Cada día cuenta

Antes de entrar, dejen salir

En la época en que trabajaba en una entidad financiera había dos meses del año en que parecía que se acababa el mundo: el mes de julio, antesala de la gran diáspora agosteña; y el mes de diciembre, cuyo final servía de pauta para hacer balance del año. En ocasiones ello conllevaba algunas actuaciones precipitadas o engañosas: cerrando operaciones que no estaban suficientemente maduras, para no entorpecer en disfrute del periodo vacacional; maquillando el resultado de fin de año para que la foto estática resultante fuera lo más bonita posible, por cuestión de imagen, de clasificación o de las repercusiones pecuniarias que pudieran derivarse.

Las fechas señaladas acostumbran a ser un aliciente que focaliza la atención de los días precedentes. El deseo de que lleguen y se desarrollen tal como preveíamos, o mejor aún si cabe, hace que en contrapartida restemos, o dejemos de prestar, la atención que merece cada día, el hoy-aquí-ahora que con frecuencia consideramos de poco interés por su aparente monotonía. ¡Cómo nos cuesta aprovechar el tiempo que se nos ha dado!: apetecemos lo extraordinario y nos olvidamos de la riqueza que se esconde en lo ordinario. Sublimamos la novedad y minusvaloramos lo que permanece y estabiliza.

No hay dos días iguales ni momentos que merezcan ser desdeñados: ‘cuando menos se espera salta la liebre’, dice un refrán refiriéndose a sucesos inesperados. Pero no se trata de apreciar nuestra existencia por las sorpresas que encontramos a nuestro paso, sino de valorar lo cotidiano, sacarle punta a la rutina para que descubriendo sus matices deje de ser una pesadez. Encontraremos muchos motivos para sentirnos agradecidos y cambiará nuestro semblante, dulcificando nuestras facciones.

‘Antes de entrar, dejen salir’ se advierte en la parte superior de las puertas de los vagones del metro. Estos días nos deseamos ‘buen año’, ‘feliz año nuevo’, ‘feliz salida y entrada de año’… Celebremos la llegada del año 2024, pero también celebremos también lo cotidiano, lo que nos aporta el 30 y 31 de diciembre de 2023 y el 1, 2, 3… de enero de 2024..., y todos los que les siguen.

Preparar l’allotjament

Disposats a acollir-lo

Estem embarassats!, em va dir el pare d’una companya d’escola de la meva filla, per anunciar-me que la seva dona estava gestant en el seu cos la que és la seva tercera filla.

En rememorar el pròxim dia 25 el naixement de Jesús estem hores d’ara participant, d’alguna manera, dels darrers dies d’un embaràs, el de Maria, de la seva bona esperança, com s’acostumava a dir de l’estat de les dones gestants. Una etapa que, de ben segur, recorrerem més confortablement que Maria i Josep de camí cap a Betlem, la terra del pa, sense tenir clar on s’allotjarien i quan esdevindria el part. L’evangeli de sant Lluc ens ho explica succintament (1), però alhora pot suggerir-nos sobre quina mena d’allotjament tenim preparat per a rebre Jesús.

El podem tenir ple com l’hostaler: una agenda atapeïda d’ocupacions i preocupacions... que no deixa lloc on encabir-lo. No hi ha mala fe, ni passotisme, ni un rebuig explícit; simplement estem massa atrafegats per poder-lo atendre. Ja ens sap greu, ja! Qui sap si més endavant n’hi trobarem d’espai on allotjar-lo.

Ens pot fer vergonya: tant de temps ignorant-lo, anant fins i tot en unes quantes qüestions en sentit contrari al seu ensenyament, pensem que el que podem oferir-li no li escaurà, el farà sentir incòmode. De fet, la cova, l’estable, poden ser un signe del poc que li podem oferir a la seva grandesa. Però, mira per on, accepta allò que podem oferir-li, la precarietat de la nostra ànima no li espanta, des de la vulnerabilitat amb que es presenta no ve a renyar-nos, sinó a donar-nos esperança, demanant-nos que el deixem ser partícip de la nostra vida, néixer en nosaltres.

I un cop disposats a acollir-lo, també podem permetre que es desenvolupi seguint al Baptista: ‘convé que Ell creixi i jo minvi’ (2); una expressió gravada en el nostre calendari: a partir de sant Joan, el dia –la claror- minva, a partir de Nadal el dia creix. Es tracta d’anar difuminant el “jo” per permetre que guanyi en intensitat la llum que Ell ens aporta; aparentment gairebé farem el mateix, però el relleu serà ben diferent, ho notarem i ho notaran els que ens envolten.

Seguint per aquest camí, no sé fins a quin punt podem arribar amb el temps a tenir la gosadia de dir com sant Pau: ‘ja no sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi’ (3). No ens ha de preocupar, però, perquè tot els avenços que fem en aquest sentit són fruit, en la seva major part, de la gràcia que Ell ens concedeix, i tindrem la que necessitem en cada moment. El que ens pertoca estar amatents cultivant la pregària, els sagraments i les bones obres, i Ell ja es manifestarà quan calgui.

No és un inconvenient sentir-nos pobres interiorment per a rebre tan gran hoste; afanyem-nos aleshores a preparar-li el millor allotjament que puguem oferir-li.

(1) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 2

(2) Veure Evangeli segons sant Joan, capítol 3, verset 30

(3) Veure Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 2, verset 20

Ser mare

Molt abans del naixement

El dol acostuma a costar de pair. A més a més, es pot dir que no hi ha dos dols que siguin iguals. Això fa que no tan sols resulti costerut conduir-lo a qui el pateix, sinó també a aquells disposats a fer-li costat. ¿Com es pot arribar consolar d’una manera adient? El millor consol gairebé reclama una perfecta comunió entre ambdues parts afectades per a ser prou profitós. Cal tenir present que també s’ha d’aprendre a consolar, oblidant-se de la pròpia perspectiva per endinsar-se en la perspectiva de l’altre, afinant l’escolta i mesurant les paraules.

