l’esquer de ‘ser com Déu’, a Caín li destorba la competència del seu germà i l’occeix. Cap d’ells sap com justificar el mal que han fet i cerquen escapolir-se de Déu: ‘estem nus i ens fa vergonya’; ‘¿que potser soc el guardià del meu germà?’ (3)

Les malifetes es continuen produint fins arribar a un punt en que «el Senyor va veure com creixia la malícia dels homes i que d’un cap a l’altre del dia només pensaven a fer mal, s’entristí i es penedí d’haver-los creat» (4). Hi havia molta malícia, però també un reducte d’éssers humans justos pels que valia apostar per a què la humanitat continués: “Encara que gairebé tots es comporten amb brutalitat i fan de l’odi i la conquesta el gran motor de les vivències humanes, hi ha persones capaces de resar a Déu amb sinceritat, capaces d’escriure d’una altra manera el destí de l’ésser humà”, ens diu Francesc.

No és fàcil resistir les escomeses del món, no seguir les seves arrogants proclames que pretenen anorrear a qui no les segueix. Ho fan uns cop de forma agressiva -¡No siguis un pringat!-, de vegades de forma seductora –Prova-ho i després decideixes-. Anar contracorrent no és gens agradable, però el testimoni que es deixa és fructífer –Aquest va de debò-. Sense la pregària es gairebé impossible tirar endavant, a no ser que hom opti per ser un friki.

La pregària sempre és eficaç, tot i que la nostra impaciència i falta de confiança, ens pugui fe pensar que no serveix per a res o tan sols serveix per consolar-nos o enganyar-nos. Ens diu Francesc que “la pregària és poderosa, perquè atreu el poder de Déu i el poder de Déu sempre dona vida; sempre. És el Déu de la vida i fa renéixer.” Hi ha múltiples històries que ho corroboren, el Sant Pare n’esmenta una d’un home poderós amb fama d’ateu que en un moment de dificultat va recordar com la seva àvia resava i va començar a repetir les fórmules que havia après d’ella i, així va trobar Jesús. “La pregària es una cadena de vida, sempre: hi a molts homes i dones que resen, sembren la vida.”

L’anècdota que exposa el Sant Pare m’ha porta a recordar la història de Cecilita, que conta Juan Manuel Cotelo en el llibre d’El mayor regalo. Era una dona colombiana que va quedar paraplègica per un accident de trànstit i el maltractament del seu marit. Gairebé la seva vida quedava reduïda a atendre les necessitats bàsiques, però ella hi va afegir la pregària, rosari en mà, i la lectura de la Bíblia. Amb aquestes armes fou capaç d’emprendre dues tasques inversemblants per algú amb la seva discapacitat: va arribar a adoptar fins a deu infants que cuidava ella mateixa, cinc d’ells han abraçat el sacerdoci.

La segona tasca era una missió impossible, que ni el personatge de Tom Cruise hagués pogut assumir: redreçar la vida de les persones més violentes del seu país. Va anar a buscar-les als llocs més perillosos portant un missatge «Tinc una bona notícia per a tu: ets perdonat, ets desitjat, ets esperat, ets estimat, incondicionalment, per Déu. Només tens que anar a recollir el seu perdó, quan tu vulguis». Com és d’esperar no la van rebre amb pancartes de benvinguda: Més aviat va rebre centenars de burles i amenaces. Fins i tot va haver de presenciar una escena macabra quan un li va dir «Miri el que faig amb les meves víctimes» bevent tot seguit un got ple de la sang d’una que havia esquarterat. Conscient de la seva missió Cecilita li va demanar el nom i li va dir: «Per tu pregaré especialment».

Cecilita

Durant 29 anys no va veure cap resultat positiu. Un dia Cecilita li va demanar al seu fill que reparés una capella que estava destrossada, perquè s’havia utilitzat com lloc d’interrogatoris i tortures pels delinqüents. Mentre hi treballava es van presentar uns matons que li van preguntar perquè ho feia allò. ‘Perquè vull anar al cel’, va dir el noi. ‘Vostè creu que jo també puc anar al cel?’, va dir el capitost. ‘Sí, també pot’ ‘Com ho sap’ ‘Perquè ho diu la Bíblia’ ‘A veure si és cert’ Tremolós el noi obrí la Bíblia al atzar i aparegué el himne a l’amor de sant Pau: «L’amor és pacient, és bondadós...»’ (5) Uns dies més tard tornaren i el capitost li diu: ‘Vull anar al cel. ¿Què he de fer?’ ‘Ha d’anar a recollir el perdó de Déu. I ha de demanar el perdó als homes. Ha d’anar a presó’, va dir el noi. El capitost va dir als seus homes: ‘Me'n vaig a la presó. ¿Qui ve amb mi?’ Poc després gairebé mil homes es van lliurar a les autoritats per ser empresonats pels seus crims. Cecilita va morir poc després havent complert amb escreix la seva missió (6).

