Desestresar la Navidad

No ha de ser una más

La Navidad nos invita al reencuentro, a ahondar en la paz interior -sin la cual no la puede haber de exterior-, a ver en nuestros congéneres otro yo…; pero a la hora de la verdad nuestro interés parece encaminarse hacia otras cuestiones: multiplicidad de copiosas cenas o comidas, compras, regalos, ansia febril por quedar bien…

Se repite una y otra vez en la liturgia de estos días el versículo de un salmo: «Oh Dios, restáuranos, que brille tu rostro y nos salve.» (1)

Para restaurar hace falta quitar todas las capas –las máscaras- sobreañadidas que distorsionan nuestra imagen, para poder corregir luego los desperfectos que se han producido.

Para que brille el rostro de Dios sobre nosotros y se refleje que estamos hechos a su imagen y semejanza, es necesario dejarle espacio en nuestro corazón, fiarnos de Él a pesar de que nos cueste comprender algunas situaciones, recurrir a Él para que nos ayude a entender lo que necesitamos entender para crecer interiormente y servir a nuestros semejantes en lo que corresponda.

Para que nos salve es necesario querer ser salvados, sabernos dependientes de Él para que transcurra nuestra vida por el mejor camino, aquel que nos enaltece, no por nuestros propios méritos, sino por el plus que Él nos aporta.

Nada de ello es posible si andamos estresados, andando de aquí para allá en un trajín al que la sociedad nos empuja, un ruido exterior para acallar lo que nuestro interior demanda.

Que no se nos pasa por alto esta Navidad que Jesús quiere nacer en cada uno de nosotros y en nuestro entorno.

(1) Salmo 80 (79), versículo 4

L’amistat teules avall

Reflexió des de l’experiència

No hi ha un model d’amic universal que serveixi per a tothom. Tahar Ben Jelloun relata a Elogi de l’amistat (1) les seves experiències amb els amics que s’han fet presents a la seva vida. Una narració que s’inicia amb un retrat idíl·lic, més aviat fantasiós, del que representa l’amistat:

«L’amistat és una religió sense Déu ni judici final. Una religió que no és estranya a l’amor. Però un amor on la guerra i l’odi estan proscrits, on el silenci és possible, Aquest podria ser l’estat ideal de l’existència. Un estat calmant. Un lligam necessari i rar. No pateix cap impuresa. Al davant, l’altre, l’ésser a qui s’estima, no és només un mirall que reflecteix, sinó l’altre somiant-se a si mateix. L’amistat perfecta hauria de ser una mena de solitud feliç, esporgada de sentiment d’angoixa, de rebuig, d’aïllament.»

Dóna la impressió que la transcendència és marginada d'aquest retrat. Sí que hi és força present en la narració Ciceró. En les experiències que exposa, Ben Jelloun posa èmfasi en algun tret remarcable de cadascuna d’elles. En relaciono unes quantes per ordre d’aparició en el text:

- Vaig entendre que l’amistat no tolerava cap derogació, ni tampoc una petita mentida d’orgull. La lliçó es resumia així: he perdut un amic perquè li vaig dir una mentida.

- Sense barallar-m’hi, me’n vaig distanciar, convençut que l’amistat no podia existir sense reciprocitat a l’hora d’escoltar.

- ...vaig entendre que l’amistat no es pot bastir sobre la por o la tirania.

- Sóc feliç quan veig feliços els que estimo. En l’amistat, cal que no s’hi alci ni l’espectre de la guerra ni el de la rivalitat, i tampoc el de la traïció. Quan s’escarneix l’amistat, res ja no pot reconstruir-la.

- Considero que un amic és qui no menteix ni fa res semblant i parla amb tota la sinceritat, la franquesa que l’amistat de debò requereix. Ho anomeno exigència amical: dir el que es pensa sense ferir, és clar.

- No hi ha amistat sense virtut.

- L’amistat no es diu, es viu. És presència.

- L’amistat no torna més lleugera la desgràcia, però permet de compartir-ne el pes i obre les portes de l’alleujament en fer-se presència i abnegació.

- L’amistat és aquesta «coincidència de voluntats», aquesta llibertat viscuda tal com ve, sense forçar-s’hi ni constrènyer-s’hi.

- ...l’amistat no es mendica. O arriba o no.

A les acaballes del text en fa una mena de resum:

«Els meus amics són humans. Tenen febleses i defectes. No són ni sants ni estàtues. Els que no han tingut sentit de l’amistat queden com amics, amics en el record. No es pot negar ni esborrar el seu record. Forma part de la vida i el patrimoni.

Ser exigent és una regla bàsica. Ser tolerant és un principi. Vetllar l’estat de l’amistat és un deure. Pensar en l’altre, saber estar present quan cal, tenir les paraules i els gestos adients, donar proves de constància en la fidelitat, es això l’amistat; i es rara.»

Tot i que percebi en el relat una visió més aviat plana, emocional, de l’amistat, es d’agrair que s’allunyi de la superficialitat, dotant-la de la consistència que necessita per diferenciar-se d’altres tipus de relacions.