En el llibre autobiogràfic Visc, i visc, i visc, Maggie O’Farrell exposa diverses situacions de dol que ha patit. Una d’elles, l’avortament espontani en el segon embaràs, l’aborda en el capítol Fetus i flux sanguini (2005) on expressa el que suposa per a ella ser mare, un sentiment que queda reflectit en el següent fragment:

«Hi ha pel món un corrent de pensament que espera que les dones superin un avortament com si no hagués passat res, que espera que el metabolitzin tot seguit i tornin a fer vida normal. És com una regla dolenta, li va dir a una amiga meva, enèrgicament, la seva sogra.

Davant d'això, pregunto: ¿per què? ¿Per què hem de fer com si no fos res fora del normal? Concebre una vida i després perdre-la no és normal; no és normal en absolut. Aquestes desaparicions s'haurien de tenir en compte, s'haurien de respectar, s'haurien d'afrontar com es mereixen. És una vida, per molt petita i germinal que sigui. És un conjunt de cèl·lules teves i, en la major part dels casos, d'algú a qui estimes. Sí, esclar que cada dia passen coses pitjors; això no ho negaria ningú amb dos dits de front. Però fent com si, un avortament no fos res, com si fos una cosa que poguessis tirar a l'esquena i continuar com si res, ens perjudiquen molt a nosaltres mateixos, als nostres fills vius, a aquests éssers naixents que han viscut només dins nostre, a la persona que ens hem imaginat durant el breu embaràs, a aquests fills fantasma que encara portem el cap, els que no van sobreviure.

Durant la setmana mateixa en què hauria d'haver nascut un nen que no vaig tenir a causa d'un avortament, vaig trobar el passatge següent a les memòries de Hilary Mantel, Giving Up the Ghost:

“La vida dels fills comença molt abans del naixement, abans de la concepció, i si queda estroncada per un avortament o simplement no és materialitza, es converteix en un fantasma de la nostra vida [...] El nonat, tant si té nom com si no, tant sí és reconegut com si no, troba una manera d'insistir: una manera de fer sentir la seva presència”» (1).

(1) Maggie O’Farrell: Visc, i visc, i visc. Disset topades amb la mort. Títol original: I am, I am, I am: seventeen brushes with death (2017). Editorial: L’altra editorial – 1ª edició (2019). Traductor: Marc Rubió Rodon. 247 pàgines. Capítol Fetus i flux sanguini (2005). Pàgines 98-99

Davant de qui ens agenollem

Disposats a quedar en evidència?

Aquests darrers dies hem assistit al visionat d’un munt d’imatges en el que uns alts càrrecs polítics feien unes contundents, fins i tot vehements, afirmacions sobre una qüestió fa no gaire. Ara es veuen obligats a empassar-se-les perquè els interessos polítics del moment els obliga a fer-ho. No és el primer cop que això passa i, malauradament, tampoc serà l’últim. Potser a alguns aquesta experiència els serveix per ser més mesurats en endavant.

Serguei Dovlàtov relata a L’ofici el que va experimentar a l’Unió Soviètica quan mirava d’obrir-se pas com escriptor, una professió que considerava com la raó de ser de la seva vida: «un escriptor no pot abandonar la seva ocupació. Això li alteraria irremeiablement la personalitat» (1). En una ocasió un amic seu li proposa de fer un article per la revista on treballava, una de les publicacions del règim. S’hi avé amb desgana tot pensant que l’ajudaria prosperar en la seva professió. Procura fer-ho de manera que els responsables de la publicació quedin satisfets pel seu contingut: «Vaig decidir deixar de banda l'honor durant un temps. I de seguida vaig tenir enllestit el relat ‘per encàrrec’. Dos plecs d'un nyap vomitiu i dolçàs». Tot i així el seu escrit va ser rebutjat. L’amic irònicament li diu: «És massa bo per a nosaltres»; i ell respon: «Però si no pot ser més dolent» i l’amic li diu que pot comprovar que hi ha coses pitjors que es publiquen a la revista. Dovlàtov deixa aleshores una reflexió per emmarcar: «Vaig quedar desconcertat. Havia decidit vendre l’ànima al diable i que n’havia tret? Doncs n’havia tret que li havia acabat regalant, l'anima, al diable» (2).

Escriu Fiodor Dovstoievski a L’adolescent: «L'home no pot viure sense agenollar-se. Si rebutja Déu, s'agenolla davant d'un ídol. No hi ha ateus sinó idòlatres». Hom ha de decidir sovint davant de qui s’agenolla, per molt que presumeixi de ser un lliurepensador. Però aquesta idolatria no és exclusiva dels ateus o agnòstics; també n’hi han creients idòlatres. Fabrice Hadjadj els identifica com 'laics secularitzats', tot i que també cal incloure en la descripció a alguns clergues i religiosos: «El laic secularitzat és esquizofrènic: per a ell, el Cèsar és Déu, però com a dues entitats del mateix ordre, juxtaposades i compartimentades, sense comunicació entre elles, perquè no hi ha un manual d'ús de la missió. D'altra banda, també és aquesta la característica de la secularització: no hi ha absència de religió, sinó una consideració de la religió com una cosa que és a part, com un afegit, una activitat meditativa que ajuda al desenvolupament personal exactament com una sessió de fitness manté la forma física. En síntesi, un tipus de consum» (3).

La nostra honorabilitat, la més íntima, sempre està a prova de les circumstàncies que ens envolten. No te a veure amb els reconeixements que rebem, ni els càrrecs que ocupem, ni el nivell de vida que ens podem permetre. Podem anar per la vida trampejant, movent-nos per una superfície que ens resulta còmoda o anar-nos enriquint interiorment, tot sortejant la força de l'onatge social que de vegades ens vol arrossegar allà on no volem, ni ens convé, anar. Sempre hi estem, però, a temps per a modificar el rumb, si s’escau.

(1) Serguei Dovlàtov: L'ofici (1985). Editorial: LaBreu edicions – Col·lecció: La intrusa, número 22 - 1ª edició (2018). Traductor: Miquel Cabal Guarro. 227 pàgines. Primera part: El llibre invisible, pàgina 31.

(2) Dovlàtov: L'ofici, Primera part: El llibre invisible, pàgina 45.

