Foscor sensible

En la salut i en la malaltia (II)

Setanta anys casats!!! Una fita a l’abast de molt pocs tan sols per raons de supervivència vital. Una parella de Rellinars li ho deien a Quim Masferrer en una emissió del programa televisiu El foraster. (1) Més d’un deuria pensar que li agradaria ser capaç d’imitar-los veient en les imatges com ho portaven de bé. D’haver sobreviscut els meus pares, que eren gairebé coetanis, els haurien igualat la vigília de Nadal; ¡tant de bo ho hagin celebrat gaudint de la benaurança eterna!

Els protagonistes d’El quadern de Noah (2) encara hi són lluny, tot just en fan quaranta nou al final de la novel·la. Viuen en una residència i estan atrotinats: ella amb alzheimer, motiu que els impulsa a asilar-se al poc temps després de ser diagnosticada; i ell amb problemes osteoarticulars agreujats per un accident vascular. Un panorama inquietant pels que ho pateixen i que, a més, acostuma a venir associat amb un distanciament més o menys acusat en l’entorn de relació més proper: costa molt mantenir el nivell de tracte amb qui va perdent la capacitat d’interactuar.

Noah, però, no es deixa abatre per la situació en que es troba la seva esposa Allie i, una i altra vegada li llegeix el quadern on figura el relat de la seva història prèvia al casament: com es van conèixer i superar contra pronòstic els seriosos entrebancs que dificultaven la seva relació. La malaltia d’Allie l’impedeix adonar-se’n que ella n’és protagonista i els comentaris que fa són propis de qui ho contempla des de fora fen comentaris sobre la bellesa de la història o intuint per on continuarà. Tot i així, de vegades amb dubtes, Noah no deixa de repetir-li un dia i altre de bell nou el mateix relat, sabent que ella no la recorda pas, sempre és una novetat: «És la possibilitat el que em fa tirar endavant, no pas la garantia, una mena de juguesca amb mi mateix.»

Nicholas Sparks

Noah està convençut que no està tot escrit sobre com respon el cos a la malaltia: «la ciència no és pas la resposta absoluta; això ho sé del cert, això ho he après en el decurs de la meva vida. I això em deixa amb la creença que els miracles, per inexplicables i increïbles que siguin, són reals i poden ocórrer a despit de l’ordre natural de les coses.» De fet, durant la narració es descriuen episodis en que el comportament d’Allie és inversemblant per a la ciència mèdica: seguiment una conversa durant una bona estona, especular sobre el desenllaç de la història, respondre a una mostra d’afecte de Noah... Ell n’és conscient que són espurnes de lucidesa i no pas un punt d’inflexió en l’evolució de la malaltia, però no el descoratja.

Si la grandesa de l’amor es mesura pel nivell de gratuïtat amb que es manifesta, de no esperar treure’n res a canvi, penso que excel·leix quan l’estimat està impossibilitat per poder oferir cap mena de correspondència. Ho he viscut a casa, veient el delicat tracte de la meva mare al meu pare durant els gairebé cinc anys que arrossegà els efectes de dues embòlies que el deixaren impedit mentalment i físic: estimar de tot cor enmig d’una foscor sensible.

(1) El foraster a Rellinars: Programa sencer a https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-foraster/rellinars/video/6071891/

(2) Nicholas Sparks: El quadern de Noah. Títol original: The Notebook (1996) – Editor: Edicions 62 – Col·lecció: la butxaca – 1ª edició (2007). Traductor: Jordi Arbonès i Montull. 221 pàgines. Citacions de les pàgines 10 i 11.

Amor en el silenci

En la salut i en la malaltia (I)

Erling Kagge va viure voluntàriament una experiència d’aïllament que esgarrifa només de pensar-hi: «Durant l’expedició a l’Antàrtida... Vaig estar-me callat. No tenia contacte per ràdio i no vaig veure ni una ànima durant cinquanta dies. L’únic que feia cada dia era anar esquiant cap al sud... Quan feia un descans, si no bufava el vent, experimentava un silenci ensordidor. Quan no bufa el vent, fins i tot la neu sembla silenciosa. Vaig anar parant cada cop més atenció al món de què formava part. Ni m’ensopia, ni patia interrupcions. Estava sol, amb la única companyia de les meves idees i els meus pensaments. El futur ja no tenia importància i el passat m’havia deixat d’interessar. Tot d’una, era present a la meva pròpia vida. El silenci se’m va ficar a dintre. Sense cap contacte amb el món exterior, aïllat i sol, em vaig veure obligat a seguir rumiant els pensaments que ja tenia. I el que encara és pitjor: els meus sentiments.» (1)