(1) Tahar Ben Jelloun: Elogi de l’amistat. La soldadura fraternal. Títol original: Éloge de l’amitié (1993). Editorial: Empúries – Col·lecció: Biblioteca Universal, número 137 – 1ª edició (2000). Traductora: Maria Simon. 94 pàgines

También va con ustedes, señorías

Corresponsabilidad

No acostumbra la señora Irene Montero recibir de buen grado las críticas, especialmente si vienen de sus adversarios políticos, reaccionando pronta y agresivamente con epítetos antes que con razonamientos. Los efectos nocivos o, al menos, contraproducentes de la aplicación de la llamada ley del ‘solo sí es sí’ la están poniendo en el disparadero. Pienso, sin embargo, que su habitual impulsividad la está traicionando, porque ella no es la última responsable de la vigencia de la ley, ni siquiera el grupo parlamentario Unidas-Podemos. La propuesta surgió del Ministerio de Igualdad que dirige y ella la llevo al Consejo de Ministros y Ministras, en terminología del Presidente, que dio vía libre a su tramitación y fueron las Cortes Generales, que contaron con el voto favorable del Senado, las que aprobaron el texto de la ley.

La ministra Irene Montero no debería dejar que la conviertan en chivo expiatorio, es decir, que se focalice en ella la responsabilidad que comparte con otros, entre ellos el Gobierno y las señorías del Congreso y el Senado que votaron favorablemente su aprobación. Si alguien, entre sus señorías, se quiere escabullir amparado en la disciplina de voto, dejará constancia que, por los motivos que sea, se comporta, al menos en algunas ocasiones, como un mindundi en espera de instrucciones para apretar el botón correspondiente.

No estoy de acuerdo con quien pide la dimisión o cese de la ministra por los efectos que está produciendo la aplicación de la ley: no es la única ni la última responsable. Sin embargo, sí es censurable por su desaforada reacción.

Xivarri al temple

El silenci condueix a la pregària

Alice Olivier m’apunta un pensament de santa Teresa de Calcuta: “Si volem pregar, primer hem d’aprendre a escoltar, perquè en el silenci del cor, Déu parla” (1). Em remet a una inquietud que em volta pel cap des de fa temps: què representa per als catòlics el temple? Certes actituds que observo em porten a pensar que per alguns pot tenir la mateixa consideració que un auditori o una sala d’actes amb una decoració d’un valor artístic més o menys suggeridor. És una interpretació, probablement agosarada, que sorgeix quan en moments previs a una celebració el xivarri envaeix el temple, i no s’atura fins que el celebrant inicia l’acte litúrgic.

Es podria pensar que això només passa en aquelles celebracions en la que participen els que no trepitgen gairebé mai l’església: primeres comunions, bodes, batejos, funerals..., però el fet és que també es produeix en misses dominicals i, fins i tot, en les d’entre setmana entre feligresos que les sovintegen. No parlo de comentaris o observacions puntuals, sinó de petar la xerrada.

S’ha perdut el respecte al que suposa el temple per a un cristià, per a un catòlic? Penso que més aviat hi ha un cert contagi de l’ambient social que ens envolta: pròdig en soroll i activisme; esquerp al silenci i la quietud, que l’abromen i neguitegen; es viu tant cap enfora que mirar endins es defuig, perquè desconcerta, espanta o angoixa.

Cada cop estic més convençut que si no som capaços d’incrementar constantment el tracte íntim amb Déu, amb Jesús, difícilment podrem viure i transmetre la fe. No és imprescindible l’aixopluc del temple o l'oratori per practicar-ho, però cal tenir en compte que en els temples catòlics Jesús sagramentat acostuma a ser-hi present en el sagrari o exposat, amb qui podem tractar de tu a tu. Si maldem per respectar el silenci al temple, ens serà més fàcil obrir-li el cor al Senyor i escoltar el que ens hagi de dir.

(1) https://religion.elconfidencialdigital.com/opinion/alice-ollivier-association-hozana/importancia-hacer-silencio/20221110235308044830.html

¿Pedro locuta, causa finita?

 Militantes y diputad@s en el disparadero

Observando el revuelo que suscita la tramitación de la Ley Trans, hay dos aspectos que me llaman especialmente la atención.

El primero de ellos es que da la impresión que está hecha a medida de las exigencias del colectivo, más bien lobby, LGTBI, constituido en único interlocutor válido en esta cuestión; el resto de la sociedad puede expresarse ahora con la intensidad y argumentación que le parezca oportuna, pero de hecho ni va a pinchar ni a cortar.

El segundo de ellos hace referencia a las disensiones en el seno del PSOE, especialmente por un buen número de mujeres, que van por el camino de saldarse sometiéndose a los dictados del líder, salvo que haya quien decida seguir la pauta marcada por Carla Antonelli -en este caso por motivos opuestos- bien sea abandonando la afiliación o la disciplina de voto. Parafraseando una locución latina, ¿se cumplirá esta vez que ¡Pedro locuta, causa finita! *: Pedro ha hablado, caso zanjado?

(1) Extraido de la Vikipedia: “Roma locuta, causa finita es una locución latina que en español significa literalmente: «Roma ha hablado, el caso está cerrado».

Se usa para indicar que un determinado asunto ha sido zanjado por alguien que tiene una autoridad inapelable.

Enlace: https://es.wikipedia.org/wiki/Roma_locuta,_causa_finita

On la llibertat coixeja

Defugir del compromís, no és el camí

En parlar de l’exercici de la llibertat em ve a la ment de vegades el diàleg entre el lleó Graògraman i el jove protagonista, Bastian Baltasar Bux, que ha estat investit amb l'amulet ÀURYN, que li concedeix desitjos, a La història interminable:

«Bastian li va ensenyar al lleó la inscripció del revers de l’Amulet

-Què significa -va preguntar- “FES EL QUE VULGUIS”? Això vol dir que puc fer el que em doni la gana, no creus?