(3) Fabrice Hadjadj: Por qué dar la vida a un mortal y otras lecciones. Títol original: Perché dare la vita a un mortale (2020). Editorial: Rialp – Col·lecció: Pensamiento actual, número 30 – 1ª edició (2020). Traductora: Elena Álvarez. 219 pàgines. Capítol 7, epígraf: Una misión divina, pàgines 144-145

La influència de les circumstàncies

Evolució atiada per l’entorn

«Jo sóc jo i la meva circumstància», és una coneguda frase del filòsof José Ortega y Gasset (1), que ens indica –així ho percebo- que som alhora éssers dinàmics –no una foto fixa que perdura en el temps- i que l’entorn té influència en el nostre comportament. Adonar-nos ens hauria d’allunyar del costum d’etiquetar qualsevol ésser humà, és a dir, de reduir tota la seva humanitat a un tret.

L’escriptor rus Serguei Dovlàtov, que va fer el servei militar a l’URSS com a vigilant en un camp de presoners, escriu: «Em vaig convèncer que és una estupidesa dividir els homes en bons i dolents. I també en comunistes i els que no són del Partit. En justos i criminals. Fins i tot en homes i dones. L’home canvia irreconeixiblement sota la pressió de les circumstàncies» (2).

Dovlàtov exposa un exemple a L’ofici, en descriure el canvi observat en el comportament dels seus companys emigrats de la URSS als Estats Units, amb alguns dels quals va posar en marxa un diari en llengua russa, The New American. Un cop instal·lats als Estats Units els trets comuns que compartien es van anar diluint i les diferències que havien entre ells es van fer més paleses: «A l'URSS ens teníem per un demòcrates convençuts. Només faltaria, saludàvem les dones de fer feines i tot. Bevíem amb els electricistes. I, com ha de ser, odiàvem en silenci els governants.

El totalitarisme ens repugnava. I ens sentíem demòcrates.

Finalment vam triar. Vam emigrar a Occident...

A l’URSS ens semblaven molt entre nosaltres. Ens definíem de la mateixa manera i tot: «ideològicament estranys». Ens unien penes, desgràcies i problemes comuns. Un rebuig compartit del règim. En aquest context, les diferències amb prou feines eren perceptibles. No tenien cap rellevància substancial. Si no eres un espieta ni un lladregot, ja estava bé. Ja era alguna cosa.

Ara som tots molt diferents. Sota les nostres barbes rebels han sorgit les personalitats més diverses.

Entre nosaltres hi ha liberals. Hi ha demòcrates. Hi ha monàrquics. Jueus ortodoxos. Eslavòfils i occidentalistes. Diuen que a Texas hi ha fins i tot un marxista. I cadascú té una opinió legítima, personal i valuosa. De manera que qualsevol conversa de seguida es converteix en una discussió» (3).

(1) José Ortega y Gasset: Memorias del Quijote. L’expressió completa diu: «Yo soy yo y mi circunstancia, y si no la salvo a ella no me salvo yo». Extret de https://memoriamagica.com/yo-soy-yo-y-mis-circunstancias-jose-ortega-y-gasset/

(2) Serguei Dovlàtov: La zona. Apunts d’un vigilant de camp. Extret de l’epíleg de L’ofici escrit per Laura Salmon, pàgina 222.

(3) Serguei Dovlàtov: L'ofici (1985). Editorial: LaBreu edicions -  Col•lecció: La intrusa, número 22 - 1ª  edició (2018). Traductor: Miquel Cabal Guarro. 227 pàgines. Segona part: El diari invisible, epígraf: El pes de la democràcia, pàgines 185-186.

La fe a prova

No toca ‘fer l’orni’

Sense demanar permís ni respectar el son, de vegades el meu cervell es veu envaït pel so d’una música, que acostuma a ser de les que escolten les meves filles -no goso qualificar-les de melodies a totes-. Sol ser desagradable, perquè sovint no hi ha forma de desempallegar-se’n. Vet aquí, però, que ahir, de sobte, em va venir al cap mentre caminava la tornada d’un cant litúrgic: «Canta el teu Déu i Salvador, poble de l’aliança, que la Paraula ha convocat per la gran esperança» (1). L’havia sentit ocasionalment a Missa, però no recordo quan va ser el darrer cop.

Ho he relacionat amb l’escrit que estava rumiant fa dies sobre el Sínode que es posarà en marxa la setmana vinent. Com no fa gaire que n'havia fet esment, valorava si pagava la pena referir-me’n de nou, però sento tants comentaris, molts d’ells contrariats, que penso que pot anar ve recordar que l’Església no és un projecte estrictament humà i, tot i que de vegades ens pot costar d’entendre, qui la sosté és l’Esperit Sant.

M’ho va suggerir la lectura d’un text de sant Joan Crisòstom inclòs a l’Ofici de Lectura del 13 de setembre, dia en que es fa memòria d’aquest sant, que escriu: «Tenim a sobre moltes onades i tempestats molt violentes, però no tenim por d'enfonsar-nos perquè recolzem sobre una roca. El mar, ja es pot enfurismar, però no podrà esmicolar aquesta roca. Per més que les onades s'empinin, no podran enfonsar la nau de Jesús... Encara que tot el món es vegi contorbat, jo tinc el rescripte del Senyor, llegeixo les seves paraules; això m'és una muralla, m'és una defensa. ¿Quines paraules? Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (2).

El context no és ben bé el mateix, perquè les paraules d’en Joan Crisòstom cal unir-les a la persecució que patia; el que es palesa ara és molta agitació i controvèrsia davant del que pot donar de sí el Sínode. Són unes paraules, però, prou adients en ambdós casos perquè van a l’arrel de la raó de ser de l’Església i els seus fonaments.

Quan sorgeixen dificultats o incomprensions la fe es posa a prova. El propi nom del Sínode sona cacofònic en incorporar un concepte nou, la ‘sinodalitat’, que desconcerta a molts i les explicacions que es donen no els acaba de treure de la perplexitat. És un dels seus inconvenients. L’amplitud de temes que es proposen abordar n’és un altre: ‘quien mucho abarca poco aprieta’, diu un refrany espanyol. Es pot afegir que el contingut de l’Instrument de Treball publicat genera no pocs enuigs en alguns plantejaments i terminologia utilitzada. Tot això són raons que es poden esgrimir per mostrar desencís, preocupació o desdeny –¡ja s’ho faran!-.

