Any de la pregària (2)

Percebre la tendresa de Déu

Dimecres vam tenir la segona sessió d’aquest recorregut per la catequesi del Sant Pare Francesc sobre la pregària, el capítol d'aquesta setmana es titula ‘La pregària del cristià’ (1). En ella ens diu el Sant Pare: “La pregària és un impuls, és una invocació que va més enllà de nosaltres mateixos: una cosa que neix en el més pregon de la nostra persona i es projecta, perquè sent nostàlgia d’un encontre. Aquella nostàlgia que és mes que una necessitat: és un camí. La pregària és la veu d’un «jo» que trontolla, que camina fent tentines, a la recerca d’un «Tu»... És un encontre humà i moltes vegades es va a les palpentes per trobar el «Tu» que el meu «jo» buscava.”

Francesc sorprèn quan diu a l’inici que “la pregària pertany a tothom”, segueixi o no una religió. “El que en nosaltres prega... és el misteri més íntim de nosaltres mateixos”. Aquest anhel transcendent es pot canalitzar de diferentes maneres i allí s’hi aboca tot el hom és: “és tot l’ésser humà, que resa, si el seu «cor» resa”.

En què es diferencia la pregària del cristià? “La pregària del cristià neix d’una revelació: el «Tu» no s’ha quedat envoltat en el misteri, sinó que ha entrat en relació amb nosaltres. El cristianisme és la religió que celebra contínuament la «manifestació» de Déu, és a dir, la seva epifania.” Ho va experimentar el filòsof racionalista Manuel García Morente en sentir per la ràdio un fragment de La infància de Crist d’Hector Berlioz: “Ho cantava un tenor que matisava incomparablement la melodia pura, ingènua, veritablement divina. Quan va acabar, vaig tancar la ràdio per no pertorbar l'estat de pau deliciosa en què aquella música m'havia submergit. I per la meva ment van començar a desfilar -sense que jo pogués oposar-los resistència- imatges de la infantesa de Nostre Senyor Jesucrist... No tinc cap mena de dubte que aquesta mena de visió no va ser sinó producte de la fantasia excitada per la dolça i penetrant música de Berlioz. Però va tenir un efecte fulminant a la meva ànima. «Aquest és Déu, aquest és el veritable Déu, Déu viu; aquesta és la Providència viva –em vaig dir a mi mateix-. Aquest és Déu, que entén els homes, que viu amb els homes, que pateix amb ells, que els consola, que els dóna alè i els porta la salvació...»” (2). Va ser l’inici d’una conversió que en el seu cas suposava qüestionar la trajectòria professional duta fins aleshores, que tant prestigi acadèmic li havia reportat.

“La pregària del cristià entra en relació amb el Déu del rostre més tendre, que no vol infondre cap por als homes”, diu el Sant Pare. García Morente va experimentar aquesta tendresa tot recordant passatges de la infància de Jesús. Penso que un dels problemes que tenim en seguir Jesús és que no hem entès bé el que suposa el 'temor de Déu', que brolla de un amor que procura no allunyar-se d’aquell a qui s'estima. ¡Quants cop aquest ‘temor de Déu’ s’interpreta com ‘temor a Déu’!, un Déu vist com una mena de ‘Gran Germà’ insensible i controlador, sempre a punt per renyar-nos. Mossèn Alfons va fer esment aleshores a la paràbola del fill pròdig, que sovint ens costa entendre des dels paràmetres estrictament humans.

En aquest context d’un Déu misericordiós s’arriba a un altre misteri en paraules de Jesús: «Tot allò que demaneu al meu Pare en nom meu, ell us ho concedirà» (3). Mossèn Alfons li havia preguntat a Toni a l’inici de la sessió: ‘Què li demanes a Déu?’ ‘Que m’ajudi en la meva malaltia’, li respon Toni. ‘Quan penses en Déu?’ ‘Tot el dia’. Toni arrossega una malaltia mental des de fa anys, ha estat recentment dos mesos i mig a l’hospital, on no li permetien llegir llibres religiosos, d’altres tipus sí. Mossèn Alfons, que és psicòleg professional, ens diu que hi ha psiquiatres que pensen que aquesta mena de llibres allunyen els malalts mentals de la realitat i per això els desaconsellen o prohibeixen (?). El cas és que, malgrat aquestes traves, Toni té present Déu tot el dia; i el seu pare, que no creu, li ho respecta.

Toni em va donar una lliçó. Instintivament em semblava que podia pertorbar el bon desenvolupament de la sessió, però amb el seu comportament i les seves intervencions espontànies, com las que fa un infant, que exposa les seves inquietuds amb senzillesa; em va recordar les paraules de Jesús: «si no canvieu i us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel» (4).

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 2: La pregària del cristià. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 13 de maig de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200513_udienza-generale.html

(2) Traduït de Manuel García Morente: El hecho extraordinario (1940). Editorial: Homo Legens – Col·lecció: Biblioteca Homo Legens (2018). 223 pàgines. Fragment del capítol El hecho extraordinario entre les pàgines 125 i 127.

(3) Evangeli segons sant Joan, capítol 16, verset 23. Veure https://www.bci.cat/biblia/capitol/1202

(4) Evangeli segons sant Mateu, capítol 18, versets 3. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1133