Molts cops enyorem moments d’aïllament silenciós, una mena de parèntesi per relaxar-nos momentàniament, però, alhora, ens adonem que no estem preparats per suportar-ho gaire estona, envaint-nos una sensació d’esterilitat, d’estar-nos perdent alguna cosa. Jon Fosse li troba una explicació: «Potser és perquè el silenci va unit a l’estranyesa, però també té una espècie de majestuositat, com si fos un oceà o un paratge nevat sense fi. Qui no se sorprèn davant d’aquesta majestuositat, li té por. Potser per això hi ha tanta gent que tem el silenci (i per això hi ha música pertot, arreu, pertot)» (2). Kagge interpreta aquest paràgraf com «la por d’arribar a conèixer-nos millor» (1).

El silenci experimentat per Kagge l'estimulà a assolir un altre nivell on no es tracta tant de fugir ‘del mundanal ruido’ (3) com d’endinsar-se en la pròpia intimitat: «El silenci que ens envolta pot tenir molt de contingut, però el silenci més interessant és el que tenim a dins nostre. És un silenci que cadascun de nosaltres ha de crear. Per tant, ja no provo de cercar el silenci absolut al meu voltant. El silenci que persegueixo és una experiència personal» (1).

Un silenci que suposa anar-se desprenent de tot el que destorba –material, física, psíquica, emocional-, dificultant la tasca de conèixer-nos tal com som. Per alguns serà un mitjà per la cerca de l'autodomini, per a d'altres una manera d'integrar-se en la natura. Pels qui han optat per la vida consagrada un buidament interior que deixa espai a l'acció de l’esperit diví –‘Ell ha de créixer, i jo he de minvar’; ‘Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi’- (4). No és, però, quelcom reservat a uns quants; tots, qualsevulla que siguin les circumstàncies particulars, hi som invitats a experimentar-ho d’alguna manera. I no tan sols com experiència individual, sinó també compartida entre els que han encetat un camí per convertir una dualitat en una unitat enriquidora, com apunta el relat de Noah: «Callem i contemplem el món que ens envolta. Hem trigat tota una vida a aprendre-ho. Sembla que només els vells poden estar-se asseguts l’un al costat de l’altre sense dir res i, tanmateix, sentir-se satisfets. Els joves, fogosos i impacients, sempre han d’estar rompent el silenci. És una llàstima, perquè el silenci és pur. El silenci és sagrat. Uneix la gent, perquè només aquells qui se senten a gust poden estar sense parlar. Aquesta és la gran paradoxa.» (5)

Erling Kagge

(1) Erling Kagge: El silenci en temps de soroll. L’aventura d’aïllar-se del món. Títol original: Stillhet i støyens tid (2016). Editorial: Edicions 62 – Col·lecció: Llibres a l’Abast - 1ª edició (2017). Traductora: Laura Segarra Vidal. 143 pàgines. Capítols: II, 1 i II, 2

(2) Jon Fosse: Hivern, citat per Kagge

(3) Referència al poema de Fray Luis de León: Oda a la vida retirada

(4) Evangeli segons sant Joan, capítol 3, versicle 30; Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 2, versicle 20. Referència Biblia catalana: https://www.bci.cat/ 

(5) Nicholas Sparks: El quadern de Noah. Títol original: The Notebook (1996) – Editor: Edicions 62 – Col·lecció: la butxaca – 1ª edició (2007). Traductor: Jordi Arbonès i Montull. 221 pàgines. Capítol: Un hivern per a dos.

La estrategia del cuco

Un apetito insaciable

Fue una solución de emergencia, o quizá no tanto si se tiene en cuenta la rapidez con que se concretó. El hecho es que le permitió tener un puesto en el ejecutivo, relevante además. Ávido, intrépido y ambicioso no se conforma con ser uno más en el equipo, debe visibilizarse con profusión: en los medios o urdiendo cambalaches. No le preocupa demasiado la gestión de su departamento, pero es hiperactivo en generar polémicas y proferir amenazas. Se siente cómodo provocando a propios y extraños. El sigilo que está obligado a mantener en las deliberaciones del gabinete se convierte en una opción. El respeto a las competencias de sus compañeros, una posibilidad que no evita sentirse con derecho a entrometerse y afearles públicamente alguna de sus decisiones. Compromete la acción del gobierno con sus manifestaciones y enredos, condicionando una y otra vez el rumbo político. Estigmatiza a todo aquel que le molesta, asignándole un lugar en el averno social: políticos, jueces, agentes sociales, medios de comunicación, instituciones… No admite oposición, ni discrepancia y con machacona insistencia consigue en su entorno –o lo parece- salirse siempre con la suya. Está que se sale, dando la impresión de tener tomada la medida al presidente -y su consejero áulico- obteniendo la mayor parte de lo que se propone.