Falta però tenir en compte l’ingredient més important. Tot i ser una activitat humana, amb els seus ets i uts, hi haurà una presència invisible que intervindrà. ¿Com? No ho sabem, però les paraules de Joan Crisòstom són prou eloqüents. Diu també aquest sant que va destacar per la seva oratòria: «Jo dic sempre: “Senyor facis la vostra voluntat, no aquesta o aquella, sinó el que vós voleu que jo faci.”» En resar el Parenostre podem parar atenció a aquest ‘facis la vostra voluntat’ que pronunciem tants cops a correcuita sense pensar ben bé què suposa el que diem, sobretot quan venen mal dades o les coses no surten com ens agradaria. ¿Què us sembla si la fem servir com a jaculatòria per repetir-la cada cop que escoltem o llegim notícies del Sínode?

A instàncies del bisbat, se’ns va invitar a fer comentaris sobre l’Instrument de Treball. En el grup parroquial en que vaig participar, la Montse, membre de Vida Creixent, va fer incís en el ‘discerniment’ que s’invoca abastament en el document. Considerava que el millor lloc per fer-ho era en la pregària amb Jesús sagramentat, en el sagrari o exposat. Un bon consell que ens interpel·la a tots els catòlics, perquè el resultat del Sínode no depèn exclusivament dels que tenen veu i vot a l’assemblea, sinó que tots hi estem implicats amb la nostra pregària. No és moment de fer l’orni.

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: Cantoral de Missa Dominical, número 23

(2) De les homilies de sant Joan Crisòstom, bisbe: Ante exsilium, 1-3. Extret de https://www.liturgiadeleshores.cat/ofici.php?data=2023-09-13

Trobar i seguir el Camí

Que ressoni la veu de l’Esperit

Fa unes setmanes vaig referir-me al capítol 15 dels Fets dels Apòstols (1) que es llegia a les Misses durant el temps de Pasqua que em portava a reflexionar sobre el Sínode de la Sinodalitat convocat pel Sant Pare. ‘Sinodalitat’, una paraula estranya que les autoritats eclesiàstiques insisteixen en aclarir que el que vol dir és ‘caminar junts’.

Aquest Sínode és una convocatòria universal a tots els fidels de l’Església per a que expressin el que, segons entenen, l’Església necessita hores d’ara per complir la seva missió. Això suposa no només que es tingui en compte la seva veu, sinó també que cada batejat s’adoni que ha de ser un membre actiu de l’Església des del lloc que li correspongui ocupar.

En les sessions parroquials en que vaig participar se seguien les instruccions del bisbat invocant inicialment l’ajut de l’Esperit Sant amb una pregària, llegint tot seguit un text evangèlic per centrar el tema a tractar, que obria pas a la exposició dels que hi participaven, -se’ns insistí que no es tractava de debatre- i, finalment, es contestava a un qüestionari. Les diferents aportacions es van recollir en un text que es va enviar al bisbat, de d’on es va continuar el procés fins arribar als responsables vaticans encarregats d’elaborar un document de treball, Instrumentum laboris (2), que els membres del Sínode hauran d’estudiar i treure’n conclusions.

En aquest document de treball hi ha qüestions que han generat polèmica, com també ho era la qüestió que va sorgir a Antioquia de la que ens parla el capítol 15 dels Fets del Apòstols, en aquell cas si les prescripcions jueves havien d’afectar als cristians procedents del paganisme. Diu el text: «Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita... es va decidir que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat» -venien a ser com els membres del ‘Sínode’- que «es van reunir per estudiar la qüestió». Hi va haver controvèrsia fins el punt que «quan la discussió s’havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué...». També el Sant Pare n’ha parlat en diverses ocasions del Sínode, però em sembla especialment significatiu aquest fragment de l’homilia pronunciada el dia que se celebrava la Pentecosta: «el Sínodo que se está realizando es —y debe ser— un camino según el Espíritu; no un parlamento para reclamar derechos y necesidades de acuerdo a la agenda del mundo, no la ocasión para ir donde nos lleva el viento, sino la oportunidad para ser dóciles al soplo del Espíritu» (3).

No es tracta doncs de negociar, ni d’ordir estratègies, ni de polemitzar. D’esvalotadors que vulguin sortir-se’n amb la seva n’hi hauran força: dins i fora de l’Església; abans, durant i després del Sínode. Del que es tracta, però, és que uns i altres cooperin per a que ressoni la veu de l’Esperit per seguir les petjades d’aquell que pels cristians és el Camí; perquè aquest ‘caminar junts’ ha de portar a aquell que és el Camí, la Veritat i la Vida.

Cal pregar tots plegats per a que el Sínode esdevingui una nova Pentecosta on el missatge que es transmeti sigui assequible per a tothom, qualsevol que sigui la seva llengua, cultura, carisma o circumstàncies personals.

(1) Fets dels Apòstols, capítol 15, versets 1-35

Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1223

Llavors alguns van baixar de Judea a Antioquia i adoctrinaven així els germans:

—Si no us feu circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès,  no us podeu salvar.

Com que això va provocar un conflicte i una discussió no pas petita de Pau i Bernabé amb aquells, es va decidir que Pau i Bernabé, amb alguns més, pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió amb els apòstols i els qui presidien la comunitat.

La comunitat, doncs, els va proveir del que necessitaven per al viatge. Mentre travessaven Fenícia i Samaria, parlaven de la conversió dels pagans i donaven una gran alegria a tots els germans. Quan arribaren a Jerusalem, van ser acollits per la comunitat, els apòstols i els responsables que la presidien, i contaren tot el que Déu havia fet per mitjà d’ells. Però alguns del grup dels fariseus que s’havien convertit a la fe van intervenir dient que calia circumcidar els pagans i manar-los que observessin la Llei de Moisès.

Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat es van reunir per estudiar la qüestió. Quan la discussió s’havia fet molt viva, Pere es va aixecar i els digué:

—Germans, vosaltres sabeu que des dels primers dies Déu em va escollir d’entre vosaltres perquè els pagans escoltessin dels meus llavis la paraula de l’evangeli i creguessin. Déu, que coneix el fons dels cors,  ha testimoniat a favor d’ells donant-los l’Esperit Sant igual que a nosaltres, sense fer cap diferència entre nosaltres i ells, un cop ha purificat els seus cors per la fe. Ara, doncs, per què poseu a prova Déu, volent imposar als deixebles un jou que ni els nostres pares ni nosaltres no hem tingut la força de suportar? Ben al contrari, creiem que tant nosaltres com ells som salvats només per la gràcia de Jesús, el Senyor.

Tota l’assemblea va callar i sentien explicar a Pau i Bernabé els senyals i prodigis que Déu havia fet per mitjà d’ells entre els pagans.

Quan hagueren acabat de parlar, Jaume prengué la paraula i va dir:

—Germans, escolteu-me: Simeó ha exposat com, des del començament, Déu mirà d’escollir-se d’entre les nacions paganes un poble que portés el seu nom. Això concorda amb les paraules dels profetes que hi ha en l’Escriptura:

«Després d’això tornaré

per reconstruir la cabana de David que havia caigut.

En reconstruiré les ruïnes i la redreçaré,

perquè em cerquin a mi, el Senyor, la resta d’homes

i totes les nacions que porten el meu nom.

Ho diu el Senyor, que fa conèixer aquestes coses des de sempre.»

Per tant, soc del parer que no hem de posar obstacles a aquells pagans que es converteixen a Déu; n’hi ha prou d’escriure’ls que s’abstinguin de la carn oferta als ídols, de relacions sexuals il·legítimes,  de menjar animals ofegats i de menjar sang. De fet, des de temps antic els llibres de Moisès són predicats en totes i cada una de les ciutats, ja que es llegeixen a les sinagogues cada dissabte.

Llavors els apòstols i els qui presidien la comunitat van decidir, amb tota la comunitat, d’elegir-ne alguns d’ells i enviar-los a Antioquia, juntament amb Pau i Bernabé. Els elegits foren Judes, l’anomenat Barsabàs, i Siles, que eren dirigents en la comunitat dels germans. Els donaren aquesta carta:

«Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem,  germans vostres, saluden els germans no jueus d’Antioquia, Síria i Cilícia. Hem sabut que alguns de nosaltres han vingut, sense cap encàrrec nostre, a pertorbar-vos amb les seves opinions i a trasbalsar els vostres esperits. Per això hem decidit unànimement d’elegir uns representants nostres per enviar-vos-els juntament amb els nostres estimats Bernabé i Pau, que han dedicat la seva vida a la causa del nom de nostre Senyor Jesucrist. Us enviem, doncs, Judes i Siles, que us exposaran de paraula això mateix que us diem per escrit. L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit de no imposar-vos cap més càrrega que aquestes indispensables: absteniu-vos de la carn sacrificada als ídols, de menjar sang, de menjar animals ofegats i de les relacions sexuals il·legítimes. Fareu bé de guardar-vos de tot això. Us desitgem que estigueu bé.»

Ells, un cop acomiadats, baixaren a Antioquia i van reunir l’assemblea per donar-los la carta. La seva lectura els va alegrar  i encoratjar. Judes i Siles, que també eren profetes,  van exhortar llargament els germans i els van enfortir. Al cap d’un quant temps, els germans els acomiadaren tot desitjant-los la pau, i ells tornaren cap als qui els havien enviat. Pel que fa a Pau i Bernabé, es van quedar a Antioquia, on, juntament amb molts d’altres, ensenyaven i anunciaven la bona nova de la paraula del Senyor.

(2) Es pot consultar a https://www.conferenciaepiscopal.es/wp-content/uploads/2023/06/SPA_INSTRUMENTUM-LABORIS.pdf

(3) Extret de https://www.vatican.va/content/francesco/es/homilies/2023/documents/20230528-omelia-pentecoste.html

Experiències d’una ruta improvisada

Set hores per omplir

Les meves filles havien ‘quedat’ amb unes amigues que van fer a les colònies on van anar l’any passat al terme municipal de Besalú. Una viu a Sitges, una altra a Orís, una altra a Vinyoles, una altra a Celrà i les meves filles a Sabadell. Van decidir trobar-se a Sant Feliu de Guíxols, que van considerar un lloc de platja equidistant (?). Tot i que la meva filla gran s’ha tret el carnet de conduir fa un mes i escaig vam considerar que era millor que les acompanyés, perquè també viatjava amb elles la noia de Sitges.

No havia d’interferir en la trobada, elles havien de gaudir del retrobament sense tenir cap adult al voltant (tenen entre 16 i 18 anys). Aleshores havia de plantejar-me què faria durant tota l’estona que estiguessin plegades. No ho tenia clar abans de de sortir de casa, tan sols havia abandonat l’opció de tornar a Sabadell per viatjar de nou a la tarda -hagués suposat uns 200 quilòmetres extres-. Havia de decidir com ompliria el temps després de deixar les passatgeres al Passeig de Mar, on s’havien de trobar amb les altres tres. Vaig trobar aparcament públic gratuït al port i allí vaig inspeccionar les rodalies dirigint-me a la bocana. Divisava la badia de Sant Feliu i vaig parar atenció en l’edifici que coronava un turonet que semblava una ermita, un possible objectiu per estirar les cames.

De tornada a l'aparcament vaig veure que d’allí sortia un camí per anar a la Cala Jonques. Vaig alleugerir el pes de la bossa en bandolera que portava –anava d’urbanita- i vaig agafar l’ampolla de mig litre d’aigua. El camí portava a unes escales que anaven d’amunt a avall de la cala. Vaig pujar fins arribar al capdamunt del talòs que flanquejava el port. Allí em vaig trobar amb un cartell que anunciava la Ruta dels Miradors pel ‘camí de ronda’. A banda del mapa indicant el trajecte i els diferents miradors, informava de la distancia a recórrer, el temps aproximat que calia invertir i, ara me n’he adonat, els desnivells. Vaig pensar que era bona opció per invertir el temps que disposava.