Ens diu Francesc: “La pregària sembra vida. La petita pregària: per això és tan important ensenyar els infants a pregar... La pregària obre la porta a Déu, i transforma el nostre cor, tantes vegades de pedra en un cor humà (7). I cal molta humanitat, i amb la humanitat es prega bé”.

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 4: La pregària dels justos. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 27 de maig de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200527_udienza-generale.html

(2) Papa Francesc: Exhortació apostòlica Gaudete et exultate, punt número 7: “Me gusta ver la santidad en el pueblo de Dios paciente: a los padres que crían con tanto amor a sus hijos, en esos hombres y mujeres que trabajan para llevar el pan a su casa, en los enfermos, en las religiosas ancianas que siguen sonriendo. En esta constancia para seguir adelante día a día, veo la santidad de la Iglesia militante. Esa es muchas veces la santidad «de la puerta de al lado», de aquellos que viven cerca de nosotros y son un reflejo de la presencia de Dios, o, para usar otra expresión, «la clase media de la santidad»” Extret de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20180319_gaudete-et-exsultate.html

(3) Veure Llibre del Gènesi, capítols 3 i 4. https://www.bci.cat/biblia/capitol/4 i https://www.bci.cat/biblia/capitol/5

(4) Llibre del Gènesi , capítol 6, versets 5 i 6. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/7

(5) Veure 1ª Carta de sant Pau als Corintis, capítol 13. https://www.bci.cat/biblia/capitol/1267

(6) Veure Juan Manuel Cotelo: El mayor regalo (2019). Editat per Infinito más uno. Capítulo 2: “Cecilita, la necia que rezó”. Veure vídeo de Youtube en que Juan Manuel Cotelo explica la història: https://www.youtube.com/watch?v=T7bYqvSA0Ms

(7) Llibre del profeta Ezequiel, capítol 36, verset 26: «Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres el cor de pedra i us en donaré un de carn.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/500

Any de la pregària (3)

Tot admirant la natura i la vida

“La vida, el simple fet d’existir, obre el cor de l’ésser humà a la pregària. La primera pàgina de la Bíblia s’assembla a un gran himne d’acció de gràcies. El relat de la creació està ritmat amb una mena de ritornello on s’afirma contínuament la bondat i la bellesa de tot el que existeix. Déu, amb la seva paraula, crida a la vida, i totes les coses entren en l’existència.”

Així comença la tercera catequesi del papa Francesc: El misteri de la creació (1). Un fet que ens admira i aclapara. Ens admira quan hem arribat al cim d’una muntanya i contemplem el paisatge que se’ns regala, tant de dia com en una nit estrellada; quan des d’un turonet contemplem l’extensió del mar que els nostres ulls són incapaços d’abastar; quan es veu el sol ixent des de l’habitació, com a la Montse... podem enlairar la mirada i conduir el nostre pensament vers el Creador. La Montse en dóna gràcies, com també ho feia Violeta Parra en un altre context: “Gracias a la vida, que me ha dado tanto” (2).

També ens aclapara i podem reaccionar adonant-nos de la nostra petitesa, com ens diu el salm: “Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo em dic: «Què és l’home, perquè te’n recordis? Què és un mortal, perquè el tinguis present?»” (3). O amb escepticisme: ‘i a mi, què?’ O amb rebel·lia arrogant: “No volem que aquest regni damunt nostre” (4). O amb la ceguesa negacionista d’alguns que, guiant-se suposadament per criteris científics, elaboren teories inversemblants, com ho expressa el guionista Oriol Jara citant dos eminents científics: “Ho descriu perfectament el premi Nobel de Física Werner Heisenberg*: «El primer glop de la copa de la ciència et torna ateu, però al final del got està esperant Déu». Al contrari del que molta gent pensa, la creença en l'aparició casual de la vida no està basada en criteris científics, tal com deia irònicament el premi Nobel de Medicina George Wald**: «No vull creure en Déu, per això escullo creure el que és científicament impossible, que la vida va sorgir espontàniament per atzar»” (5).