La conveniencia coyuntural puede motivar que algunos no duden en nutrirle porque piensan que les favorece en sus pretensiones o ensoñaciones. Sin embargo, deberían tener en cuenta la insaciabilidad de su apetito por dominar todo el escenario donde se asienta: un ansia de poder que se engrandece empequeñeciendo lo que le rodea y permanece al acecho para encumbrarse tan pronto tenga una oportunidad para ello. He pensado en el comportamiento del cuco en nido ajeno a su especie y en tristes ejemplos del turbulento siglo XX para recelar de las consecuencias que conlleva incubar a quien una vez situado en el nido busca denodadamente cómo apoderarse de él.

Pelotazo pandémico

 El ejecutivo que tenía prisa, o lo parece

 

Albert Bourla

El anuncio de Pfizer sobre los resultados de su vacuna contra la Covid 19 revolucionó los mercados bursátiles. Sorprendió a algunos especialistas y divulgadores científicos la estrategia de comunicación de la compañía: ‘¡No es una noticia científica, es una nota de prensa!’, puntualizaba uno de ellos. Es habitual que sean las revistas especializadas las que comuniquen los avances científicos después de hacer las oportunas averiguaciones.

Sin embargo, Albert Bourla, primer ejecutivo de Pfizer, tenía una razón poderosa para anticiparse, porque le iba a reportar pingües beneficios. Tres meses antes había ordenado la venta de algo más del 60% de las acciones que poseía de la compañía por un precio mínimo alrededor de un 10% superior al que cotizaba en aquel momento. Tras la intervención de Bourla el 9 de noviembre, las acciones se llegaron a revalorizar un 15% respecto al cierre de la sesión precedente, alcanzando el valor fijado por el ejecutivo para su venta.

No hay que ser muy avispado para darse cuenta de que Bourla era consciente del gran impacto que la noticia iba a producir y la carga emotiva de sus palabras contribuyeron a darle un plus: «Hoy es un gran día para la ciencia y la humanidad… Hemos alcanzando este hito crítico en nuestro programa de desarrollo de vacunas en un momento en el que el mundo más lo necesita, con tasas de infección en nuevos récords, hospitales cerca de la sobrecapacidad y las economías que luchan por reabrir.» La locura bursátil se desencadenó y Bourla hizo caja.

¿Hay algo que reprochar legalmente a Bourla? Parece que ha actuado dentro de los límites permitidos a los directivos. Sin embargo, sin el efecto momentáneo que produjo su intervención hoy seguiría su orden de venta en stand by.

Junto a las expectativas cotizan en la bolsa de valores movimientos especulativos distorsionantes. Hay antecedentes de directivos remunerados con acciones que han maniobrado en su gestión para presionar al alza la cotización de su empresa beneficiándose de ello. Quizá no ha sido éste el ánimo de Bourla, pero un poco de tufillo sí que hace.

 

Cotizaciones Pfizer:

19 agosto: 38,26$ (cierre)

6 noviembre: 36,40$ (cierre)

9 noviembre: 41,86$ (apertura); 41,99$ (máximo); 39,20$ (cierre)

20 noviembre: 36,70$ (cierre)

 

 

 

 

Webs consultadas:

https://www.lainformacion.com/mercados-y-bolsas/bourla-ceo-pfizer-polemica-venta-de-acciones-9-n-vacuna/2820814/

https://www.eleconomista.es/sanidad/noticias/10880790/11/20/El-CEO-de-Pfizer-vendio-mas-del-60-de-sus-acciones-el-mismo-dia-en-que-se-revelaron-los-resultados-de-la-vacuna-contra-el-Covid19.html

https://www.expansion.com/mercados/cotizaciones/valores/pfizer_NYPFE.html

https://www.infobolsa.es/cotizacion-ny/historico-pfizer

Dolorosa evidencia

Sin respuesta

 

Me preguntaste.