El rostre de Graògraman va semblar de sobte terriblement seriós i els seus ulls van començar a cremar.

*No -va dir amb veu profunda i ressonant-. Vol dir que has de fer la teva Veritable Voluntat. I no hi ha res més difícil.

-La meva Veritable Voluntat? -va repetir Bastián impressionat- què és això?

*És el teu secret més profund que no coneixes.

-Com ho puc descobrir aleshores?

*Seguint el camí dels desitjos, de l'un a l'altre, fins a arribar a l'últim. Aquest camí et conduirà a la teva Veritable Voluntat.

-No em sembla gaire difícil -va opinar Bastián-.

*És el més perillós de tots els camins -va dir el lleó-.

-Per què? -preguntà Bastian-. Jo no tinc por.

*No es tracta d'això -va retrunyir Graògraman-. Aquest camí exigeix la major autenticitat i atenció, perquè en cap altre és tan fàcil perdre's per sempre» (1).

L’exercici de la llibertat és un atribut de la voluntat, que està alimentada pel coneixement, el raonament i l’experiència. Dues conegudes sentències hi estan relacionades: l’evangèlica ‘La veritat us farà lliures’ i la que figurava inscrita al temple d’Apol·lo a Delfos: ‘Coneix-te a tu mateix’ que lliga amb el contingut del fragment exposat.

La nostra llibertat mai no es plena perquè els éssers humans som limitats, contingents, no tenim ni un coneixement omniscient, ni una capacitat il·limitada per actuar, per molt poder que es pugui arribar a tenir; no tan sols això, sinó que ens passa de vegades que ens costa entendre’ns en situacions puntuals, pel motiu que sigui.

Molts cops es vol contraposar llibertat a compromís. El plantejament seria d’aquesta mena: ‘si em comprometo deixo de ser lliure’ i el seu corol·lari podria ser: ‘anar a la meva, ser descompromès em permet ser més lliure’. El fet és que només una persona lliure té la capacitat per comprometre’s amb tots els seus ets i uts.

Un dels personatges d’Escolta la meva veu representa un exemple del que pot suposar defugir del compromís amb l’objectiu de salvaguardar la llibertat. És un professor universitari de filosofia quin atractiu el permet embolicar-se amb una alumna, una relació que reprèn transitòriament uns anys més tard fins que es produeix un embaràs. Quan la noia li ho comunica, ell li contesta que no en vol saber res, que ella faci el que vulgui, tant si vol tirar endavant com si no. Quan la la filla que naixerà -òrfena de mare de fa temps- esbrina qui es el seu pare –la mare no ho havia volgut revelar- aconsegueix posar-se en contacte amb ell, que no en sap res de la seva existència. El professor és aleshores una persona solitària que segueix defugint de qualsevol lligam personal, però les trobades amb la seva filla, tot i la fredor amb que les acull, li faran replantejar-se l’estil de vida que ha dut a terme. Després d’un fallit intent de suïcidi, ho deixa palès en una carta adreçada a la seva filla per a ser llegida pòstumament:

«Saps que jo sempre he triat el camí de la sinceritat fins i tot a costa de fer-me mal. Així, en aquests dies, en aquests temps que l’atzar m’ha concedit, sostraient-me al meu orgull, tinc la possibilitat de reflexionar sense pors perquè en el fons ja estic mort, ja em noto damunt del cos el llençol i la terra humida que em cobreix. Precisament perquè estic més enllà (i ja no temo el ridícul) et puc dir que ha estat la por el que ha determinat els meus dies, que el que jo anomenava audàcia en realitat només era pànic. Por que les coses no sortissin com havia decidit, por d’ultrapassar un límit que no era de la ment sinó del cor, por d’estimar i de no ser correspost.

Al capdavall, només és aquest el terror de l’home i és per això que es lliura a la petitesa.

L’amor com un pont suspès en el buit...» (2).

(1) Michael Ende: La història interminable. Títol original: Die unendliche Geschichte (1979). Capítol O. Tradueixo del text de l’editorial RBA:

«Bastián le enseñó al león la inscripción del reverso de la Alhaja. -¿Qué significa -preguntó- “HAZ LO QUE QUIERAS”? Eso quiere decir que puedo hacer lo que me de la gana, ¿no crees?

El rostro de Graógraman pareció de pronto terriblemente serio y sus ojos comenzaron a arder.

*No -dijo con voz profunda y retumbante-. Quiere decir que debes hacer tu Verdadera Voluntad. Y no hay nada más difícil.

-¿Mi Verdadera Voluntad? -repitió Bastián impresionado- ¿qué es eso?

*Es tu secreto más profundo que no conoces.

-¿Cómo puedo descubrirlo entonces?

*Siguiendo el camino de los deseos, de uno a otro, hasta llegar al último. Este camino te conducirá a tu Verdadera Voluntad.

-No me parece muy difícil -opinó Bastián-.

*Es el más peligroso de todos los caminos -dijo el león-.

-¿Por qué? -pregunto Bastián-. Yo no tengo miedo.

*No se trata de eso -retumbó Graógraman-. Ese camino exige la mayor autenticidad y atención, porque en ningún otro es tan fácil perderse para siempre.»

Susanna Tamaro: Escolta la meva veu. Títol original: Ascolta la mia voce (2006). Editorial: Columna - Col·lecció: Clàssica, número 718 – Segona impressió (2007). Traductora: Mercè Ubach. 198 pàgines. Part: Arrels, capítol 7, pàgines 185-186

Estigmatizadores apasionados

¿Prohibido ir contracorriente?