El ‘camí de ronda’ voreja les diferents cales alternant-se pujades i baixades per un camí farcit d’arrels de les pinedes que l’envolten. És un paisatge agraït de veure; els miradors inviten a aturar-se i contemplar-lo, però a l’anada només vaig fer alguna paradeta per fer fotos. En arribar a la platja de Sant Pol les existències d’aigua havien minvat un xic més de la meitat. Després de una breu ullada a l’entorn, m’intrigava un edifici que destaca de la resta però, un cop allà, dóna la impressió d’estar abandonat. Com no anava preparat per banyar-me, només vaig aprofitar un clot entre roques per remullar-me les cames fins els genolls.

La tornada fou més feixuga, el cansament que anava acumulant i els constants desnivells –pujades i baixades- que calia anar salvant anaven minvant les forces. Si l’anada fou un espectacle visual de la natura, la tornada fou més rica en experiències. Veig una nena asseguda negant-se a continuar caminant. “Està cansada, oi?”, els dic als pares. “Sembla que hem agafat el camí més difícil”, diu la mare. Els suggereixo que pugin a la carretera que està a prop i fa baixada cap a la platja. Més endavant un gos s’arrecerava sota un arbust tremolant i, lligat a la corretja, no volia seguir les indicacions en francès del seu amo per moure’s. ¿Tenia set, por...? Vaig mirar l’ampolla d’aigua a la que li quedava un culet i vaig continuar caminant. En una de les pujades em sorprèn el crit d’un noi que baixava adreçant-se a mi: “un burreal, un burreal!!!!”. “Què és un burreal?”, li pregunto. “Un mussol real”, entenc que em diu. I m’indica on és. Em costa de veure’l, perquè està quiet en una mena de cova, tot i que sembla resplendir en un entorn ombrívol. El noi continua excitadíssim dient-me que n’hi ha un altre en unes branques. “Si l’enxampes volant serà fabulós.” Aquest no vaig arribar a veure’l. Vaig pensar que el noi estava tan entusiasmat amb la troballa que necessitava comunicar-ho a algú, ja que qui l’acompanyava no li feia cas. En veure el meu interès estava content. Un cop localitzat seguint les seves indicacions vaig fer unes fotos al mussol, tot i ser conscient de les limitacions de la càmera del mòbil i la distància que ens separava. Quan el xicot marxava, una parella que baixava estava intrigada pel que estava fotografiant. "Allà hi ha un mussol", els vaig dir. Davant la cara de perplexitat els dic: “Un muchuelo”. “¿Dónde?” “Desde mi posición lo verás.” En aquell moment l’au va girar el cap, i el van fotografiar, satisfets per la descoberta.

Continuo el camí i en una de les pujades m’assec per descansar una mica, les cames pesen i començo a panteixar. Baixen aleshores uns quants caminants i els sento parlar en francès. “Bonjour”, els dic. Un d’ells s’atura i em diu: “français, español, catalan?”. “Català”, dic. Aleshores intercanviem una breu conversa en català, ell amb accent francès. Quan vaig arribar al Mirador de les Triadores, després d’una pujada que déu-n’hi-do, eren dos quarts de tres i vaig decidir deixar el camí de ronda –no quedava gaire-, i continuar per la carretera per buscar un lloc on dinar al nucli de Sant Feliu, anava xop de suor. Buscava una terrassa i un preu assequible. El vaig trobar a La Rambla quan estaven a punt de tancar la cuina -passaven de les tres-. Passava un airet agradable, però la suor de la samarreta no acabava d’eixugar-se. Vaig demanar una reconfortant clara per apaivagar la set i acompanyar l’àpat –ja feia estona que havia esgotat l’aigua que portava-.

En acabar el dinar encara quedava un parell d’hores per retrobar-me amb les meves filles a l’estació on les osonenques agafarien l’autobús de línia que les portava a Girona on després agafaven un altre fins a Vic. Vaig donar un tomb pel centre de la població on destaca el Monestir de la Porta Ferrada. Després de proveir-me d’aigua vaig anar a buscar el cotxe al port per portar-lo al costat de l’estació d’autobusos. S’agraïa el vent que feia a l’exterior. Estava cansat, però bastant satisfet de com s’havia resolt la incertesa amb que a mig matí afrontava les gairebé set hores que havia d’omplir des de que vaig deixar les meves filles al Passeig de Mar de Sant Feliu de Guíxols.

Llamarada viva y contagiosa

“Resplandecer, escuchar, no tener miedo”*

¿Lo tenían previsto los organizadores de la Jornada Mundial de la Juventud (JMJ) al decidir las fechas de su celebración? ¿Ha sido una casualidad que la clausura de estas jornadas coincidiera con la conmemoración del pasaje de la Transfiguración de Jesús? El hecho es que de lo narrado en el Evangelio (1) y lo vivido por los participantes presentes físicamente –especialmente- y los seguidores virtuales, se pueden extraer analogías.

Como los tres apóstoles -Pedro, Santiago y Juan-, los centenares de miles de participantes han respondido a una llamada en la que se une la confianza en quien los convoca y la incertidumbre sobre lo que se van a encontrar. Muchos de ellos han quedado deslumbrados por la experiencia y, no es extraño que, como Pedro, algunos de ellos expresaran interior o exteriormente el deseo entusiasta de que no acabase. Lo que han oído y experimentado se puede resumir en las palabras evangélicas de Dios Padre: «Éste es mi Hijo amado, en quien me complazco; escuchadle». Escuchar es prestar atención a lo que se oye y se siente, es esforzarse por atender a lo que nos ha removido –una palabra, una experiencia, una anécdota, una moción interior…-, buscando el sentido, pidiendo luces que alumbren el camino a seguir y fortaleza para superar las dificultades que se van a presentar.

Conscientes de su (nuestra) pequeñez la misión recibida les (nos) puede abrumar, como a los apóstoles: les (nos) puede parecer insalvable el contraste entre lo que han escuchado y experimentado y lo que se (nos) van (vamos) a encontrar en el entorno habitual en el que transcurren sus (nuestras) vidas. Entonces Jesús nos dice: «Levantaos, no tengáis miedo». Ese 'no tener miedo' al que se refirió el Santo Padre en la homilía (2).