No supe cómo responder.

 

 

Es materia que conozco

sin rigor académico

 

 

Teselas sin mosaico,

retales sin vestido,

piezas de mecano sin ensamblar,

argumentos sin conclusión,

¿de qué te servían?

Me acordé

de aquello que citaba Marías*,

de aquello que escribió Tucídides,

de aquello que dijo Pericles:

«El que sabe y no se explica claramente,

es lo mismo que si no pensara»

¡Cómo dolió!

 

 

 

 

Fuiste testigo, hija mía,

de mi intelectual indigencia.

Solo el amor que me profesas

soslaya tamaña torpeza.

*Julián Marías: Qué vamos a hacer. Publicado en el diario ABC el 12/09/96

«En el comienzo de la democracia griega, decía Pericles, según el testimonio de Tucídides: «El que sabe y no se explica claramente, es lo mismo que si no pensara». De ahí la necesidad de la palabra justa y expresiva, capaz de hacer entender y de entusiasmar, de movilizar lo mejor de los ciudadanos.»

Thriller electoral

 Que se lo hagan mirar

Cuando tuve ocasión de presidir una mesa electoral el voto por correo se registraba antes de empezar el escrutinio, depositando el sobre en la urna correspondiente tras hacer las comprobaciones en las listas del censo que disponíamos: voto no presencial acreditado que se unía al voto presencial antes de abrir las urnas. Piensas que es una forma lógica de proceder para evitar que se produzcan actuaciones fraudulentas ligadas al voto no presencial. Sin embargo, las elecciones en los Estados Unidos han mostrado que en países civilizados existen otros criterios para contabilizar estos votos; es más, no hay una norma común para todo el país, sino que cada estado fija las suyas, que en algunos casos parecen esperpénticas aunque sean legales.

También ha sorprendido en este proceso electoral el ingente número de voto por correo registrado: más de un tercio del censo electoral y superior al voto presencial. Se puede atribuir a la intensa campaña de los dirigentes demócratas en favor del voto por correo -que ha contado con la inestimable colaboración de algunas redes sociales- amparados en la evolución de la pandemia del Covid 19 –excusa y oportunidad estratégica-. Es un hecho que el voto no presencial ha sido determinante en algunas circunscripciones que han sido claves para decantar el resultado final.

Desde semanas antes al día de las elecciones recelaba el presidente Trump públicamente de cómo se iba a desarrollar el voto por correo, quizá alertado por la estrategia seguida por el partido demócrata: '¿qué estarán tramando estos cuando ponen tanto énfasis en promocionar el voto por correo?' Si, como ha ocurrido en Pensilvania, la ventaja de 600.000 votos entre los que han acudido a las urnas resulta insuficiente para contrarrestar, varios días después, el escrutinio del voto no presencial que favorecía al candidato Biden, no ha de extrañar que piense que sus sospechas se confirman. Sabe, sin embargo, que no basta con intuirlo, hay que demostrarlo.

Atenció al pacient desvalgut

Humanitat en temps de pandèmia

Fa quatre anys i escaig Carles Capdevila elogiava en un article el treball del personal d’infermeria (1). Parlava des de l’experiència d’estar sotmès al tractament d’una malaltia que acabaria llevant-li la vida poc més d’un any després: “fan molt més que curar-me, tenen cura de mi; m’adono de la feinada que fan i de com arriben a ser d’invisibles”.

Aquest tenir cura va més enllà de l’estricta professionalitat -actuar com està previst de la millor manera possible-; es tracta de contemplar el malalt en tota la seva dimensió en uns moments de feblesa física i emocional. La meva mare, que va passar la seva infància i joventut a les Cases Barates d’Horta, avui Can Peguera, em parlava amb admiració del doctor Castellanos (2), que a banda d’atendre a la seva consulta feia visites domiciliàries: ‘quan el veiem entrar per la porta ja estàvem mig curats’. La confiança que generava tenia efectes terapèutics preventius. Una actitud que lliga amb el que diu en Carles: “la medicina té el repte d’humanitzar-se, de comunicar millor amb el pacient, de ser més empàtica, ser integral i posar el malalt al centre. D’entendre que l’estat d’ànim i les emocions a vegades tenen com a millor medicament una mirada còmplice, un somriure, un gest afectuós o una informació ben donada. I que no és només salvar o allargar vides, sinó acompanyar i garantir la qualitat d’aquestes vides.”