‘Si todos los discursos son igualmente válidos, la lucha por imponer el propio se acentúa, se radicaliza’, es lo que extraje de una intervención radiofónica de Antonio Fornés sobre el relativismo (1). Parece que se trata, como repetía irónicamente un predicador, de que si no se puede convencer por la fuerza de la razón, aplicar la razón de la fuerza. El número de sabihondos de cualquier tema que se aborde ha crecido exponencialmente amparado en las redes sociales y se puede llegar a la conclusión de que tener razón es directamente proporcional al volumen del ruido que se hace –trols y usuarios clonificados incluidos-.

Leo en una columna de Juan Cadarso: «Decía un genial escritor español que una cosa es “provocar” y otra muy distinta es que tus ideas, o tu forma de vivir, sean “provocadoras”. Mientras el primero falsea sus creencias con tal de producir un efecto en el interlocutor, el segundo vive de acuerdo a lo que cree, aunque el mundo se retuerza de odio, tirria e indignación.» (2)

Expresar las convicciones puede resultar molesto para algunos. Hannah Arendt lo sufrió tras la publicación de Eichmann en Jerusalén; su análisis del proceso al dirigente nazi no se ajustaba al discurso oficial que se estaba propagando en ambientes judíos. En el curso de una entrevista televisada decía al respecto: “Por la libertad merece la pena pagar un precio”; y un minuto después: “Sé que hay que pagar un precio por la libertad, pero no puedo decir que me guste pagarlo” (3). Hannah Arendt era una prestigiosa intelectual, lo que ella dijera podía tener una amplia repercusión y algunos pretendían que su trabajo avalara sus tesis y se sintieron defraudados.

Canta Rosalía: “Es mala amante la fama y no va a quererte de verdad / Es demasia'o traicionera, y como ella viene, se te va / Sabe que será celosa, yo nunca le confiaré / Si quiere' duerme con ella, pero nunca la vayas a casar” (4). La fama enaltece, populariza, pero la sobreexposición que suscita acrecienta la vulnerabilidad: demasiados ojos mirando, demasiados cuervos analizando, demasiados interesados dispuestos a aprovecharse, a instrumentalizar.

Tamara Falcó es famosa desde que nació y gran parte de lo que hace es motivo de interés periodístico; muchos medios consideran que lo que ocurre en su vida es noticia que interesa al público. Ella no oculta sus creencias, habla de ellas con naturalidad cuando se tercia, como quedó patente en la edición de Masterchef en la que participó y ganó cuando Pepe Rodríguez le preguntó en uno de los programas qué hacía para superar momentos de tensión y le respondió que rezaba el rosario. Esta manera de expresarse, unida a su fama, parece incomodar a quienes quieren adueñarse del discurso público –llámese corrección política u otra cosa- y tienen la pretensión de silenciar a todo aquel que no siga la senda que quieren imponer; lo están consiguiendo en el quehacer de muchos dirigentes políticos y medios de comunicación que por convicción, moda o conveniencia dan pábulo a sus tesis o consignas.

Como les ha pasado a otros famosos que están en el punto de mira de los celosos vigilantes de la ortodoxia de los dogmas sociales que defienden, todo lo que diga o haga Tamara se examina con lupa con ánimo de encontrar una rendija dónde verter su inquina destructiva y desacreditarla, quizá con ello piensan que lograran desactivar su influencia. Ha ocurrido recientemente a raíz de unas declaraciones que realizó durante el reciente Congreso Mundial de Familias celebrado en México que se han interpretadas por algunos torticeramente. A modo de ejemplo reproduzco un titular de El Periódico: “Tamara Falcó, la nueva versión chic (y mucho más peligrosa) del discurso ultracatólico”, que además está encabezado con el lema ‘Marketing reaccionario’ (5).

Da la impresión que para algunos, Tamara Falcó se ha convertido en un problema que hay que extirpar, cancelar en jerga woke –triste fruto derivado de la siembra de los autoproclamados adalides de la libertad-. ¿Qué se quiere significar en este caso con el prefijo ultra? ¿Alguien que expresa con naturalidad su fe?, ¿un fanático?, ¿alguien que no comulga con determinados dogmas sociales que se quieren imponer? ¿Cómo cabría calificar a aquellos que muestran un impostado grado superlativo de susceptibilidad, prestos a ofenderse con tanta facilidad interpretando tendenciosamente las palabras? ¿Quién es reaccionario? ¿Aquél que no se convierte en lo que el recientemente fallecido Jesús Quintero llama ‘chusma veleta’? (6) ¿Pueden soportar tantos que se llenan la boca con las palabras diversidad o pluralidad que alguien no les siga la corriente y además sea famoso? ¿Pretenden acaso amedrentar o someter? ¿Tienen miedo de que su discurso se venga abajo por inconsistente?

En medio de tanto pim-pam-pum mediático quizá el rezo del rosario haya aquietado el espíritu de Tamara. Pienso también en lo que dijo ‘El Sevilla’ de ella al abandonar las cocinas de Masterchef y lo uno a la respuesta que le dio un sacerdote en un acto multitudinario a una mujer argentina que debido al entusiasmo con que transmitía su fe la apodaban ‘La Fanatini’: ‘Un fanático no sabe ni amar ni perdonar. ¿Tú sabes amar y perdonar?’ ‘Con toda el alma padre’, contestó la mujer. Quizá esto nos ayude a saber distinguir una convicción de un delirio.