Ayer también se conmemoraba una luctuosa efeméride: el lanzamiento de la bomba atómica sobre Hiroshima, el 6 de agosto de 1945. Un resplandor de muerte, que es una muestra de la barbarie a la que se encamina el ser humano, alejado de Dios, en su afán de dominio, que lleva aparejado el miedo hacia el otro –entendido como rival, enemigo-, al que se quiere someter; y que de forma quizá menos espectacular se sigue produciendo en la actualidad de forma cruenta a través de las múltiples guerras activas, e incruenta a través de la imposición de ideologías antihumanas promovidas por élites político-económicas.

Esta realidad descorazonadora, que puede dar al traste con todos nuestros anhelos, no ha de paralizar, ni mermar la esperanza: «sé de quién me he fiado», nos dice el apóstol Pablo (3). Resuenan también las palabras del profeta Isaías: «La mano del Señor no es tan débil que no pueda salvar, ni su oído tan duro que no pueda oír» (4). Y las de Jesús: «En el mundo tendréis luchas; pero tened valor: Yo he vencido al mundo» (5).

*De la homilía del papa Francisco

(1) Texto del Evangelio (Mt 17,1-9): En aquel tiempo, Jesús toma consigo a Pedro, a Santiago y a su hermano Juan, y los lleva aparte, a un monte alto. Y se transfiguró delante de ellos: su rostro se puso brillante como el sol y sus vestidos se volvieron blancos como la luz. En esto, se les aparecieron Moisés y Elías que conversaban con Él. Tomando Pedro la palabra, dijo a Jesús: «Señor, bueno es estarnos aquí. Si quieres, haré aquí tres tiendas, una para ti, otra para Moisés y otra para Elías».

Todavía estaba hablando, cuando una nube luminosa los cubrió con su sombra y de la nube salía una voz que decía: «Éste es mi Hijo amado, en quien me complazco; escuchadle». Al oír esto los discípulos cayeron rostro en tierra llenos de miedo. Mas Jesús, acercándose a ellos, los tocó y dijo: «Levantaos, no tengáis miedo». Ellos alzaron sus ojos y ya no vieron a nadie más que a Jesús solo. Y cuando bajaban del monte, Jesús les ordenó: «No contéis a nadie la visión hasta que el Hijo del hombre haya resucitado de entre los muertos».

(2) En este enlace se puede leer y escuchar la homilía del papa Francisco: https://www.aciprensa.com/noticias/homilia-del-papa-francisco-en-la-misa-de-clausura-de-la-jmj-lisboa-2023-80392

(3) 2ª Carta a Timoteo, capítulo 1, versículo 12

(4) Libro del profeta Isaías, capítulo 59, versículo 1

(5) Evangelio según san Juan, capítulo 16, versículo 33

Crónica de una locura

Arriesgada cabezonería

Punto de partida

Iba a ser una más de las caminatas por los alrededores del lugar de vacaciones en el que me encontraba. Estaba alojado con mi familia en una casa de la Urbanización El Mas Pere de Calonge. El itinerario escogido para ese día era ir hacia lo alto de la urbanización Rio de Oro, que está enfrente, por el lado oriental. Cuando llegué al punto más alto el camino dejaba de estar asfaltado y se dirigía hacia un cruce de caminos con un poste que indicaba que el sendero que seguía recto se dirigía a Calonge y el camino de la derecha al Puig d’Arques adornado con unos iconos que auguraban un lugar interesante para visitar. No indicaba distancia y dudé en tomar ese camino pues no estaba preparado para una larga caminata, no llevaba agua y el día era extremadamente caluroso.

La curiosidad y el buen camino me animaron a emprender la marcha hacia ese lugar misterioso, pensando que no estaría muy alejado. Cada vez que el sendero parecía llegar a lo alto de una montaña pensaba que ya estaba cerca, pero en el macizo de Les Gavarres por el que transitaba unas cimas se suceden a otras y no observaba ningún atisbo de algo que justificase los iconos que había visto. Seguía andando en solitario, no me crucé con ningún ser humano mientras transité por ese camino, sólo algunas moscas me fueron haciendo compañía. En varias ocasiones pensé en desistir o llamar a mis familiares para que vinieran a rescatarme, pero pudo más el orgullo que la prudencia para seguir andando, enviando algunas fotos por whatsapp para dar señales de vida, por si acaso. El último tramo resultó bastante penoso, el cansancio, la sed y la incertidumbre pesaban enormemente, hasta que observé una edificación que podía ser el lugar misterioso que buscaba, como así fue; faltaban sin embargo unos centenares de metros por recorrer.

Llegué a un aparcamiento cercano a la cima con un cartel anunciador de la zona donde me encontraba. Faltaba un pequeño esfuerzo más para llegar a la cima del Puig d’Arques donde se ubica un radar meteorológico y una plataforma de madera, con una escalera muy empinada -la bajé de espaldas-, que se es un excelente mirador a expensas de la nitidez del día. En otras circunstancias hubiera disfrutado más de contemplar el espectáculo natural que se me ofrecía pero el cansancio, la sed y el pensamiento sobre la inquietud que podían tener mis familiares no permitieron que me explayase. Me encontré allí con cuatro excursionistas que habían llegado y se fueron por otra ruta, apenas hablamos y no osé pedirles agua. Tomé unas fotos y emprendí el regreso, pensé ya de vuelta que me podía haber hecho algún selfie, pero no estaba dispuesto a dar marcha atrás.

Confiaba en que el regreso sería más liviano. Ahora sabía dónde iba y el camino era casi todo de bajada, pero el cansancio y la sed se iban agudizando y hacían más pesado el camino; andaba como un autómata y las referencias que había memorizado mientras subía parecía que se habían escondido, no acababan de llegar. Cuando ya estaba cerca de lo alto de la urbanización Rio de Oro, me llamaron mis familiares alarmados, les dije que estaba llegando y pedí que me prepararan agua con azúcar. Salieron a buscarme y me encontraron en la parte baja de esa urbanización. Estaba tembloroso y fui tomando el agua con azúcar mientras llegaba a la casa. Estaba exhausto y pedí disculpas, pero apenas me sostenía y tenía fuerzas para hablar. Merecía reproches por mi conducta pero lo que obtuve fue un sinfín de atenciones y cuidados velando por mi recuperación. Costó un buen rato recuperar el resuello.