La incidència de la pandèmia ha pertorbat la dinàmica dels hospitals i els que més ho pateixen són els malalts desvalguts, aquells que necessiten tenir algú al costat que els faci de crossa per comunicar-se amb el personal sanitari, per menjar... Les plantilles no donen l’abast i, si ja abans d’aquest terratrèmol sanitari demanaven que t’ocupessis de donar-los de menjar –no sé fins a quin punt era generalitzat-, perquè no disposaven de prou temps per dedicar a tots els pacients que tenien assignats, ¿què es pot esperar que passi quan el malalt no pot tenir ningú al seu costat?, ¿quan de temps s’està disposat a dedicar a un malalt amb disfàgia, per exemple, per a que s’alimenti?

Doctor Venanci Castellanos

Un altre efecte perniciós és la manca de comunicació. Si un malalt no es pot expressar degut a la malaltia que pateix, el personal sanitari té un dèficit d’informació prou important per atendre el pacient com necessita: els informes, l’historial, els registres de constants i les proves no son suficients, cada persona és molt més que un conjunt de dades. La trucada telefònica diària, que s’interromp el cap de setmana, a un familiar o persona propera no ho resol, no impedeix que el malalt es trobi gairebé desemparat.

 En una situació extraordinària cal prendre mesures extraordinàries, però la salut corporal i emocionals dels malalts desvalguts requereix sovint disposar d’algú al costat que atenuï les seves mancances per ser ben atès, ja que el personal sanitari no se’n pot ocupar d’algunes de les seves necessitats bàsiques. Que la gestió de la pandèmia no converteixi el desvaliment en desemparament, molt menys en descart.

(1) Carles Capdevila: Cada nit és el Dia Mundial de la Infermeria, publicat al diari Ara el 12 de maig de 2016. Article complet en el següent enllaç: https://www.ara.cat/opinio/carles-capdevila-cada-nit-es-dia-mundial-infermeria_0_1576042418.html

(2) En el següent enllaç hi ha una breu referència a la tasca del doctor Venanci Castellanos: https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2013/06/reivindicacio-de-can-peguera.html

Implicar-se en la docència

 Transcendir el marc establert

En abordar un tema espinós per incloure’l en el seu llibre, Reginald Garrigou-Lagrange fa referència a un estereotip aplicat a la docència: «Els professors joves ensenyen més del que saben, és a dir ensenyen moltes coses que ignoren. Els de mitjana edat ensenyen el que saben. Els vells, en canvi, ensenyen les coses que són útils als seus oients» (1). Com sol passar amb les generalitzacions, es tracta d’una presumpció reduccionista de com s’assoleix l’excel·lència docent, ja que suggereix que ni ha prou amb el pas del temps exercint una professió per excel·lir, però sabem que la realitat no és ben bé així. La veterania pot ser un grau, però necessita anar acompanyada d’una actitud que permeti adquirir una maduresa professional per arribar al punt més alt possible de competència.

Si, com diu Ken Bain, «els nostres cervells són alhora unitats d’emmagatzematge i de processament» (2), l’itinerari vers l’excel·lència en la docència es forneix de coneixement teòric i empíric que es tradueix, un cop processat, en un estil de desenvolupament professional en el que tan important és la ‘pedagogia visible com l’educació invisible’ –utilitzant un terme encunyat per Víctor García Hoz-. Pel professor d’Història dels Estats Units que presideix el Best Teachers Institute: «Hem de comprendre el pensament, les actituds, els valors i els conceptes que hi ha darrere de les obres mestres de pedagogia, observar acuradament les pràctiques, però després començar a assimilar, transformar i individualitzar el que veiem... Així també els professors han d’ajustar cada idea a qui són ells i a allò que ensenyen» (3). Tal com ho entenc, cal que el professor s’impliqui, personalitzi -faci seva- l’activitat docent.

Ken Bain

Per l’autor de El que fan els millors professors universitaris l’excel·lència reclama anar més enllà de protocols i estàndards –que no vol dir ignorar-los o menystenir-los-, assumint el risc de traspassar, quan calgui, el marc de referència establert per a créixer: «...si esperem a aprendre de les pràctiques i el pensament del professors força efectius, hem de fer alguna cosa més que esdevenir experts de la rutina, tot aplicant i perfeccionant un patró heretat (fins i tot si ve dels millors). Hem de fer servir els seus enfocaments perquè ens ajuden a bastir la nostra comprensió d’entorns d’aprenentatge intens i l’esperit d’adaptació i l’habilitat per apartar les convencions inhibidores en la recerca de millors solucions» (4).