Contemplar la bellesa de la creació pot redreçar les nostres cabòries: “Quan es va escriure el gran relat de la creació, el poble d’Israel no passava dies feliços. Una potència enemiga havia ocupat la seva terra; molts havien estat deportats, i es trobaven esclavitzats a Mesopotàmia. No hi havia pàtria, ni temple, ni vida social i religiosa no hi havia res”, diu Francesc. Tanmateix, quin panorama tan propici per rebel·lar-se contra el Creador: ‘si som el poble escollit, ¿com és que ho permets això?’ ¿No ens recorda aquesta mena de reacció a la que sovint sentim als nostres contemporanis, o potser ho hem pensat també nosaltres en moments de desconcert?: ‘Si Déu existís no permetria...’; 'On és Déu?' Idolatrem la llibertat, però no volem assumir les conseqüències d’un ús desassenyat i egoista de la llibertat: ¿què es va trobar el fill pròdig en marxar de casa, tot desitjant empoderar-se de la seva vida, no voler dependre del Pare per a res? Tot seguit, volem que Déu ens lliuri de les ‘molèsties’, grans o petites, que ens porta la vida, exigim que ens resolgui els problemes que ens amoïnen sense moure un dit per arreglar-los, si no és així, el neguem o passem d’Ell, pensem que no ens serveix per a res.

El fill pròdig reacciona atiat per la fam, el seu pensament no era gaire elevat però confia en el Pare, malgrat el seu comportament, malgrat tot. Dins del poble jueu deportat l’autor inspirat del Gènesi recull les tradicions sobre l’origen de la creació i posa Déu en el seu centre en un relat poètic i al·legòric que culmina en el ésser humà. “Partint precisament de la gran història de la creació, algú va trobar motius per donar gràcies, per lloar Déu per l’existència. La pregària és la primera força de l’esperança. Tu pregues i l’esperança creix, avança. Jo diria que la pregària obra la porta a l’esperança. L’esperança ja hi és, però la meva pregària li obre la porta. Perquè els homes de pregària custodien les veritats fonamentals; són els qui repeteixen, primer a ells mateixos i després als altres, que aquesta vida, tot i les seves fatigues i proves, tot i els seus dies difícils, està plena d’una gràcia que fa meravellar. I, com a tal, sempre ha de ser defensada i protegida”, ens diu el Sant Pare.

En els darrers paràgrafs, Francesc es desfà en elogis als homes de pregària: “Saben que l’esperança és més forta que el desànim”; “Creuen que l’amor és més fort que la mort”; “Porten en els rostres espurnes de llum”. I, després la seva reflexió eixampla l’àmbit tot removent-nos: “Tots som capaços de portar alegria. Aquesta vida és un regal que Déu ens ha donat: i és massa curta per consumir-la en la tristesa i l’amargura. Lloem Déu contents simplement d’existir...”

*Werner Heisenberg

(Werner Karl Heisenberg; Wurzburgo, Alemania, 1901 - Munich, 1976) Físico alemán que formuló el principio de incertidumbre o de indeterminación que lleva su nombre, una aportación decisiva para el desarrollo de la mecánica cuántica. Extret de https://www.biografiasyvidas.com/biografia/h/heisenberg.htm

**George Wald

(Nueva York, 1906 - Cambridge, Massachusetts, 1997) Biólogo estadounidense, premio Nobel de Fisiología y Medicina de 1967 por sus descubrimientos acerca de los procesos químicos y fisiológicos referentes a la visión. Extret de https://www.biografiasyvidas.com/biografia/w/wald.htm

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 3: El misteri de la creació. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 20 de maig de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200520_udienza-generale.html

(2) Violeta Parra: Gracias a la vida. Vídeo amb lletra: https://www.youtube.com/watch?v=oXr8L6Pkaeg

(3) Veure Salm número 8. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/588

(4) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 19, verset 14. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1180

(5) Oriol Jara: Deu raons per creure en Déu (2022). Editorial: Albada – Col·lecció: La descoberta, número 1 – 3ª edició (2022). 158 pàgines. Capítol 9. Per la ciència, pàgines 126-127

Any de la pregària (2)

Percebre la tendresa de Déu

Dimecres vam tenir la segona sessió d’aquest recorregut per la catequesi del Sant Pare Francesc sobre la pregària, el capítol d'aquesta setmana es titula ‘La pregària del cristià’ (1). En ella ens diu el Sant Pare: “La pregària és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: una cosa que neix en el més pregon de la nostra persona i es projecta, perquè sent nostàlgia d’un encontre. Aquella nostàlgia que és mes que una necessitat: és un camí. La pregària és la veu d’un «jo» que trontolla, que camina fent tentines, a la recerca d’un «Tu»... És un encontre humà i moltes vegades es va a les palpentes per trobar el «Tu» que el meu «jo» buscava.”