(1) En ¿Son demócratas las abejas? escribe Antonio Fornés acerca del relativismo: «…la modernidad ilustrada acabó con la posibilidad de una razón objetiva, universal, pues para eso necesitaría de la trascendencia. El resultado de esto… es una subjetivación de la razón, que se ha convertido en instrumento de poder y dominio, sumergiéndonos a todos en el puro relativismo. Pero, inevitablemente, en el relativismo la ética desaparece, porque ya no es posible encontrar algo más allá del hombre capaz de imponer un orden, una ley universal. Con el relativismo solo queda el interés personal, el cumplimiento de la norma porque me favorece o porque cumplirla es menos malo que no cumplirla.» Antonio Fornés / Jesús A. Vila: ¿Son demócratas las abejas? La democracia en la época del coronavirus (2020). Editorial: Diëresis – 2ª edición (2020). 215 páginas. Capítulo 2. La democracia mañana (tras el coronavirus). Páginas 59-60

(2) Juan Cadarso: El Cristo de Quintero y el calvario de Tamara Falcó. Publicado en Religión en libertad el 10 de octubre de 2022 https://www.religionenlibertad.com/opinion/806261698/cristo-quintero-calvario-tamara.html

(3) Hannah Arendt: ¿Qué queda? Queda la Lengua Materna (1964) Entrevista a Hannah Arendt realizada por Günter Gauss y emitida por la televisión de Alemania Occidental el 28 de Octubre de 1964, las expresiones indicadas se pueden escuchar a partir del minuto 54:45. https://www.youtube.com/watch?v=WDovm3A1wI4

(4) Rosalía con The Week’nd: La Fama. https://www.letras.com/rosalia/la-fama-part-the-weeknd/

(5) Artículo de Juan Ruiz Sierra, publicado en El Periódico el 8 de octubre de 2022. https://www.elperiodico.com/es/sociedad/20221008/tamara-falco-homofobia-influencers-ultra-76985408

(6) Ver Jesús Quintero: “Si Cristo volviera…”. https://www.youtube.com/watch?v=SUYN07QNzPg

Àpats de negocis

Criteris estomacals

Fa un temps, el meu germà, que de tant en tant em fa comentaris sobre tècniques i estratègies de màrqueting, un tema en el que està versat, em parlava d’un gran empresari espanyol que posposava la celebració d’àpats lligats a la signatura d’un contracte al fet de que ja estigués finalitzada la negociació i tancades i barrades les condicions acordades: ‘negociem, arribem a acords, signem el contracte i després, si s’escau, anem a dinar o sopar’. El motiu principal és que després d’un àpat en el que l’amfitrió acostuma a posar-hi molta cura, el seny sol afeblir-se per prendre decisions, del que es deriva un risc alt de que no siguin prou encertades.

M’ho ha recordat un fragment de Les terres promeses, on Joan Barril en fa esment dins del testimoni novel·lat d’una dona cubana, Lucía Estévez, que relata les seves vivències quan es forjava el triomf de la revolució encapçalada per Fidel Castro:

«Amb el temps he après que aquestes coses sempre surten a les sobretaules. Em refereixo als projectes. Això és un costum molt masculí. Quan els homes estan contents, encara en volen més. Al llarg dels anys, he après que els negocis s’han de començar i acabar abans d’entaular-se. Perquè al final sembla com si els projectes fossin fruites del temps o unes postres delicioses. Un projecte és una substància que ens manté lligats a la cadira, literalment enganxats, com les mosques van a morir a les cintes apegaloses. Si accepten un projecte en acabar la sobretaula, estan perduts» (1).

La prudència ha de ser el pal de paller de les decisions, sobretot d’aquelles més importants per la repercussió que tenen. No es tracta de dilatar sinó de posar-hi seny i, per això, convé estar sobris i serens.

(1) Joan Barril: Les terres promeses (2010). Editorial: Edicions 62 – Edició especial per Unnim Obra Social (2011). 244 pàgines. Premi Sant Joan Unnim 2010. Quarta part: L’efecte Bacardí, pàgina 194

Genealogia oculta

Filla de David

El 8 de setembre informa un dels santorals: ‘El Naixement de la Verge Maria, festa de la tradició oriental (s. V) i de nombroses advocacions: Núria, Meritxell... (marededéus trobades)’. Es llegeix a la Missa l’inici de l’evangeli segons sant Mateu, nodrit d’una cadena de noms lligats uns als altres de manera consecutiva per generació: «Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham. Abraham va ser el pare d'Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob, de Judà i els seus germans; Judà va ser el pare de... Obed va ser el pare de Jessè; Jessè va ser el pare de David, el rei... David va ser el pare de... Jacob va ser el pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, l'anomenat Messies.»

Acabada la relació exposa com va venir Jesús al món: «El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera: Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, Ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial. Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: "Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que Ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè Ell salvarà dels pecats el seu poble"» (1)

En lligar l’apòstol i evangelista Mateu la genealogia de Jesús pel camí que porta a Josep es produeix una situació d’aparent incoherència amb l’afirmació inicial: «Genealogia de Jesús, el Messies, fill de David, fill d'Abraham», perquè la darrera baula de la cadena es diferent a les altres, unides per llaços de sang amb l’expressió “va ser el pare de”. Josep va ser pare legal, però no carnal, ¿tant és aleshores? Fa un temps vaig sentir un religiós o mossèn -no ho recordo ben bé- que afirmava que Maria era també descendent d’Abraham i de David i donava un seguit de raons que en aquell moment no em van acabar de fer el pes, potser no estava prou atent. De fet, de la genealogia de Maria no en tenim coneixement explícit a les Sagrades Escriptures.