En la docència, como en la majoria d’activitats humanes, no està tot escrit. Els que estan en primera línia amb el seu tarannà, amb les seves ganes de fer-ho cada vegada millor, poden aportar un valuós feedback als centres on exerceixen; una tasca que pot repercutir en la millora del sistema educatiu, produint efectes beneficiosos per la societat. Tant de bo, la estructura i l’entorn en el que han de treballar afavoreixin el desenvolupament de les seves potencialitats.

(1) Reginald Garrigou-Lagrange: Las tres edades de la vida interior. Ediciones Desclée de Brouwer, 3ª edición (1950). Sección 3ª página. 1073

(2) Ken Bain: El que fan els millors professors universitaris. Títol original: What te Best College Teachers Do (2004). Editor: Publicacions de la Universitat de València (PUV) – 1ª edició (2005). Traductors: Anna Torcal i Salvador Company. 221 pàgines. Fragment en pàgina 37

(3) Bain, obra citada, pàgines 30-31

(4) Bain, obra citada, pàgines 77-78

¿Por qué escribo?

Recomenzar

Ponerse a escribir de nuevo algo para publicar en el blog después de unas cuantas semanas sin hacerlo resulta costoso. Parece como si no fueras capaz de encontrar un hilo conductor suficientemente sólido sobre temas en los que piensas que vale la pena decir algo, entre otras razones porque es el mejor método que he encontrado para no dejarme llevar por impulsos primarios al juzgar situaciones, decisiones, acontecimientos, comportamientos… y, a la vez, para cuestionarme respecto a ellos.

Tengo la ventaja de poder realizar esta tarea sin una dependencia profesional; además, hace ya bastante tiempo que percibí que conviene no agobiarse por el número de lectores que sea capaz de aglutinar, en parte porque no sé hasta qué punto son fiables los datos que me ofrece el contador de blogger. Habiendo tanto donde escoger con propuestas muy atractivas, hay que agradecer que haya alguien que te preste atención.

Lo que he constatado es el aprendizaje que adquiero con ello, hasta el punto de considerarlo como un medio muy propicio de conocimiento propio. Cuando pones blanco sobre negro lo que te bulle en la cabeza, el asunto que se trata adquiere una nueva dimensión, intervienen factores racionales que moderan los emocionales. Si, además, lo expones en un escaparate al alcance de un público vasto e indeterminado se convierte en un acicate -cuando no se buscan parabienes- para expresarse de la manera en que uno entiende las cosas, con las limitaciones lingüísticas y literarias que arrastra, huyendo de convencionalismos y estereotipos sociales, con el propósito que pueda ser útil para alguien.

¿Por qué escribo? Necesito canalizar mis pensamientos e inquietudes y, en mi caso, es un medio provechoso para hacerlo.

L’atractiu interior

El que les illes amaguen

Aprofitant l’estada a L’Escala vam dedicar un parell de dies a fer un tomb per les rodalies. El destí d’una d’aquestes sortides era visitar el nucli medieval de Pals i dirigir-nos després a L’Estartit, on vam dinar en un restaurant del Passeig Marítim amb vistes al mar on s’ubiquen les Illes Medes.

En acabar l’àpat vam passejar fins el límit nord del passeig per una zona per a vianants molt ben arranjada, on vam contemplar més a prop les famoses illes que segins el meu parer no ofereixen gaire atractiu; m'impressionava més l’imponent penya-segat que es troba al final del Passeig. El més admirable de les Medes no s'observa des de l'exterior, sinó que roman al seu interior -una riquesa natural de gran bellesa-. Per veure-la bé cal apropar-se i submergir-se; però, per fer-se una idea es pot ullar des de l'interior d’un vaixell preparat per observar-la des de unes finestres.

En aquesta experiència hi trobo un paral·lelisme amb el que ens passa en relacionar-nos amb les persones. Podem deixar-nos portar per l'atractiu de factors externs per emetre un judici: quina planta té, com vesteix, quin cotxe porta, quants seguidors té, on viu, on treballa, quin càrrec té, com parla, amb qui va..., sense aprofundir gaire més. Molts cops ja en tenim prou per fer un encasellament de la seva personalitat.