Vista de Calonge y Sant Antoni de Calonge
desde el sendero

Esta vez la caminata rutinaria se convirtió en una aventura que duró cuatro horas y en las que recorrí aproximadamente veinte quilómetros salvando un desnivel de unos 500 metros. Una buena ruta de senderismo si la haces en condiciones y no a lo loco como yo la hice. Me dejé llevar por la curiosidad, puse en riesgo mi integridad física y tuve en vilo a la familia. Recordé varias veces durante la odisea los consejos que había recibido y dado para ir por la montaña haciendo senderismo, pero a veces el orgullo, aunque no los borra de tu mente, hace que no los tengas en cuenta. Afortunadamente, descubrí una vez lo agradecido que debo estar por tener esta familia.

Necesitamos intelectuales honestos

Buscando la verdad sin tapujos

En La luz apacible, Louis de Wohl incluye el siguiente diálogo entre el maestro dominico Alberto (A) y su aventajado discípulo Tomás (T):

«(A) Entonces, déjame que te haga una pregunta, hijo: ¿Cuál es la facultad racional más importante del hombre?

(T) La de discernir la verdad -repuso Tomás sin vacilar un momento.

(A) Hay quienes piensan que el hombre no es capaz de discernir la verdad.

(T) Se les puede refutar diciéndoles que tal postulado contradice su propia hipótesis. Si el hombre no es capaz de discernir la verdad, tampoco puede postular como verdad que es incapaz de discernir la verdad.

(A) Además, tampoco seríamos capaces de reconocer el error como tal error -dijo Fray Alberto-… Aunque ciertamente con frecuencia no es fácil reconocerlo. ¿Qué es, a tu juicio, lo que hace que el error sea muchas veces creíble?

(T) La cantidad de verdad que el error contiene…

(A) ¡Ay! -exclamó Fray Alberto-. La verdad mezclada con el error: ese es el gran peligro… El gran peligro que nos amenaza, el que puede sojuzgar al mundo, destruir nuestras hermosas catedrales y hundir nuestra fe en un profundo abismo» (1).

Alberto (san Alberto Magno) y Tomás (santo Tomás de Aquino) fueron dos grandes sabios y santos, es decir dos hombres con grandes dotes intelectuales y, a la vez, humildes; no se puede ser santo sin ser humilde. Buscaban la verdad en aquello que trataban, analizaban las cuestiones en profundidad sin dejarse llevar por las primeras impresiones. Como en la parábola del trigo y la cizaña (2), se esforzaban en desentrañar que había de buena cosecha y mala hierba en aquello que les correspondía valorar –qué hay de verdad, qué hay de error-.

En el seno de la Iglesia católica, desde sus inicios bajo el impulso del Espíritu Santo el día de Pentecostés, ha habido a menudo controversias doctrinales, como sucede en estos momentos; en el capítulo 15 de los Hechos de los Apóstoles se relata una de ellas, que servirá de pauta para otro artículo ligado al llamado Sínodo de la sinodalidad que ha promovido el papa Francisco. Ahora quiero centrarme en la actitud intelectual para abordar las cuestiones sirviéndome de un fragmento del informe previo del entonces cardenal Ratzinger a la Instrucción sobre algunos aspectos de la teología de la liberación de la Congregación para la doctrina de la fe (3); un asunto espinoso que afectaba principalmente a América Latina y repercutía vivamente en toda la Iglesia:

«Para aclarar mi misión y mi intención en este tema, me parecen necesarias algunas observaciones previas… 2) Al analizar el fenómeno de la teología de la liberación, se manifiesta claramente como un peligro fundamental para la fe de la Iglesia. Indudablemente, es necesario recordar que un error no puede existir si no contiene un núcleo de verdad. De hecho, un error es tanto más peligroso cuanto mayor es la proporción del núcleo de verdad aceptada. Por otra parte, el error no podría apropiarse de una porción de verdad si esta verdad fuese suficientemente vivida y testimoniada allí donde debe serlo, es decir, en la fe de la Iglesia. Por tanto, junto a la demostración del error y del peligro de la teología de la liberación, es preciso también preguntarse: ¿Qué verdad se esconde en el error y cómo recuperarla plenamente?» (4)

Estas palabras reflejan la actitud intelectual honesta que Joseph Ratzinger profesó a lo largo de su vida, yendo al meollo de las cuestiones que le correspondía abordar en cada momento en busca de la luz que las tinieblas más o menos densas opacaban. Se manifiesta en esa Instrucción y en sus escritos. Es la actitud que debería adornar a los intelectuales si quieren ser luz para la sociedad.

(1) Louis de Wohl: La luz apacible. Capítulo X

(2) Evangelio según san Mateo, capítulo 13, versículos 24-30:

«Les propuso otra parábola: «El reino de los cielos se parece a un hombre que sembró buena semilla en su campo; pero, mientras los hombres dormían, un enemigo fue y sembró cizaña en medio del trigo y se marchó. Cuando empezaba a verdear y se formaba la espiga apareció también la cizaña. Entonces fueron los criados a decirle al amo: “Señor, ¿no sembraste buena semilla en tu campo? ¿De dónde sale la cizaña?”. Él les dijo: “Un enemigo lo ha hecho”. Los criados le preguntan: ¿Quieres que vayamos a arrancarla?. Pero él les respondió: “No, que al recoger la cizaña podéis arrancar también el trigo. Dejadlos crecer juntos hasta la siega y cuando llegue la siega diré a los segadores: arrancad primero la cizaña y atadla en gavillas para quemarla, y el trigo almacenadlo en mi granero”.» Extraído de https://www.conferenciaepiscopal.es/biblia/nuevo-testamento-mateo/

(3) Sagrada Congregación para la Doctrina de la Fe: Instrucción sobre algunos aspectos de la «Teología de la liberación». Texto completo en https://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/documents/rc_con_cfaith_doc_19840806_theology-liberation_sp.html

(4) El cardenal Ratzinger habla sobre la teología de la liberación, traducción en el número 366 de la revista Nuestro Tiempo, diciembre 1984, del texto publicado en la revista italiana 30 Giorni.