Mentre elaborava aquest escrit he buscat a internet altres referències i comprovo que sant Agustí ho tenia prou clar, tant la descripció de Mateu, com el llinatge de Maria: «quan es recorden els ascendents de Crist per ordre de successió, la sèrie de les generacions havia de ser conduïda, més aviat, fins a Josep, com així va ser, perquè en aquest matrimoni no patís menyscabament el sexe masculí, sens dubte superior, i sense que la veritat fos trencada, ja que tant Josep com Maria eren de l’estirp de David, de la qual es va predir que naixeria el Crist» (2) En un altre escrit el sant bisbe d'Hipona aclareix d’on ve aquesta conclusió: a les Sagrades Escriptures «llegim i ensenyem que Crist va néixer de la verge Maria, allà també que el fill de Déu va néixer, segons la carn, del llinatge de David» (3).

Aquest convenciment es palesa també en dues de les antífones de la Litúrgia de les Hores del dia 8 de setembre. Una a la pregaria de Vespres: «La Verge Maria va néixer del llinatge de Jessè; l'Esperit de Déu Altíssim va entrar en el seu si virginal» (4). L’altra, més explícita a la de Laudes: «Avui és el Naixement de la gloriosa Verge Maria, descendent d'Abraham, de la tribu de Judà, de la noble família de David» (5).

La qüestió plantejada pot tenir per alguns –per coneixements, intuïció o lògica- una conclusió òbvia, de calaix; altres romandran escèptics –com jo quan en vaig sentir parlar per primer cop-; uns altres no mostraran interès –tant se’ls en dóna-... Hi ha qüestions dignes de reflexió, perquè són més importants del que ens sembla, que resten latents en el nostre magí fins que hi ha alguna cosa al voltant que les activa. En aquest cas, per a mi, fou la lectura de l’antífona de Laudes esmentada; i m’ha produït un gran goig posar-hi fil a l’agulla.

(1) Confrontar Evangeli segons sant Mateu, capítol 1, versets 1-25

(2) San Agustín: El matrimonio y la concupiscencia, libro primero, punto XI, 12: “cuando se recuerdan los ascendientes de Cristo por orden de sucesión, la serie de las generaciones debía ser conducida, más bien, hasta José, como así fue, para que en este matrimonio no sufriese menoscabo el sexo masculino, sin duda alguna superior, y sin que la verdad fuese quebrantada, ya que tanto José como María eran de la estirpe de David, de la que se predijo que nacería el Cristo.” Extraído de https://www.augustinus.it/spagnolo/nozze_concupiscenza/index2.htm

(3) San Agustín: Réplica a Fausto, el maniqueo, libro XIII, número 4: “Pues allí leemos y enseñamos que Cristo nació de la virgen María, allí también que el hijo de Dios nació, según la carne, del linaje de David”*. Extraído de https://www.augustinus.it/spagnolo/contro_fausto/index2.htm

*Fa referència als textos de Mateu, 1, 22 i següents, Lluc 2,7 i la carta de sant Pau als Romans, 1,3. De sant Pau és l’expressió: «Jesucrist, Senyor nostre, nascut del llinatge de David segons la carn».

(4) Litúrgia de les Hores del 8 de setembre de 2022: Vespres. Extret de https://www.liturgiadeleshores.cat/vespres.php?data=2022-09-08

(5) Litúrgia de les Hores del 8 de setembre de 2022: Laudes. Extret de https://www.liturgiadeleshores.cat/laudes.php?data=2022-09-08

Consejeros desalentadores

Reflexiones jóbicas (4) *

“¡Triste época la nuestra! Es más fácil desintegrar un átomo que un prejuicio”, frase muy difundida atribuida a Einstein que expresa la dificultad de desembarazarse de las opiniones poco o nada contrastadas que tenemos asumidas, porque tener prejuicios es algo común a los miembros de nuestra especie, una característica que se agrava con la cerrilidad.

Dice el diccionario de la RAE del prejuicio: “Opinión previa y tenaz, por lo general desfavorable, acerca de algo que se conoce mal.” Sin embargo, el filósofo Antonio Fornés (1) no lo considera exactamente así: siguiendo a Gadamer «para quien el prejuicio, esto es, el juicio previo, es algo imprescindible a la hora de acercarnos al mundo…», estima que «son algo así como las gafas que necesitamos para poder ver la realidad» y descifrarla: «cualquier observación del ser humano es, en el fondo, poco más que una interpretación desde sus presupuestos teóricos», que para él vienen determinados por el entorno: «ni siquiera escogemos nuestros prejuicios, sino que nos vienen dados». El problema que se deriva de esta posición radica, así lo entiendo, en no plantearse si las gafas que usamos para juzgar están bien graduadas y en adoptar una postura subjetiva respecto a la realidad, tal como dan a entender los versos de Campoamor: «nada hay verdad ni mentira / todo es según el color / del cristal con que se mira» (2).

El diccionario también dice que el prejuicio es la acción y efecto de prejuzgar, que define como: “Juzgar una cosa o a una persona antes del tiempo oportuno, o sin tener de ellas cabal conocimiento”. Una actitud que se puede convertir en un mal hábito, especialmente grave cuando lo adopta un consejero, que no solo ha de aconsejar basándose en su formación, sus conocimientos y sus experiencias, sino que ha de ser capaz de discernir lo que cada situación concreta requiere.