Però, per conèixer-les persones a fons cal apropar-se i submergir-se delicadament en el seu tarannà, dedicar-les-hi espai i temps; no n’hi ha prou amb tenir dades sobre elles que ens proporcionen finestres externes –el que se sap, el que es diu, el que es comenta, el que imaginem...-. No les arribarem a conèixer mai del tot, com ens passa fins i tot amb nosaltres mateixos –l’aforisme grec ‘coneixe’t a tu mateix’ és molt fàcil de gravar en una pedra, però molt difícil de aconseguir-ho fil per randa-; si més no, serem capaços de descobrir moltes riqueses amagades, també algunes de les misèries que tots arrosseguem: un bon fonament per fornir amistats pregones i duradores.

Recorro de nou a El Petit Príncep per acabar: «Com que el petit príncep s’adormia, el vaig prendre en braços... Jo contemplava, a la llum de la lluna, aquell front pàl·lid, aquells ulls closos, aquells manyocs de cabells que tremolaven al vent, i em deia: el que veig és només l’escorça. Allò que té d’important és invisible...» (1).

(1) Antoine de Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Títol original: Le Petit Prince. Editorial: Laia – Col·lecció: El nus, número 35 – 3ª edició (1984). Capítol 24, pàgina 94

Comiat terrenal de la mare

A reveure *

El 19 d’agost va morir la meva mare. Durant el funeral es va llegir un escrit de la meva neboda Míriam que reflecteix en bona mesura el seu tarannà. El comparteixo amb vosaltres amb el seu permís:

La iaia

La iaia sempre reia molt. La recordo fent mitja i coques, escoltant tangos, explicant anècdotes de la seva infància que solien tenir un final divertit. La recordo cuidant-nos i mimant-nos sempre. Li preocupava que fóssim tan “secallones” i que ens talléssim el cabell. Ens estimava moltíssim. I nosaltres a ella. Tingués l’edat que tingués, en el fons sovint semblava una nena, que volia passar-s’ho bé i s’inventava històries per fer-nos riure.

Amb ella hem après que la fantasia no té edat. Me’n recordo que un dia vam posar noms als peluixos que tenia a casa per a nosaltres, i després els va cosir el nom a l’esquena. Com que sabíem que li agradaven, nosaltres també vam regalar-li peluixos unes quantes vegades, provant de compensar-la pels que de petita no havia pogut tenir. Li feia molta il·lusió, els abraçava. També els va fer unes botetes i roba, i els va posar al rebedor de casa. Ens feien una bonica benvinguda cada vegada que anàvem a veure-la. Estaven just al costat de la bruixa que reia amb malícia quan apareixia un soroll, i quan la bruixa reia ella es tronxava de riure. La iaia era així, divertida, amorosa, xerraire, rebel.

Cada vegada que penso en ella sento una profunda gratitud, quina sort hem tingut de créixer sota l’abraçada de la nostra fada madrina.

Però encara que parlem de records, no estem parlant de res que haguem perdut, iaia. L’abraçada física és temporal, però l’abraçada que t’enviem amb l’ànima és per sempre.

Míriam Montoliu

*Part final del Símbol dels Apòstols: “Crec en l’Esperit Sant; la santa Mare Església catòlica, la comunió dels sants; la remissió dels pecats; la resurrecció de la carn; la vida perdurable. Amén”

Escultures evocadores

El noi, la guineu i els lligams

Va ser una descoberta de darrera hora. Tenia previst que seria la darrera passejada per aquell indret abans de tornar de les vacances. Les havia vist el primer dia que vaig passar per allà, però no els vinculava. Ella està palplantada en un dels esglaons que condueixen a la platja de Riells. Si no lligues caps amb el conjunt sembla un ornament sense solta ni volta, un caprici arquitectònic que pot arribar a fer nosa o provocar una ensopegada si un hi passa badant. No vaig tenir cap mena de curiositat per saber què hi feia allà. Ell ocupa un lloc destacat en un dels límits de la platja assegut sobre un mur; una figura bufona que una placa identifica. Té la mirada perduda, que sembla adreçada al port i els edificis del entorn, però després m’he assabentat que des de la seva ubicació “contempla immòbil cada sortida del sol de la Costa Brava”, renoi quin privilegi! (1)

No volia marxar de la població sense fer una foto a aquell marrec absort. Un cop acomplert el desig vaig enfilar el camí cap a la casa que havíem llogat quan heus aquí que em topo de nou amb ella. I, aleshores, se m’encén una llumeta. Ve-t’ho aquí!, si és la imatge de la guineu que li diu al Petit Príncep què ha de fer per guanyar-se la seva amistat. En aquell moment la vaig considerar mereixedora de fer-li una foto. Però no n’hi havia prou, vaig recordar succintament el diàleg entre el Petit Príncep i la guineu i vaig decidir observar què es pot intuir que guaita la guineu. Dedueixo que està pendent del que fa el noi enfilat al mur, potser desitjant que s'apropi per fer-li festes.

