Any de la pregària (4)

Remei per l’ambició indigesta

En els còmics d’Asterix uns irreductibles gals lluiten i resisteixen les escomeses del poderosíssim exèrcit romà estimulats per una poció màgica a base de cops de puny i garrotades. En el quart capítol de la catequesi sobre l’oració el Sant Pare Francesc, La pregària dels justos, (1) ens parla d’uns altres irreductibles: “homes i dones sovint incompresos o marginats en el món”, quina poció màgica és la pregària i no se'ls hi passa pel cap resoldre els conflictes amb violència, més aviat desconfien dels seus impulsos: «Senyor, si et plau, salva’m de mi mateix, de les meves ambicions, de les meves passions». Són els justos en llenguatge bíblic a través dels quals “el món viu i creix gràcies al poder de Déu que aquests servidors seus atrauen amb les seves pregàries. Són una cadena que no fa soroll, que poques vegades salta als titulars, i amb tot és important per retornar la confiança al món!” Són també els sants de la porta del costat (2) que gairebé passen desapercebuts als ulls del món, però deixen una petjada esperançadora allà on es mouen: gent que “cultiva prats de renaixement en llocs on l’odi de l’home només ha estat capaç d’eixamplar el desert”.

Des de l’inici de la humanitat el mal hi és present. “El pla de Déu per a la humanitat és bo, però en la nostra vida diària experimentem la presència del mal: és una experiència diària.” És com si no acabéssim de pair bé què significa ser lliures, l’ambició desmesurada en les seves múltiples manifestacions ens cega. El Gènesi ho exposa en els capítols que segueixen al relat de la creació. A Adam i Eva els atrau l’esquer de ‘ser com Déu’, a Caín li destorba la competència del seu germà i l’occeix. Cap d’ells sap com justificar el mal que han fet i cerquen escapolir-se de Déu: ‘estem nus i ens fa vergonya’; ‘¿que potser soc el guardià del meu germà?’ (3)

Les malifetes es continuen produint fins arribar a un punt en que «el Senyor va veure com creixia la malícia dels homes i que d’un cap a l’altre del dia només pensaven a fer mal, s’entristí i es penedí d’haver-los creat» (4). Hi havia molta malícia, però també un reducte d’éssers humans justos pels que valia apostar per a què la humanitat continués: “Encara que gairebé tots es comporten amb brutalitat i fan de l’odi i la conquesta el gran motor de les vivències humanes, hi ha persones capaces de resar a Déu amb sinceritat, capaces d’escriure d’una altra manera el destí de l’ésser humà”, ens diu Francesc.

No és fàcil resistir les escomeses del món, no seguir les seves arrogants proclames que pretenen anorrear a qui no les segueix. Ho fan uns cop de forma agressiva -¡No siguis un pringat!-, de vegades de forma seductora –Prova-ho i després decideixes-. Anar contracorrent no és gens agradable, però el testimoni que es deixa és fructífer –Aquest va de debò-. Sense la pregària es gairebé impossible tirar endavant, a no ser que hom opti per ser un friki.

La pregària sempre és eficaç, tot i que la nostra impaciència i falta de confiança, ens pugui fe pensar que no serveix per a res o tan sols serveix per consolar-nos o enganyar-nos. Ens diu Francesc que “la pregària és poderosa, perquè atreu el poder de Déu i el poder de Déu sempre dona vida; sempre. És el Déu de la vida i fa renéixer.” Hi ha múltiples històries que ho corroboren, el Sant Pare n’esmenta una d’un home poderós amb fama d’ateu que en un moment de dificultat va recordar com la seva àvia resava i va començar a repetir les fórmules que havia après d’ella i, així va trobar Jesús. “La pregària es una cadena de vida, sempre: hi a molts homes i dones que resen, sembren la vida.”

L’anècdota que exposa el Sant Pare m’ha porta a recordar la història de Cecilita, que conta Juan Manuel Cotelo en el llibre d’El mayor regalo. Era una dona colombiana que va quedar paraplègica per un accident de trànstit i el maltractament del seu marit. Gairebé la seva vida quedava reduïda a atendre les necessitats bàsiques, però ella hi va afegir la pregària, rosari en mà, i la lectura de la Bíblia. Amb aquestes armes fou capaç d’emprendre dues tasques inversemblants per algú amb la seva discapacitat: va arribar a adoptar fins a deu infants que cuidava ella mateixa, cinc d’ells han abraçat el sacerdoci.