En consejeros de Job* –retomo un serial que inicié hace tres años- se convierten los tres amigos que, advertidos de su desgracia, vienen a visitarle. Tras respetar junto a él una semana de duelo y oírle exteriorizar sus lamentos se disponen a exhortarle uno tras otro. El primero en hablar es Elifaz, que parece molesto tras al oír los lamentos de Job; da la impresión de que ya tiene claro de antemano el diagnóstico y el remedio que hay que aplicar. Así que, siguiendo la táctica ‘remátalo que va herido’, le echa un rapapolvo a Job, acusándole de incoherente: «Tú has dado lecciones a muchos y has fortalecido muchas manos decaídas… Ahora que te sucede a ti, te deprimes; te ha tocado a ti y te vienes abajo», dudando de su bondad: «los que cultivan la maldad y siembran la perfidia, la cosechan…; no nace del polvo la maldad ni brota del suelo la desgracia»; y conminándole para deje de quejarse: «la irritación mata al necio y el furor hace morir al insensato». Poniéndose como modelo (¿?) le sugiere un remedio que no parece ni mucho menos descabellado: «yo en tu lugar me dirigiría a Dios, pondría en Dios mi causa», si no fuera porque parte del prejuicio de que lo que le pasa es consecuencia de una mala conducta: «Bienaventurado el hombre al que Dios corrige, y no desprecia la lección del Poderoso. Pues Él hiere, pero pone la venda; golpea, pero cura con sus manos.»

Los amigos de verdad se ponen a prueba en la desgracia. El éxito es muy atractivo y hay muchos que se arriman a los triunfadores, pero cuando el aura decae las deserciones se multiplican. Job era una persona venerada en su entorno, pero a la desgracia sobrevenida –pérdida de hacienda y descendencia, y una enfermedad que le corroe- se unen los reproches que recibe de unos y el abandono de otros: «El que aparta de su amigo la misericordia abandona el temor del Omnipotente. Mis hermanos me han traicionado como un torrente, como tromba de torrentes pasajeros, que se enturbian en tiempo del deshielo al deshacerse la nieve por ellos, pero en tiempo de sequía se evaporan y cuando llega el calor se extinguen en su cauce.» Elifaz no le ha tratado como un amigo, sino como un juez insensible e inmisericorde; su entorno le ha dejado tirado.

La persona que sufre necesita acompañamiento para que el dolor se exteriorice, fluya. La intensidad del dolor puede provocar que desvaríe, que utilice palabras duras e hirientes, incluso dirigidas a quien le acompaña, que puede quedar desconcertado o molesto -¡encima que me cuido de él!-. Job es consciente de ello: «¡Si pudiera pesarse mi aflicción o mis desgracias en la balanza estuvieran juntas, pesarían más que la arena de los mares! Por eso resultan inconexas mis palabras.» Quien está al lado, si de verdad quiere ayudar, ha de esforzarse en relativizar unas reacciones que no responden a un momento de lucidez, aunque le resulten ofensivas en otro contexto. La pericia del buen profesional y el amor del familiar o el amigo superan la natural tendencia a mandarle a paseo o abroncarle. Tratar con un enfermo grave es difícil, no hay fórmulas mágicas ni interpretaciones unívocas que valgan. Cada caso es único y se ha de aprender a sobrellevarlo.

*Libro de Job, versión de la Biblia de la Universidad de Navarra. Fragmento considerado: del capítulo 4 al capítulo 7. Se puede consultar online en https://www.bibliatodo.com/la-biblia/Biblia-de-Jerusalen/job-4

(1) Antonio Fornés / Jesús A. Vila: ¿Son demócratas las abejas? La democracia en la época del coronavirus (2020). Editorial: Diëresis – 2ª edición (2020). 215 páginas. Capítulo 4: La opinión pública y el malestar generalizado, página 129

«…Hans-Georg Gadamer, para quien el prejuicio, esto es, el juicio previo, es algo imprescindible a la hora de acercarnos al mundo. Éste, en un cierto sentido, es poco más que un gran texto por interpretar y nuestros presupuestos previos generados a través de la historia y el lenguaje son nuestra conexión con el mundo. Los prejuicios son algo así como las gafas que necesitamos para poder ver la realidad. Esta precomprensión no es otra cosa que nuestra precomprensión de nosotros mismos. Cualquier observación del ser humano es, en el fondo, poco más que una interpretación desde sus presupuestos teóricos, al fin y al cabo somos seres finitos conformados por el lenguaje y la historia, por tanto ni siquiera escogemos nuestros prejuicios, sino que nos vienen dados.»

(2) Ramón de Campoamor: Poema Las dos linternas. Extraído de https://biblioteca.org.ar/libros/6769.pdf

Publicaciones relacionadas en el blog quimmontoliu.blogspot.com:

Gestionar el bienestar. Enlace: https://www.blogger.com/blog/post/edit/9148275972732595928/4350569651070512345

Soportar la desgracia. Enlace: https://www.blogger.com/blog/post/edit/9148275972732595928/4654412913753795948

La experiencia del duelo. Enlace: https://www.blogger.com/blog/post/edit/9148275972732595928/6932759100378220649

Discerniment

 

El rastrejador del cel # 5

Un agent comercial jubilat m'explicava una estratègia comercial que consisteix a escurçar els processos per realitzar un determinat servei o tasca productiva, encara que sigui prescindint d'algunes verificacions necessàries per comprovar que s'ofereix en condicions òptimes. Aquesta tasca de control de qualitat es deriva als clients, involuntaris conillets d'índies, que amb les queixes permeten a la companyia corregir les deficiències que es produeixin. Un antic refrany definia els treballs mal acabats (matussers) com a 'tente mientras cobro'. Jo vaig viure els greus problemes operatius que va generar a la meva empresa la posada en marxa d'un procés informàtic encarregat a una multinacional de la consultoria, però l'informe que va presentar aquesta multinacional els obviava i indicava que havia estat un èxit perquè s'havia activat el dia previst, com s'havia fet no semblava importar.