En la història que ens conta Saint-Exupéry la guineu li demana al noi que la domestiqui per deixar de ser l’un per l’altre un més entre tants de la seva espècie: «per ara tu només ets per a mi un noi semblant a d’altres cent mil nois. I jo no tinc necessitat de tu. I tu tampoc no tens necessitat de mi. Jo no sóc per a tu sinó una guineu semblant a cent mil d’altres. Però, si em domestiques, tindrem necessitat l’un de l’altre. Tu seràs per a mi únic al món. Jo seré per a tu única al món.» (2)

Domesticar sembla apropiat per definir la relació de les persones amb les mascotes, també altres animals útils al ésser humà per a diverses tasques. El diccionari ens indica que és “fer domèstic”, però té una connotació de sotmetiment, també d’acolliment quan la mascota s’incorpora a la vida personal o familiar, se la fa ‘de casa’. Però la guineu li dona al noi una altra significat, apte per les relacions interpersonals: «crear lligams» (2).

En tot lligam hi ha un grau de dependència. Hi ha lligams que són necessaris perquè ens ajuden a créixer, com l’afecció (apego en castellà) -de la que en parla L’Ecuyer en els seus llibres- per donar resposta a les inquietuds naturals de l’ésser humà des de ben petit: «El niño pequeño necesita una figura de apego para mediar entre sí mismo y la realidad» (3). D’altres ens proporcionen seguretat o benestar físic o emocional que són un bon estímul per afrontar la quotidianitat. També n’hi han que, si no som capaços de controlar-los, ens absorbeixen més del que caldria, distraient-nos del que hauria de ser prioritari. I, malauradament, alguns es poden convertir en perniciosos, fins al punt de resultar convenient maldar per desprendre-se’n, tot i que de vegades es una tasca molt feixuga si estan prou arrelats.

De tant en tant ens convé reflexionar sobre els nostres lligams, el tràfec habitual sol ser un impediment per fer-ne una valoració adient del que suposa cadascun d’ells per a nosaltres; no ens adonem fins que ens decidim a fer un break. La guineu li ho ve a dir al noi en el moment en què s’acomiaden: «...només hi veiem bé amb el cor. Tot el que és essencial és invisible als ulls.» (2)

La meva filla Laia havia llegit el curs passat El Petit Príncep. Quan vaig arribar a la casa on estiuejàvem vaig explicar a la família la meva descoberta. ‘Està bé’, o quelcom de semblant va ser la resposta; la meva capacitat de transmetre entusiasme és molt minsa. Em vaig proposar tornar a llegir El Petit Príncep, però poc a poc, assaborint els capítols. Quan la meva dona va veure el llibre sobre la taula, va comentar en família ‘això té a veure amb el que ens va contar a la casa de L’Escala’. S’ensumava que seria tema d’un escrit.

(1) Informació de l’enllaç https://www.visitlescala.com/ca/riells/petit-princep

«El passeig de Riells està dedicat a la figura del Petit Príncep, del llibre de l'escriptor francès Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Assegut sobre un mur de pedra, contempla immòbil cada sortida del sol de la Costa Brava i permet que petits i grans s'hi fotografiïn. No és l'únic personatge de la novel.la que ha decidit quedar-se per sempre en aquesta preciosa localitat: a pocs metres, a la mateixa platja, sobre les escales de la plaça de l'Univers, la guineu sembla guaitar quelcom en l'horitzó. Més endavant trobem una rosa a terra, un baobab, roques volcàniques i les palmeres dibuixant les constel·lacions d'Orient, tots els elements per endinsar-nos en la màgia de l'obra de Saint-Exupéry.»

(2) Antoine de Saint-Exupéry: El Petit Príncep. Títol original: Le Petit Prince. Editorial: Laia – Col·lecció: El nus, número 35 – 3ª edició (1984). Capítol 21, pàgines 81 a 88

(3) Catherine L’Ecuyer: Educar en la realidad – Plataforma editorial (2015). Capítol 10, pàgina 96