Àpats de negocis

Criteris estomacals

Fa un temps, el meu germà, que de tant en tant em fa comentaris sobre tècniques i estratègies de màrqueting, un tema en el que està versat, em parlava d’un gran empresari espanyol que posposava la celebració d’àpats lligats a la signatura d’un contracte al fet de que ja estigués finalitzada la negociació i tancades i barrades les condicions acordades: ‘negociem, arribem a acords, signem el contracte i després, si s’escau, anem a dinar o sopar’. El motiu principal és que després d’un àpat en el que l’amfitrió acostuma a posar-hi molta cura, el seny sol afeblir-se per prendre decisions, del que es deriva un risc alt de que no siguin prou encertades.

M’ho ha recordat un fragment de Les terres promeses, on Joan Barril en fa esment dins del testimoni novel·lat d’una dona cubana, Lucía Estévez, que relata les seves vivències quan es forjava el triomf de la revolució encapçalada per Fidel Castro:

«Amb el temps he après que aquestes coses sempre surten a les sobretaules. Em refereixo als projectes. Això és un costum molt masculí. Quan els homes estan contents, encara en volen més. Al llarg dels anys, he après que els negocis s’han de començar i acabar abans d’entaular-se. Perquè al final sembla com si els projectes fossin fruites del temps o unes postres delicioses. Un projecte és una substància que ens manté lligats a la cadira, literalment enganxats, com les mosques van a morir a les cintes apegaloses. Si accepten un projecte en acabar la sobretaula, estan perduts» (1).

La prudència ha de ser el pal de paller de les decisions, sobretot d’aquelles més importants per la repercussió que tenen. No es tracta de dilatar sinó de posar-hi seny i, per això, convé estar sobris i serens.

(1) Joan Barril: Les terres promeses (2010). Editorial: Edicions 62 – Edició especial per Unnim Obra Social (2011). 244 pàgines. Premi Sant Joan Unnim 2010. Quarta part: L’efecte Bacardí, pàgina 194