Francesc sorprèn quan diu a l’inici que “la pregària pertany a tothom”, segueixi o no una religió. “El que en nosaltres prega... és el misteri més íntim de nosaltres mateixos”. Aquest anhel transcendent es pot canalitzar de diferentes maneres i allí s’hi aboca tot el hom és: “és tot l’ésser humà, que resa, si el seu «cor» resa”.

En què es diferencia la pregària del cristià? “La pregària del cristià neix d’una revelació: el «Tu» no s’ha quedat envoltat en el misteri, sinó que ha entrat en relació amb nosaltres. El cristianisme és la religió que celebra contínuament la «manifestació» de Déu, és a dir, la seva epifania.” Ho va experimentar el filòsof racionalista Manuel García Morente en sentir per la ràdio un fragment de La infància de Crist d’Hector Berlioz: “Ho cantava un tenor que matisava incomparablement la melodia pura, ingènua, veritablement divina. Quan va acabar, vaig tancar la ràdio per no pertorbar l'estat de pau deliciosa en què aquella música m'havia submergit. I per la meva ment van començar a desfilar -sense que jo pogués oposar-los resistència- imatges de la infantesa de Nostre Senyor Jesucrist... No tinc cap mena de dubte que aquesta mena de visió no va ser sinó producte de la fantasia excitada per la dolça i penetrant música de Berlioz. Però va tenir un efecte fulminant a la meva ànima. «Aquest és Déu, aquest és el veritable Déu, Déu viu; aquesta és la Providència viva –em vaig dir a mi mateix-. Aquest és Déu, que entén els homes, que viu amb els homes, que pateix amb ells, que els consola, que els dóna alè i els porta la salvació...»” (2). Va ser l’inici d’una conversió que en el seu cas suposava qüestionar la trajectòria professional duta fins aleshores, que tant prestigi acadèmic li havia reportat.

“La pregària del cristià entra en relació amb el Déu del rostre més tendre, que no vol infondre cap por als homes”, diu el Sant Pare. García Morente va experimentar aquesta tendresa tot recordant passatges de la infància de Jesús. Penso que un dels problemes que tenim en seguir Jesús és que no hem entès bé el que suposa el 'temor de Déu', que brolla de un amor que procura no allunyar-se d’aquell a qui s'estima. ¡Quants cop aquest ‘temor de Déu’ s’interpreta com ‘temor a Déu’!, un Déu vist com una mena de ‘Gran Germà’ insensible i controlador, sempre a punt per renyar-nos. Mossèn Alfons va fer esment aleshores a la paràbola del fill pròdig, que sovint ens costa entendre des dels paràmetres estrictament humans.

En aquest context d’un Déu misericordiós s’arriba a un altre misteri en paraules de Jesús: «Tot allò que demaneu al meu Pare en nom meu, ell us ho concedirà» (3). Mossèn Alfons li havia preguntat a Toni a l’inici de la sessió: ‘Què li demanes a Déu?’ ‘Que m’ajudi en la meva malaltia’, li respon Toni. ‘Quan penses en Déu?’ ‘Tot el dia’. Toni arrossega una malaltia mental des de fa anys, ha estat recentment dos mesos i mig a l’hospital, on no li permetien llegir llibres religiosos, d’altres tipus sí. Mossèn Alfons, que és psicòleg professional, ens diu que hi ha psiquiatres que pensen que aquesta mena de llibres allunyen els malalts mentals de la realitat i per això els desaconsellen o prohibeixen (?). El cas és que, malgrat aquestes traves, Toni té present Déu tot el dia; i el seu pare, que no creu, li ho respecta.

Toni em va donar una lliçó. Instintivament em semblava que podia pertorbar el bon desenvolupament de la sessió, però amb el seu comportament i les seves intervencions espontànies, com las que fa un infant, que exposa les seves inquietuds amb senzillesa; em va recordar les paraules de Jesús: «si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (4).

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 2: La pregària del cristià. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 13 de maig de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200513_udienza-generale.html

(2) Traduït de Manuel García Morente: El hecho extraordinario (1940). Editorial: Homo Legens – Col·lecció: Biblioteca Homo Legens (2018). 223 pàgines. Fragment del capítol El hecho extraordinario entre les pàgines 125 i 127.

(3) Evangeli segons sant Joan, capítol 16, verset 23. Veure https://www.bci.cat/biblia/capitol/1202

(4) Evangeli segons sant Mateu, capítol 18, versets 3. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1133