La segona tasca era una missió impossible, que ni el personatge de Tom Cruise hagués pogut assumir: redreçar la vida de les persones més violentes del seu país. Va anar a buscar-les als llocs més perillosos portant un missatge «Tinc una bona notícia per a tu: ets perdonat, ets desitjat, ets esperat, ets estimat, incondicionalment, per Déu. Només tens que anar a recollir el seu perdó, quan tu vulguis». Com és d’esperar no la van rebre amb pancartes de benvinguda: Més aviat va rebre centenars de burles i amenaces. Fins i tot va haver de presenciar una escena macabra quan un li va dir «Miri el que faig amb les meves víctimes» bevent tot seguit un got ple de la sang d’una que havia esquarterat. Conscient de la seva missió Cecilita li va demanar el nom i li va dir: «Per tu pregaré especialment».

Cecilita

Durant 29 anys no va veure cap resultat positiu. Un dia Cecilita li va demanar al seu fill que reparés una capella que estava destrossada, perquè s’havia utilitzat com lloc d’interrogatoris i tortures pels delinqüents. Mentre hi treballava es van presentar uns matons que li van preguntar perquè ho feia allò. ‘Perquè vull anar al cel’, va dir el noi. ‘Vostè creu que jo també puc anar al cel?’, va dir el capitost. ‘Sí, també pot’ ‘Com ho sap’ ‘Perquè ho diu la Bíblia’ ‘A veure si és cert’ Tremolós el noi obrí la Bíblia al atzar i aparegué el himne a l’amor de sant Pau: «L’amor és pacient, és bondadós...»’ (5) Uns dies més tard tornaren i el capitost li diu: ‘Vull anar al cel. ¿Què he de fer?’ ‘Ha d’anar a recollir el perdó de Déu. I ha de demanar el perdó als homes. Ha d’anar a presó’, va dir el noi. El capitost va dir als seus homes: ‘Me'n vaig a la presó. ¿Qui ve amb mi?’ Poc després gairebé mil homes es van lliurar a les autoritats per ser empresonats pels seus crims. Cecilita va morir poc després havent complert amb escreix la seva missió (6).

Ens diu Francesc: “La pregària sembra vida. La petita pregària: per això és tan important ensenyar els infants a pregar... La pregària obre la porta a Déu, i transforma el nostre cor, tantes vegades de pedra en un cor humà (7). I cal molta humanitat, i amb la humanitat es prega bé”.

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 4: La pregària dels justos. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 27 de maig de 2020. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2020/documents/papa-francesco_20200527_udienza-generale.html

(2) Papa Francesc: Exhortació apostòlica Gaudete et exultate, punt número 7: “Me gusta ver la santidad en el pueblo de Dios paciente: a los padres que crían con tanto amor a sus hijos, en esos hombres y mujeres que trabajan para llevar el pan a su casa, en los enfermos, en las religiosas ancianas que siguen sonriendo. En esta constancia para seguir adelante día a día, veo la santidad de la Iglesia militante. Esa es muchas veces la santidad «de la puerta de al lado», de aquellos que viven cerca de nosotros y son un reflejo de la presencia de Dios, o, para usar otra expresión, «la clase media de la santidad»” Extret de https://www.vatican.va/content/francesco/es/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20180319_gaudete-et-exsultate.html

(3) Veure Llibre del Gènesi, capítols 3 i 4. https://www.bci.cat/biblia/capitol/4 i https://www.bci.cat/biblia/capitol/5

(4) Llibre del Gènesi , capítol 6, versets 5 i 6. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/7

(5) Veure 1ª Carta de sant Pau als Corintis, capítol 13. https://www.bci.cat/biblia/capitol/1267

(6) Veure Juan Manuel Cotelo: El mayor regalo (2019). Editat per Infinito más uno. Capítulo 2: “Cecilita, la necia que rezó”. Veure vídeo de Youtube en que Juan Manuel Cotelo explica la història: https://www.youtube.com/watch?v=T7bYqvSA0Ms

(7) Llibre del profeta Ezequiel, capítol 36, verset 26: «Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres el cor de pedra i us en donaré un de carn.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/500