Quan l'única cosa important és l'aparador -l'aparença-, la consistència se'n ressent. El mateix passa quan centrem la nostra vida a fer coses i acumular experiències moguts per impulsos o modes, sense parar atenció a la seva conveniència o al profit que aporten. Amb l'ajuda de la formació i el pòsit que deixa una experiència reflexionada, s'aconsegueix apreciar els matisos que acompanyen cada situació, aprenent a fer les distincions precises entre allò que es valora o es jutja. És el discerniment que ens permet actuar assenyadament, allunyant-nos d'actuar impulsivament o mecànicament.

Quan vaig iniciar el recorregut pel poema de Francis Thompson només comptava amb el que exposa un dels capítols de Dios y el hombre. Desentranyar el contingut dels fragments, amb la dificultat que suposa per algú poc versat en anglès traduir poesia que, a més, conté usos lingüístics arcaics, ha permès endinsar-me en els secrets del comportament humà quan se sent instat a recórrer un camí que es resisteix a transitar.

El final del poema de Thompson es pot resumir en la coneguda frase de sant Agustí: «Ens has fet Senyor per a tu i el nostre cor està inquiet fins que descansi en tu» (1). El Venerable Fulton Sheen recita alguns versos d'aquest darrer fragment del poema en una de les seves al·locucions filmades, els associa a la crida de Jesús: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré» (3). La xerrada, que versa sobre el diable i les seves manifestacions, dura 37 minuts. La inicia amb espurnes d'humor i el to general és amè, instructiu i profund. Us convido a veure-la a l'enllaç que indico al final. Hi ha una reflexió que a mi m'ha semblat especialment il·luminadora que es desenvolupa a partir del minut 23:30 i tracta de la manera d'actuar de Jesús i el diable en cadascun de nosaltres davant del pecat –allò que ens allunya de Déu-, abans i després de cometre's.

THE HOUND OF HEAVEN / 5

155 Now of that long pursuit

156 Comes on at hand the bruit;

157 That Voice is round me like a bursting sea:

158 'And is thy earth so marred,

159 Shattered in shard on shard?

160 Lo, all things fly thee, for thou fliest Me!

161 Strange, piteous, futile thing!

162 Wherefore should any set thee love apart?

163 Seeing none but I makes much of naught' (He said),

164 'And human love needs human meriting:

165 How hast thou merited---

166 Of all man's clotted clay the dingiest clot?

167 Alack, thou knowest not

168 How little worthy of any love thou art!

169 Whom wilt thou find to love ignoble thee,

170 Save Me, save only Me?

171 All which I took from thee I did but take,

172 Not for thy harms,

173 But just that thou might'st seek it in My arms.

174 All which thy child's mistake

175 Fancies as lost, I have stored for thee at home:

176 Rise, clasp My hand, and come!'

177 Halts by me that footfall:

178 Is my gloom, after all,

179 Shade of His hand, outstretched caressingly?

180 'Ah, fondest, blindest, weakest,

181 I am He Whom thou seekest!

182 Thou dravest love from thee, who dravest Me.'

EL RASTREJADOR DEL CEL / 5

155 Ara, d'aquesta llarga persecució

156 ve el bufec;

157 aquesta Veu m'envolta com un mar embravit:

158 «El teu cor està malmès,

159 destrossat, fet miques?

160 Mira, tot allò que t'inquieta procedeix de Mi!

161 Ser estrany, lamentable, fútil!

162 Per què t'haurien d'apartar de l'amor?

163 M'has vist treure molt del no-res» (Dijo),

164 «L'amor humà necessita merèixer-se:

165 Quin mèrit té,

166 el grumol més lúgubre de tota l'argila macerada?

167 Ai, no saps

168 com de poc digne ets de qualsevol amor!

169 A qui trobaràs que aculli el teu innoble amor pansit,

170 excepte de Mi, tan sols de Mi?

171 Tot el que et vaig treure, ho vaig prendre,

172 no per les teves faltes,

173 sinó perquè ho busquis als meus braços.

174 Tots els errors de nen

175 que imaginaves perduts, els conservo per a tu a casa:

176 Aixeca't, agafa la meva mà i vine!»

177 M'aturo:

178 És la meva foscor, després de tot,

179 l'ombra de Sa mà, estesa acariciadorament?

180 «Ah, el més afectuós, el més cec, el més feble,

181 Jo sóc Aquell a Qui tu busques!

182 Condueix el teu amor a qui et condueix a Mi.»

El poema complet el podeu trobar al següent enllaç:

http://www.houndofheaven.com/poem

(1) San Agustín: Confesiones, libro primero, capítulo I. Enlace: http://www.augustinus.it/spagnolo/confessioni/conf_01_libro.htm

(2) Arzobispo Fulton John Sheen: Sobre el Diablo. Enlace: https://www.youtube.com/watch?v=vYr5_MkRpDA

(3) Evangeli segons sant Mateu, capítol 11, verset 28